VEF Blog

Poema de Joan Amade

Música de Jordi Barre  

foto de Florenci Salesas

1

A una hora i mig al nord oest de Perpinyà, es troba el poble de Rènas-del-Castèl (oficialment, Rennes-le-Château) la Meca dels il·luminats. Aquesta població és molt coneguda a França i arreu del món anglosaxó. Fa cinquanta anys que hi acudeixen milers d'apassionats a la recerca del tresor de mossèn Saunières, un capellà que, cent anys enrere, va fer obres extraordinàries en aquell llogaret arraconat del Llenguadoc meridional. Els amants de l'esoterisme creuen que el bon mossèn va trobar el tresor dels visigots, dels templers, el secret de l'Enigma Sagrada. Bufa! No en tenien prou i ara, basant en un pseudo calendari maia, anuncien la fi del món el 21 de desembre del 2012 (no sé l'hora exacta, perdoneu...)Segons una altra escola aquest esdeveniment funest es produirà el 12 de desembre del 2012 o el 28 d'octubre del 2011. Això s'acaba, nois...

Una de les millors pel·lícules de Jean Gabin, dirigida per Julien Duvivier, es diu . Aquest títol em sembla encara molt actual, malauradament. El 1981, jo tenia una gran admiració per Robert Badinter, ministre de la justicia del president Mitterrand, que va obtenir l'abrogació de la pena de mort a França. En un país civilitzat, la pena capital és evidentment un càstig monstruós, que rebaixa la societat al nivell dels assassins. Ara, recordi que la moto que Badinter va vendre als francesos era la substitució de la pena de mort per la cadena pèrpetua. Aquesta és una mentida digna dels millors oradors de la dreta espanyolista arran de l'atemptat a l'estació madrilenya d'Atocha. A França, els condemnats sallen de presó al cap de vint anys...Aquesta situació no em sembla pas normal. Recentment, tots els diaris francesos han parlat d'un crim atroç. La gendarmeria ha retrobat el cadàver de la Laetitia, una minyona de dessavuit anys, esquarterat al fons d'un estany. Tony Meilhon, l'assassí, perdó ' l'inculpat ', és un reincidista condemnat quinze vegades per la justícia francesa que anava lliure, malgrat set noves denúncies per agressió. En el millor dels casos, aquest personatge sortirà de la presó als cinquanta anys. El president Sarkozy, que no recula mai davant d'una oportunitat per guanyar vots, ha denunciat faltes greus en aquest afer i ha criticat els magistrats, engegant així una vaga d'una setmana. Tots aqueixos lletrats, imbuïts de les teories de Jean-Jacques Rousseau, són persuadits de la bondat de l'home. Em semblava que la societat té l'obligació de protegir els béns i les persones. A França, la policia i la gendarmeria s'estimen més multar els automobilistes. Tot va bé...

Si m'ho permeteu, escriuré avui un article més personal. Tots els refranyers europeus posseixen una variant del proverbi ' el que puguis fer avui no ho esperis fer demà. ' Feia un parell d'anys que en Jordi Barre, ja gran, s'havia instal·lat a Pontellà, en una casa més còmoda que el seu mas. Regularment, em creuava amb ell pel carrer, en alguna presentació de llibres, en un concert. Li deia ' Jordi, vos vindré a veure la setmana entrant. ' —Vine, quan voldràs, manyac. ' Cada setmana sorgia un nou compromís. Un paquet d'exàmens a corregir, un article. El temps ha volat. Tenia por. Pensava. Es fa gran. Als vells els agrada dormir. Si truques, el despertaràs. No l'he visitat. I ara s'ha mort...Almenys, he comprès una cosa. Cal dir 't'estimi 'a la gent que estimem. Sempre...

Aquest enllaç per recordar a totes les patums renegades del Rosselló que en Jordi parlava i cantava en català...

L'amic Manuel Baixaulí m'envia aquest manifest que pengi aquí amb pler i que se penjarà a E-notícies. 

E notícies, 17/02/2011

Jordi Barre es va morir el 16 de febrer a l'edat de 91 anys. Era el català més conegut a Catalunya Nord amb el mariscal Josep Joffre. El primer que va gravar un disc en català al Rosselló. Era el 1963. I el primer cantant nostre que va fer l’Olympia. Permeteu-me un record personal. L’administració francesa m’havia ‘deportat ‘ al nord de l’estat on me marfonia lluny del país. Un dia de primavera plugenc vaig tenir l'alegria de veure en Jordi en un programa de la malaguanyada . Cantava ' Crec ' la seua meravellosa versió del poema de Joan Amade, amb vistes aèries del Canigó. Me van emocionar aquestes imatges i aquesta cançó tan lluny del país, sense cap esperança de poder tornar-hi aviat...

Ressenya publicada a El Temps, 15/02/2011 número 1392

Un dia que em planyia del comportament d'uns quants automobilistes, el meu amic García em va respondre que havíem d'agrair Déu o la Providència d'haver-nos obsequiat amb el cotxe, aquest instrument meravellós per midar la imbecil·litat humana. Estic d'acord, però hi afegiré els comentaris dels espanyolistes als fòrums. Quin fart de riure!

http://www.tv3.cat/divendres/videos

Si no heu pogut veure el programa Divendres del 10 de febrer del 2011, aquí el teniu.

De tant en tant llegeixi els comentaris coratjosament anònims dels meus articles. Recordaré a la gent que m'insulta que jo signi els meus articles sense amagar-me darrere de pseudònims. Entenc que uns quants lectors s'estimin Espanya i no vulguin que es creï un estat català. Ara, m'agradaria que deixessin de jugar brut. Estic fart que certa gent assimili el nacionalisme català i la tímida política lingüística de la Generalitat amb el nacional-socialisme. Els mots encara tenen un sentit. Que jo sàpiga, els nazis van eliminar, una per una, les llibertats individuals abans d'enviar a camps d'extermini mil·lions de víctimes. M'indignen i em repugnen les crítiques que vénen d'un partit, hereu del franquisme. Cal recordar a aquesta gent que el Caudillo va accedir al poder amb l'ajut dels avions nazis i feixistes? Un poc de decència, si's plau i no feu servir, a tort i a dret, arguments sòrdids. La llengua castellana és prou rica per poder argumentar i denigrar sense sollar-se amb aproximacions històriques inacceptables.

Enmig de tanta violència, fa goig que uns savis pacífics es lliurin a activitats totalment gratuïtes i desconectades de la realitat. He descobert recentment que, entre totes les llengües inventades com l'esperanto i el volapuk, existeix el brithenig. Andrew Smith, linguista de Nova Zelanda, ha reconstituït, a la seva illa llunyana, la llengua que s'hauria parlat a Anglaterra si la llatí s'hi hagués mantingut després de la caiguda de l'imperi romà i hagués evolucionat per a arribar a una nova parla neollatina, influïda per la llengua dels celtes.

Crònica publicada a , 2/02/2011