VEF Blog

Sempre passen coses al mes de maig 7

DE QUÈ SERVEIX L'HONOR?

Repassant el curs de la meua vida, em vaig adonar que, malgrat totes les meues campanyes, no vaig passar de ser un espectador incomprensiu de la història.

El 1940 quan tenia vint anys, havia vist més uniformes italians que no alemanys. Em vaig escapar de Cao Bang sense entendre res, als trenta anys. I, onze anys més tard, vaig mancar l'aventura de l'OAS per culpa d'un accident de tràfic.

El 1961, ja treballava a París. Havia obtingut de participar a unes pràctiques a l'École Militaire. Em volia reciclar, teoritzant un bri els meus coneixements pràctics. M'agradava aquell edifici clàssic i aeri, aquell dèdal de patis secrets. En aquella eixida, havien degradat el capità Dreyfus; en aquella altra, el jove Bonaparte refeia el món enyorant les llonganisses del seu país.

En aquell palau, on el passat gloriós aguditzava la decadència, l'atmosfera era irrespirable. Al menjador dels oficials, tret de les bromes habituals sobre les belleses comparades de les actrius del moment, s'hi sentia un buf melangiós de balneari a l'hivern.

—Ja t'ho dic jo que no hi ha res com el cul de la Brigitte...

—I la Lollobrigida?

Els col·legues parlaven i reien fort, amb un riure forçat. Tothom s'apocava. Volien oblidar l'essencial. El cap de l'estat, oficial com nosaltres i posseïdor de la legitimitat francesa, havia decidit serenament d'abandonar Algèria. De Gaulle es referia a l'autodeterminació. Tant li feia que haguéssim vençut la rebel·lió...Ara em feia vergonya de portar el meu uniforme. Si no m'hagués calgut mantenir l'Aurélie, hauria dimitit. Malgrat llur silenci, sabia que la majoria dels oficials pensava com jo. 1940, la Indoxina, Suez i ara Algèria...Quan i on s'havia vist un exèrcit vencedor capitular?

Un matí del març de 1961, em va abordar un coronel a la sortida del metro La Motte-Picquet-Grenelle.

—Valls, ets tu? No em recordes?

—Argoud!

Ens havíem conegut a Algèria. Oficial a l'estat major particular del general de Lattre de Tassigny, Antoine Argoud era un dels coronels més joves i més vistosos de l'exèrcit francès. Baixet com un tití, els ulls vius, un aire de William Holden, el coronel parlava amb una veu seca, desagradable. La veu d'un oficial acostumat a tractar gent menys brillant que ell. A través de frases lapidàries com les màximes de La Rochefoucauld, desenvolupava un raonament agut.

Vam fer un cafè a un bar de l'Avenue de La Motte-Picquet. Després de les banalitats, l'Argoud em va demanar el meu parer sobre la situació actual.

—Tinc vergonya –em digué– de portar aquest uniforme, de ser francès...

—Jo també.

Avançant mútuament amb precaució, vam descobrir que compartíem els mateixos sentiments sobre la política d'abandó d'Algèria. De Gaulle estava transformant la nostra victòria militar en Diên-Biên-Phu diplomàtic.

En aquell petit cafè parisenc vora els vells patis de l'École Militaire, on unes senyoretes feien equitació sense malfiar-se de res, l'Argoud em va explicar que s'estava preparant un pronunciament per a salvar l'Algèria francesa.

—Però, Antoine –vaig observar– som oficials francesos. No som pas un exèrcit sud-americà.

Mitjançant arguments irrefragables i precisos, el company em va convèncer. De Gaulle era un traïdor. Garant de les institucions, el general havia violat el jurament que havia prestat a Mostaganem pel juny del 1958 i projectava de lliurar a l'enemic tretze departaments, francesos abans de la Savoia i del comtat de Niça.

