http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 29-01-2010 21:21

la cançó del febrer

Vos proposi de compartir amb mi aquesta cançó meravellosa de Richard Gottainer.  

 


 
 
el 29-01-2010 14:33

Manca poc!!!

ja ha arribat a l'editorial...Ja el trobareu a les llibreries de tot Catalunya l'11 de febrer del 2010.

 


 
 
el 29-01-2010 14:11

Capgrossos

Quan era petit, les ciències naturals no m'interessaven cap bri. La defensa del món animal, en canvi, m’apareixia una causa sagrada. A ca la tieta Ida, al seu piset de l'Avenue du Bois de Verrières a Antony, m'agradava llegir les revistes animals com .

 


 
 
el 27-01-2010 16:04

Ja hem fet el salt a digital

és un itinerari per la infantesa i l'adolescència vistes a través d'allò que li van ensenyar a l'escola i al liceu, dels llocs on va viure i dels amics que hi va deixar, de la televisió, de les cançons...sense oblidar la política o la religió.

 


 
 
el 25-01-2010 17:12

Les paraulotes

Quan era petit, ja deia moltes paraulotes. Paraulotes de la meua edat com ‘.’ Mon pare, com a metge militar, posseïa un vocabulari groller riquíssim. Generalement, es controlava però, de tant en tant, li escapaven expressions marcials com ‘ ‘ (cobrir-se de pixum) en lloc de l’habitual ‘ ‘ Cal reconèixer que els militars francesos, acostumats a perdre guerres i colònies des del 1918, ja tenien ocasions per fer-la servir…La política també inspirava mon pare que una vegada va acusar Michel Debré ‘ .’ (petar més alt que el seu cul) és a dir tenir més ambicions que qualitats per realitzar-les…

 


 
 
el 25-01-2010 13:17

L'italià

Quan era petit, no sabia italià i això que vivia a Briançon a quinze quilòmetres de la frontera italiana. A l'altra banda de la ratlla, la gent parlava la llengua de Dant, la de Mistral i tothom coneixia la de Molière. Tothom. Del cambrer a l'enginyer, del capellà al ferroviari.

 


 
 
el 22-01-2010 13:35

El veire mig ple

Ressenya publicada a la revista El Temps, n°1333, 29/12/2009

 


 
 
el 20-01-2010 09:00

Un vals popular, versión castellana

, 30/12/2009

Debo confesar una debilidad. El año pasado, vi la adaptación de Jacques Daniel-Norman de con el excelente René Dary; conservo de ella un recuerdo bastante confuso salvo unas cuantas escenas y, desgraciadamente, del final. Nunca olvido el final... Tras leer la novela original del francés Léo Malet (1909-1996) me ha pasado lo mismo. Más que la intriga, lo más interesante en sus obras reside en el tono. El lector siente una voz, una «pequeña música», por hablar como Céline. Nestor Burma, el detective narrador, prisionero en Alemania hasta su liberación en 1941 por razones de salud, llega a Lyón, la ciudad más importante de la Francia no ocupada. Su indagación nos pasea por el casco antiguo –los famosos – y llega a los bulevares parisinos, los muelles del Ródano, las orillas del Sena.PERSONAJES INOLVIDABLES / Burma, con un humor despreocupado y, pese a todo, un amor desengañado y lúcido por la humanidad, retrata una galería de personajes inolvidables. «El individuo, que me recibió, y que se hacía llamar ‘secretario’, parecía un gorila. A pesar de la escuela obligatoria, sospeché que no sabía leer ni escribir». ¿Cómo olvidar a Montbrison, el abogado obeso y tan simpático, siempre de punta en blanco, que fuma cigarrillos americanos? En cualquier momento, Burma confiesa su pasión por las mujeres –«Sentimos de pronto una ternura exagerada hacia el elemento femenino que poblaba el andén»–. Las describe con sibaritismo y precisa si son guapas, feas, deseables o no...El lector y el historiador sentirán el mismo placer en esta evocación contemporánea de la Francia ocupada con sus tarjetas de alimentación, las y el toque de queda. Todo es natural, todo fluye porque el relato se publicó en 1942, en la zona aún libre. Malet nos propone una de las primeras evocaciones literarias de un campo de prisioneros de guerra en la Alemania nazi con una veracidad total a pesar del control previo de la censura. Malet solo quería divertir al lector. Nunca pretendió ser un maestro de la literatura, pero escribe muy bien. «Después, encontré el café. No había cambiado de nombre, ni había cambiado de decoración, ni tampoco el dueño había cambiado. ¿Habría cambiado, siquiera, el polvo? Parecía de época».Pese a mantenerse anclada en la realidad de la ocupación alemana, la acción se sitúa en un , un tiempo narrativo distinto al real. Burma regresa a París hacia diciembre de 1941 y no alude a Pearl Harbor ni al fusilamiento de 100 rehenes.En cambio, el cómic de Jacques Tardi, adaptación excelente ahora reeditada por Norma, evoca la ocupación con insistencia. Se apropia del universo de Malet y lo hace suyo. Su Burma se mueve por suburbios tan tristes y grises como el de Malet, pero el Burma dibujado no tiene el humor del Burma literario. Con Malet, el lector a menudo se ríe; con Tardi, nunca. Su detective se asemeja más a un personaje de Céline que a uno de Malet. Para mí, el principal aliciente de su literatura es la ligereza, el humor, un humor omnipresente que esconde cierta ternura, un poco como la timidez que se esconde tras la agresividad. Con un estilo sencillo, a veces poético, a veces cómico, a medio camino entre el academicismo de un Paul Bourget y el lenguaje de la calle en los años 40, Malet ofrece un producto raro hoy día: una novela bien hecha, bien acabada, sin pretensión ni ganas de cambiar el mundo. Es sólo un libro para poder olvidar un rato la fealdad del presente y entretenerse con un pequeño vals popular.

