http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

 
el 29-03-2009 22:37

La meua primera ressenya en gallec

O escritor catalán-francés Joan-Daniel Bezsonoff regresa, melancólico, a unha Francia que xa non existe, na que "o cine facía soñar, os carteiros pasaban dúas veces ó día e os xendarmes pedían a documentación coa voz de Fernandel", no seu novo libro, ". Bezsonoff –que se considera un catalán do polo norte e non un francés do extremo sur– confesa que a obra é un encargo do director da revista de Historia , Josep María Muñoz, sobre a súa infancia e os seus recordos por toda Francia, posto que pola profesión de militar do seu pai residiu en sete cidades distintas como Massy, Briançon, Niza, Mende ou Perpiñán. Bezsonoff, considerado un dos autores actuais máis orixinais en catalán, subliña que ten unha excelente memoria, "recórdoo todo, sinxelamente", pero para poder fixar mellor os retratos de diferentes cidades volveu a elas para comprobar o que quedaba deles, así como das paisaxes da súa infancia.

 


 
 
 
el 25-03-2009 18:48

Periphériques. article de Jaume Queralt

Ressenya de Jaume Queralt

25/03/2009

http://metbarran.canalblog.com/

 


 
 
el 25-03-2009 14:24

El sacrifici dels cucs 25/03/2009

Ressenya publicada al Periódico 
LA PORGabriel ChevalierTrad.: José Ramón Monreal / Pau Joan Hernàndez. Acantilado / Quaderns Crema. 361 / 347 páginas. 22 euros
 


 
 
el 25-03-2009 13:09

МОИ РУССКИЕ ТЁТИ

Какая была судьба тётей Безсоновых и моих двоюродных братьев?Как  бы знать шестьдесят лет спустя? Мой двоюродный брат Карим-Иван, сын Жанет (Жанна МитрофановнаБезсонова) работает в Москве и свободно говорит на языке нашего деда. Он ездил в Воронеж. Он сфотографировал главные памятники города, но не успел начать поиски в городском архиве, который не работал, когда он зашёл туда в одно летнее воскресенье. И кто знает, не сгорели ли архивы во время Гражданской войны илиВеликой Отечественной войны? Какая была ваша судьба, тёти из России? Ваш каталанский племянник передаёт вам привет и желает вам покоя по правую руку нашего Господа, который понимает все наши бедные человеческие языки.
 


 
 
el 24-03-2009 21:09

Rússia al cor

Ressenya d'Oriol Ribas Mulet al seu blog

http://russialcor.blogspot.com/

 


 
 
el 24-03-2009 19:06

An affair to remember

Publicat al de Perpinyà, dimarts 19 d'octubre del 1999

 


 
 
el 23-03-2009 16:55

Article de Miquel Darnés revista LA BURXA de Sants

ressenya de Miquel Darnés publicada a la revista de Sants                  

 


 
 
 
el 23-03-2009 07:25

Article de Valèria GAILLARD EL PUNT 23/03/2009

23/03/09 02:00 - Barcelona - valèria gaillardemail protegit
 


 
 
el 22-03-2009 12:42

Un catalán llamado Bezsonoff ANTONI PUIGVERD

 Article d'Antoni Puigverd publicat al , 7/04/2004                                       

 


 
 
el 22-03-2009 10:52

Gabriel Bibiloni

       Us parlaré avui d'un llibre que totes les persones que s'interessen en la llengua catalana haurien de llegir. publicat per l'editorial valenciana Tres I Quatre. Gabriel Bibiloni,  professor ( ell rebutja el castellanisme ) a la universitat de les Illes Balears, analitza amb precisió i claredat el concepte de llengua estàndart. Dóna definicions d'unes nocions bàsiques i precisa alhora l'estat de la qüestió. Posa una mica d'ordre en aquest domini massa sovint confús. Ja se sap que tots els catalans són filòlegs i de lingüística catalana tothom en sap...Al meu parer, la gran aportació de Bibiloni és la seva anàlisi del concepte de la interferència: " .." ( p.138 ) Bibiloni proposa de continuar l'obra de Fabra, modernitzant-la amb un " " segons l'encertada expressió del malaguanyat Lluís Creixell. Per què el català deixi d'ésser una llengua subordinada, Bibiloni es mostra un partidari ( un altre castellanisme...Què hi farem? ) decidit de la dilució progressiva dels dialectes catalans en una sola i única llengua nacional. " " ( p.135 ) Sentimentalment, em costa de subscriure a afirmacions tan categòriques mes, intel·lectualment, crec que Bibiloni té raó. Sense caure en el cofoisme que impera actualment al Principat, denuncia la castellanització esgarrifosa del lèxic i de la fonètica catalans. Quantes vegades he parlat amb ell d'aquest drama al pati del liceu Renouvier! Hem arribat a la mateixa conclusió. Per què la nostra parla no es transformi en dialecte castellà, l'única solució és la creació d'un estat català amb una administració que introduiria a la llarga un vocabulari genuí però això són figues d'un altre paner. Si trobeu castellanismes que m'han escapat, no ho digueu pas a en Gabriel...

 


 
 
el 22-03-2009 10:38

Versió original

   Com tots els minyons de la meua generació, els primers mots de castellà que vaig aprendre van ser " " a sota dels cartells promocionals d'uns certs films, llavors prohibits a Espanya. moltes produccions franceses i italianes, barates i dolentíssimes, amb l'esplèndida Ewige Fenêch i l'Aldo

 


 
 
el 22-03-2009 00:21

Projectes de portada de LES AMNESIES DE DEU

 


 
 
el 21-03-2009 15:30

La vella xaruga

Us he de revelar un secret. Quan era petit, volia ser oficial de la Legió Estrangera, arqueòleg o membre de l’Académie française. Recentment s’ha parlat molt d’aquesta institució a Catalunya. Malgrat els avenços de la construcció europea, encara queda molta gent a França que odia la llengua catalana i deleja la seva desaparició.

 


 
 
el 21-03-2009 10:23

Luis Mariano, el basc i l'occità

        Feia molts anys que volia anar a Arrangoitze – Arcangues en francès – per portar flors en la tomba de Luis Mariano González García natural d'Uranzu ( Irun ), més conegut sota el nom de Luis Mariano. He notat, amb pler, que el gran tenor no és pas oblidat. La tomba és claferta de flors i testos amb petits poemes ridículs i emocionants alhora. Entenc que uns quants lectors no compartetixin la meua fal·lera, però recordeu que en Mariano fou l'únic gran tenor que va enregistrar un disc en basc. Al seu testament, havia demanat que dos bascos del nord i dos del sud portessin el seu taüt. Van respectar aquella última voluntat...

 


 
 
el 20-03-2009 10:58

Il sorpasso

Conec poques pel·lícules tan profundes i tan divertides com de Dino Risi conegut a França sota el títol encertat de . A Itàlia, (és a dir el pont del 15 d'agost) té encara més importància per a la gent que a Catalunya.

Per experiència, us puc afirmar que costarà de trobar-hi una gasolinera oberta aquest dia. L'acció de comença un 15 d'agost. En Bruno (Vittorio Gassmann) coneix un estudiant tímid (Jean-Louis Trintignant) En Bruno, home ben plantat i xerraire, l'arrossega en una escapada pels voltants de Roma. Les seues dues grans passions són els cotxes i les dones. Condueix com un boig, fins i tot per un italià, i avança sense preocupar-se de coses tan secundàries com la visibilitat i els cotxes de l'altre carril. Els dos homes, amb un caràcter del tot oposat, esdevenen amics. En Gassman ajuda en Trintignant a sàller de la seua closca i a gaudir de la vida. Aquest film evoca admirablement l'estiu. S'hi senten el cant de les cigales, la crida del desig davant la bellesa femenina. S'endevinen la flaire dels pins, de la sal i de l'espígol. Els nostres companys visiten els cementiris a la percaça de les boniques alemanyes, les gasolineres poblades per diputats de la Democràcia Cristiana i unes cambreres picants i desil·lusionades. Es mofen en llatí dels capellans estrangers.

 


 
 
el 20-03-2009 08:57

Ernest Alòs Una educació francesa

                                                Foto de Santiago Bartolomé

   20 de març del 2009                    ERNEST ALOS

 


 
 
el 19-03-2009 23:54

Tenen ulls i no hi veuen

 Narcís Comadira

Ara Llibres

Barcelona, 2008

 


 
 
el 17-03-2009 19:52

Massy antany Massy autrefois

El senyor René Aldeguer i la seua classe

La classe de CE1 del senyor Rousseau 1970-1971

 


 
 
 
el 17-03-2009 11:23

Xavier DIEZ Diari de Girona

La bitàcola de Xavier Diez

http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez

 


 
 
 
 
el 16-03-2009 19:31

A la recerca dels avantpassats perduts per JOAN GARI

article de Joan GaríEl Temps, núm. 1.227
 


 
 
 
el 15-03-2009 17:18

VANGUARDIA 15 DE MARÇ DEL 2009

¿ Vale la pena?

. Encontré en la librería Bertrand el último libro de Joan-Daniel Bezsonoff, , editado por l´Avenç. Me gusta este chico que escribe en un catalán que no tiene nada que ver con el que se lee en el diario y se escucha en TV3. Un escritor catalán con apellido ruso y que se sabe de memoria las canciones de Luis Mariano. Un excelente escritor que es tan fan del USAP como mi gato Maurizio presume ser culé, Miauuuu.

