VEF Blog

Article publicat a E-notícies, 31/10/2010

Des de fa un parell de setmanes, m'estic especialitzant en la necrologia. No sé si heu sentit a parlar de la mort de Georges Frêche, el president de la regió Llenguadoc-Rosselló en la qual s'adscriu la Catalunya Nord. Resumir la trajectòria i la personalitat de Frêche resulta impossible. És com si demanessin a un músic de tocar amb una harmònica la novena sinfonia de Ludwig van Beethoven. Georges Frêche era un senyor que no suportava l'anonimat, el silenci. Hauria degollat la dona, les filles, el pare, la mare, els seus millors amic per què parlessin d'ell. Com la Paris Hilton. Una Paris Hilton, superiorment intel·ligent amb una cultura vastíssima. Polític format en la pitjor tradició jacobina, el president Frêche no entenia que els catalans haguessin refusat el nom de Septimània que havia trobat per tal d'unificar, de donar un mínim de coherència a aquest monstre administratiu, aquest territori aberrant compost d'un trossàs del Llenguadoc i d'un bocinet de Catalunya. Tampoc no comprenia que els catalans del Nord s'enfadessin quan afirmava que el català no és una llengua sinó un patuès que canvia a cada poblet. Els catalans l'exasperaven tant que va declarar un dia durant una de les seues classes a la universitat de Montpeller. 'Les Catalans me font chier. ' (literalment, ' els catalans em fan cagar, o, per dir-ho a la manera central, 'els catalans em toquen els collons.').La grolleria, el gust de la provocació, les bromes de mal gust, les referències històriques a la Le Pen, convivien amb un refinament, una cultura immensa, un humor pagès i un coneixement profund de la història mundial. Aquest personatge era capaç d'apassionar-vos parlant dels romans i del cul de les angleses. Més enllà  dels excessos d'aquest pallasso singular, vul recordar el visionari, l'home que va convertir Montpeller, població meridional sense importància, en una metropòli regional. Frêche era un malparlat però hauria pogut acabar ministre, i tal vegada més, si hagués sabut callar quan toca.

Cançó treta de la pel·lícula d'Agnès Varda 

http://www.youtube.com/watch?v=Zg4wigrdC44&NR=1

Martí Crespo, Vilaweb

http://www.vilaweb.cat/noticia/3794899/vaga-general-vagues-sectorials.html

Article publicat a E-notícies, 20/10/2010

foto de Vilaweb

Ressenya publicada a la revista , número 1376, 27/10/2010

Article publicat a E-notícies, 26/10/2010

Espanya està de moda actualment. Després del triomf de la selecció espanyola de futbol a l'Àfrica del Sud, de la qual ja hem parlat, de la victòria d'Alberto Contador al Tour de France, el premi d'interpretació de Javier Bardem a Canes, l'obtenció del premi Nobel de literatura al novel·lista Mario Vargas Llosa ha provocat unes explosions de cofoisme a les Espanyes...He llegit, fins i tot, articles que associaven aquests fets a la progressió del castellà als Estats Units d'Amèrica. Em permetreu uns quants comentaris.

