http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 31-01-2011 21:18

Je me souviens de Louis Jouvet

Un revenant

 


 
 
el 31-01-2011 20:59

Mitrofan a TV3

El 10 o l'11 2 de febrer, participaré al programa de TV3.

 


 
 
 
el 28-01-2011 10:28

Un feixista pot tenir talent?

França és el país de les polèmiques. Fa una setmana que tots els diaris de París parlen de l'afer Céline. Els universitaris i els crítics consideren el doctor Louis-Ferdinand Detouches, àlies Céline, com el millor escriptor francès del segle XX amb Marcel Proust. Cada any, el ministeri de Cultura de la República edita una agenda amb els aniversaris de les glòries nacionals. Arran de les pressions de l'associació de deportats jueus i de fills de deportats, presidida per l'advocat Serge Klarsfeld, Frédéric Mitterrand, ministre de Cultura i nebot del president, ha decidit d'eliminar Céline del catàleg gloriós. Tothom, fins i tot Serge Klarsfeld, reconeix el seu geni literari, però malauradament Céline va escriure violents pamflets antisemites abans i durant la segona guerra mundial. i sobretot. Des de llavors els intel·lectuals francesos miren de destriar el bon Céline, ' ' del Céline filonazi. Als anys 1930, l'escriptor va revolucionar la vella llengua clàssica francesa, va dinamitar-la amb girs i paraules manllevats a la parla del carrer. Les seves dues primeres novel·les — i — són dues obres mestres. La resta, diguin el que diguin els estudiosos, em sembla molt sobrevalorada, il·legible malgrat alguns passatges genials. , posem per cas, m'ha avorrit força amb les seves desenes de pàgines delirants. Resumir les seves obres mestres amb tan poques ratlles no serveix de res. Només diré que són epopeies del món modern, els llibres més tristos i més còmics que he llegit mai. Permeteu-me un record personal. Vaig llegir a casa dels avis. Reia tant que la padrina es planyia que no la deixés dormir. El misteri de Céline encara molesta molts intel·lectuals. No comprenen que un escriptor tan bo pugui professar idees tan detestables. Voldrien que els grans autors servissin de guia, de magisteri al poble. Que llur exemple orienti la multitud en les tenebres! No volen admetre que el talent no té res a veure amb la moral. Com el seu amic Lucien Rebatet, del qual tornaré a parlar aviat, Céline, malgrat la seva ideologia repugnant, no necessita els aniversaris republicans per tenir lectors...

 


 
 
 
el 23-01-2011 16:12

Los hombres y los dioses

Durante el otoo de 2009, acompaé a un amigo a Nuestra Seora de Donasà, un monasterio perdido en las montaa de la raya entre el Capcir y el Languedoc. Los viejos campesinos de allí hablan un occitano genuino con fuertes influencias catalanas. El viaje a través de la Fenolleda ya constituye un retorno al pasado. Esta comarca de ningun modo industrializada ha conservado toda su belleza con las ruinas de los castillos ctaros, las vias, los bosques misteriosos i estos pueblitos melancólicos. Unos pueblitos ideales para un desamor...Sólo los coches que véis de vez en cuando os recuerdan que estamos en el siglo XXI. Los monjes se han despedido del siglo y viven como en la época de san Benito. Edifican un nuevo monasterio que, de momento, se parece a una población del Far West sin indios, mejicanos, ladrones, ni putas...Los monjes se cuidan de un huerto criando vacas y ovejas. Un fraile baja a una pequea gasolinera, tolerada en un caón del valle del Auda, para traer un queso excelente. El padre abad y el fraile portero tienen una voz dulce y una mirada inolvidable. Esta serenidad no he sabido encontrarla en , la película de Xavier Beauvois sobre el martirio de los monjes de Tibharine. sa es una obra de cualidad, pero no he leído ninguna transcendencia. Hasta, me ha paredico a veces chillona cuando filman la última cena de los frailes. Para qué sirven todos estos primeros planos? Ya habíamos entendido que el cineasta pensaba en la santa Cena. El único momento de emoción, para mí, es cuando los monjes hacen una foto juntos. He sentido entonces una verdadera amistad, una hermandad. A pesar de todo, esta película demasiado académica tiene muchas cualidades. Vale la pena que los lectores de este diari ola vean aunque no encuentren la mirada del padre abad. Esta mirada sólo la he visto en los monjes, un coronel de la gendarmeria y un capitn de los paracaidistas. Jean-Pierre Melville, uno de los mejores cineastas franceses, ya lo había observado. ' . ' (Uno de los pocos momentos en que encontramos la virtud en una vida de hombre, es entre el ejército al lado de los oficiales superiores, los verdaderos monjes de hoy. '

