VEF Blog

Els ànecs del Mekong 1

ELS ÀNECS DEL MEKONG

tret de Perpinyahard, El Trabucaire, 1995

Per en Patrick Delavaloire

Malgrat la fred de la nit, l'Anne em xuclava a l'escullera de Llançà. Acabàvem de sopar a la pizzeria Le Provençal. Jo havia horroritzat l'amo francès detallant a l'Anne el programa. Li comentava per endavant les etapes del nostre viatge eròtic. Em llepava amb tanta consciència professional com la Tracey Adams, reina de les porno-stars. Entre dues aspiracions murmurà:

—Ta queue est très douce ce soir...

—Ça doit être l'air de la mer...

Els estels esternudaven en el firmament. Mentre la deliciosa infant em candia el marsuí, vigilava l'escullera. La mar llepava el roquissar en la ferum impacient. El far seccionava les ones. Totes les finestres eren tancades, tret d'una a cinquanta metres on la televisió donava a l'apartament el llostre d'un aqüari. Normal en aquella nit del març. Vaig mirar debades d'encrancar l'Anne, dreta contra la paret.

—És igual, manyaga...Cardarem dins de la votura— li vaig dir en francès, única llengua que entenia malgrat que estudiés el català de dos anys ençà per a treure punts al batxillerat.

Vam trobar un caminoi cap a Vilajuïga, entre la carretera i la via de ferrocarril rere una filera de xiprers. Amb una casseta de l'Henri Salvador, em va tornar a llepar. La vaig provar de penetrar, ajagut. No hi havia manera. Vaig baixar del cotxe. Mentre em treia les calces, totes les monedes se'm van caure de la butxaca. Francs i pessetes escampats en la foscor. La vaig prendre com una ca. Ella udolava. Els estels aplaudien, i en Salvador cantava:

Le soleil de mai

Et le monde entier

S'est illuminé

Quand je l'ai trouvée

Si jolie

Que j'en ai rêvé...

Va passar un tren camí del nord. Vaig riure, donant-li copets a les anques. Un riure jupiterià. El riure de Léon Daudet a la Cambra de Diputats. Ella pernabatia mentre li murmurejava obscenitats en la llengua de Bossuet. L'aire feia flaire de pi. No sé quantes vegades va pujar al setè cel. Encara no havia descarregat, pobre de mi! Li vaig demanar que sortís. Es va posar el jersei; es va instal·lar damunt el capot. La vaig gomorritzar, lentament, per etapes, així com li havia promès a la pizzeria del francès. Tocàvem l'acord major i ens coneixíem d'una setmana només...

continuarà...