Per molts anys! Desitgi un bon any a tots els meus lectors i amics.
Tu sais, je n'ai jamais été aussi heureux que ce matin-làNous marchions sur une plage un peu comme celle-ci.C'était l'automne, un automne où il faisait beauUne saison qui n'existe que dans le Nord de l'AmériqueLà-bas on l'appelle l'été indienMais c'était tout simplement le nôtre.
, 30/12/2009
Cuando estudiaba en el colegio Le Lys de Cannes, nuestra profesora de castellano nos pidió que comentásemos una frase de Miguel de Unamuno: «Cuando me dicen de un hombre que habla como un libro, siempre digo que prefiero los libros que hablan como hombres». Creo que de Mark Mazower, le habría gustado a don Miguel. Sin que su erudición nos resulte nunca pesada, Mazower explica la historia trágica, a veces cómica y casi siempre apasionante, de los judíos de Salónica.Expulsados por los reyes católicos en 1492, los judíos de España se refugiaron en esta ciudad del norte de Grecia y en muchas islas de los mares Egeo y Jónico como Corfú, patria de Albert Cohen, el gran escritor francófono que noveló la gesta de su pueblo en libros como y . Los judíos de Salónica conservaron el uso del castellano del siglo XV y la nostalgia por la piel de toro. «El marino Diego Galán, oriundo de Toledo, comprobó que los judíos de la ciudad ‘hablan castellano tan bien y con tan buen acento como en la capital del imperio’. Estaban orgullosos de su lengua, de su flexibilidad y dulzura, de su capacidad para poner en su sitio con un oportuno diminutivo las palabras grandilocuentes y rimbombantes» (página 71).Aislados en la aljama –la que decían, pronunciándola como la catalana o la francesa– los judíos salieron de ella a lo largo de siglos bajo el yugo otomano, sobre todo hacia finales del siglo XIX. Se fueron diseminando por toda la ciudad de Salónica. Mantuvieron los oficios tradicionales, conquistando otros. A inicios del siglo XX, los burgueses hebreos hablaban francés, inglés y, naturalmente, el castellano del Renacimiento. Llevaban a sus hijos al Llycée Saint-Vincent de Paul o al Petit-Lycée.Durante la primera guerra mundial, que los occidentales exportaron, la región de Salónica fue el teatro de una larga batalla (el lector cinéfilo podrá ver de Georg-Wilhem Pabst, con Louis Jouvet, espía del káiser,y Pierre Fresnay, capitán francés demasiado sentimental). Mark Mazower, gracias a su talento y a una serie muy rica de fotos y de mapas, consigue recrear el esplendor y el refinamiento de la ciudad entre las dos guerras mundiales. El libro siempre conserva un tono ameno y humano. No aburre nunca al lector y, al mismo tiempo, propone una documentación variada y sólida.El autor nos revela todas las disensiones entre los judíos de Salónica, entre los sionistas y los que se querían quedar en Grecia. «La idea de fundar una patria nacional judía en Palestina solo se dio a conocer en la ciudad a principios del siglo XX. (…) Mucho antes de la revuelta árabe de 1936, ya se tenía la sensación de que el sionismo carecía de una respuesta a los problemas de la judería tesalonicense» ( página465).Los nazis invadieron Grecia en 1941 para sostener a su aliado Mussolini, que estaba pasando por serios problemas. Las SS exterminaron a la práctica totalidad de los judíos sefarditas de Salónica y de toda Grecia, como hicieron con los askenazis de Polonia y Rusia. Eliminándolos físicamente, pretendían suprimir todos los vestigios de la presencia judía. Un libro como el estudio piadoso y remarcable de Mazower demuestra que los hitlerianos fracasaron.
Ressenyada publicada al del 30/12/2009
Quan era petit, no freqüentava les llibreries. De fet, només en coneixia una a Massy. L’estanc de la Rue Gabriel Péri on havia comprat Tintín al Congo. Ma mare treballava a la botiga de l’editorial Tallandier a París.
Capítol d'una novel·la inèdita Sempre passen coses al mes de maig
Feia quaranta anys que no havia tornat a Briançon. Aquesta pot semblar una bonica frase per començar un text, però és una mentida. Me’n vaig anar de Briançon pel setembre del 1970 i vaig passar-hi dues hores pel febrer del 1976 de tornada d’una setmana d’esqui a Serre-Chevalier. Ma mare i en Marcel havien vingut a cercar-nos perquè ma germana Cécile s’havia trencat una cama. L’ampolla de vi ranci que els havia donat el padrí s’havia trencat. La flaire va impregnar el Renault 12 fins a Canes. Aquell dia havíem passejat una estona per la vila alta. Ma mare s’havia topat amb la Marie-France, una coneguda.
Aquesta setmana ens ha deixat la gran Renée Leba, la mare de ' La mère. ' En parlaré detalladament un altre dia. La vaig descobrir quan la vaig sentir a la ràdio interpretant aquesta meravellosa cançó de Boris Vian.