 


 
 
el 23-01-2011 15:59

Els homes i els déus

A la tardor del 2009, vaig portar un amic a Nostra Senyora del Donasà, un monestir perdut a les muntanyes cap a la ratlla entre el Capcir i el Llenguadoc. Els vells pagesos hi parlen un occità repicat amb fortes influències catalanes. El viatge a través de la Fenolleda ja constitueix un retorn al passat. Aquesta comarca gens industrialitzada ha conservat tota la seua bellesa amb les ruïnes dels castells càtars, les vinyes, els boscos misteriosos i aquests poblets melangiosos. Uns poblets ideals per un desamor...Només els autos que veus de tard en tard et recorden que som al segle XXI. Els monjos s'han acomiadat del segle i viuen com a l'època de sant Benet. Edifiquen un nou monestir que, per ara, retira a una població del Far West sense indis, mexicans, lladres, ni putes...Els monjos es cuiden d'un hortet tot criant vaques i fedes (en diuen ovelles a la resta de Catalunya).Un frare baixa a una petita gasolinera, tolerada en un canyó de la vall de l'Auda, per portar-hi un formatge excel·lent. El pare abat i el frare porter tenen una veu dolça i una mirada inoblidable. Aquesta serenor no l'he sabut retrobar en , la pel·lícula de Xavier Beauvois sobre el martiri dels monjos de Tibharine. Aquesta és una obra de qualitat, però no hi he llegit cap transcendència. Fins i tot, a vegades, m'ha semblat cridanera quan filmen el darrer sopar dels monjos. Per què tots aquests primers plans? Ja havíem entès que el cineasta pensava en la santa Cena. L'únic moment d'emoció, per a mi, és quan els monjos fan una foto junts. Hi he sentit una veritable amistat, una fraternitat. Malgrat tot, aquesta pel·lícula massa acadèmica té moltes qualitats. Val la pena que els lectors d'aquest diari la vegin tot i que no hi trobin la mirada del pare abat. Aquesta mirada només l'he vist amb els monjos, un coronel de la gendarmeria i un capità dels paracaigudistes. Jean-Pierre Melville, un dels millors cineastes francesos, ja ho havia observat. ' . ' (Un dels rars moments en què trobem la virtut en una vida d'home, és entre

 


 
 
el 21-01-2011 23:29

Pròleg d'una Educació francesa en rus

traducció d'Alexandra Grebennikova, revista , 11/2010  

 


 
 
el 21-01-2011 13:51

La meua llibreria catalana

Tenim tots una relació particular amb la llibreria catalana de Perpinyà. Deixeu-me, doncs, explicar-vos la meua història. Tenia vint anys i no havia llegit cap llibre en català. Només havia desxifrat els articles de Pere Gratacos, Pere Verdaguer i Andreu Barrere. No sé com vaig arribar a saber que s'havia obert una llibreria catalana a la plaça dels Peluts. Encara recordi la meua impaciència, el meu entusiasme en enfilar-me pel carrer dels Agustins. Al primer pis, on se troba actualment el local dels companys d'Unitat Catalana, en Joan Miquel Touron, que no coneixia, seia rere una taula vora la finestra. A la petita sala enrajolada, els clàssics de les Millors Obres de la Literatura Catalana, color de crema, giraven en un expositor davant dels discos de Joan Manuel Serrat, Jordi Barre i Lluís Llach. Aquell dissabte, vaig comprar els dos volums de la de Ramon Muntaner, d'Enric Prat de la Riba, de Mercè Rodoreda i el meravellós disc que Serrat va dedicar als poemes de Joan Salvat Papasseit. Me'n vaig anar sense gosar entaular conversa amb l'amo i me'n vaig tornar cap a Nils amb els meus tresors. Aquesta llibreria, prehistòrica si la comparem amb l'actual de la plaça Joan Payrà que tots els vells perpinyanencs encara anomenaven plaça de la Banca, va representar per mi el vestíbul daurat d'un univers desconegut i fabulós. Vull que els joves d'ara, de demà i de demà passat puguin sentir la mateixa alegria que la meua i no hagin de baixar a Figueres o Girona. Josep Pla deia ' el meu país és on quan dic bon dia, em responen bon dia. Podríem afegir ' el meu país és el lloc on puc comprar llibres en la meua llengua. '