El primer i el segon REP, el 18 RCP sense comptar la Legió –m'assegurà l'Argoud– serien la punta de l'espasa del renaixement nacional. L'Alemanya de l'oest ens ajudaria per poc que acceptéssim de compartir el petroli i les riqueses del Sahara. Els anglesos ens havien oposat un " wait and see " així com els americans. En Franco ens entenia...Si aguantéssim més d'una setmana, rebríem l'ajut dels sud-africans disposats a tot per a mantenir una presència europea al nord del continent.

Una setmana abans que comencés el pronunciament, vaig acompanyar l'Aurélie a Calais. Ella restaria una setmana a Londres promocionant un nou perfum. De la guerra ençà, França havia perdut tot el seu prestigi a l'altra riba de la Mànega, però ningú encara no li discutia la supremacia en el domini de la frivolitat.

Vam passar el cap de setmana al Touquet, que ens va recordar, en més elegant, Dalat, la ciutat natal de l'Aurélie. Moltes vil·les del balneari indoxinès s'havien inspirat en el mateix estil anglonormand. Els cairons de l'hôtel Westminter presentaven la mateixa façana ocre que l'hôtel du Parc –on havíem sondat tantes tardes les fosses marines del nostre plaer –en la mateixa olor de pins i de luxe.

L'Aurélie es va embarcar el diumenge a les nou. En lloc de dormir a Calais, vaig voler tornar de seguit a París, a través d'una regió que no coneixia cap bri. Tants camions belgues i anglesos em van cansar. Vaig agafar una carretera departamental. Cada deu minuts, em vaig aturar per consultar el mapa.

Encara no recordi ben bé el que va passar. Cap a Berck, em vaig impacientar. Em trigava d'arribar. Davant meu, un pagès en un dos cavalls s'arrossegava. Mentre l'avançava, va accelerar. Vaig arribar massa rabent a la sortida d'un viratge. De l'altre costat, al mig de la calçada, venia un automobilista tan imprudent com jo.

Em vaig enganxar a la dreta i vaig relliscar en graves. Vaig perdre el control de l'Aronde. Una capgirada, una volta de campana i adiu Feliu! Vaig caure en la cuneta.

Em vaig despertar l'endemà a l'hospital d'Arràs. Dues costelles i un braç trencats, una fractura oberta de la tíbia, del peroné i del fèmur. Cap òrgan vital amenaçat. Havia tingut molta sort, m'explicà el metge somrient.

La meua reeducació a la Maló va durar deu mesos. Naturalment, no vaig poder participar al pronunciament. Vaig enviar un telegrama a l'Argoud que em va respondre amb molta amabilitat. Desitjava que em refes com més aviat millor.

Vaig seguir a la ràdio l'èxit inicial del pronunciament. Al cap de quatre dies, l'aventura s'havia acabat. Vaig descobrir així que el món era encara més lleig del que em pensava. Es momificava el meu darrer somni. Què se n'havia fet de l'honor, del respecte de la paraula donada? Tots aquells valors havien caducat com les piastres de la Banque de l'Indochine.

Una nit, Claire Nombleau, la bibliotecària occitanista, em va convidar a sopar. Vivia a Grana, un vilatjot en un turó de la vall del Droma. Vaig treure mal a arribar a casa seua, més amunt de la posta.

Com sempre, la Claire duia un vestit negre, molt escotat aquell vespre. En Bernard, el seu home morè, barbut com els electors de Mitterrand, amb els trets fins i els ulls verds, el vaig trobar tan simpàtic com la seua dona. Discrepàvem sobre tot. Socialista, sindicalista, admirador dels Beatles i d'un tal Leonard Cohen. Malgrat tot, ens vam entendre perfectament. De seguit, ens vam tractar de tu i vam bromejar tot i que li hauria pogut ser pare.

Les nines, Isabelle i Luce, petotes rosses com llur mare, arrissades com totes les ovelles del Larzac, no ens van atabalar gens. Vaig llegir un conte de fades. Quan em vaig equivocar en la lectura i vaig voler saltar un paràgraf, les dues germanetes em van reprendre sense cap indulgència, amb tota la serietat dels mainatges. No admeten que els adults ninegin.

Em va sorprendre un xic que la Claire parlés occità a les nines. Contràriament a tants militants, era coherent amb si mateixa.