 


 
 
el 15-03-2009 16:56

Bezsonoff a la televisió

 Projecte de portada abandonat

Si em voleu veure a la televisió

 


 
 
 
el 13-03-2009 19:03

El triomf de la mediocritat

Publicat en , 12 d'agost del 2008

Premi Josep Pla 2008

Melcior Comes

 


 
 
el 12-03-2009 19:05

Projectes de portada dels TAXISTES

 


 
 
 
el 12-03-2009 18:34

Pierre Fresnay

    Ens sembla que uns personatges de films, coneguts des de sempre, existeixen de debò gràcies a la "incarnació" genial d'alguns actors. Pensi particularment en Pierre Laudenbach o sigui Pierre Fresnay. Quan va començar l'adaptació cinematogràfica de la trilogia marsellesa, Marcel Pagnol va assabentar Raimu que treballaria amb aquell alsacià protestant , el " més gran actor del món " (dixit Orson Welles i també Louis Jouvet) va rondinar però com podem imaginar Raimu sense que repotegui?

 


 
 
el 12-03-2009 18:23

El planeta dels simis

    Aquest estiu, mentre els nostres amics francesos venien a civilitzar-nos com cada any, no he sallit de casa i he espiat força la televisió. Els tres canals de Ciné-Cinéma han tingut la bona pensada d'emetre la sèrie dels cinc films inspirats de la novel·la de Pierre Boulle. Tres astronautes arriben en un planeta, bessó de la terra que anomenen Soror ( en aquest català arcaic que en diuen llatí ). Al cap de cop, descobreixen amb horror que, en aquest món, els simis són evolucionats i els homes uns animals salvatges. La intriga n'és força enginyosa, la descripció del planeta, de la seua història, de la seua llengua apassionant. Els films s'allunyen força — massa pel meu gust — del llibre original. Molts detalls em " xifonen " ( jo també puc inventar mots...) Els simis parlen l'anglès americà de la fi del segle XX. ( Vaig tenir la curiositat de mirar el tercer episodi de la sèrie en versió original sense subtítols. Me vaig envisar que comprenia més bé l'anglès dels simis que no el dels homes...) Llevat d'aquesta inversemblança lingüística ( els guionistes haurien pogut crear un llenguatge com per ) m'ha semblat curiós que el coronel Taylor s'adonés tan tard que ha tornat a casa seua. Voleu dir que un astronauta és incapaç de reconèixer la Via Làctia? El trauma del viatge i la por inconscient de descobrir la realitat horrible pot explicar aquesta badada inicial. Costa de creure, per això, que trigui tant a comprendre que ha tornat al seu planeta...A més, per culpa de la censura de Hollywood, els homes — unes bèsties en aquest món, recordem-ho — van vestits...Ara, aquestes reserves desapareixen davant de la fi magnífica del primer episodi quan en Taylor descobreix el cap de l'estàtua de la Llibertat. Aquesta idea va resultar tan bona que totes les persones, que de lluny o de prop participaren a la realització i a la concepció de la pel·lícula, van mirar d'apropriar-se la. Els films següents perden suc. S'allargassen, sobretot el quart. Però, s'ha de saludar aquest himne a la tolerància i aquesta denúncia del racisme. Traumatitzats per la del Vietnam i la pèrdua de tantes il·lusions, els Estats Units havien perdut la confiança en llur propi destí i s'obrien un xic a les altres cultures.

 


 
 
el 11-03-2009 17:49

БЕЗСОНОВ = БЕССОНОВ

 "  До 1918 года эта фамилия писалась Безсонов. Безсоном, вероятно, родители называлисвоего крикливого, никак не желавшего заснуть младенца. Личное нецерковное имя Безсон было чрезвычайно широко распространено в древности.  "

 


 
 
el 11-03-2009 17:36

Митрофан

Я знаю лучше жизнь Фредерика Мистраля или Пьера Бенуа чем, жизнь моего русского деда.

Я знаю, что его звали Митрофан. Он родился  7-го августа 1901 года по старому стилю, значит 20-го августа. Он был из Воронежа. Его отца звали Тихон ; мать Анна Григорева ; брата Леонид ; сестры Анна и Олга.

 


 
 
el 11-03-2009 12:25

БЕЗСОНОВЫ ИЗ ВОРОНЕЖА

ПРИВЕТ!

Мой дедушка Митрофан Тихонович Безсонов (1901; + 1956) и его брат Леонид Тихонович (14/04/1897; + 1981) покинули родной город Воронеж в 1917 году. Они стали работать шофёрами такси в Париже. Я рассказал об их судьбе в книге, написанной на каталонском языке (Таксистыцаря).

 


 
 
el 10-03-2009 19:34

Richard Kimble

   L'Omar, un amic cabilenc, em comentava un dia que, a mitjan dels anys 1960, els carrers d'Alger —i la famosa que voreja, des de Saint-Eugène fins a Fort de l'Eau, una de les badies més boniques del món — esdevenien un batibull d'autos per culpa d'un metge americà. Tots els algerins corrien a espiar les aventures del doctor Richard Kimble a la sèrie . El fugitiu, pels lectors que no han conegut els temps feliços de l'ORTF, és la història d'un metge, injustament condemnat a mort per l'assassinat de la seua dona.

 


 
 
el 10-03-2009 19:29

La mort del català

             D'ençà de l'adolescència, m'obsessiona la supervivència de la llengua catalana a casa nostra. M'estimi força la llengua francesa. És la llengua amb la qual he descobert el món. La història. La geografia. La llengua que parli a ma mare, ma germana. El català, me l'estimi encara més. Parlava català amb el padrí. El parli amb els meus oncles. Com tothom, vaja...

 


 
 
el 09-03-2009 15:15

Aznavour

     Si Jacques Brel, Léo Ferré i sobretot Georges Brassens són artistes reconeguts pel públic i la crítica, Charles Aznavour, tot i ser el cantant francès més famós arreu del món ( abans de morir-se, Frank Sinatra va gravar un duo amb ell, consecració que pocs artistes poden ostentar ) encara resta poc apreciat dels intel·lectuals. Mai no he entès per què. Dins l'obra abundant d'Aznavour, em sembla que hi ha poques escòries. Aznavour és el poeta del desamor, del desengany. Brel ha celebrat, com ningú, la derrota amorosa, la desesperança de l'amant abandonat. Pensi, per exemple, en i . Però, el cantant belga, quasi sempre, crea un clima paroxismal. Puja a un grau tan elevat de la desesperança que, gràcies a Déu, no ens hi podem identificar del tot.

 


 
 
el 09-03-2009 15:08

Charles Trenet

Estic trist. La malaltia de Charles Trenet, al començament d'aquest estiu, m'ha recordat que el gran cantant, com tota la gent que estimi, és mortal. Sempre m'han agradat les cançons de Trenet. Ja coneixeu la meua passió per Frank Sinatra i d'altres com Nat King Cole o Dean Martin. Puc passar setmanes sense escoltar un dic seu mes Trenet ocupa un lloc eminent dins del meu panteó personal. Rera la futilitat aparent, l'humor sovint fàcil, s'amaga la melangia. La cançó és, per a mi, ambla millor cançó francesa del segle XX. Trenet ha sabut celebrar la bellesa del nostre estiu, la dolçor de viure vora la Mediterrània, el pler de beure una clara sota els plataners de la nacional 7, de travessar la Provença, de fer vores a una minyona damunt un banc de Montalban. Charles Trenet sap evocar, amb mots de cada dia, " ", " " Amb Claude Nougaro, és el millor cantant francòfon d'Occitània. La seua occitanitat es fa palesa en l'adaptació provençal del cantant avinyonenc Guy Bonnet. La seua versió d' és inoblidable.

 


 
 
el 09-03-2009 15:01

Espinàs, el vell artesà

Josep Maria Espinàs

La Campana

Barcelona, 2008. 163 pàgines

 


