VEF Blog

Vaig arribar a Valença cap a les dues. Havia fet ben fet de reservar una cambra al Continental, em va dir el senyor Max, l'amo de l'hotel, amb la seua cantarella del Delfinat. Aviat començaria la vint-i-cinquena fira de Valença i, clar, escassejarien les habitacions. Des de la cambra, vaig trucar la mare d'en Frederic, que em va convidar a sopar.

Biblioteca Pasquier, Hanoi circa 1954

Les rambles de SaigonLa presonera d'Alger

El 14 de julio se celebrarán los cuarenta años de la defunción de Luis Mariano, el gran tenor vasco. Acaban de editar ' C'est magnifique ' una compilación con títulos suyos muy conocidos.

Le 14 juillet on commémorera le quarantième anniversaire de la disparition de Luis Mariano, le grand ténor basque

El 14 de juliol se celebrarà el quarantè aniversari de la desaparició de Luis Mariano, el gran tenor basc.

http://www.youtube.com/watch?v=oWmlz196VQk

http://www.youtube.com/watch?v=ztC2tQja5Ng

Ressenya publicada a la revista , número 1358, 22/06/2010

Eran las 10 de la noche. Estaba viendo el partido Brasil-Costa de Marfil. Soplaba una tramontana intempestiva y muy enojosa en Nils, mi pueblecito del Rosellón. La gente aún habla catalán, apoya al Barça y a la selección francesa de fútbol. Los bleus. Me han pedido que les cuente el vodevil grotesco que está representando la selección francesa con una fuerza cómica digna de las mejores películas de Fernandel, Bourvil y Louis de Funés.

Eren les deu de la nit. Estava mirant el partit Brasil – Costa d'Ivori. Bufava una tramuntana intempestiva i molt empipadora a Nils, el meu poblet del Rosselló. La gent encara hi parla català, dóna suport al Barça i a la selecció francesa de futbol. Els . M'han demanat que us expliqui el vodevil grotesc que està representant la selecció francesa amb una força còmica digna de les millors pel·lícules de Fernandel, Bourvil i Louis de Funés. He sentit a dir que l'home més odiat d'Espanya és el senyor Joan Laporta. A França, l'home més odiat és també un català que treballa en el gremi del futbol. Raymond Domenech, fill de republicans catalans. El seleccionador francès m'inspira sentiments contradictoris...Quan tants entrenadors porten un xandall, en Domenech sempre vesteix amb una elegància sòbria i real. Els seus estirabots sovint em fan gràcia. La setmana passada els periodistes francesos van interrogar-lo sobre la composició de l'èquip. Va respondre ' Us puc dir que hi haurà un porter i deu jugadors...' Ara, les seves opcions sempre m'han semblat estranyes. No entenc la seva mania de cridar quasi sempre els suplents només cinc minuts abans de la fi dels partits. Durant la copa del món del 2006 no va convocar Ludovic Giuly. Les males llengües repeteixen que en Giuly palesava massa interès per a la periodista Estelle Denis, companya molt bonica del seleccionador i presentadora de programmes esportius...Ningú no ha oblidat que Domenech li va demanar la mà el 17 de juny del 2006 davant els milions d'espectadors del canal M6 uns quants segons després de la final perduda contra Itàlia.

Una tarda vaig sortir de la caserna més d'hora que de costum. L'Anne seria contenta. No s'ho esperava, pobreta...La vaig sentir que reia i parlava amb un home.Vaig trucar. Cinc cops. No obria. Vaig endevinar la seua presència darrere de l'espiera. Vaig tornar a cas per a agafar el meu revòlver de servei, amb molta calma. Vaig trapar un lloc per aparcar al peu de la residència de l'Anne. Vaig pujar amb l'ascensor. L'Anne eixia de casa amb un jove. Quan em van veure, es van tancar. Vaig trucar de nou. No vaig insistir. Vaig tirar en el pany. La porta va petar.

Un oficial de gendarmerie va tenir la gentilesa d'avisar-me a la caserna Dagobert.

