VEF Blog

http://metbarran.canalblog.com/

Jaume Queralt

S'escriu de banda i altra que la darrera novel.la publicada par l'escriptor Joan Daniel Bezsonoff,

E-notícies,  24/09/2012

No sé si molta gent al sud de l'Albera encara coneix la Sylvie Vartan. Aquesta artista rossa, maca i simpàtica, amb un filaret de veu, no és ni de bon tros la meua cantant favorita. Una de les seues cançons del 1968—la Maritza—on evoca els seus orígens búlgars. La Sylvie va néixer en un poblet de Bulgària a l'estiu del 1944.Durant la seua infantesa, només parlava búlgar. Els seus pares es van exiliar a França el 1952. La petita Sylvie va aprendre francès amb la rapidesa dels mainatges. S'expressava, però, amb un accent eslau molt marcat. Els companys de classe se'n mofaven tant que el va perdre de seguit i va deixar de parlar la seua llengua completament per integrar-se millor.No sé búlgar i no en puc pronunciar sobre la puresa de la seua llengua. Veient un documental sobre el seu retorn al país natal, em vaig adonar que, si bé encara pot parlar en la seua llengua materna, li manca oli. La pronúncia em va semblar perfecta, però, al cap d'un poc, la Sylvie torna al francès.A ma mare, educada en català, li passa el mateix. Els seus pares van educar-la en català. Els seus avis materns del Rosselló i paterns de l'Empordà li parlaven en la nostra llengua. Als deu anys, van internar la meua mare en un col·legi de monges de Perpinyà on li va rentar el cervell i li van fer oblidar la llengua avial. Ara, la xampurreja amb una cantarella penosa que enriolava el padrí. A vegades, li costa emprar termes tan corrents com llimona o mantega. En canvi, coneix girs immemorials, paraules miraculosament conservades a casa nostra. Dels moniatos (en francès ' patate douce ' ) en diu 'camotes.'Com deia l'avi, treui mal a comprendre (em costa entendre) que una persona pugui oblidar quasi del tot la seua parla bo i conservant tresors en algun carreró de la memòria.

, 22/09/2012,                                  MARINA ESPASA

Els catalans som tan originals que fins i tot tenim un escriptor francès. I aquesta no és una frase treta d'un monòleg de Capri, sinó l'única conclusió possible després de llegir , el segon volumet de les no oficials de Joan-Daniel Bezsonoff, l'escriptor de Perpinyà que resisteix, ara i sempre, l'invasor francès. Després del celebrat (Premi Lletra d'Or 2010), que disfressava la infància d'un nen francès amb el vestit d'un futur escriptor català, ara li toca a l'adolescència i primeríssima joventut, els anys d'estudiant a la Khagne, l'escola preparatòria per a les grans Écoles Nationales on es formen les elits franceses. Dos anys de colzes clavats sobre manuals de llatí i de grec, literatura espanyola, anglesa i francesa per intentar passar un examen duríssim que només uns quants privilegiats aprovaran. Bezsonoff no ho va fer, i ens n'hem d'alegrar, perquè si bé potser França ha perdut un ministre del Midi, Catalunya ha guanyat un escriptor nord-català. Ara, si no va aprovar no va ser pas per falta de talent. Culpin-ne el sol de la Niça mediterrània, els gelats menjats a l'ombra de les cases italianes o les tardes passades escoltant discos de Frank Sinatra. La felicitat inconscient dels vint anys, que és el que fa que el llibre sigui alguna cosa més que un reguitzell de professors, llibres, pel·lícules i cançons, per convertir-se en el llibre de records d'un jove que només volia esdevenir escriptor.

Doctor Sam Abrams,

Bezsonoff a la màxima potència

La Vanguardia Dimecres, 19 setembre 2012

L'HOME QUE SOBRA

E-notícies,  17/09/2012

Molta gent a Catalunya Nord considera com inevitable i imminent la independència de Catalunya —l'actual Principat, administrat per la Generalitat de Catalunya i el regne d'Espanya— i no la Catalunya plena que comprèn la Franja de Ponent i la Catalunya del nord.

, 4/09/2012 

Honoré de Balzac

E-notícies, 12/09§/2012

Ahir, 11 de setembre del 2012, no vaig poder baixar a Barcelona i no vaig participar a la manifestació històrica. No tinc la sort de cobrar per no fer res i m'haig de guanyar la vida com tants germans humans.

http://www.youtube.com/watch?v=S-2qrBKg1EQ

Cada cop que puc, torni a Maiano. Els felibres escriuen Maiano, els occitanistes Malhana i l'administració francesa Maillane. Sense Frederic Mistral, qui coneixeria aquest poblet provençal, intacte des del 1914 quan el mestre tingué la mala idea de deixar-nos? Potser pressentia la matança, la guerra civil entre països germans, de la qual Europa mai no s'ha refet.