Article publicat a E-notícies, 22/10/2010

Després de tota la polèmica sobre possibles orígens catalans de Miguel de Cervantes, àlies Miquel de Sirvent, potser no em creureu si us dic que Omar Sharif, —sí! l'inoblidable doctor Jívago— parla català. No és cap carallada! Si voleu oblidar una estona la campanya electoral, pugeu a Perpinyà i podreu sentir Omar Sharif pronunciar unes quantes frases en la llengua de Ramon Muntaner. No diu gran cosa, de fet, sinó ' Mare la sopa és a punt? ' i ' Mare, vull sopar! I poca cosa més...L'Omar té un accent perfecte, cosa gens sorprenent per un políglot com ell que domina l'àrab, el francès, l'anglès, el grec, el turc i l'italià. A la pel·lícula J'ai oublié de te dire de Laurent Vinas-Raymond, estrenada el 28 d'abril del 2010, Omar Sharif es diu Jaume. Antic ciclista, s'ha convertit en pintor famós. Es topa pel carrer amb la Marie (àlies Émilie Dequenne) una noia, originària del nord de França, que surt de presó i s'instal·la al Vallespir perquè, com ho cantava Charles Aznavour, ' Il me semble que la misère / Serait moins pénible au soleil ' (em sembla que la misèria seria menys penosa al cel) Una amistat molt forta naixerà entre ells, però malauradament en Jaume té la malaltia d'Alzheimer...El realitzador sap filmar la bellesa de Catalunya Nord. Amb ell, passegem per Cotlliure —on és enterrat el poeta Machado— per les vinyes vora el mar celebrades per Josep Maria de Sagarra i cantades per Lluís Llach. Durant les darreres veremes d'en Jaume, sentirem la cançó L'estaca, que ha esdevingut l'himne de la USAP, el club de rubgi de Perpinyà, que juga a casa nostra el mateix paper que el Barça al Principat. Emetré, però, unes quantes reserves. Per què la Marie surt de presó? Quan vas al cinema, et fa l'efecte que totes les dones ara són professores d'universitat nimfòmanes, putes o presoneres. Que no hi ha altres professions en aquest món? També m'ha molestat la manera com és tractat el tema delicat de l'eutànasia. Deixem-ho estar. Ara començo a cercar pèls als ous. En sortir del cinema, estava content i emocionat per la força dels sentiments, la bellesa dels nostres paisatges i el respecte de la catalanitat. Sentir l'Omar Sharif a parlar com un padrí és un plaer que un no pot refusar...

Article publicat a E-notícies, 16/10/2010

Article publicat a E-notícies, 14/10/2010

La setmana passada, vaig viure una experiència que em va inspirar unes quantes reflexions. Vaig veure  Battement de cœur ' una de les delicioses pel·lícules que Danielle Darrieux va interpretar sota la direcció de Henri Decoin, el seu primer marit. Aquesta obra del 1940, a l'inici, em va agradar força amb la seua frescor, la seua imaginació, el seu aspecte juvenil i primaveral. La història comença en una acadèmia estranya, dirigida per Saturnin Fabre. La principal assignatura d'aquest escola és l'art de robar carteres al metro. Aquesta pel·lícula em va plaure, divertir i relaxar després d'una llarga jornada de feina.

Article publicat a E-notícies  10/10/2010

Un dels grans plaer de la vida és agafar el cotxe i pujar a poc a poc fins a Narbona entre els estanys i el pujols del Baix Llenguadoc, lo païs bassòl que diuen en occità. Quinze anys enrere, vaig mirar de descriure les belleses d'aquesta regió a La revolta dels geperuts, una de les meves primeres novel·les. A partir de Narbona, continueu fins al Somail, prova de les incoherències del centralisme francès. Aquest veïnat deliciós vora el canal del migdia pertany a quatre municipis:

1/10/2010 

Besalú serà la seu, els pròxims 9 i 10 d'octubre, de la fira de petites editorials Liberisliber, una iniciativa sense precedents a les comarques de Girona que pretén difondre el catàleg d'aquestes empreses i, alhora, esdevenir un punt de trobada per al sector. Junt amb la fira pròpiament dita, en la qual s'espera la participació d'una quinzena d'editorials catalanes i de l'Estat espanyol, s'han programat una sèrie d'activitats a l'entorn de la literatura, amb l'assistència de diversos autors. La fira l'organitza un col·lectiu de recent creació establert a Olot, l'Associació Saló de les Arts, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Besalú. “La idea va sorgir quan, casualment, vam entrar en contacte amb alguns d'aquests editors i vam creure que podria tenir sortida un esdeveniment d'aquesta mena”, argumenta Miquel Àngel Codes, la persona que està al front del projecte. Codes no amaga la seva admiració pel que ell anomena “microeditorials”, unes empreses que generalment són fruit de l'entusiasme de persones que no es faran riques amb els llibres, però que juguen un paper important: s'ocupen de temes que les grans empreses deixen de banda i serveixen de plataforma d'autors emergents.

Fa quatre anys, vaig entrar a l'ajuntament d'Irun (Irn, en castellà).