VEF Blog

.

Dins lou tèms avani di titre e di grand noum,

Aquell quinquagenari havia complert mil oficis abans de publicar novel·les negres. Com podia desagradar-me un home que s'anomenava Rosselló i Magí com la capella de Sant Magí a Montboló? Em va regalar el seu Parany suís que , si bé no en en recordi res, almenys no em va avorrir. Vaig tenir el mal gust de deixar-li el manuscrit de El primer cop. Se'l va llegir o, si més no, m'ho vaig creure. Fins i tot em donà consells que no em serviren de res perquè passaren molts anys abans que els entengués.

Um homem só deve falar, com impecvel segurança e pureza, a lingua da sua terra : todas as outras as deve falar mal, orgulhosamente mal...Falemos nobremente mal, patrioticamente mal as linguas dos outros

E-notícies,  20/03/2013

Fa deu mesos, un conegut militant socialista francès, director d'una revista ultra confidencial, va contestar violentament a un article meu on explicava que Nicolas Sarkozy encara no havia perdut les eleccions.

Mon pare era metge militar. Des del meu naixement, sempre vaig viure a la vora d'una caserna de l'exèrcit francès. Els meus primers cangurs portaven l'uniforme. Els coneguts dels meus pares també. Tinc un vincle visceral amb l'exèrcit, l'armada que diem al Rosselló. Una tarda d'abril a Girona, enfilant-me cap a la catedral sota els xiprers del Passeig de la Reina, vaig tenir una il·luminació. Amb la certesa d'un creient, vaig descobrir que el meu país no era França sinó Catalunya. Arran d'aquell descobriment, no podia portar els galons d'oficial d'un exèrcit estranger. Un poc de coherència m'ajudaria a veure-hi clar en el meu entrellat d'ànimes entortolligades. Em sentia àrtic entre els catalans, meridional amb els francesos i oriental amb els occitans. Tenia tres pàtries Catalunya, França, Provença i, per què no Rússia?

LLISTA RECONSTITUDA DELS LLIBRES CATALANS QUE VAIG LLEGIR DURANT EL MEU SERVEI MILITAR

Aquesta nit he fet un somni. Res d’alliberament, res d’opressió. Un somni molt estrany en un palau francès, al mig de les muntanyes, un palau trist i verd, un xic abandonat. Els darrers domèstics portaven les maletes cap a una carrossa caòtica. Vora un piano blanc una noia plorava.

Il paraît que tous les Français et les Allemands comptent Charlemagne parmi leurs ancêtres. Il eut tellement de maîtresses, le bougre. Les Catalans peuvent aussi se réclamer de l'Empereur à la barbe fleurie. Nos voisins et cousins andorrans lui vouent un culte. Outre ses exploits guerriers et amoureux, Charlemagne fonda aussi l'école et la Catalogne. On ne prête qu'aux riches, c'est bien connu.

Dans les premières pages de La gloire de mon père, Marcel Pagnol affirme que tous les manuels d'histoire du monde sont des outils de la propagande des gouvernements qu'ils servent. Le moulin de Valmy, l'ossuaire de Douaumont ou la Bastille font partie des lieux de mémoire de l'histoire de la République française. La Catalogne elle aussi a distingué ses propres lieux de mémoire comme le monastère de Montserrat ou le pin aux trois branches. Ainsi, le village de Ria (Rià en catalan), inconnu de la plupart des Français, occupe-t-il une place centrale dans la construction du roman national des Catalans. Feuilletons la saga, rédigée en latin, Gesta Comitum Barchinoensium.

Jordi van Campen

http://homesensegat.wordpress.com/2013/03/07/els-taxistes-del-tsar-de-joan-daniel-bezsonoff/

http://www.cugat.cat/diari/sons/86493/especials/publicitat

Ressenya publicada a EL TEMPS, 19/02/2013

Josepmiquel Servià

Núvol, 4/03/2013

Amb els anys, he arribat a una trista conclusió. Al sud de l'Albera, molta gent no es pren seriosament això de la Catalunya Nord. Per la majoria dels catalans del Principat, la gent del Rosselló i de les altres comarques del Nord sem pas / no som catalans de debò sinó els habitants d'un annex estrany de l'Empordà, uns cosins llunyans que no formem part realment de la família, uns exòtics escapats de poc de les escombraries de la història.

Si je ne l'avais pas vu, je ne le croirais pas. Naguère, j'allais souvent dans cette ville pour me documenter et m'imprégner de l'atmosphère, du 'genius loci.' Je n'étais pas retourné à Béziers depuis un an et j'ai eu un accès de mélancolie atroce, une rage impuissante.

E-notícies, 3/03/2013

Si no ho hagués vist, no m'ho creuria. Antany anava sovint a Besiers per a documentar-me i impregnar-me de l'atmosfera, del 'genius loci.'  Feia un any que no hi havia tornat i he tingut un accés de melangia atroç, una enrabiada impotent.