 
 
el 09-03-2009 14:56

El poeta i altres contes

Hi ha escriptors intel·ligents que et donen la il·lusió que tu també n’ets. Quan els llegeixes, et sembla que has après quelcom i que has avançat un xic pel gran laberint. Amb , guanyador del premi Mercè Rodoreda, Vicenç Pagès ens proposa unes quantes fantasies. A la manera d’André Breton en , Vicenç Pagès inclou, en el llibre, unes fotos extraordinàries de Jordi Puig. Fotos en blanc i negre com totes les bones pel·lícules, tot i que "l’art de la memòria no és la pintura, ni encara menys la fotografia sinó la literatura".(pàgina 46, " Lector de muralles ") Aquestes fotos, falsos retrats d’autors inèdits, acompanyen biografies fictícies que podrien constituir l’argument, l’ ànima i el cos d’una novel·la més real que la trista realitat. Haig de confessar que, lector càndid, me les vaig creure fins al moment en què vaig reconèixer un conegut meu a la pàgina 131. Ja ho sé, és un poc tard…M’ha rejovenit de caure en la xarxa de la narració –"le mentir vrai"– com un nen petit. Aquestes fotos i aquestes biografies potser ens ajuden a llegir el món amb altres ulls.Si Pagès pogués, ens hauria ofert un altre suport com un DVD, un disc o una partitura. Es val de tots els mitjans per aproximar-se a la vida, fent-la menys angoixant, més divertida… Tot reflexionant sobre la literatura sense deixar de divertir-nos mai, inscrivint-se en la gran tradició de Voltaire o de Pere Calders, Pagès renova la seva realitat immediata. Li dóna ales. El seu Figueres retira molt al Figueres real amb la tirallonga dels bars, els venedors de discos, les noves rotondes tan de moda, "la Rambla ben pavimentada, que baixa amb suavitat fins al monument a Narcís Monturiol, els plàtans podats, (…) turistes i velles podrides de diners: Figueres". (pàg. 23 " Astoria ") Tots aquests noms de bars, d’hotels, de carrers, poesia immediata de la toponímia més quotidiana, m’han recordat " Le musée Grévin " de Louis Aragon on canten les sonoritats de la geografia i de la història franceses " Pays qui chante Orléans / Beaugency, Vendôme. " De conte humorístic en faula tràgica, d’història d’amor avortada en biografies imaginàries, Pagès ens passeja per un món grotesc i desesperant, poblat de gent que han comprès massa tard que la felicitat no existeix, com en les millors cançons de Frank Sinatra: "Vaig adonar-me que durant tots aquells anys jo havia estat enganyant-me i, encara pitjor, havia perdut miserablement el temps"  La felicitat mai no és completa, podríem dir plagiant la seva última novel·la. Enmig d’aquest univers absurd, Pagès, per dignitat i per cortesia cap al lector, no es lamenta mai. Riu: "Sóc romanesa, però no prostituta". "Si Déu existeix és espanyol". ¡Claro que sí! Caldria citar totes les pàgines del llibre i l’editorial ens faria un procés…

 


 
 
el 09-03-2009 14:51

Els armaris d'Alexandria

Quan no escric novel·les i articles , me guanyi la vida mirant d‘ensenyar els arcans de la llengua catalana i les belleses de la literatura francesa als adolescents que m’ha confiat la república. Els petits nord-catalans no em semblen gaire diferents dels petits " principatins " que Toni Sala va descriure a , un llibre cruel que em va deixar deprimit durant mig any…Amb l’experiència, he descobert que la majoria dels clàssics no " funcionen " amb el jovent. Confessi que vaig avorrir moltíssim els meus alumnes analitzant de Racine, de Prosper Mérimée, de Pierre Benoit o d’Eugène Fromentin. (La crítica marxista ens vol vendre com una obra política aquest adéu desenganyat al romanticisme. ) A voltes, alguns llibres els interessen. de Maupassant, de Marcel Pagnol, de Pierre Boulle realitzen aquest miracle. Aquesta experiència que he viscut amb alumnes de tot França m’ha ajudat a reflexionar sobre la literatura. El cantant Serge Gainsbourg desenvolupava una teoria interessant sobre les arts menors i les arts majors. Segons ell, les arts majors, com la literatura o la pintura, necessiten una iniciació, una formació prèvies mentre un art menor, com la cançó, es revela accessible a tots els públics. Amb el seu gust de la provocació, el gran Serge afegia, amb un somriure irritant i encantador, " " Malgrat la meua admiració per l’autor de " La Javanaise " –la millor cançó francesa per a mi amb " Que reste-t-il de nos amours? " de Charles Trenet– la teoria de Gainsbourg s’ha de matisar. La música clàssica, la pintura demanen anys d’estudi així com l’exploració minuciosa de Proust o d’ de James Joyce. Aquestes obres, com la pràctica d’una llengua estrangera estudiada dia rere dia, es mereixen. No es donen al primer que passi. Cal conquerir-les. Ara, entre totes les arts majors, la literatura m’apareix la més popular. Crec que és possible escriure grans llibres que pugui llegir tothom amb un esforç relatiu. Els meus alumnes, insensibles a les belleses de les tragèdies de Racine i de de Jean-Jacques Rousseau, aprecien els contes i les novel·les de Maupassant així com el teatre de Marcel Pagnol. que van interpretar actors de la categoria de Fernandel, Louis Jouvet i André Lefaur— és una obra remarcable i popular alhora d’una actualitat candent. Aquesta denúncia de la corrupció encara diverteix el jovent. En la nostra literatura, un escriptor com Josep M. de Sagarra seduïa el públic sense caure en la facilitat. El seu estil sempre sortia de la millor . També podríem citar Gaziel o Josep Pla. A vegades, quan volti per les nostres llibreries, em desanima la invasió de llibres hermètics. La literatura catalana sempre ha de passar pel peatge de la llengua i, uns quants creadors, li afegeixen noves taxes. Em recorden els escarnis de Lope de Vega als hipèrbatons de Góngora. " " Potser pateixi de limitacions de petitburgès rus, però confessi que a mi m’agrada de comprendre el que llegeixi. Accepti de no entendre-ho tot si el clima de la frase, la petita música de l’autor m’emocionen. A les primeres estrofes de , Frederic Mistral declara " " ("Cantar vull per vosaltres, pastors i gent de mas. ") Qualsevol provençal que coneix la seua llengua entén sense esforç tots els versos de. En canvi quan va escriure , Mistral, enlluernat per l’èxit, va voler que cabessin a la seua segona epopeia totes les paraules que havia espigolat de la lectura dels trobadors, de les xerrades amb els pescadors del Martegue i els pagesos de la Crau. Aquesta epopeia sàvia no arriba al nivell, a la puresa apol·línia de la senzilleta i genial . A l’Occitània actual, qui pot entendre les novel·les de Robert Lafont i els poemes de Jean-Yves Casanòva llevat d’un grapat de professors?

 


 
 
el 09-03-2009 14:47

Guardem silenci

Aurora Bertrana

Club Editor

Barcelona, 1958, reedició del 2006. 222 pàgines

 


 
 
el 08-03-2009 18:19

Le massacre d'Oran

    Extrait de Les lletres d'amor no serveixen de res, Llibres del Trabucaire, Canet, 1997      

 


 
 
el 08-03-2009 15:42

LA GUERRE DES COCUS, extrait

Extrait de La guerre des cocus, éditions Balzac, Prix Méditerranée Roussillon 2004  

 


 
 
el 08-03-2009 12:48

LES RAMBLES DE SAIGON, extracte

Extracte de , Llibres del Trabucaire, Canet, 1996 

 


 
 
el 08-03-2009 12:22

Urbanitat

Per obligacions professionals, tracti el jovent. Observant-lo, recicli el meu argot (cal recordar que els 99 % dels joves d'aquí tenen el francès com a llengua materna?) i descobreixi els nous usos de la urbanitat moderna.

 


 
 
el 08-03-2009 11:52

Les dues Mathilde

    Fa un parell de setmanes, la televisió francoalemanya ha tingut l'excel·lent pensada de reposar la sèrie . Dos destins de dones a través dels quals conten la història agitada d'Alsàcia, aquesta província germànica annexionada per les tropes de Lluís XIV de França. Això no us recorda res? Els personatges són trempats, creïbles i entranyables. S'hi respecta la realitat lingüística d'aquesta terra tot i que la llengua francesa hi apareix, sens dubte, massa present.

 


 
 
el 08-03-2009 00:25

Laura

    Mai no he oblidat el vespre d'estiu quan la Laura va morir. Així comença , el meravellós film d'Otto Preminger, investigació entorn d'una dona assassinada per una escopetada a la cara. El narrador Waldo Lydecker (inoblidable Clifton Webb) famós escriptor nova-iorquí explica al tinent McPherson (àlies Dana Andrews) en quines circumstàncies va conèixer la Laura i com se'n va anar enamorant.

 


 
 
el 08-03-2009 00:07

Les horreurs de l'amour vf

LES HORREURS DE L'AMOUR

Les préjugés ont la vie dure. En France, ou plutôt à Paris, Jean Dutourd passe pour un imbécile. Rendez-vous compte!...Un défenseur de l'imparfait du subjonctif, un puriste patriote et, pour corser le tout, membre de l'Académie française. Mesdames et Messieurs, je dois vous dire que Dutourd est l'auteur d'un chef d'oeuvre oublié Les horreurs de l'amour. Ce beau titre presque pléonastique fut publié en 1963. À la façon de Diderot dans Le neveu de Rameau, mais un Diderot intéressant et profond, Jean Dutourd y raconte, à travers les dialogues entre " moi " et un ami, l'histoire d'amour d'un député, Roberti, et d'une dactylo, Solange, dans les dernières années de la IV République. Tout en causant, nos deux amis se promènent dans la capitale française. Une visite qui donne envie de monter dans le train de neuf heures du soir pour prendre le petit-déjeuner le lendemain à la gare d'Austerlitz. Avec un style simple, Dutourd médite sur la fugacité du bonheur et la bêtise des amants. Il y soutient le paradoxe ( j'avais tant de mal à l'admettre quand j'avais vingt ans ) que Roberti est amoureux de Solange sans le savoir. Il l'aime et refuse de l'admettre. Il le comprendra, naturellement trop tard, et découvrira ainsi les horreurs de l'amour.

