VEF Blog

La grandesa de Frederic Mistral

E-notícies, 4/09/2012

Cada cop que puc, torni a Maiano. Els felibres escriuen Maiano, els occitanistes Malhana i l'administració francesa Maillane. Sense Frederic Mistral, qui coneixeria aquest poblet provençal, intacte des del 1914 quan el mestre tingué la mala idea de deixar-nos? Potser pressentia la matança, la guerra civil entre països germans, de la qual Europa mai no s'ha refet.

Segons l'encertada expressió de Marius André, un dels seus millors biògrafs, la vida mateixa de Mistral és harmoniosa. Sense sortir quasi mai del seu indret minúscul, tret d'unes quantes excursions per la Provença a la recerca dels mots perduts i de les emocions que nodririen les seues epopeies, Mistral apareix com un gegant literari.

Amb amor i paciència, va donar a la llengua d'oc uns monuments definitius com Mireia i El poema del Roine on percaça uns mites majors del seu país, amb la nostàlgia d'una verge misteriosa.

Tot escrivint obres mestres, Frederic Mistral, que no era pas un lingüista professional, va redactar Lou tresor dóu Felibrige, que, malgrat el pas dels anys, resta i encara restarà per molts anys el millor diccionari de la llengua d'oc.

Amb els diners del Premi Nobel, va pagar les darreres factures per a instal·lar en un casal d'Arles lo museon arlaten, un dels millors museus etnogràfics del món.

Quan xerres amb els vells del país, et diuen amb un somriure murri i exasperant ' Iéu parle patoues. Parle pas prouvençau. Lou prouvençau es la lengo de Mistral. '( Ieu parle patoès. Parle pas provençau. Lo provençau es la lenga de Mistral. ') Tant se val! Pels carrerons blancs i modestos de Maiano, s'hi sent una grau pau, una serenor, alguna guspira d'eternitat.

Enmig de tanta mediocritat contemporània, a l'hora on s'anuncia una nova guerra a l'Orient, la relectura de Mistal es revela indispensable per a relativitzar totes les nostres petites desgràcies quotidianes. Amb el mag de Maiano, tenim el millor dels guies cap als pujols sublims on les fades ballen en cada castell i el vent, el seu cosí, encara canta una vella cançó provençal.