VEF Blog

aume Queralt                                                                                                  

Ès nòrd-catalan mas coneisses plan la realitat e la lenga occitana. Per quina rason?Una coneissença relativa perque passèri una part de mon enfança e tota mon adolescéncia en Provença. Descobriguèri Mistral e los felibres als 18 ans. La lectura de La Langue occitane de Pèire Bèc desvelhèt tanben ma passion per la lenga e la cultura bessonas.Ès estat fòrça ans professor de lenga catalana. En consequéncia, as una bona coneissença del sistèma educatiu francés. Quala opinion as de las lengas minorizadas?

VALERIA GAILLARD                            EL PUNT AVUI    17/10/2014

Doctor Sam Abrams, El Mundo, 9/10/2014

Un bon lector sempre ha de desconfiar de la bonhomia dels autors i l'aparent simplicitat linial de les seves obres. Caldria tenir aquesta asseveració en compte a l'hora d'aproximar-nos a la darrera novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff Matar De Gaulle, una obra subtil que es dreça sobre un punt de tensió entre aparença momentània i realitat final.

Que Joan Daniel Bezsonoff és un dels escriptors més singulars de la nostra literatura és quelcom que no es pot posar en dubte. La seva investigació sobre el passat personal i col·lectiu li ha servit per traçar un fresc sobre la història contemporània recent però des de la talaia de la literatura, ço és, amb una immensa humanitat i comprensió de cap als personatges que col·loca al davant de cada un dels fets del passat, que és la manera potser única d’entendre’s en aquest present que viu.

Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), narra a 'Matar De Gaulle' (Empúries, 2014) el drama dels 'potes negres', els francesos que van marxar d'Algèria el 1962, molts dels quals van instal·lar-se a Catalunya Nord. A través de la reconstrucció de la trama de l'atemptat que membres de l'OAS (Organisation de l'Armée Secrète) van perpetrar contra el president De Gaulle l'any 1962, l'escriptor nord-català traça el dia a dia d'una família d'origen català instal·lada a Alger que acaba retornant, fugint de la repressió, al Rosselló.L'episodi històric també serveix per reflexionar sobre la situació actual de la llengua catalana. “Sóc optimista, fa trenta anys que dic que el català és mort”, apunta amb certa ironia Bezsonoff, que destaca que tot i que la llengua necessita de “respiració assistida”, hi ha motius per ser positiu, com l'expectació generada pel “procés d'alliberament nacional” que viu la Catalunya Sud.-Senyor Bezsonoff, vostè vol matar el general De Gaulle?-El que passa és que no m'agrada la injustícia i he conegut molts francesos d'Algèria, que en francès en diuen 'pied-noir' i en català del Rosselló en diem 'potes negres'. Per a mi aquest poble ha estat calumniat, diuen que són els dolents, votants de Le Pen, criptofeixistes, com si tot un poble pogués ser tot això en bloc, i no va ser així. I la seva arribada a Catalunya Nord va ser molt dramàtica per a nosaltres, perquè és quan realment comença la davallada de la llengua catalana, que era majoritària als carrers del país fins el 1962 i a partir d'aquí va començar a baixar el seu ús. Això s'hauria produït igualment, però la seva arribada ho va precipitar.-Com va ser l'arribada?-Va ser la maleta o el taüt. La guerra d'Algèria va ser molt desagradable, tothom hi va tenir un mal paper. Algèria era una colònia però al mateix temps era un departament de la República francesa. Tota la costa d'Algèria, fins a deu quilòmetres, era perfectament francès, amb un setanta per cent de població francesa, allò era França, però a l'interior canviava. L'Algèria francesa era una ficció, però l'Algèria algeriana també. Era una barreja de França i d'orient, amb els jueus que van arribar abans que els musulmans i que també van haver de marxar. La guerra colonial es va allargassar, però l'exèrcit francès va jugular la rebel·lió i va obtenir una gran victòria militar. Però quan De Gaulle va arribar al poder es va adonar que ja no es podia aguantar, que els temps havien canviat i que calia independitzar Algèria, i els militar no ho van suportar, havien guanyat la guerra. De Gaulle va dir, al juny del 1958, 'Visca l'Algèria francesa, França és aquí per sempre, mentre jo visqui mai no onejarà la bandera algeriana', i Algèria va ser independent al juliol del 1962, al cap de quatre anys.-Però com van marxar?-Cames ajudeu-me. Fins l'últim moment creien que era el seu país. Tenia uns coneguts d'allà que treballaven a França i van tornar a Algèria el setembre del 1961, molt contents de tornar a casa. Deu mesos abans encara no havien entès que allò s'havia acabat. Els pobres són més patriotes que els rics, perquè els rics ja tenien cases a França mentre que els pobres van creure que allò seria francès per sempre.-Molts d'ells eren nascuts a Algèria.-Gairebé tots. Allò era de França des del 1830, de fet molt no havien estat mai a França, i després van anar al sud de França, pel clima i pel mar. I la paradoxa és que molts es deien Llopis, Pujol... L'alcalde de Perpinyà es diu Pujol i és francès d'Algèria, i té un cognom més català que jo.-Més que Bezsonoff ho és.-Sí, però jo sempre dic que Bezsonoff és tan català com López o García. Tot és una qüestió de perspectiva.-Els que van marxar d'Algèria fa cinquanta anys, encara són francesos d'Algèria, 'potes negres'?-Sí, això és per a tota la vida.-I així, una part d'ells parlava català?-Ja no, però els pares i els avis sí. Ells ja parlaven francès, però l'entenien. De fet n'hi havia d'ascendència valenciana, que es van sorprendre que a Perpinyà també es parlés valencià, que era la mateixa llengua.-I com és que no van afavorir la llengua?-Perquè eren més francesos que els francesos, francesos als dos-cents per cent, amb la fe dels conversos.

 ACN  GIRONA

És una novel·la molt personal, on he mirat d'explicar la història col·lectiva dels francesos d'Algèria, coneguts com a 'pied-noirs', que van arribar a la metròpoli francesa i a la Catalunya del Nord l'any 1962", explica Joan-Daniel Bezsonoff en una entrevista a l'ACN. Eren refugiats, persones pobres, atrapades entre dues pàtries. Per una banda, hi havia Algèria convertirà en terra hostil que ja no els pertanyia i per l'altra quedava França que ja no els reconeixia com a ciutadans i que els tractava amb indiferència. 

http://oficidelector.blogspot.fr/2014/10/el-paradis-perdut.html

Rafel Sena i Guzmn

Els espectacles públics de la ciutat de València. La cartellera del segle XVI al XXI

Núvol, 2/10/2014

Els anys passen i m'envisi que el jovent no coneix artistes molt populars antany. Els meus primers records històrics foren la mort del general De Gaulle i, uns mesos més tard, la de Fernandel. L'any 1970 van morir Bertrand Russell, Dos Passos, François Mauriac, Luis Mariano, Jimi Hendrix, Mishima.