 


 
 
el 08-03-2009 00:02

Don José Luis

Sempre m'he fet un embolic amb la grafia correcta de Villalonga. Entre Vilallonga de la Salanca, Vilallonga dels Monts, Llorenç Villalonga i Pons ( el novel·lista mallorquí del qual us parlaré un dia... ) i don José Luis de Vilallonga y Cabeza de Vaca, francament, n'hi pas per venir boig.

 


 
 
el 07-03-2009 23:57

Le Paris

LE PARIS

Mai no m'han agradat el rock ni els rockers, els com els anomenava el malaguanyat Jean-Claude Pascal, però sempre he tingut una certa debilitat per Eddy Mitchell. Un home intel·ligent, amb un humor d'espia britànic jubilat al Carib. Ha interpretat una cançó que m'emociona " La dernière séance."

 


 
 
el 07-03-2009 23:39

Monsieur X

Publicat alde Perpinyà el dimecres 13 d'octubre del 1999

 


 
 
el 07-03-2009 21:23

Jules Roy i Jean Dutourd

   Demà escriuré una lletra a Jean Dutourd. Fa molts anys que llegeixi l'obra de Jules Roy i sempre havia pensat escriure-li per expressar la meua admiració. Potser li hauria fet gràcia de llegir les explicacions d'uns textos seus que feia a classe amb els meus alumnes.

 


 
 
el 07-03-2009 19:40

Adaptació o traïció?

    Acabi de comprar la novel·la de Didier Cohen. No l'he pogut llegir fins a la fi perquè trapi que és escrita amb un estil insostenible, clafert d'expressions grotesques i pretensioses com "" o " Podeu agafar qualsevol pàgina i trobareu genialitats d'aquesta mena. Tanmateix, aquesta novel·la conta el retrobament molt emocionant de dos amants, deu anys després de la mort de llur nina de tres mesos. Malgrat aquesta escena, forta i inoblidable, el llibre no val gran cosa. Per què us en parli, doncs? Senzillament, perquè la seua adaptació televisiva és admirable.

 


 
 
el 07-03-2009 19:17

Bernard Bonnet

El procònsol

Acabi de llegir de Marc Duran. Us en recomani urgentment la lectura. Aquest és un llibre que haurien de llegir i posseir tots els catalans i que també pot interessar tots els els ciutadans francesos. Estudiant l'actuació d'en Bonnet a casa nostra, Marc Duran, amb precisió i una gran honestedat intel·lectual, esbrina el mecanisme d'afrancesament del país. Guy Mollet, president del consell sota la quarta República i batlle d'Arràs, deia que França tenia " " Què hauria dit si hagués conegut els nostres elegits actuals? Què carall hem fet al bon Déu per tenir aquest personal? Els retrats del doctor Marquès i del professor Barate són aclaparadors. Em conforten en la meua opinió segons la qual els catalans del nord tenim tots els inconvenients de França i Catalunya sense els avantatges. En Bonnet no passa d'un petit Chevènement, perfecta encarnació de la decadència francesa. Per culpa d'una centralització imbècil que va buidar l'estat de totes les seues forces vitals i va imposar una llengua i una cultura uniformes, aquest estat que tenia un potencial incomparable és sanat. Més enllà de l'afer Tirach, de les padrines de Vingrau colpejades pels gendarmes, de les baralles filològiques sobre la grafia dels topònims, recordaré els adéus de Bonnet. Funcionari francès, sotmès al deure de reserva en l'exercici de les seues funcions, va gosar declarar que s'alegrava de l'absència d'uns certs elegits. Llegint aquest llibre excel·lent, redactat en un francès elegant, m'he adonat que Bonnet és el rebrot gamat d'aquells governadors d'Algèria i de l'Indoxina que, amb una gestió hàbil i un gran respecte per a les cultures locals, van clavar el bagul de l'autoproclamada francesa.

 


 
 
el 07-03-2009 19:10

França, mare de les arts, de les armes i de les lleis

Avui, jo volia escriure quelcom sobre d'Halloween. Volia incitar-vos a signar una petició per reclamar que França esdevingui un nou estat dels Estats Units i l'anglès, en la seua variant de Broadway (carrer ample, si preferiu...), la llengua de la República. Sempre m'ha agradat això dels mons paralels. Allò que prefereixi en la cadena de Buffalo's grill és que els seus restaurants de Dunkerque a Cervera de la Marenda són parions.

Si hagués nascut ric com la mar, m'hauria agradat de visitar Yamoussoukro, la rèplica de Sant Pere de Roma que el malaguanyat president de la Costa d'Ivori havia fet edificar. Al rei Lluís II de Baviera, l'encantava tant l'arquitectura clàssica que ens va deixar Herrenchiemsee i Linderhof. A la França d'en Bernard Bonnet, el patrimoni el deixen cotiu. Em semblaria massa fàcil de parlar altre cop del pillatge del nostre dissortat país, fomentat per tants botiflers...Conec a prop de Crest, no gaire lluny de la ratlla entre la Provença i el Delfinat, una petita joia, amagada al fons del bosc de Sòu (Saou ) que podreix sense pena ni glòria. A quin estat de bàrbars ens ha tocat de viure, Verge santíssima? Els anys 1930, Burrus, magnat alsacià del tabac que va finançar les excavacions arqueològiques a Vaison (li han afegit la romana per atreure els badocs ), havia fet construir l' una còpia del Petit Trianon en un marc meravellós al cor de les muntanyes i d'un parc amb espècies de plantes tan rares com a l'Albera. Malauradament, la guerra va arruinar els seus projectes. De llavors ençà, el palau s'esfondra i el parc s'esfuma, al peu del pic dels Tres Becs, sense que cap polític, democràticament elegit això sí, se'n cuidi. A la vora, el financer Crémieux s'havia instal·lat en una torre romana, la vil·la Tibur, destruïda fa uns trenta anys...

 


 
 
el 07-03-2009 19:05

Malaquais

He llegit fa poc una novel·la que us recomani: de Jean Malaquais, publicada per primera vegada el 1947 i revisada per l'autor poques setmanes abans de la seua mort. L'acció d'aquesta novel·lassa transcorre a Marsella el 1942, amb algunes escenes situades a Vichy i París. Jean Malaquais, jueu polonès que va aprendre francès xerrant amb la gent qualsevol i llegint els clàssics a les biblioteques municipal per fugir de la fred, s'havia creat una llengua extraordinària a la manera de Céline per moltes que fossin les coses que els separaven...

Malaquais, amb una tendra ferocitat, reconstitueix tot un món. La Marsella del 1942, porta de l'Orient, s'havia convertit, igual que Casablanca, en un cul de sac on jueus d'Alemanya i de l'Europa central, trotskistes, republicans espanyols miraven d'obtenir un visat per escapar-se de la França de Vichy. Perquè no us perdeu com jo per la selva dels personatges – n'hi ha més que en les novel·les de Tolstoi – us aconselli de constituir-vos fitxes. Res de l'altre món, però...

 


 
 
el 07-03-2009 18:53

Diccionari de Pla

Com molts rossellonesos, em vaig aprofitar de la commemoració de la victòria dels aliats per agafar vitamines catalanes a Girona. Vaig menjar una paella a la Rambla. Vaig beure canyes a l'ombra de les voltes de la plaça del Vi i vaig córrer a les principals llibreries de la ciutat. M'encanta l'arcaisme i el desgavell, la frescor i la pau que es respiren a la llibreria Gelí del carrer de l'Argenteria. Vaig comprar-hi el establert per Valentí Puig. Se n'ha parlat a manta en aquest diari. Abans de tot, s'ha de saludar aquesta idea excel·lent de recollir, a les obres completes de Josep Pla, els pensaments del mestre sobre la literatura, els escriptors i les llengües en què s'expressen. Com totes les bones idees, és una idea senzilla. Ara, potser tindrem un diccionari Pla dels topònims, Pla i la política, Pla i les paelles, Pla i les dones, Pla i el vi. I , quan seré vell, us prometi d'escriure.

Quan vaig fullejar el diccionari aquest, vaig retrobar la paraula màgica de Pla. Després del primer embadaliment, tinc ganes de matisar. M'ha sorprès de no trobar cap menció d'Henry de Montherlant o de Graham Greene. La seua nota sobre el meu compatriota Nabokov m'ha empipat i entristit. En Pla devia estar molt cansat aquell dia. Com més m'endinsava en la lectura, més em sentia decebut. No retrobava el to de Pla, la seua veu i la seua mirada desenganyada sobre el món. Llegint fragments, deslligats els uns dels altres, quasi tot el perfum de Pla s'esbrava. Al meu parer, l'obra planiana constitueix un conjunt, un " tot " Frase rere frase, clafertes de prosaïsmes i provocacions xucoses, Pla recrea un món. Les seues evocacions de les planes flamenques, posem per cas, en o de les nits d'estiu a la rambla de Sant Feliu de Guíxols et donen la il·lusió que a vegades la vida és bonica i té potser un sentit.

 


 
 
el 07-03-2009 18:47

En Bibendum

Des de sempre m'han agradat les guies turístiques i més particularment les guies verdes de Michelin. Recordi el to doctoral de mon pare, amb entonacions a la Sacha Guitry, quan ens llegia les descripcions dels castells del Loire, de les esglésies de la Borgonya. Sense ser un professional, em consideri com un " " en aquest ram.

