VEF Blog

     Quan era petit, devorava les historietes dibuixades que amonenen ‘bandes dessinées ‘ a França i còmics a Espanya.

El meu personatge preferit era en Tintín. Amb Les lettres de mon moulin d’Alphonse Daudet, els volums de la Bibliothèque Rose i les aventures de Tintín, vaig aprendre veritablement a llegir. Vaig explorar aquest univers seguint l’ordre cronològic. En aquell temps, Tintín al país dels soviets, només es trobava a algunes llibreries de vell, i vaig llegir primer Tintín al Congo, Tintín a Amèrica, Els cigars del faraó i sobretot l’admirable Lotus blau. Durant tota la meua infantesa, el darrer volum de la col·lecció fou Vol 714 a Sidney fins a la publicació de Tintín i els Pícaros, que té el gust, la color de les aventures de Tintín, però que ja no és un ben bé una aventura canònica de Tintín sinó una autoparodia del mite.

En aquelles lectures infantils potser s’origina el meu interès per l’exotisme i les

colònies perdudes. Gràcies a en Tintín, em vaig encarar amb la riquesa lingüística de la humanitat. Fins ara, només havia sentit a parlar vora meu català i francès. A Tintín a Amèrica, apareixien paraules enigmàtiques com ‘ good bye ‘ o ‘ thank you.’  Vaig haver de demanar aclariments als meus pares. Tampoc entenia les bafarades dels barrufets que vaig descobrir a casa dels germans Desbrousses. ‘ Les Schtroumpfs ‘—en versió original. Ni la lectura d’uns extractes d’Immanuel Kant i pàgines de Martin Heidegger, molts anys més tard, no em va fer mesurar tant les limitacions del meu enteniment. No capia res d’aquell llenguatge, com si m’haguessin sotmès un text en xinès clàssic.

Cada setmana, esperàvem l’arribada de Pif Gadget a l’estanc de la plaça de França. Aquella revista agradava a la mainada perquè podíem llegir històries completes a cada número i no s’acabaven amb ‘ à suivre ‘ (continuarà) aquelles paraules irritants de Spirou, Pilote, Tintin, Le journal de Mickey. Les sèries de Pif eren molt bones.

Si bé trobava Corto Maltese massa esòteric, el ‘docteur Justice ‘ va donar ganes a tots els petits francesos de practicar judo. No he oblidat el seu viatge nostàlgic a Tòquio al dojo del mestre Iamuri que li havia ensenyat el misteriós iai, el crit paralitzador.

En Rahan, ‘ le fils des âges farouches ‘, m’empipava amb el seu odi dels sacerdots i de totes les religions. No debades, el partit comunista editava aquella revista.

Més encara que les sèries, ens atreia el gadget que oferia cada setmana la revista. Proposaven avions, calcomanies, tatuatges, pèsols saltadors de Mèxic o artèmies. Recordi un quadre que representava un castell amb el fantasma Arthur damunt una torre. Quan s’atudava l’electricitat, l’Arthur apareixia fosforescent en la foscor.

L’Astèrix, tan popular arreu del món, no em desplaïa, però aquella visió humorística de l’Antiguitat no presentava el poder d’evocació de la Roma inquietant d’Alix, el romà. M’impressionaven força les proeses del tinent Blueberry, el seu humor, la seua desesperança. Gràcies a ell, vaig entreveure tota la lletjor del món.

Una nit del 1976, tornava del col·legi de Ranguin, instal·lat provisionalment a l’escola Bocca-Parc, i em vaig aturar al quiosc de la Frayère. Em vaig fixar en un exemplar de la revista Spirou que portava el número 1957. Vaig creure que es tractava d’una reedició d’aquell any i la vaig voler regalar a en Marcel que me’n parlava sovint d’aquella revista. La llegia durant la seua adolescència a Hussein-Dey, la petita ciutat als afores d’Alger on vivia. Em va agradar tant aquell número que vaig continuar comprar la revista cada setmana abans de fer-me subscriptor. Durant vint-i-cinc anys, la vaig llegir abans de cansar-m’hi. Una nit de desesperança i de buidor, sense l’atenuant de l’embriaguesa, vaig llançar a les escombraries tota la meua col·lecció. quella joia. El pitjor error de la meua vida després d’haver nascut.

Ara, enyori tot aquell món de Spirou. El coronel Buck Danny de l’USAF ; el poètic doctor Poche ; els viatges de la Yoko Tsuno a Alemanya i a Vinea, el planeta poblat d’humanoides amb la pell blava ; l’atractiva criolla Aymone de Boissieu i la torbadora coronela xinesa ; la Natacha l’hostessa i l’auxiliar de vol en Walter, amb el seu joc de paraules hilarants —‘ C’est la mosaïque qui adoucit les murs. ‘ en lloc de l’esperat ‘ C’est la musique qui adoucit les mœurs.’ ; l’incomparable Jacques Le Gall, germà seriós d’en Tintín, que trobava el tresor dels templers i afrontava veterans nazis.

No conec millor iniciació a la literatura que els còmics d’antany.