VEF Blog

Les nostres lletres acaben de perdre un dels seus majors escriptors i jo perdo un amic. La mort d’en Vicenç Pagès és per mi un drama personal. El vaig conèixer quan vaig concórrer al premi Casero amb La presonera d’Alger. Me la va presentar a la llibreria 22 de Girona i em van enlluernar la seva intel·ligència, el seu humor desesperat d’empordanès lletraferit. La fiblada amistosa fou compartida. Li enviava els meus manuscrits i em feia l’honor de proposar-me els seus. Una vegada es va enfadar molt i, al cap d’una setmana, em va escriure «  El més greu és que tens raó. » Us donaré un exemple dels seus comentaris tan preciosos. Vaig escriure a La melancolia dels oficials :

En Gaston viatjava pels Alps francesos. Comprava una barra de pa en una plaça a dalt del poble. Travessava un pont i s'endinsava per un carrer estret. A la recerca d'un diccionari portuguès, entrava en una llibreria de vell molt desordenada i claferta de llibres esquinçats.Mentrestant l'amo posava un disc en una gramola. En Gaston va reconèixer totes les melodies. " La plus belle chose au monde " de Luis Mariano, " Amour, amour " de Dario Moreno i una cançó de Georges Brassens. En Gaston es va acomiadar del llibreter. " Je n'habite pas ici. Je vis loin d'ici en Catalogne, près de Perpignan. Je ne reviendrai peut-être jamais ici. Je voulais vous remercier de tenir une si belle librairie." El llibreter li va donar les gràcies dient que treballaven tots dos per a la cultura. I en Gaston, trist com sempre, va tornar cap al país de la seva solitud.

Soc víctima d'un gat boig que alimento de 3 mesos ençà. De tant en tant m'agredeix, em mossega, estofinya mogut per raons obscures. Ara he decidit de passar a l'acció. Em desplaço amb una ampolleta d'aigua i, si s'apropa massa, rep una rajada. Així anem..