 


 
 
el 20-01-2010 07:07

Un vals popular

Ressenya publicada al Periódico de Catalunya, 20/01/2010

 


 
 
el 18-01-2010 19:08

Avions

Quan era petit, vivia a Massy a una desena de quilòmetres d’Orly, el principal aeroport de França en aquell temps. Els avions s’envolaven i aterraven tot lo dia. No els sentíem. Formaven part del paisatge com els arbres dels parcs, les torres de la ciutat moderna i les cases modernistes del casc antic. Cap a la primavera quan el cel mostrava un blau més presentable que a l’hivern, m’agradava espiar els torniols blancs dels reactors. L’Annie Babie, una amiga de pensió de ma mare, treballava a Air France i ens parlava sovint dels seus viatges. Sovint, ens trobava tarifes interessants en algun vol d’Air Inter, companyia molt més espartana que Air France o Union de Transports Aériens. Ma mare ens deixava a l’aeroport i agafàvem l’avió amb una etiqueta ‘’ Una hostessa es cuidava de nosaltres. Ens portava revistes infantils com o i llaunes de coca cola. Un dia, vam seure a costat d’un nan. Ma germana li demanà perquè viatjava sol. El simpàtic senyor va respondre

 


 
 
el 18-01-2010 18:32

Llegim Louis Aragon

Avui, he tingut ganes de compartir amb vosaltres aquest poema de Louis Aragon que Yves Montand va cantar amb una gran sensibilitat.Per a mi, hi cap tota la musicalitat de la llengua francesa. 

 


 
 
el 16-01-2010 15:46

Platges

Canet, 1968foto Delcampe

Quan era petit, no m’agradava cap bri anar a la platja. Per a mi, hi havia dues mars al món. La mar del nord i la del sud. La Mànega i la Mediterrània per a cenyir-nos a la geografia clàssica. Passàvem l’estiu a casa dels avis a Nils i ens banyàvem a la platja de Canet. No em desplaïen el passeig marítim, els edificis blancs moderns de l’avinguda de la Mediterrània. Al cap d’un quart d’hora de recerca, el pare trobava un lloc per arrambar el Volkswagen. En quitxar la sorra abrusadora, mirava d’alliberar-me i de fugir terres endins. L’aigua m’espantava sobretot d’ençà que m’havia envisat que de sobte l’aigua podia ser molt profunda. Els pares m’encrancaven i m’obligaven a fer xipa-xapa dins de les xaperotes. A més, conservava un mal record de Canet. Hi havia acompanyat el padrí per a seguir l’arribada de l’etapa del Tour de France pel juliol del 1968 i havia agafat una insolació. Havia fet llit tres dies.

 


 
 
el 10-01-2010 16:49

El judo

Quan era petit, em barallava sovint. Amb tots els companys, la gran expressió abans de la lluita, la qüestió ritual era en el nostre francès incorrecte. ‘ (Ens barallem de debò ?)

 


 
 
el 10-01-2010 12:24

Historietes dibuixades

     Quan era petit, devorava les historietes dibuixades que amonenen ‘ ‘ a França i còmics a Espanya.