—Una lenga, fau la parlar a l'ostau. Passat-temps, l'alemand se parlava mai que lo tchèque a Praga e l'ebrieu èra una lenga mòrta que barjavan unicament los rabins... ¹

—Claire –vaig respondre, entusiasmat– vos admiri pel que seu concebut d'únic, d'admirable...Me confoneu perquè vos trapi tan viva, tan jove, tan bonica, tan alegre i tan seriosa a l'encop...Vos admiri perquè voleu salvar la vostra llengua...

La Claire coneixia millor la literatura anglesa que la cuina. La carn era massa cuita; les mongetes massa verdes; el vi massa calent. Només em va agradar el pastís de xicolata, clafert de bescuits. Al cim, unes violes de sucre n'amansien el gust.

Els llibres se sentien a casa seua en aquell mas vell, ple de mobles barats. Mentre la Claire preparava tisanes, en Bernard m'havia ensenyat la biblioteca. Moltes novel·les en anglès, poemaris en llengua d'oc i un munt de tractats de sociologia en francès.

Recordi que la Claire i en Bernard es miraven amb tendresa. Jo els somreia, content de veure gent que s'estimava, un xic com un explorador que descobriria intacta una ciutat romana al mig del Sàhara, poblada per ciutadans que haurien servat el llatí de Ciceró.

La felicitat encara existia?

La Claire Nombleau abusava un xic de la meua amistat. Em volia imposar els seus gustos com molts intel·lectuals. Gent tan tolerant que exigeixen una lectura urgent de l'últim llibre que els ha entusiasmat. Gent que et volen obligar a veure films, a escoltar discos que no t'interessen. I jo no podia sospitar la Claire d'enamorament. Era trenta anys més gran que ella. Se l'estimava el seu Bernard, tan guapo, simpàtic i submís.

La Claire m'apreciava, suposi. Jo confirmava la seua visió del món. L'occità no s'havia mort si encara interessava forasters com jo...La fluïdesa del meu català la devia fascinar.

Aquella vegada, m'havia inscrit en una vetllada artística –" un gran moment de cultura " segons la Claire –al cinema de Tornon. Ja me'n malfiava de què anava però vaig acceptar per complaure-la. També, volia deambular pels carrers de Tornon de nit. Amb l'obscuritat que atenua les falses joies de la modernitat, potser el vell coronel amargat retrobaria el fantasma del tinent Daniel Valls enamorat de la Gina Giordano, la seua promesa de Tuïr.

Pobra Gina! Malgrat els meus sentiments, l'havia deixada. Feia tres anys que festejava la Gina quan el coronel Juglard, un vell amic de mon pare, m'havia convocat a la caserna Lignères de Tolosa. M'havia proposat que m'embarqués cap a la Indoxina.

—Perds el teu temps aquí, nin. Nosaltres aquí, preparem la nostra revenja com Prússia a l'època de Napoleó però caldrà esperar molts anys. És l'imperi que salvarà França. .A l'Indoxina, necessiten oficials joves i dinàmics com tu...

Quan havia baixat a Perpinyà amb el tren, la Gina m'esperava a l'estació. Amb els llegums que havia comprat als pagesos de Tuïr, m'havia confeccionat un petit festí. Vaig esperar l'endemà per anunciar-li el meu trasllat.

—Ja sabiï que me deixaries...

Arribada a l'edat de cinc anys a casa nostra, Gina Giordano, filla d'un jueu de Florència antifeixista, dominava el català, molt semblant a l'italià. Aquest parentesc em torbava quan, al moment de l'èxtasi, cridava en la seua llengua. M'insultava tendrament amb obscenitats florentines que accentuaven el meu pler.

—I tu i jo, què devindrem? va demanar sense enfadar-se ni plorar.

—Sempre nos restarà Tornon i tots els nostres records. Mira, Gina, jo també me cal fer el meu dever. Tinc pas la pretensió de ser coratjós, mes m'envisi que els problemes d'una pobra dona i d'un pobre home tenen ben poca importància en aquest món boig. Un dia comprendràs...

