VEF Blog

El poema de la memòria

 Ressenya publicada a la revista El Temps, 18/01/2011, número 1388

Un amor d'en Swann

Marcel Proust

traducció de Josep Maria Pinto

El cercle de Viena

Barcelona, 2010

Quan tenia vint anys, admirava profundament el senyor Daniel Caro, el meu professor de literatura francesa, perquè havia llegit dues vegades tots els volums de La recherche. Jo tenia raó. L'univers de Marcel Proust no és pas d'un accés fàcil. Es mereix. Com Himalàia o un viatge a Sibèria a l'hivern. Crec que Un amour de Swann constitueix una entrada de luxe en l'univers de les novel·les de Marcel Proust. El lector hi descobrirà la seua penetració psicològica. Quin altre autor s'ha endinsat tant en la comprensió de l'ànima humana? A vint-i-cinc anys, vaig tenir la meua primera pena d'amor. Vaig anar oblidant de mica en mica l'aimia llegint, un rere l'altre, els set volums de A la recherche du temps perdu de Nadal fins al mes de juny i vaig ser feliç d'integrar la mateixa confraria que el professor Caro. Després d'aquella aventura, confessi que em va costar tornar als llibres 'normals', els llibres 'mortals.' Em sentia com un príncep rus en un taxi de París després d'haver conegut les festes dels palaus de Sant Petersburg.

Amb A l'ombre des jeunes filles en fleurs, Un amour de Swann em sembla el cim de l'obra de Marcel Proust. Els defectes habituals de l'autor aquí no molesten. Les frases tan llargues, que volen expressar tots els matisos del món rere l'estregina de la memòria, no avorreixen el lector com tantes pàgines de Du côté de chez Swann. Com Pierre Benoit o Roger Peyrefitte, sembla mentida que un geni com Proust es deixés enlluernar per la noblesa i els salons mundans...En Un amour de Swann, aquests salons tan irritants retiren a la selva equatorial, una jungla claferta de monstres com la senyora Verdurin. Després d'haver viscut tants anys en aquell univers mundà, Marcel Proust, malaltís, fràgil, va concebre una epopeia mundana, el poema de la memòria. Els seus llibres poden aparèixer com un catàleg genial, una agenda literaturitzada de la vida quotidiana en la França ' de la belle époque ' amb els seus vestits, els girs del llenguatge, la música, els actors, els primers autos. Marcel Proust disseca la gelosia i el sentiment amorós. La seua anàlisi de la música i de la ' petite phrase de Vinteuil ' és inoblidable. El novel·lista té un humor deliciós quan pinta els salons parisencs. Els personatges de Proust tenen l'espessor, la humanitat, la profunditat de les millors creacions de Honoré de Balzac i Lev Tolstoi. Sentim la veu, l'olor del seu món. Reconeixem el francès tan particular de la Françoise, la criada, que s'expressa com les velles pageses del Quebec. Amb Marcel Proust visitem un món paral·lel al nostre —la Proustia— una multitud de jardins amagats on ens esperen fonts de metàfores, la frescor d'un matí d'estiu. Cap llibre no s'allunya tant del realisme i no s'apropa tant a la nostra realitat interna.

Feliciti la valentia del traductor que s'ha encarat amb una muntanya. Sempre he dit que val la pena d'aprendre francès només per llegir Marcel Proust, Gustave Flaubert i Gérard de Nerval en versió original. No puc estar-me de citar en francès un passatge d'un cinisme meravellós. Que la gent que encara no ha llegit el llibre salti aquestes línies. ' Dire que j'ai gâché des années de ma vie, que j'ai voulu mourir, que j'ai eu mon plus grand amour, pour une femme qui ne me plaisait pas, qui n'était pas mon genre! '