Tinc guies de tot Europa i dels països que formaven part de l'imperi francès, a diferents èpoques. M'encanten les guies blaves cap al 1930...Vaig esperar una colla d'anys abans de trobar a un preu irrisòri, un dissabte a la passejada de les platanes, la famosa guia Madrolle de la Indoxina del nord. Tota una enciclopèdia del Tonquín. Tot hi és! La genealogia dels sobirans d'Annam, l'horari dels trens, l'adreça dels museus, el nom dels directors de les biblioteques. Aquestes guies Madrolle, concebudes per a un turiste culte, no tenien res a envejar a la famosa col·lecció de les guies Joanne i sobretot Baedeker.

 


 
 
el 07-03-2009 18:42

Llibres occitans

  He viscut més de vint anys a Canes i a Niça. D'aquest exili daurat a la Provença, en conservi un gran enyorer ( quan m'hi estava, enyorava el Rosselló...) i sobretot un amor de la llengua occitana, particularment en la seua varietat provençal.

La llengua d'oc i la nostra tenen tanta semblança que un català pot llegir directament, sense passar pel sedàs de la traducció, els clàssics occitans dels segles XIX i XX. Al meu entendre, és només una qüestió de mètode i de voluntat.

 


 
 
el 07-03-2009 18:39

Pierre Benoit

Cada dia, quan " torno del meu diari odi contra el pa " , per reprendre la magn¡fica expressió de Salvador Espriu, travessi Sant Galdric i passi davant del carrer Pierre Benoit. Pierre Benoit ( 1866. 1962 ), un altre membre de l'Acadèmia francesa a qui vull dedicar‚ una crònica. Molt llegit als anys quaranta i cinquanta, aquest novel·lista tenia tanta popularitat que el primer volum de la col·lecció del Livre de Poche fou, si no vaig errat, . Pierre Benoit no és ni Proust ni Tolstoi, ben segur, però constitueix un company molt agradable. A més dels inevitables i , molt més interessant que l'obra homònima de mossèn Cinto, Benoit va escriure , novel·la que s'hauria de traduir al català. Amb molta traça i un homor tintat amb tendresa pels personatges, Pierre Benoit va ambientar aquesta novel·la durant l'anomenada revolta de Pasqua del 1916, equivalent irlandès del nostre 11 de setembre. Durant aquella setmana va néixer veritablement el nacionalisme irlandès, ja que la població, en aquella època, es mostrava majoritariament fidel al govern britànic, tan legalista, salvant les distàncies, com la població algeriana pel 1954. L'opinió pública, fins ara indiferent o hostil, es capgirà i féu dels màrtirs del patriotisme irlandès, nous herois. Així, el coratge dels revolucionaris i la brutalitat de la repressió van transformar aquella derrota en victòria...Pierre Benoit descriu, amb simpatia i precisió, aquest episodi. Les seues anàlisis sobre el nacionalisme irlandès es poden aplicar al nostre país. La segona obra mestra de Pierre Benoit és , la gran novel·la de la reconciliació franco-alemanya, molt coratjosa i inhabitual dins del context dels anys vint. L'acció transcórre als voltants de Königsberg, a la Prússia Oriental, província que sempre " va tenir un paper prestigiós i carregat de poesia en l'esperit alemany. " ( Michel Tournier ) Ara que aquesta terra va desaparèixer en el naufragi de la història i va ser annexionada per Polònia i la Unió Soviètica, la lectura d'aquest llibre també pot interessar els catalans. Si a la Prússia Oriental només les pedres són alemanyes, què queda de la catalanitat a Catalunya Nord?

 


 
 
el 07-03-2009 18:37

Quid novi medice?

   Encara no m'he empassat la caiguda de l'imperi romà. Encara reveig amb emoció el meu primer llibre de llatí. En recordi la primera frase. (la cabra té por del llop) Amb un vestit dels diumenges, sacralitzada pels llibres, gairebé retrobava la llengua que sentia a casa dels meus avis a Nils, durant totes les vacances. Mentre la padrina espiava una burricada americana per televisió i el padrí feia migdia abans que baixés per seguir l'etapa del i , jo estudiava a la cuina. Sota cassoles immemorials i un Cor Sagrat fosforescent comprat a Lorda (no gosava confiar a ningú que tenia aparicions com santa Bernadeta, la qual parlava una mena de català, encara més estrany que el meu que feia riure la meua gent...) m'escarrassava amb exercicis de llatí, per pler...Un dels meus pocs títols de glòria és d'haver obtingut el premi del millor llatinista del liceu, a l'Institut Stanislas de Canes on havia cursat estudis Gérard Philipe.

 


 
 
el 07-03-2009 18:29

Desè dictat en català, 7/03/2009

El comissari Carbonell s'havia mofat d'ell. -Com ? No teniu el permís de conduir? Telefonaré al meu cosí perquè faci el necessari...Gràcies a un certificat mèdic del genitor d'en Daniel, el comissari Carbonell havia obtingut una pensió per una ferida rebuda a la Indoxina. Com ho proclamava tan bon punt havia ximat, en Carbonell era monàrquic. Cada cop que podia estafar la república, no se'n privava. Plorant de riure, li havia explicat la seua obra mestra.-Un camp de no res a les Garrotxes...Ni les cabres hi volien pasturar, però la llei és la llei...XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXSEGONA PART

 


 
 
el 07-03-2009 13:53

Noms de carrers

Després dels Jean Jaurès, Charles De Gaulle i tot el santoral republicà, el turista que passeja pels carrers de Perpinyà s'encara amb una munió de desconeguts. Els Escarguel, Joan Bourrat, Mercader i altres Joan Payrà ( un home de tanta categoria que una plaça i un carrer duen el seu nom...) Aquest homenatge pòstum esdevé escandalós a vegades quan es tracten de personatges tan nefands com Bartissol, responsable de la destrucció de les bell¡ssimes muralles que encara envoltaven la vila al començament del segle.

 


 
 
el 07-03-2009 13:47

Henri Salvador

Conec poques denúncies del colonialisme francès tan fortes com " " Un dia, Henri Salvador explicava al seu amic Boris Vian que, a l'escola de Caiena on va aprendre a llegir i escriure, tots els alumnes eren negres i amerindis. Tanmateix, el mestre els ensenyava la lletania republicana de " " La història no s'acaba així. Un vespre, Goscinny i Uderzo, a la recerca de la inspiració en una cuina de l'Illa de França, van sentir la cançó a la ràdio i van crear Astèrix... (a propòsit, coneixeu la cançó de Salvador? Una meravelleta...) Per guanyar-se la vida, Henri Salvador cantava, als seus discos de quaranta-cinc torns, una cançó que agradés als productors i al públic, una " " com ho reconeix ell mateix, i un aire més ambiciós. El seu talent es fa palès en on interpreta la mateixa melodia de diferents maneres. Com els cantants del 1900; com un com un rocker i com Louis Amstrong en una imitació prodigiosa. A vuitanta-tres anys, Salvador ha conservat una veu intacta, al contrari de Frank Sinatra els dos darrers discos del qual són dolentíssims. Vaig comprar, fa tres dies, l'últim àlbum de Salvador. El seu millor, potser. La peça és una evocació, alhora serena i melangiosa, de la vellesa al nivell de o de . S'ha dit sovint que Salvador és el més brasiler dels cantants francesos. (Us recomani la versió de que va gravar Caetano Veloso ..) Durant la segona guerra mundial, Salvador, amb l'orquestra de Ray Ventura, va recórrer tota l'Amèrica del Sud, al mateix temps que la companyia de Louis Jouvet. Amb el bany musical del Brasil, els discos de Frank Sinatra i Nat King Cole, Salvador va aprendre el seu ofici escoltant Duke Ellington. Tota l'obra de Salvador constitueix un cant a la vida, a l'alegria quotidiana. El vell Henri encara estima les dones (calia veure quin aire murri tenia quan el va entrevistar una dona " guapa " com la Catherine Ceylac.) les botxes i els estius vora les cales de Provença on els jardins i les barques canten les cançons de Paul Misraki.

 


 
 
el 07-03-2009 13:42

Jordi Barre

Ja coneixeu la meua fal·lera pels grans . De Frank Sinatra a Harry Connick Junior passant per Dean Martin i l'inoblidable Nat King Cole. L'únic que mai no m'ha fet el pes és Bing Crosby. Escolteu la seua versió de , en la pel·lícula , i compareu-la amb la interpretació de Luis Mariano i ja m'ho direu...Sense adonar-me'n, m'he allunyat del tema que volia desenvolupar avui.