 


 
 
 
el 05-01-2010 23:26

La mort de la Provença

Serrières,foto Delcampe

Fill d’un oficial mort durant la guerra de l’Indo-xina, oficial de gendarmeria, el capità Castelltort no tenia res d’un independentista català. Se sentia català i francès. Francès del sud, més exactament. Al nord de Valença, en algun lloc entre Tournon i Serrières, ja se sentia a casa. D’ençà que vivia a la Provença, el seu catalanisme s’havia reforçat. Malgrat la seua bona voluntat i les fanfarronades de l’ Moutier, en Castellort havia sentit amb prou feines converses en occità. Fins i tot els vells, que jugaven a botxes a la plaça de la Bòca, s’havien passat al francès. Els darrers provençals havien renunciat a la llengua. … Mistral era per ells un nom de carrer o d’escola. A poc a poc, durant les seues investigacions, el capità s’havia adonat que quasi ningú era d’allí. Venien de totes les regions de França, sobretot del nord, dels antics departaments d’Algèria, d’Itàlia. Tot aquell petit món cosmopolita havia adoptat el francès sense imaginar que, durant deu segles, s’hi havia parlat una altra llengua. Amb una fúria silenciosa, el capità, sentint l’accent del Pas-de-Calais als supermercats, a la Posta, comprenia que d’aquí a poc, Catalunya Nord retiraria a la Provença. Com a les antigues ciutats hanseàtiques de la Prússia Oriental , poblades de polonesos i de russos, on només les pedres recorden l’alemany, la Provença seria una terra qualsevol.

 


 
 
el 04-01-2010 18:11

Fotos de Ceilan estant

L'amic Florenci Salesas ha tingut la gentilesa d'enviar-me aquestes fotos de Sri-Lanka estant.
 


 
 
 
el 01-01-2010 16:03

El provençal

foto de Marcel Amidieu, el golf de la Napola

Quan era petit, em pensava que els gavatxos parlaven un català estrany, anomenat patuès. La meua iniciació a l’occità en la seua variant provençal la vaig efectuar a través de Les lettres de mon moulin d’Alphonse Daudet. Un gran escriptor aquest Daudet que celebrava la grandesa de Frederic Mistral i el redreçament de la llengua provençal que ell reservava a fragments de diàlegs i a la correspondència privada. Als set anys, jo entenia totes les cites de Daudet en provençal, però trobava estrany aquest parlar. ‘La cabro de moussu Seguin, que se battegué touto la niue emé lou loup, e piei lou loup la mangé. ’

 


 
 
el 01-01-2010 10:03

Un totxo inútil

dibuix de Sennep Al segle XVIII, Voltaire ja es planyia de ‘ l’inondation de mauvais petits livres.’ Què diria ara si s’hagués d’encarar amb totxos sense interès ? Nicholson Baker pretén estudiar ‘ los orígenes de la Segunda Guerra Mundial y el fin de la civilización.’ Quina una ! Sense proposar cap mapa, sense anàlisi, l’autor desgrana anècdotes, retalls de diaris de Nova York i fragments de discursos. M’ha sobtat que no apareguin uns noms tan importants com el mariscal Hindenburg, Georges Bonnet, el general Franco, Leopold III de Bèlgica, l’almirall Wilhem Canaris, el general Gamelin, Edouard Daladier, el canceller Engelbert Dolfuss, Paul Reynaud, Léon Blum. L’autor tampoc cita els acords de Munic, la crisi dels Sudets, ni la ciutat de Danzig. Naturalment tota la bibliografia citada ve en anglès com si les obres escrites en alemany, francès o italià no servissin de res per estudiar la segona guerra mundial. L’únic diari consultat per l’autor és l’Herald Tribune de Nova York. Tampoc ens podem fiar de l’índex. El mariscal Pétain, citat a les pàgines 183 i 184 segons l’índex, no hi apareix pas.

Em demano amb amargor com es poden publicar i traduir llibres tan mediocres com aquest. El lector de bona fe es quedarà en una ignorància total dels esdeveniments. Només el col·leccionista d’aforismes i d’acudits podrà trobar-hi perles com ‘ En cuestiones de guerra soy abstemio —djo London, en un discurso de quince minutos—. Me niego a tomar la primera copa embriagadora. ‘ (pàg. 9) o l’anècdota del jueu alemany que llegeix el Völkischer Beobachter, el principal periòdic nazi on repeteixen que els jueus són els amos del món, perquè ‘Es de de quien están hablando. Durante media hora al día soy alguien. ‘ ( pàg 77)