VEF Blog

 Entrevista amb en Xavier Rius, e notícies, dijous 22 de juliol del 2010 a Perpinyà

Extracte de , la meua primera novel·la, editorial Trabucaires, 1996 

Aquest estiu  vos recomani la lectura de l'excel·lent de Lluís Muntada, editorial Proa. D'ací a poques setmanes, podreu llegir-ne la meua ressenya a la revista.

Els anys passen i no me cansi de veure la meravellosa pel·lícula de Henri Verneuil adaptada de la novel·la d'Antoine Blondin.

Abans d’instal·lar-se a Hanoi on l’esperava la guerra. Va voler passar per Dalat on residia sa Majestat Bao Dai, cap de l’estat vietnamita. L’antic emperador d’Annam, després dels acords de la badia d’Along, s’havia imaginat que França respectaria la seua paraula i permetria al Vietnam d’accedir a una plena sobirania. S’havia desanimat aviat. Ba o Dai no podia tornar amb els comunistes com el 1945. Lluís XV asiàtic, s’aprofitaria de la situació fins a la fi. Els francesos no el deixaven governar. No governaria, però tampoc salvaria les aparences. No participaria a cap manifestació. Preferia freqüentar els casinos i col·leccionar les amants. L’encantaven les europees. Rosses, mamelludes i ancudes preferentment. Malgrat tot, les seues fringaires havien de tenir una carona fina. Tot i que li agradava la vulgaritat, no calia exagerar tampoc.

Ressenya publicada a la revista , n° 1362, 20 de juliol del 2010 

El general Jean de Lattre de Tassigny estava trist tot sol a la seua cambra. Havia fet el seu número com sempre, terroritzant els generals i els coronels, seduint els joves oficials. Sense un mot, amical com un vent de Sibèria, havia passat revista a les tropes a l’aeroport de Than Son Nhut abans d’explotar.

El 1950, Hanoi era una de les ciutats més boniques de França. Hanoi, la ciutat més enllà del riu en llengua annamita, encara vestia a la moda francesa. Llevat del barri medieval i oriental del Trenta-sis Gremis, la ciutat retirava a una prefectura qualsevol de la república francesa. El teatre municipal, al fons de la Rue Paul-Bert, plagiava l’òpera Garnier.

ACTE TERCER

ESCENA PRIMERA

JOAQUIM

Si lo pos…vem a l'encant...

ACTE SEGON

ESCENA PRIMERA

SOROLL DE L'OLLA ( Cançó; vell aire provençal )

HASTA LA MORT!

Quina hora és? No puc seure si vull albirar la plaça Bellecour d'on arribarà. Davant meu dues minyones la fan petar. Molt desitjables malgrat tanta imbecil·litat! Tot en elles sua la vulgaritat, la baixesa del pensament, l'absència d'ideal. Quina hora és? Les dues i cinc. Només. Si ja fa un segle que t'estic esperant, aimia. Segur que no vindrà. Ja ho sabia jo. De totes maneres, Déu no existeix i, si viu, és un malparit. Per què m'ha encolomat aquesta malaltia? Què li he fet? No sap que, si me correspongués, esdevindria un home com cal, un cristià autèntic, gairebé un sant. Estimaria el meu proïsme; miraria de fer el bé vora meu; m'agradaria la vida...Les dues bledes encara xerrotegen. Què deuen pensar de mi? Què fot el mico aquest? Què s'ha cregut?

D'aquesta votura en conservi records molt bons. Pensar que a la fi del novembre no gosava gairebé parlar-li. En Jean, el col·lega que solia dur-me a l'estació, no va poder acompanyar-m'hi un dia. A migdia me vaig atansar a la taula de la Chantal. Com sempre ella havia fet tard i menjava soleta. Jo tenia por de perdre el tren perquè mai no té pressa. A les cinc, va sàller, deu minuts després de tothom, i cap al Renault 5! De camí me va empipar que no me proposés de portar una maleta. Quines idees més rares! El cotxe no arrencava.

Ressenya publicada al, 14 de juliol del 2010

Avui, 14 de juliol, fa 40 anys que ens deixava Luis Mariano...No podia evitar de tenir-lo encara més present avui que els altres dies...

Georges-Marc Benamou, , 1998

“ p 52

Quan era petit, dinava al refectori de l'escola Paul Painlevé de Massy . Es trobava al fons del pati cobert i unia l'escola dels minyons a la de les minyones . Al fons, hi havia una tapisseria amb un ca llebrer irlandès marró i una altra que representava un granader de Napoleó envoltat de dos canons, com a les cartes del Risk, el joc al qual jugàvem amb en Jean-Luc Moreels al seu pis de l'Allée de Pologne.

http://remenches.blogia.com/2010/070601-joan-daniel-bezsonoff.php

Qui és? Sé poca cosa. Van néixer el dimecres 10 de gener del 1960 a Lió. És la segona de quatre filles. La Dominique s'ha casat amb un rodamón que, després d'haver fet el servei militar a Damasc en el marc de la cooperació, ha viscut al Canadà i s'ha establert fa poc a San Carlos de Barriloche, una estació d'esquí de la república argentina. L'altra, la Michelle, té una filla de sis anys, la Isabelle, fillola de la Chantal. Aquesta pallaga té la particularitat d'haver regalat un bonic collar de perles de cultura a la tieta i d'haver sabut llegir i escriure als quatre anys. L'altra, em perdonareu, no recordi com se diu. Christine tal volta. Ho demanaré a la Chantal quan se'n presenti l'avinentesa. Treballa en una caixa de pensions. Un avi seu, que se va morir en arribar al Lionès, era basc. No se sap d'on venia exactament. De llavors ençà la Chantal va repetint tothora que és basca si bé els seus tres altres avis eren francesos de soca-rel. A Irlanda digué a un noi, sorprès pels seus trets asiàtics, aquesta bajanada. I ni sap deu mots d'èuscar. ' Agur ' li deu sonar com 'ikurriña.' Ės com si jo digués que sóc rus...I jo, almenys, porti un cognom d'allà. Tanmateix, dec a aquesta mania alguns dels millors moments passats amb ella. Per exemple la conversa aquesta:

Què fas alguna cosa especial aquest cap de setmana?