Dos dies després del retorn de la Maria, vaig comprendre que l'havia de deixar. Venia de passar tres setmanes de felicitat. Un mainatjó amb una bonica grua xinesa...Giravoltava l'estel; se'm va escapar i va caure en un estany...

foto de http://www.jperron.com/img/2005_france/versailles_015.JPG

foto de http://saigon.vietnam.free.fr/recommendations_fr.php

Al començament de la meua carrera i sobretot després de l'alçament dels generals el 1961, no em refiava del contingent. Mai no em feia amb els soldats. Amb els anys, he vingut més tolerant. De tant en tant m'he trobat amb dues o tres individualitats interessants. En Richard Bridon, el soldat que se'n va anar una tarda al cinema amb la clau de la biblioteca, és un monstre. Ens hem emborratxat, tres o quatre cops, al meu despatx. Les nostres ampolles comunes van suprimir les barreres del grau i de l'edat. Cuiner en un col·legi de Lió, el deler d'en Bridon és el dibuix. Fart de retratar comunions i mainatges, decanta cap al sadisme. Cal veure els seus ulls tan bon punt evoqui atrocitats. M'avança en les obsessions sexuals. Ho ha vist tot. Em va dibuixar de franc una auca pornogràfica amb la Lisa Lipps i la Wendy Whoppers.

Comprava tres roses al florista. Cada cop la inscripció m'engelosia. Pensar que un fotògraf havia viscut amb el meu angelet, l'havia pervertida i l'havia deixada. Cap de porc!

A les set sopem, amb la televisió encesa, que ens dóna temes de conversa. A la fi de les notícies m'eclipsi. Els peus sus de l'ampit de la finestra, ulli els estels. M'agradaria tant ser un altre home...Escolti discos de l'Henri Salvador. Una dutxa i faig l'amor amb la Maria. Altrament, no puc pas dormir. Cadascú té exàmens de consciència al seu abast.

s que amb els japonesos la vam passar puta...s una bona escola, sabeu...Gràcies a Déu, sols me van capturar pel juliol del 45. Era a la ratlla de la Xina...Collons! Hagués sigut per l'abril, m'hagués mort, segur!...Fixeu-vos que fora teníem un grapat d'arròs com a ració per tot lo dia...I nos el calia apuntar nosaltres mateixos...I quines caminades! Quinze quilòmetres a l'alba, quinze a la nit...Els viets rai...Eren escolanets...

Uns militars francesos davant de l'hotel Continental, Rue Catinat, Saigon

ELS ÀNECS DEL MEKONG

tret de , El Trabucaire, 1995

Joan Sola, , suplement de cultura, 10/06/2010 4

foto Delcampe

He anat dues vegades a Perigús. Recordi una ciutat color de crema, amb una catedral vora un riu insignificant. Una ciutat tan trista com Lió sense Roine ni muntanya al voltant. La primera vegada que hi vaig passar, tenia vuit o nou anys. Tornàvem a Massy. Vam sopar a casa de l'oncle Llàtzer, el cunyat de la padrina. Veig una cuina gegant on el cosí David juga amb un ca negre. Vaig dormir a la la Coquilha a ca la tieta Josette. Vivia en un casal envoltat d'un jardí ple d'arbres. Hi vaig llegir, meravellat, i. Com m'agradaria sentir de nou aquells entusiasmes infantils!

             Louise de Vilmorin<cite></cite>

Aquesta tarda m'han portat a casa uns exemplars de Les amnèsies de Déu a la col·lecció laButxaca. 

 Quan era petit, uns adults ens vigilaven mentre jugàvem al pati de Carlhian-Ripper. A l'escola Paul Painlevé de Massy, els mestres vetllaven per la disciplina. Si un mainatge no es portava bé, un mestre l'obligava a quedar-se dret sense moure's contra un pilar de la naia. Un dia em van castigar i vaig obtenir el meu alliberament del senyor Rousseau cantussejant una cançó que ens havia ensenyat un any enrere. No en recordi ni el títol, ni la música, ni la lletra. Res. Només sé que parlava d'un minyó amb una escarapel·la que regalava una rosa a una minyona.

Esteve Carrera, El Punt, 2/06/2010

http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/176893-una-plana-del-facebook-per-salvar-la-llibreria-catalana-de-perpinya-recull-mes-de-1200-adhesions-en-dos-dies.html

QUIM GIBERThttp://www.radiocatalunya.ca/editorial/la-maquina-de-les-identitats-la-tenen-a-madrid/imprimir/