Quan era petit, m’agradava jugar als parcs. A Briançon anava ben servit. Sota l’espadat on s’esplaiava la meua escola Carlian-Ripper, el parc de la Schappe ressegueix la riba esquerre del Durença. En aquell temps, no sabia que la ‘schappe’ designa la borra de la seda. A l’entrada del parc, una fàbrica desafectada, on havien cardat la borra, poetitzava el rodal. Alt, gris, amb finestres trencades, aquell edifici encobria melodrames obrers i històries meravelloses. Amors de cardadores italianes amb un fill de l’amo. Com als dibuixos animats de Walt Disney que veièm al cinema Le Vauban. Al parc hi convivien animals variats com tirons, paons, tortes, guilles, ocells rapinyaires i esquirols en llibertat. Quan arribava l’hivern que s’instal·lava almenys per sis mesos, els patinadors s’apoderaven de l’estany gelat. A la primavera ja tornàvem a passejar pel parc i a travessar l’estanyol sobre un gràcil pont japonès. Els paons, que els meus avis anomenaven pagos, m’intrigaven força quan s’estarrufaven amb llurs colors extraordinàries.
foto Delcampe
Quan era petit, ja hi havia parcs temàtics tot i que el nom no existia pas. L’actor Jean Richard, que encarnava el comissari Maigret al segon canal de l’ORTF, havia concebut dos grans parcs a Ermenonville i a Senlis, dues viles al nord de París.
El pantà de Serre-Ponçon, foto Delcampe
Quan era petit, vivia a Briançon en un espadat que domina el riu Durença. En aquell temps, no sabia provençal i mai no havia sentit el proverbi. ‘ Lo mistrau, lo Parlament e la Durença son lis tres flèus de la Provença. ‘ Durant segles, el Durença havia retirat a un torrent qualsevol que es tranformava en monstre que s’emportava vaques, carros, cases, cotxes. Davant tanta fúria, el govern francès va planejar la construcció d’un barratge colossal. El 1961, van haver d’inundar una part de la vall i el poble de Savines. Els pagesos, melangiosos, es van allotjar a damunt de les aigües del nou llac.Quan era petit, vivia la meitat de l’any —de Totsants a la primavera— envoltat de neu. Ens estàvem en un edifici muntanyenc, gris i massiu, del camp de Mart camí d’Itàlia, a sota de tres colls de tercera categoria que diuen els ciclistes. El coll del Galibier, del Lautaret i d’Izoard. Amb el pares jugàvem amb un trineu al glacís de la fortalesa. Fèiem ninots de neu al petit jardí del Barri davant de la col·legial Nostra Senyora. Els cotxes, arrambats davant de la Posta, semblaven iglús. La gent travessava, cauta, la plaça. Els ociosos s’aventuraven sobre la nova pista de gel al sol dels valsos de Johann Strauss i Emil Waldteufel.
La gran sorpresa de l’any en la literatura catalana ha estat el descobriment, als 65 anys, de Sílvia Alcàntara: la seva primera obra publicada, que és una reconstrucció de la vida en una colònia fabril a la postguerra, s’ha tutejat amb els grans internacionals traduïts a la llengua catalana. Absents per incompareixença o fluixesa alguns autors consagrats, han estat diverses veus en procés accelerat de maduració però encara no canonitzades (i cap d’elles barcelonina), les que han mantingut el nivell: el viatge des dels anys 70 fins avui a la capital de l’Alt Empordà de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), la misteriosa visita al Pirineu d’Imma Monsó (Lleida, 1959), els records entre nostàlgics i amargs de la França infantil de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) i la Rússia literària inventada per Francesc Serés (Saidí, 1972
La gran sorpresa del año en la literatura catalana ha sido el descubrimiento, a los 65 años, de Sílvia Alcàntara: su primera obra publicada, una reconstrucción de la vida en una colonia fabril en la posguerra, se ha tuteado con los grandes internacionales traducidos al catalán. Ausentes por incomparecencia o flojera algunos autores consagrados, han sido varias voces en proceso acelerado de maduración pero aún no canonizadas (y ninguna de ellas barcelonesa), las que han mantenido el nivel: el viaje desde los años 70 hasta hoy en la capital del Alt Empordà de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), la misteriosa visita al Pirineo de Imma Monsó (Lleida, 1959), los recuerdos entre nostálgicos y amargos de la Francia infantil de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) y la Rusia literaria inventada por Francesc Serés (Saidí, 1972).
Avui, Sant Jordi 2008
Els taxistes del tsar
A poc a poc, llibre rere llibre i sense fer gaires escarafalls a la Catalunya del Nord es va generant una narrativa de gran nivell principalment a través de les figures de Joan-Lluís Lluís i Joan Daniel Bezsonoff. La darrera novetat d’aquest autor nascut a Perpinyà el 1963 és un híbrid entre memòria familiar, reivindicació identitària i relat costumista que ens apropa a una Europa que ja fa molts anys que ha deixat d’existir, sobre els mapes si més no.
Article publicat a la revista El Temps, número 1328, 24 de novembre del 2009
Extracte del meu proper llibre, que sortirà a Empúries pel febrer del 2010
Vieux Brisach 1969 / Breisach Am Rhein
Quan era petit, no feia política, però ja tenia un ull contra el govern. El padrí, amb el seu humor particular, em deia ‘ Tenes un ull que espia cap a Narbona i l’altre cap a Port-vendres.’
El professor Ricard Torrents recomana al programa l'oracle.