No.

No sé exactament quan la vaig veure per primera vegada. En el record més llunyà que conservi d'ella i que es deu remuntar només a l'octubre la veig amb una motxilla tiroliana. Aquell dia m'havia fet quitllar com una mala cosa. Al cap d'uns quants dies o potser el mateix jorn, vaig dinar amb ella. Estava sola a una taula, al mig de la cantina.

..

' Tous les malheurs qui ne nous tuent pas nous grandissent, sauf la passion amoureuse qui abîme le cœur pour longtemps. ' Louis Pauwels, , 1/04/1989

Me fa pena que un futbolista català marqui el gol de la victòria pel país enemic del seu poble...El 1957 els jugadors algerians de la selecció francesa van deixar de jugar per França. Era un altre temps...

J'AI SOUVENT ERRE dans ces villes du Languedoc et de Provence —Albi, Montpellier, Nîmes, Aix, et j'ai toujours éprouvé l'impression dans ce pays de me trouver aux portes de l'Italie. Les haies de cyprès, les bosquets de pins sur les collines calcaires, couvertes de garrigues et d'herbes aromatiques, les chemins flanqués d'agaves, les vieux mas en pierres dorées, les ciels nets et dégagés, les bleuâtres montagnes dans le lointain, les caroubiers, les vignes et les oliviers, les vieilles bourgades silencieuses projetées sur une pente tronquée...tous les détails vus ou pressentis, créent en vous l'illusion que vous vous trouvez en Italie. Le paysage est une alternance de terres fertiles, comme la plaîne d'Albi, et de terres âpres —les environs de Nîmes. Il y a comme une superposition de formes italiennes: Nîmes, cité romaine; Albi, d'un florentinisme très affirmé; Aix, qui avec ses hôtels particuliers semble une transposition, tout aussi somnolente, du XVIII ème siècle italien. Il y a la lumière, le goût, l'odeur de l'Italie.

Xavier Rius

http://blogs.e-noticies.com/punt-de-mira/els_paisos_catalans_no_existeixen.html

Me'n vaig tornar a casa el 10 de maig, el dia de la segona volta de l'elecció presidencial. D'ençà que en Frederic Fabre m'havia regalat de Mistral, en l'edició de Lemerre del 1909, havia projectat d'anar Roine avall amb vaixell – que deien els mariners. Amb la vida caòtica que vaig tenir –entre l'estada a l'Indoxina i Algèria– sempre havia diferit aquell viatge literari.

Repassant el curs de la meua vida, em vaig adonar que, malgrat totes les meues campanyes, no vaig passar de ser un espectador incomprensiu de la història.

Una nit vaig somniar ma mare. Em mirava amb tristesa i volia que l'acompanyés a la vila. Vaig entendre l'endemà que la mala consciència em minava. Encara no havia portat flors a la tomba del pare, caigut per a França a noranta minuts de cotxe de la biblioteca de Valença. Encara ho recordava tot.

A força de treballar cada dia a la biblioteca, vaig simpatitzar amb el personal. Si el senyor Van de Velde –quinquagenari rogenc i purista– em queia bé, em cansava fàcilment amb les seues al·lusions contínues al seu país. S'expressava amb una correcció massa afectada. Alt, sec i eixut com un inquisidor damunt un ase. Caminava amb una certa dificultat, entrebancant-se regularment. Comparava tothora els avantatges i els inconvenients de França i Bèlgica. Aquesta sempre en sortia més ben parada que aquella. L'empipava la moda dels acudits belgues, cosins de les bromes espanyoles sobre la gent de Lepe o de les carallades mexicanes sobre els gallecs. Tothom és el belga o el gavatx de tothom...

Nosaltres, escriptors alsacians, bascos, bretons, catalans, corsos, occitans,

Déclaration de Roncevaux le 20 janvier 2008

Nous, écrivains alsaciens, basques, bretons, catalans, corses, occitans,

Vaig passar dues setmanes molt serenes a Valença, fent únicament allò que m'agrada sense preocupar-me per la campanya electoral. La primera volta es va escaure enmig de la meua estada. Sense que ho hagués premeditat, m'adonava de la degradació de la meua relació amb l'Aurélie. No la trobava gens a mancar, enfora del moment de la digestió, quan el meu cos, acostumat al seu, reclamava plaers més refinats. Trucava l'Aurélie quasi cada vespre però no tenia res a dir-li. Si amb ella estava bé; sense ella, estava molt bé. M'agradava més de xerrar amb el senyor Max, l'amo delContinental, o amb les empleades de la llibreria Crussol que no amb la meua dona. Massa fina per queixar-se, em provocava parlant annamita. Malgrat el meu desig latent, li responia en francès que encara em quedaria uns quants dies a Valença. Bona nit i fins demà...

L'endemà, recordi que vaig deambular cosa d'una hora pels vells carrers del centre on les cases s'obstinen a no canviar en una olor de sabonetes i de lavanda i proven als turistes que falta poc per a arribar a la Provença. A la llibreria Crussol, no vaig trobar cap llibre en occità, tret d'uns versots de cançons recollits en guies turístiques. Pobre Frederic! Malgrat tot, s'hi estava bé en aquella casa vella, amb el fustam, la flaire, un matís en la llum elèctrica de les botigues a l'antiga.