M'agrada molt Jordi Barre. Tant la seua música, la seua veu com la seua personalitat. Per mi, és el nostre Frank Sinatra. Els catalans que mai no han viscut molts anys lluny de Catalunya no capiran tota l'emoció de la seua versió del poema de Joan Amade: "

 


 
 
el 07-03-2009 13:39

El crim de l'escriptor cansat

    Avui, us parlaré, amb gust, de la nova novel·la d'en Joan-Lluís Lluís. . Novel·la dedicada, com de costum amb en Lluís, a la seua família i també a en Pasqual Tirach. És un acte heroic en aquest món d'arribistes. De les quatre novel·les que ha publicat, aquesta és la que m'estimi més. És és una variació policíaca sobre el tema de l'angoixa del creador davant de la pàgina blanca. No parlaré gaire de l'argument perquè les novel·les d'en Lluís s'inscriuen en un mecanisme precís. Li envegi la seua capacitat d'inventar històries enrevessades i ben construïdes. En Lluís sap desvetllar l'interès del lector com els novel·listes populars, de Pierre Benoit a Pérez-Reverte. En Lluís sap evocar com ningú el Rosselló modern, amb les seues realitats sòrdides. La droga, la desesperança, el fracàs de les vides inútils, l'agonia de la nostra llengua. El seu policia, que recorda el comissari de l'Aleix Renyé a és un producte de la mediocritat del país, de les nostres ànsies de ser reconeguts a París. Amb un estil planer, fet de neologismes argòtics i d'incursions en la nostra modalitat dialectal, en Joan-Lluís Lluís passa comptes amb la lletjor del món. Rere la sordidesa, la dolenteria, la imbecil·litat, l'afrancesament, tenim gent de talent com en Lluís per fer-nos creure, durant una estoneta, que la literatura pot a vegades embellir un brinot la vida i que la llengua catalana mai no es morirà. No ho confieu a ningú. Una d'aquelles nits, iré a casa seua i li robaré el seu proper llibre...

 


 
 
el 07-03-2009 13:35

Pieds-Noirs, germans meus

        Mon pare era metge militar a Algèria. Ma mare va voler que jo nasqués a Perpinyà. De poc lo meu primer vagit hauria sonat a Bona, que encara no s'anomenava Annaba. Aquesta naixença mancada explica potser la meua fal·lera per l' Algèria francesa. La França que he conegut, on he viscut i on visc, ha anat canviant amb mi. Ja no és la França de la meua infantesa. La puc retrobar quan vull en l'Algèria francesa, miraculosament preservada, la França dels quatre cavalls, de les neveres , de les primeres televisions, intacta des del 1962 ja que ha desaparegut...Estudiant el passat d'aquesta província perduda (aquesta expressió podrà xocar el lector mes he decidit d'assumir algunes de les meues contradiccions ) he tractat molts potes-negres. Coneixent-los, he comprès perquè França va perdre Algèria però també he après a estimar-los, a apreciar llur humor i llur facúndia, valgui el clix‚. Un col·lega meu, historiador, m'explicà un dia que els francòfons naturals van passar davant els catalanoparlants el 1962 quan tants potes-negres es van instal·lar a casa nostra, amb l'acolliment lamentable que coneixem. Estic convençut que si el general De Gaulle els hagués empresonat en camps de concentració com ho va fer la Tercera República el 1939 amb els refugiats de l'Espanya repúblicana, quasi ningú a França no s'hauria indignat. Tothom ho hauria trobat tan natural com les sangonents de la policia parisenca, la matança dels a Algèria o la massacre d'Orà que he mirat de descriure a la fi de. Amb aquell allau de francesos d' Algèria, disgustats per França, una França que tant havien estimat i que els havia abandonat, potser que els catalans vam perdre una gran ocasió. No vam saber comprendre la desesperança d'aquests catalans de València i de les Balears i vendre-los un nou país, un país que s'hauria pogut construir. Un dia, si visc encara un xic i en tinc el talent, escriur‚ una novel·la sobre aquest malentès tràgic.

 


 
 
el 07-03-2009 13:25

En Madigan

   Tots els dijous de l'estiu passat, m'he citat amb el sergent Daniel Madigan, policia a Nova York. En Madigan es va fer famós amb el film homònim de Don Siegel, estrenat el 1968 i conegut a França sota el títol de. El film s'inspira de novel·la de Dougherty. Richard Widmark interpreta el paper de Madigan. , ben plantat, elegant i simpàtic conserva poques il·lusions sobre la natura humana.

 


 
 
el 06-03-2009 12:55

LA GUERRA DELS CORNUTS, extracte

Extracte de , Barcelona, Empúries, 2004

 


 
 
el 06-03-2009 12:47

LA PRISONNIERE D'ALGER

 La presonera d'Alger, Barcelone, 2002, Empúries

Si Marta m'avait connu quand j'arrivai à Alger en décembre 1956...Trente ans déjà...J'étais jeune et beau alors, avec ma tenue de sortie, mes quatre galons gagnés en Indochine, et non un vieil idiot malade d'amour.

 


 
 
el 05-03-2009 21:39

RETOUR A MASSY

Extrait d'Una educació francesa, l'Avenç, Barcelona, 2009 

Каждую ночь явижувоснедом, вкоторомяжил, когдабылребёнком.

 


 
 
el 05-03-2009 21:14

Митрофан Тихонович Безсонов, el meu avi rus

 Extracte dels , Empúries, 2007

Conec millor la vida de Frederic Mistral o de Pierre Benoit que la del meu avi rus. Sé que es deia Mitrofan. Els russos pronuncien Mitrafán. Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov. Com tots els russos, tenia tres noms. El seu, el patrònim i el nom de casa. Va néixer el 7 d’agost del 1901 segons el calendari julià, és a dir el 20 d’agost segons el nostre. Venia de Voronej.

 


 
 
el 05-03-2009 21:00

Kœnigsberg vf

 extrait de Les amnèsies de Déu

 Kœnigsberg

Tous les récits de voyages en Allemagne qu’il avait lus, en faisant des infidélités à Roger Martin du Gard, l’attestaient. Malgré ses défauts, le peuple allemand se caractérisait par sa politesse, sa galanterie. Une formule comme Ich küsse die Hand, gnädiges Fräulein se révélait intraduisible dans une langue latine, même dans un langage aussi nuancé que l’occitan. Grâce aux conserves que sa famille lui envoyait de Sète (les employés des postes et les gardiens ne lui avaient jamais rien volé) le jeune homme s’était procuré de faux papiers.

 


 
 
el 05-03-2009 20:56

Königsberg extracte de LES AMNESIES DE DEU

Extracte de

Tots els relats de viatges a Alemanya que havia llegit, fent infidelitats a Roger Martin du Gard, ho atestaven. Malgrat els seus defectes, el poble alemany es caracteritzava per la seua cortesia, la seua galanteria. Una fórmula com es revelava intraduïble en una llengua romànica, fins i tot en una parla tan matisada com l’occità. Gràcies a les llaunes que la seua gent li enviava de Seta estant (els empleats de correus i els guardians mai no li havien robat res) el minyó s’havia procurat una falsa documentació.

 


 
 
el 05-03-2009 20:52

Lamalou

Los Banhs de La Maló

L' Alain i jo, vam arribar a La Maló, el dijous de l'Ascensió, cap a les quatre de la tarda. Feia temps que jo volia visitar aquesta estació termal. Massa propera a casa nostra per fer-hi un viatge; massa lluny per emprendre una excursió. M'ha passat el mateix amb Lleida i Nimes.

 


 
 
el 05-03-2009 20:50

Frejús

Isabelle Corey, una altra Isabelle...

El meu primer amor es deia Isabelle. Era de Frejús. Els seus pares, malcontents dels seus resultats escolars, l'havien penitenciada en una institució de Canes:

 


 
 
 
el 05-03-2009 20:41

L’hereu de Voltaire

Llorenç Villalonga

 


 
 
el 05-03-2009 20:39

Memòries d’un metge poeta

Max Roqueta

traducció de Jaume Figueras i Trull

 


 
 
el 05-03-2009 20:38

L’aventura gavatxa

August August Rafanell

Quaderns Crema

 


 
 
el 05-03-2009 20:37

L’enamorat de Perpinyà

Xavier Febrés

Edicions 62

 


 
 
el 05-03-2009 20:35

Na Mireia

Na Mireia

Mireia

Frederic Mistral

Quaderns Crema

Barcelona, 2005. 207 pàgines

 


 
 
el 05-03-2009 20:32

El cuiner enciclopèdic

Menjant amb amics i coneguts

Jaume Fàbrega

Pòrtic

Barcelona, 2005. 159 pàgines

 


 
 
el 05-03-2009 20:31

Les aromes de Montserrat

Josep M. de Sagarra

Edició de Narcís Garolera

 


 
 
el 05-03-2009 20:30

La fi d'un món

La fi d’un món

 


 
 
el 05-03-2009 20:29

El país de sant Jordi

                             El país de sant Jordi

 


