VEF Blog

Miquel Pairolí

Edicions de la Magrana

Barcelona, 2008. 203 pàgines

   Vicenç Pagès, un dels millors crítics del nostre país, sol distingir dues grans categories de novel·listes. Els escriptors de frases i els escriptors de llibres. El narrador gironí, Miquel Pairolí, pertany sens dubte a la segona categoria. La seua darrera novel·la, Cera, relata la història dels Castells, una família benestant d’una capital catalana i descriu a l’encop els vint darrers anys de la Catalunya franquista vista des d’una cereria ‘ un món en què els peus lliscaven i en què el nas s’omplia d’una olor dolcenca, embafadora ‘  (pàg. 46) . El relat és tètric, melangiós, a vegades avorrit com l’època, ple de capellans com a les novel·les del segle XIX. Miquel Pairolí és un gran estilista. Qui sóc per concedir premis de bons estilistes ? Ningú, però tinc un criteri molt personal per avaluar la qualitat d’una prosa. Com tothom, llegeixi silenciosament i, de sobte, sense adonar-me’n, em posi a llegir en veu alta i declami les línies. Tinc menester de tornar a llegir unes pàgines en veu alta per tal d’assaborir el plaer verbal. He sentit aquesta necessitat intima de lector amb molts fragments d’aquesta novel·la. "  La família havia donat a aquell indret un nom acusadament líric. En deien el jardí dels magraners. Era una concessió a la fantasia, les il·lusions. Les paraules volaven força més amunt que la realitat. De jardí ho era d’una manera molt relativa perquè ningú no en tenia gaire cura. " (pàg.47) Quin escriptor escriu un català tan bo actualment? Cap frase no grinyola, la llengua és rica i bella, les imatges justificades, els personatges d’una profunditat digna de Balzac. Ara, us hauré de confessar que, per mi, la novel·la no és pas el gènere on Pairolí expressa millor el seu talent. Al meu entendre, els dos primers capítols i l’últim, admirablement escrits tanmateix, sobren. No serveixen de res en l’economia de la novel·la. El dos primers capítols de Cera m’han recordat el començament de La regenta tant per l’estil com per la temàtica. Si Clarín ens presenta els protagonistes de la novel·la, els dos bisbes de Pairolí —el mort i el viu— no tornaran a aparèixer a la novel·la. Pairolí retira als novel·listes francesos del Nouveau Roman que descriuen pel gust de la descripció sense interessar-se en el relat.

A la fi del llibre després de la mort dels pares Castells, m’ha fet l’efecte que l’autor ja no tenia res a contar i ens proposa una galeria de retrats de les criades i de les amigues de l’Hermínia Castells, molt ben feta però perfectament inútil a l’acció. Per un català del Nord, la tieta del Rosselló sembla tan poc creïble com la Blanche de La febre d’or de Narcís Oller o el senyor Vidal de Prudenci Bertrana a Jo, memòries d’un metge filòsof. Per nosaltres, el català del Principat també té ‘ una entonació pintoresca i obscura, de manera que certes paraules result(en) insòlites i altres incomprensibles ‘ i provoquen ‘ comicitat i (…) astorament. ‘ (pàg.168) ‘ Vérité au deçà des Pyrénées, erreur au delà… ‘

Uns novel·listes de raça com Albert Sánchez-Piñol o Graham Greene saben que a voltes cal sacrificar unes quantes pàgines per millorar el llibre. "  Save the cows and kill the babies " (salva les vaques i mata els nadons ) em repeteix sovint Joan-Lluís Lluís, plagiant Steinbeck. Per mi, Miquel Pairolí és, com el millor Josep Pla, un artesà dels mots, el poeta desesperat d’una Catalunya perduda.