 


 
 
el 20-01-2011 13:38

El poema de la memòria

 Ressenya publicada a la revista , 18/01/2011, número 1388

 


 
 
el 19-01-2011 19:07

En la mort de Jean Dutourd

S'acaba de morir Jean Dutourd, un dels majors escriptors francesos actuals. Dir-li actual l'hauria fet somriure a ell que es trufava de la modernitat. Admirador apassionat del general De Gaulle, antic resistent, Jean Dutourd coneixia admirablement l'anglès, però el seu gran amor, amb la seua dona ' ' fou la llengua francesa. El 1952, publica , un pamflet ferotge sobre l'enriquiment dels Poissonnard, una família de botiguers, durant l'ocupació alemanya. Amic de Louis Aragon al qual va dedicar , llibre emocionant, Dutourd és l'autor d'una obra abundant i variada. El seu talent es desenvolupa sobretot en la novel·la i l'assaig. Conservador, divertit, culte, enamorat de la bellesa del món, refractari a les modes fugisseres, Jean Dutourd va publicar el 1963, una obra mestra que s'hauria de traduir a totes les llengües de la Península. El millor homenatge que es pot retre al novel·lista és llegir-lo. Quan podreu, agafeu el tren de nit cap a París. L'endemà baixareu a l'estació d'Austerlitz i, després d'un i d'un parell de croissants, visitareu els llocs descrits pel mestre. Passegeu sota els arbres de l'Square Saint-Lambert i pels carrers saturats de tanta història.

 


 
 
el 15-01-2011 18:21

L'ànima de les bèsties

 Article publicat a E-notícies, 15/01/2011

Quan era petit, es parlava molt al poble d'un home de Trullars. Treballava a l'escorxador de Perpinyà i deien que era capaç d'estossinar un bou amb un cop de puny. He pensat en aquest personatge en llegir una entrevista amb Jonathan Safran Foer a propòsit del seu llibre . Per a Safran, els animals no són els nostres iguals sinó éssers vius i conscients. Per la meua part sempre m'ha xocat la teoria de René Descartes sobre els ' . ' Segons ell, els animals no tenen ànima. Són pures mecàniques. M'agrada més la teoria de Gassendi. Els animals tenen una ' ' Un passatge de l'entrevista de Safran m'ha colpit. Explica que, entre les rengleres de porcs que esperen el seu torn a l'escorxador, no és pas rar que un porc tingui una aturada cardíaca. Pels animals, l'espera a l'escorxador constitueix una experiència atroç. El nom d'aquest lloc ja ho diu clarament escorxador, matadero, abattoirs, slaughterhouse, tuador...Uns noms que fan esgarrifar.

 


 
 
el 15-01-2011 00:06

Sem pas francesos

David Vivern, , 260

De la mateixa manera que ens sentim entre perplexos i satisfets quan ens fem entendre en català amb un «francès» del Rosselló o del Vallespir, Bezsonoff, rossellonès de remot origen rus, ha anat a batzegades entre la sorpresa, la decepció i l’epifania durant la seva existència com a català-francès, francès-català.La descoberta, anàlisi i aplicació sàvia d’aquesta dualitat, tant a la França profunda com a la Catalunya sense adjectius geogràfics, l’han portat a reflexionar i a explicar-nos en aquest llibre les seves vivències durant el seu procés vital, mentre anava descobrint que la seva llengua real era un català mig afrancesat, i que el francès del seu voltant no era com el de París, ni de bon tros.La seva ironia, sempre present, ens recorda sovint l’estil corrosiu amb què Pierre Daninos retratava les maneres de ser francesa i anglesa. Només que, amb Bezsonoff, no hi ha personatges ficticis: 

 


 
 
el 14-01-2011 21:02

Els patis

Quan era petit, m'avorria molt a classe, però m'agradaven els esbarjos. Del pati de l'escola Paul Painlevé de Massy en dèiem ' ' com tots els francesos o senzillament ' ' Em sorprenia que el senyor Auclair, durant les lliçons d'història de França, ens parlés de la ' ' (la cort) de.Lluís XIV a Versalles. Per més que cerqués, no li trobava cap luxe al pati de la nostra escola. Es dreçava en un pujolet entre l'Square du Portugal i la Place d'Allemagne, on vivia el senyor Aldeguer, director de l'escola. Uns avets i bardisses el voltaven. A mà esquerra, hi havia l'estadi que unia el nostre pati amb l'escola de les nines. Aquest annex era l'estranger per nosaltres, un territori desconegut com Kamtxaka, sense interès. A la planta baixa de l'edifici central es trobava el pati cobert () Una porta conduia al refectori, l'altre als lavabos i la tercera a les aules. Per pujar, calia passar davant del despatx del senyor Aldeguer. Un planisferi d'Air France animava les escales.