 
 
el 05-03-2009 20:25

Les horreurs de l'amour

 Publicat al Punt Catalunya Nord el 9/02/2000

Horrors de l’amor
 


 
 
el 05-03-2009 20:21

Je récuse Zola

                          Je récuse Zola

        Els professors francesos mai no han entès res de literatura. Ignoren sindicalment obres mestres de la literatura de llur país com les novel·les d'Henry de Montherlant, d'Eugène Fromentin o (quin títol més encertat!) de Jean Dutourd i celebren escriptors tan pesats com Émile Zola (1840-1902 ) perquè eren bons republicans. Per les mateixes motivacions ideològiques ben llunyanes de la literatura, França ha festejat un any Hugo —Victor Hugo, " " segons la fórmula lúcida d'André Gide— quan alguns grans poetes com François Villon, Ronsard, Gérard de Nerval o Charles Baudelaire no tenen dret a aquestes celebracions oficials. Hem de patir el mateix muntatge amb Émile Zola. Tots els governs de la República i els ministres de l'Educació Nacional designen els bons autors, els republicans, la vida admirable dels quals ha de suscitar una hagiografia laica i benpensant. Igual que tots els petits francesos de la meua generació, em vaig haver d'empassar uns quants volums del cicle dels Llevat de —història de l'ascensió i de la caiguda d'una prostituta que m'havia torbat molt llavors i va inspirar a Christian-Jaque una pel·lícula del 1954 encara més torbadora amb la deliciosa Martine Carol— conservi dels llibres del senyor Zola un record tan amarg com l'aprenentatge de les taules de multiplicació i l'estudi dominical dels verbs irregulars de la llengua anglesa. Deixeble de Hippolyte Taine —el papa del Zola estudiarà les condicions fisiologíques, la influència dels medis i de les circumstàncies que, segons ell, determinen la persona humana. Émile Zola era un home refractari a la bellesa del món. La beutat, la lleugeresa, la llum, la felicitat, la fantasia, la natura tenen per ell quelcom d'intolerable. Mai no accedeix en la descripció de l'horror al geni, a la poesia còsmica i al còmic desesperat de Louis-Ferdinand Céline. Els herois de Zola són quasi sempre una colla de salvatges impulsius, uns primitius sense ideal. Zola es complau en la vulgaritat material i lèxica. Sap animar, això sí, les multituds, les càrregues de cavalleria, les curses dels miners. Els objectes inaninats reben una vida misteriosa. He oblidat la majoria dels seus personatges però encara recordi la locomotora de , la mina de i les escales d'. Charles Leconte de Lisle, cap de l'escola parnassiana, deia de Victor Hugo " bête comme l'Himalaya " i de Zola " " (joc de paraules entre el l'eriçó i el .) Zola era per cert un novel·lista èpic amb la delicadesa psicològica d'un mal boxejador que miraria d'escriure un sonet en toscà del Renaixement per a la filla del seu entrenador. Les seues novel·les mecàniques, pseudocientífiques, plenes de faltes de gust i de negligències gramaticals mostren l'atrocitat dels ravals amb complaença. Al senyor Zola l'encantava de descriure els estralls de l'alcoholisme, les castracions mineres, les violacions de pobres minyones en un bosc fosc i sòrdid, els banys de sang per fer fracassar les vagues, els avortaments dins de cambres repugnants, les fecalitats i les vomitades dels borratxos, els capellans indignes, els militars cruels i incompetents. No patiu! Quan hi ha un cagalló de mosca al fons d'un celler, una olor de pixum de cans senils i artrítics contra una paret brutíssima d'un carreró sense llum, Emile Zola ho precisa amb delectació. Sempre es va situar als antípodes dels grecs, de l'apol·linisme d'un Frederic Mistral. Zola veia el món amb ulleres cobertes de sagí fos. " Pot Bouille " ( Léon Daudet, ). Era sens dubte un home coratjós. Les seues recerques en el món laboral per la redacció de les seves novel·les el van dur al socialisme. Es va comprometre en les lluites socials i polítiques de la seua època. Per tal de defensar el capità Dreyfus —injustament acusat d'espionatge per a Alemanya, perquè era jueu i necessariàment culpable— Emile Zola va publicar " " un article extraordinari. La publicació d'aquell article li va valer un any de presó i l'expulsió de l'ordre de la Légion d'Honneur. Arran del clima d'odi en què vivia, hagué d'exiliar-se a Anglaterra. Molt bé! Però la justesa de les conviccions polítiques, la honestedat intel·lectual, el coratge mai no han constituït un passaport vàlid per al país de la literatura. Llegiu les novel·les d'Émile Zola i tindreu la impressió que les notícies del vespre són una opereta vienesa d'un color de rosa molt pujat.

 


 
 
el 05-03-2009 20:19

Un amore

Els professors francesos mai no han entès res a la literatura. En l'obra de Gustave Flaubert, prefereixen a. Els agrada més que no pas (quin títol més encertat!) de Jean Dutourd. Donarien mitja vida per de Dino Buzzati ignorant sindicalment publicat el 1963Aquesta novel·la del 1963 (un gran any, per cert...) ens explica la història melangiosa d'Antonio Dorigo, arquitecte (precisió important perquè els italians igual que els alemanys tenen la mania dels títols honorífics.) a Milà. El Milano de Buzzati ens presenta alhora la metròpoli de la Llombardia i una Babel eterna amb els seus inferns, les seues angoixes, els seus carrerons sòrdids, els seus secrets i les seues placetes on el sol fa creure que la vida és bonica i té un sentit. Antonio Dorigo ha esperat massa temps sense saber-ho, i, a la ratlla dels cinquanta anys, s'ha quedat amb l'afectivitat, la sensibilitat, la immaduresa d'un minyó. Encara s'imagina que els sentiments poden fer miracles...era vell d'anys això sí però pel que fa a l'ànima era jove almenys i probablement molt més que ella.Buzzati ens mostra com un home madur s'enamora d'una dona jove, amb una descripció d'un sentiment que retira a una dissecció quasi anatòmica de la passió amorosa, que " molts diran patològica, però que en realitat tots els homes que no tenen els ulls i el cor (folrats d'una cotna de llard) han provat almenys virtualment." (Eugenio Montale). Història molt original, com ho veieu, però que té el gust dels gelats , l'olor dels mercats de flors de la península i les colors blanques i negres dels films de la Cinecittà de la gran època. " (un no res). (fos salvat) Acceptes el convit d'una minyona a un cafè, al cine o a un passejada vora mar i la teua vida surt del seu egoisme incolor. Te'n vas a la descoberta d'una persona humana sense saber què trobaràs a l'altra riba de l'oceà. L'Eldorado o l'infern reptilià dels poetes medievals. El Antonio patirà força abans d'entendre per fi la Laide. La seua passió el privarà de comprendre aquella dona, d'estimar-la pel que és i no pas a través dels seus fantasmes, de la seua gelosia, de les seues projeccions. A la llarga, l'Antonio coneixerà una veritable revolució personal, un terratrèmol en la seua visió del món. Acabarà per admetre aquesta evidència. La dona no és necessariàment un ens maquiavèlic vingut al món per fer patir els pobres homes. Per fi veurà la dona com un humà de sexe femení i l'home com un humà de sexe masculí. Dos éssers diferents i complementaris. Gràcies a la Laide, l'Antonio irà descobrint el gran secret. És l'amor que dóna un sentit al món visible. " (...) " Totes les belleses del món, les meravelles del geni humà i el cicle de la natura " L'amor pot ser una presó immensa, terrible i meravellosa. Una tragèdia grega o una novel·la magnifíca i contrastada. Només l'amor pot substituir Déu en el cor dels homes. Amb l'art i la filosofia, l'amor és la sola aventura, l'única finestreta cap a l'eternitat.

 


 
 
el 05-03-2009 20:18

In the mood for love

Encara no heu vist , film de Wong Kar-wai projectat en versió original? Aquesta és una història d'amor ambientada a la Hongkong del 1962. El títol. al·lusió a un clàssic del jazz, va que ni pintat. Els dos protagonistes se senten d'humor amorós, en anglès. Dos veïns — un home, Tony Leng, premi d'interpretació masculina al Festival de Canes del 2000 — i la deliciosa Maggie Cheung, petota sensible i commovedora, d'una elegància irreal i lunar. Simpatitzant, els dos veïns acaben descobrint que llurs cònjuges tenen una relació junts. Em seguiu? Aquesta desgràcia, doblement compartida, els acosta. Es veuen molt; sopen junts; es llegeixen poemes; se citen. Assagen junts l'escena on anunciaran a llurs cònjuges que coneixen la veritat. I, és clar, s'acaben enamorant l'un de l'altre. No exterioritzen tant llurs sentiments com els joves occidentals. Viuen llur passió en l'implícit, en les mirades, frec a frec. S'estimen, es desitgen però es neguen a rebaixar-se. " " Com la princesa de Clèves o Madeleine de Nièvres de sublimen llur amor. Gràcies a aquesta delicada història, descobrim la vida quotidiana de la gent qualsevol a Hongkong, una vida més oberta a la col·lectivitat que la nostra, menys angoixant, més pobletana vaja...Sovint tots els veïns sopen junts. Juguen junts a, els dòminos xinesos, s'ajuden en una atmosfera bonhomiosa. Els nostres enamorats acaben comprenent que llur relació no té eixida. De comú acord decideixen que mai més no es tornaran a veure. Llurs adéus, precedits d'un assaig, són una escena admirable, digne de la fi de o L'únic petit retret que faré ve de la música. Durant moltes escenes emocionants, sentim cançons de Nat King Cole en castellà i aquestes sonoritats familiars m'han molestat un xic. ... Et creus a Hongkong i de sobte estàs fent copes a la rambla de Figueres amb en Vicenç Pagès.

