VEF Blog

La darrièra classa del cors d’occitan aguèrem la visita del reconegut escrivan rosselhonés Joan-Daniel Bezsonoff. Personalament aviái l’estrambord per aquela visita perque es un escrivan que coneissiái e pensi qu’a una òbra interessanta, que val la pena de legir. Abans de la session cerquèri dins son libre Una educacion francesa lo capítol “Les llengües de França” per çò que me semblava remembrar que i parlava de las primièras vegadas qu’ausiguèt l’occitan. En relegir lo capítol trobèri susprenent de veire que començava amb aquesta citacion de Robert Lafont: «L’occitan que conoissem se «salvarà» pas. Los atlasses linguistics, acabats just a temps, son los memorials ont poirem anar remirar son còs present». A la fin del capítol, Bezsonoff confessa que de totas la lengas de França, la sòrre occitana es la qu’el estima mai, e raconta que li agrada anar a Fabresan, a l’ostal d’uns amics amb qui parla en una mescladissa de francés, occitan e catalan. Lo paragraf finís amb un pessimisme que justifica la tria de la citacion de Lafont: “Els meus amics viuen com al començament dels anys 1960. A casa seua, el temps no ha passat. La vida és dolça, ensopida i trista, acolorida per les darreres llums d’una llengua que es mor”.