 


 
 
el 11-01-2011 20:09

Biutiful

Article publicat a E-notícies, 11/01/2011

Em planyia fa poc de la contracultura i del culte actual per la lletjor. La pel·lícula d'Alejandro González Iñárritu constitueix un compendi exemplar de la mediocritat cinematogràfica actual. La interpretació de Javier Bardem hi és extraordinària. Com Jean Gabin i Spencer Tracy, en Bardem desprèn una autoritat natural, una presència forta. Quan entra en una sala, tothom es fixa en ell. Em fa pena que un gran actor com ell s'hagi de guanyar la vida amb productes tan cridaners. Casat amb una puta sud-americana, bipolar i drogada, el protagonista de treballa per uns xinesos malvats, homosexuals i cruels. He oblidat algú? Sí! Un policia corrupte i racista. Per què el cineasta ens imposa aquesta descripció tan sòrdida d'una ciutat magnífica com Barcelona? Gent com ell aconsegueixen enlletgir llocs màgics com l'Alhambra, el palau de Versalles i embrutir les actrius més boniques...André Gide escrivia ' ' Crec que el contrari també és vàlid per al cinema i tots els mals sentiments del món no faran necessariàment una pel·lícula homologable...Per què el cine actual s'interessa tant per la maldat, la brutícia, la sordidesa, l'excrement? Quina mania! Si pogués, faria venir tota aquesta gentussa i la cobriria de roses, amb perfums de lavanda, escoltant sonates de Beethoven o versos de Frederic Mistral, un vespre d’estiu, quan el sol plora perquè deixa la Provença per tota una nit.

 


 
 
el 11-01-2011 18:35

Els trens

Capítol inèdit d'

Quan era petit viatjava molt sovint amb el tren. Els meus avis en deien ' el trinc ' com tots els catalans del Rosselló. En aquell temps, calia passar almenys tretze hores al tren per anar de Perpinyà a París. Arribàvem a l'estació d'Austerlitz com si haguéssim travessat tot Sibèria. El padrí ens despertava moltes hores abans de la partida. Llegia mentre la padrina apuntava l'esmorzar i el menjar pel viatge. L'estiu, preparava una , és a dir una ampolla gelada coberta d'un drap per a conservar la frescor més temps. Dinàvem cap a Tolosa. Unes llesques amb un cambajó celestial. A cada ciutat pujaven soldats que feien mala cara. A les parets de les fàbriques vora les estacions encara es llegien moltes pintades velles de deu anys. ' ' Les més recents deien '.' En aquell temps, no sabia que la majoria dels ferroviaris militaven a la CGT, emanació sindical del partit comunista. L'encapçalava Georges Marchais que ens feia gràcia amb els seus estirabots, la seua veu tan particular. La padrina reia tant que jo explicava a la gent, quan menjàvem al restaurant, que ella era comunista. Recordi la mona d'incredulitat d'un senyor de París a la terrassa del restaurant de Marguerite Marty a Dorres.

 


 
 
el 08-01-2011 17:16

Les meues cambres

Capítol inèdit d'

Quan era petit, vaig tenir moltes cases perquè vaig viure a moltes ciutats. De Mende no recordi res, tret d'un viatge amb els meus pares que vam fer més tard. Em venen moltes imatges de Briançon. Els carrers i el Camp de Mart plens de neu, les botigues antigues, els valsos en la pista de gel, l'uniforme blanc dels caçadors alpins i els ciclistes i el cel tan pur durant les nits d'estiu.

