VEF Blog

   En Serguei Lvovitx Volkov mai no oblidaria la seva arribada a Saigon. Havia baixat del Pasteur i, després d’haver deixat al bagatge a l’Hôtel du Théâtre, un petit hotel de la plaça Francis Garnier on havia reservat una cambra per una setmana, havia anat Rue Catinat avall fins al port.

Saigon era una bombolla misteriosa fora del temps.  Cada nit se sentien canonades malgrat els xim-xims dels balls.  L’orquesta d’Alex Caturegli tocava al Chalet, els músics de Guy Paquinet ocupaven l’escenari de Le Grand Monde. Als fumadors del port, les mosses més boniques de l’orient preparaven pipes. Les ballarines més esquilades de la Xina obrien les cames als dàncings de Cholon. El clic de les fitxes de mahjong dringava en les tafureries immenses. A cinc quilòmetres, més enllà de la Rue Jean Eudel i de la Rue Antoine Rolland al raval de Khánh Hội a l’altra riba de l’arroyo xinès, als aiguamolls claferts de cocodrils cap a  

Léon Morin, prêtre

Prix Goncourt 1952

Béatrice Beck

Folio

Publicat a l’Indépendant de Perpinyà el 19 de novembre 2017

Je n’ai aucune compétence en matière théologique et connais encore bien mal les Saintes Ecritures.

El comandant Harry va passar una nit deliciosa amb la Magali tot i que no va dormir gaire. Amb aquesta frase em dono per satisfet. De què serviria escriure una escena llarga com una nit d’amor a Toledo sense enfastidir el lector ? Podria fer malabarismes amb metàfores, comparacions nipones i refinaments orientals. Podria fer servir un diccionari d’argot en una altra llengua i adaptar-ne les imatges, recórrer als vells trucs de la literatura eròtica voludant-me en un repertori clafert de fórmules eufemístiques destinades a eludir el nom corrent de les parts sexuals. Prou !