 


 
 
el 05-03-2009 20:17

Les bones intencions del Cap d'Any

Com cada any, tinc bones intencions. Menjaré menys i millor. Beuré menys. Faré més esport. També llegiré més llibres catalans. Aquesta promesa, almenys, ja he començat a complir-la. Acabi de llegir , la biografia de Josep-Lluís Carod-Rovira que Gemma Aguilera ha publicat a l’editorial barcelonina Llibres de l’ĺndex. Aquesta editorial ha treballat molt per a la divulgació de les lletres nord-catalanes al Principat. Recordaremobra de divulgació del nostre patrimoni, Els Llibres de l’ĺndex contribueixen a la descoberta de personalitats importants. El llibre de la Gemma Aguilera, redactora de la Televisió de l’Hospitalet de Llobregat i coŀlaboradora habitual de les revistes

 


 
 
el 05-03-2009 19:25

Tornon, extracte de LES DONES DE PAPER

 


 
 
el 05-03-2009 19:24

Tournon-sur-Rhône

ÉPILOGUEYou can't repeat the past."

" Can't repeat the past? " he cried incredulously. " Why of course you can! "

 


 
 
el 05-03-2009 19:22

Professor Pennac i doctor Jekyll

,   10 de setembre del 2009

Daniel Pennac

Editorial 62

Barcelona, 2008. ? pàgines

 


 
 
 
el 05-03-2009 19:18

Una infantesa africana

, 17 de desembre del 2009

 


 
 
el 05-03-2009 19:16

L’avorriment majúscul

, 10 de desembre del 2009 sota el títol ' Interès diluït ' 

 


 
 
el 05-03-2009 19:13

El Tintín de les lletres franceses

, 10 d'octubre del 2008

EL TINTIN DE LES LLETRES FRANCESES

Avui he tingut una falsa il·lusió. El cap de redacció m’ha trucat i m’ha dit "  Ja tenim el Nobel !  "

 


 
 
el 05-03-2009 19:10

Els estirabots d’en Denis

Publicat en El Temps, 27 de gener del 2009

Denis Diderot

Accent Editorial

Traducció d’Oriol Ponsatí-Murlà

 


 
 
el 05-03-2009 19:07

El japonès, la tristor i l’amor

Publicat en , 30 de desembre del 2008

El japonès, la tristor i l’amor

Joan-Lluís Lluís

 


 
 
el 05-03-2009 19:06

Vós que torneu de Catai

Publicat en , 2 de desembre del 2008

Vós que torneu de Catai 

Joan Tello

Llibres de l’Índex

 


 
 
el 05-03-2009 19:05

L'empordanès xerraire

Publicat en ,11 de novembre del 2008

NOFF

Josepmiquel Servià

Dux Editorial

Barcelona, juliol 2008. 165 pàgines

 


 
 
el 05-03-2009 19:03

La república del bon humor

Publicat en El Temps el 14 d'octubre del 2008

Manuel Joan i Arinyó

Edició valenciana

 


 
 
el 05-03-2009 19:02

L'evidència del talent

Publicat en El Temps el 16 de setembre del 2008

Gerard Jacquet

Edicions Trabucaire

 


 
 
el 05-03-2009 19:00

Els anys grisos

Publicat en del 8 d'abril del 2008

Miquel Pairolí

Edicions de la Magrana

Barcelona, 2008. 203 pàgines

 


 
 
el 05-03-2009 18:58

Un món paral·lel

Publicat en del 12 de febrer del 2008

 


 
 
el 05-03-2009 18:57

L’empetitiment de Catalunya

Publicat en del 8 de juliol del 2008

L’empetitiment de Catalunya

 


 
 
el 05-03-2009 18:54

La Moreneta i l’esvàstica

Publicat en del 3 de juny del 2008

La Moreneta i l’esvàstica

 


 
 
el 05-03-2009 18:52

Les magdalenes de n’Emili

Publicat en el 13 de març del 2008 

 


 
 
el 05-03-2009 14:42

Sant Rafèu

SANT-RAFÈU

Vaig viure quinze anys a Canes sense aturar-me mai a Sant-Rafèu i ara, que visc tan lluny de la Provença, passegi un cop o dos a l'any, pels seus carrers.

 


 
 
el 05-03-2009 14:23

Briançon extracte d'UNA EDUCACIO FRANCESA

Extracte d' .  El llibre ha arribat a les llibreries el 12 de març

 


 
 
 
el 05-03-2009 14:06

Аnna Bezsonova, la meua tieta russa / ma grand-tante russe

Què se n’ha fet de les tietes Bezsonov i dels meus parents? Com podria saber-ho seixanta anys després? El meu cosí Karim-Ivan, el fill de la tia Jeannette, treballa a Moscou i domina la llengua del nostre avi Mitrofan. Ha anat a Voronej. Ha retratat els principals monuments de la ciutat, però no li vaga emprendre recerques a l’arxiu municipal, que era tancat quan hi va passar un diumenge d’estiu.. I qui diu que l’arxiu no es va cremar durant la guerra civil o la gran guerra patriòtica? Què se n’ha fet de vosaltres, tietes de Rússia? El vostre nebot català us saluda i us desitja la pau a la dreta del nostre Senyor que comprèn totes les nostres pobres llengües humanes…

 


 
 
el 05-03-2009 14:02

Митрофан Тихонович Безсонов, mon grand-père russe

 


 
 
el 05-03-2009 13:56

Анна Григорьева, la meua besàvia

 


 
 
el 05-03-2009 13:41

L'avi misteriós

, 15 d'octubre del 2008

L’avi misteriós Emmanuel CarrèreÉs una trista banalitat afirmar que la literatura francesa no travessa actualment un dels seus períodes més fecunds. Enmig de tanta mediocritat pretensiosa, hem d’alegrar-nos de la publicació en català d’Emmanuel Carrère. L’autor ha decidit d’obrir l’armari dels secrets familiars. Parla d’un besoncle, Victor Komarowski, homònim de l’amant de Lara al , el dolent de la novel·la. Es tracta d’un  ?Mira d’esbrinar la personalitat del seu avi rus, un fantasma molest. ‘ Et puis il y a eu dans un petit journal d’extrême droite, , un article qui faisait allusion à son père. On disait quelque chose comme : avec un père collabo, victime de l’épuration, elle devrait être des nôtres, pas du côté de la droite hypocrite. ‘ ( pàg115) Tot indagant la vida de l’avi, Carrère intenta millorar el seu coneixement del rus. ‘ À la première phrase, on croit que je parle couramment. Cette première phrase est souvent : — je parle très mal russe —, et comme je la prononce très bien elle passe pour une coquetterie. ‘ ( pàg 63)L’autor explica les seves nombroses estades a Kotelnitx, una ciutat perduda en la immensitat del nord de Rússia. En la seva descripció de la Rússia actual poblada de putes, de, de funcionaris corruptes i d’intel·lectuals amargats i vodkaitzats, Carrèreaconsegueix l’excel·lència. Si s’hagués limitat a la seva relació amb Rússia, la seva llengua i la seva cultura, Carrère hauria escrit una obra mestra, encara millor que el seu . Malauradament, com tants novel·listes francesos, no pot estar-se de confiar les seves penes de cor. La decepció sentimental és un gènere que no suporta la mediocritat. Tret de quatre universitaris perversos qui ha llegit la primera de Flaubert ? La segona, en canvi, podada dels rencors autobiogràfics, constitueix un cim de la novel·listica mundial. El relat eròtic de Carrère, apassionant com una classe de matemàtica en danès medieval, abaixa el nivell de l’obra i m’ha donat ganes d’efectuar un recés espiritual a la gran Cartoixa. Malgrat aquestes reserves, és un llibre important. La seva recerca de l’avi tan personal accedeix a l’universal. Tots tenim un avi rus…

 


 
 
el 05-03-2009 13:37

La Roma de Montanelli

Estic content. Després de tantes lectures decebedores, he llegit un llibre que m’ha entusiasmat : la d’Indro Montanelli publicada en italià el 1957. Els catalans hauran esperat mig segle. Montanelli va escriure una sèrie d’articles que va aplegar en un llibre. Aquest orígen períodistic potser explica la frescor, l’ de la seva prosa.L’autor descriu la vida dels romans com si fossin els nostres contemporanis. ‘ Pel que fa a August, no era una màquina ocupada únicament a organitzar l’Imperi, sinó que li calia també combatre la seva colitis i els seus reumes. ‘ Aquesta modernitat es manifesta igualment en els topònims, anacronismes com ‘gentleman’ o ‘dandi.’ L’emperador Adrià passa els seus a Lanuvius. Els romans de Montanelli no ens avorreixen. Són els nostres cosins. ‘ No hi ha res de més pesat que una història poblada de monuments. ‘L’autor de retrata els llatins amb la mateixa vivacitat que els seus propis personatges.Cada capítol presenta una galèria de retrats inoblidables. Amb cinc ratlles ja coneixem Petroni ‘ l’arbitre de totes les elegàncies romanes, el fundador d’una categoria d’homes bastant estesa : els . ‘Cada pàgina apareix com un festival d’aforismes, d’anàlisis penetrants. Tota la seva ciència, Montanelli la comunica al lector amb un humor deliciós que m’ha recordat Sacha Guitry. ‘ Cal fer cas als rumors fins a un cert punt. I particularment en matèria de banyes. ‘ Amb aquest guia tan amè, descobrim tota la civilització romana, els seus autors. Trobo els seus judicis literaris tan encertats com els de Fuster.Adrià ‘ va compondre un petit poema (…) que constitueix potser l’obra mestra més exquisida de tota la poesia lírica llatina :
 


 
 
el 05-03-2009 13:19

Thank you, mister O'Brian