 


 
 
el 07-01-2011 15:29

Miscel·lània valenciana

 Article publicat a , 7/01/2011

Un dels plaers majors de la vida és baixar cada estiu al País Valencià, a casa d'uns amics a Sueca. M'agrada practicar amb la gent el meu estrany valencià boreal que a casa meua anomenem català. Hi senti mots i girs del Rosselló que ja no es diuen a Barcelona. Aquest llibre de converses amb l'Enric Tàrrega apareix com un convit a València i un passeig per la nostra vida cultural a la segona meitat del segle XX.  Tàrrega ha conegut tots els grans intel·lectuals valencians. Els presenta sota un aspecte humà, en la seua quotidianitat, la seua humanitat amb tot el que suposa de mesquinesa i de sublimitat alhora. M'hauria agradat que la conversa fos reelaborada literàriament, discretament. Ara, Enric Tàrrega és un contaire de raça. La seua mili, on tothom parla català, sembla un conte. ' Em passaren coses curioses. (…) I jo me n'anava al caporal primer i li deia: « Mi cabo, son ochenta y cuatro ». I el caporal deia al sergent: « En són vuitanta-quatre »., i el sergent al capità « En són vuitanta-quatre ». I el capità deia: « Digues-los que trenquen files », i quan arribava a mi, jo deia: « » perquè jo tenia l'obligació de dir-ho en castellà. ' (p.32)  Les consideracions sobre els viatges m'han interessat també i constitueixen una barreja estranya d'erudició i de detalls molt prosaics com. 'M'assec en una cadira i em vist mentalment com si estiguera en el lloc, i comence amb sabates i sabatilles de bany —no les de feltre grosses— calcetins i calçotets, samarretes interiors. Pantalons i mocadors, camises, algun jersei, una sahariana o un abric, segons on vaja. Després, ustensilis d'higiene personal ' (p.83) Només ignorarem la marca de la pasta per a les dents...És la vida mateixa, la paraula viva que ix de la memòria de l'Enric Tàrrega. Evoca amb humor, emoció i devoció les seues estades a la universitat catalana d'estiu de Prada. Els historiadors del futur potser crearan un subgenère en la literatura memorística: les remembrances pradenques, ja conreades per Manuel Joan Arinyó.  Els retrats dels personatges que ha conegut m'ha decebut. Conec la facilitat verbal d'en Tàrrega i m'esperava a llegir uns homenots a la valenciana. Uns quants autors tan importants i contradictoris com Xavier Casp llisquen a través del relat com ombres. En canvi, la seua descripció de les diferents cares de València és sensacional. Cada racó li suggereix una anècdota. ' En aquesta torre que fa cantonada de la seu, portaren alguns dijous les amoroses, unes prostitutes, perquè els canonges pogueren fer ús del matrimoni. '  (p 112)  Tàrrega és un enamorat apassionat de la seua llengua i de la seua ciutat. En coneix tots els carrers. Dolçament, les recorda, amb els ulls plens de llàgrimes i un somriure educat perquè en Tàrrega no vol avorrir la gent. 

 


 
 
 
el 02-01-2011 23:26

Que el llegir no em faci perdre l'escriure

Els relats publicats a la revista durant l'any 2008 han servit a l'autor de base per a aquest llibre. Segons el l'autor confessa, no és un llibre autobiogràfic tot i que hi parla molt d'ell mateix.
 


 
 
el 01-01-2011 23:23

El meu cunyat i els espanyolistes

E-notícies, 2/01/2011

El meu cunyat no sap ni català ni castellà. Només parla llengües serioses com l'anglès, el francès i l'alemany. Així puc escriure sobre ell tot el que vull ja que no llegirà mai aquest diari. Aquest personatge m'irrita. Sempre té una opinió sobre qualsevol cosa i mai no confessa la seua ignorància sobre cap tema. Si algú esmenta la fantasia en les novel·les de Louise de Vilmorin, les diferències entre l'andalús i el castellà normatiu, sempre dirà quelcom, Entre els espanyolistes, conec molta gent que em recorda el cunyat. Opinen amb la certesa d'un gripau que s'empassa moixalls. Fa cent anys, don Miguel de Unamuno invitava els catalans del Principat a imitar els catalans de França. Si no l'hagués dinyat, s'alegraria segurament de la davallada de la nostra llengua al nord de l'Albera. Aquesta lenta substitució lingüística té explicacions complexes. Qui renuncia voluntàriament a la seua llengua? Al cap de tres segles de fidelitat absoluta, els catalans del Rosselló van començar a afluixar i a parlar als nins arran de la fi de la segona guerra mundial. Feia un segle que l'escola de la república els incultava l'auto-odi, els rebaixava perseguint el català a les aules, als patis i pels carrers dels pobles. A la paret de l'escola d'Aiguatèbia, poblet de les Garroxes a la comarca de l'Alt Conflent, un mestre va gosar escriure ' ' (Sigueu nets i parleu francès.) Aquest és l'equivalent local del rètol penjat, al temps de la colonització, als jardins públics de Xangai. ' Entrada prohibida als cans i als xinesos. '