VEF Blog

Quan era petit, em pensava que els gavatxos parlaven un català estrany, anomenat patuès. La meua iniciació a l’occità en la seua variant provençal la vaig efectuar a través de Les lettres de mon moulin d’Alphonse Daudet. Un gran escriptor aquest Daudet que celebrava la grandesa de Frederic Mistral i el redreçament de la llengua provençal que ell reservava a fragments de diàlegs i a la correspondència privada. Als set anys, jo entenia totes les cites de Daudet en provençal, però trobava estrany aquest parlar. ‘La cabro de moussu Seguin, que se battegué touto la niue emé lou loup, e piei lou loup la mangé. ’

Quan ens vam instal·lar a Canes, ja no s’hi parlava provençal enfora d’uns cafès reservats als gats vells i de terrenys de botxes confidencials. La llengua de Mistral havia sobreviscut en el francès local tan exagerat i en la toponímia amb noms com la Bòca, la Pantiera, Lo Riu, lo Morre, camin deis fadas, camin de lei Gorguetas etc. Els plats típics també tenien noms provençals. Ja em molestava que del ‘ pa banyat ‘ en diguessin ‘ pan banha. ‘ On havia passat la te del participi ?

La lectura de La llengua occitana, l’obra de Pèire Bec, em va aclarir les idees. A la facultat de Niça, vaig estudiar el provençal i el niçard.

El professor Pierre Vouland, molt brillant, era el pare de la nostra companya de classe que anomenàvem ‘duchesse ‘ (duquesa. M’encantava la seua manera de pronunciar ‘because’ durant les classes d’anglès del senyor Laffont. En aquest senzill ‘because’ traucava tota la sensualitat de la minyona. Vaig descobrir aviat que el professor Vouland era un deixeble de Mistral arcarnissat, un guardià fanàtic del temple, Cèrber d’una puresa provençal. Més papista que el mestre, en Vouland negava la unitat de la llengua occitana i parlava de llengües d’oc. Amb una delectació mordaç l’encantava repetir que no comprenia res ni al gascó ni al llemosí. Se li havia acudit estudiar-ne les pecularitats ?

El professor Adolphe Viani, ensenyava el niçard i les matemàtiques. Defensor de les tesis del Felibritge, es va revelar molt més obert a les altres variants. A cada moment s’interrompia per demanar-me.

—Coma se ditz en catalan?

Com a bon matemàtic l’encantava estudiar amb nosaltres extractes del Compendion de l’Abaco de Francesc Pellos, el primer tractat de matemàtiques redactat en una llengua moderna. Una tarda, en Viani va convidar el dramàturg Francis Gag, un home simpàtic però un escriptor de poca volada. El seu teatre no passa d’un producte del terrer, molt agradable al paladar, que no suporta l’exportació Var enllà.

La literatura provençal, que exploràvem amb el senyor Vouland, era una altra cosa. Em va enlluernar l’obra de Mistral, sobretot Lo poema dau Ròse on retrobava les meues inquietuds sobre l’essència de l’occitanitat. Rere el famós ‘neblarés’, la boira vora el riu, s’ocultava el secret.

El meu iniciador a la poesia provençal fou Aubanel. Passat Nadal 1990, en l’horrible tren que em duia a Beauvais on l’educació nacional francesa m’havia deportat per un pa miserable, vaig llegir La mióugrano entre-duberto. Hi vaig descobrir un germà.

Les llengües obren les portes d’un món ple de llibres màgics i d’alegries inesperades.