Me'n vaig anar de Marsella, un mes després, sense que l'hagués tornat a veure. No contestà les meues cartes. Malgrat les meues recerques, no en vaig saber res més. M'imagini que la seua ciutadania italiana va protegir-la de les persecucions fins al 1943. Però, què va passar després? Va poder fugir a Espanya? Va morir deportada? Qui sap on para? I ara, tants anys després d'un semioblit, hi pensava molt.

De retorn a Tornon, l'enyorava. L'espectacle occitanista no em va decebre. En un occità mal clonat, que feia flaire de guix i haixix, en Charles Charreire, el trobador comarcal, va interpretar amb els seus camarades de cèl·lula les seues adaptacions de les cançons de Bob Dylan, Leonard Cohen i altres Joan Baez. No coneixia aquells artistes mes em refiï del programa...

Ara, només al Quebec i a Itàlia, el públic demana als cantant que sàpiguen cantar. En Charles era ben bé a la moda, perdut sense micro. Una veu deliciosa, plena de grassillons, que, a la menor dificultat vocal, rascava com un vell canvi de marxes. Contrariàment als altres components del grup, en Charles era net, espigat i ben plantat, amb un somriure cofoi i una camisa polinèsia oberta en el pit velut. Tocava la guitarra amb la tossuderia d'un adolescent que, en ple hivern, vol engegar el seu primer Solex.

No havia vingut la Claire, sens dubte obligada de quedar-se a casa per un nin malalt.

Va arribar l'irreperable, inevitable com l'iceberg del Titanic. En Charles i els altres van engraellar La montagne, la cançó de Jean Ferrat.

Pasmens las sèrras son bèlas

Coma se pòu imaginar

Veient un vòu d'irondèlas

Que l'autona vèn d'arribar?

Era massa. Vaig sortir. Plovia. Una pluja redemptora. Abans de tornar al cotxe, vaig decidir de passar per la Rue de la Solitude. En descaragolaria la placa, cobejada des de feia tants anys, i me l'enduria a casa. M'hi vaig apropar, prudent. Un altre col·leccionista ja m'havia davantejat.

Recordi que em va agradar força el darrer debat de la campanya electoral. Un intercanvi d'un alt nivell intel·lectual. Els dos candidats palesaven una intel·ligència excepcional. Màquina brillant, Valéry Giscard d'Estaing amanyagava les idees amb una distinció discreta, de passada. Jo havia apreciat en particular la seua paràfrasi de Rivarol. " És un avantatge terrible de no haver fet res, però no cal abusar-ne...Des del 1974, vostè administra el ministeri de la paraula. Jo, he administrat França. "

François Mitterrand m'emocionava perquè aquella era la seua última oportunitat per

esdevenir president i ell ho sabia. Per moltes que fossen les coses que ens separaven, jo encara admirava l'home de cultura, l'autor de La paille et le grain. Tampoc, no oblidava el ministre de l'Interior del 1954 que havia declarat que Algèria era França. Ell havia evolucionat, per cert, però no havia carregat els neulers al general Salan ² al llarg del seu procés. Havia impedit el general De Gaulle de guanyar a la primera volta de les eleccions presidencials del 1965.

Mitterrand era un home de carn i d'esperit. Recordi la foto en què el jove ministre contemplava, amb un aire murri i interessat, el cul de la Brigitte Bardot que s'enfilava les escales del palau dels festivals de Canes.

Durant aquell debat pel maig del 1981, Mitterrand semblava haver progressat molt en economia. Almenys, m'ho va semblar perquè jo no hi entenia res. M'havia encantat la seua observació al pontificant i suficient Giscard.

—Jo no sóc pas el seu alumne, senyor Giscard d'Estaing.

Quan el president, faltat d'imaginació, li havia tret la seua fórmula del 1974 " Home del passat, " Mitterrand te li havia respost " Home del passiu. "

Aquell debat m'interessà com a justa intel·lectual, com a romanalla de l'esperit dels salons del segle XVIII. Però jo no podia adherir a cap partit. Ni el liberalisme, ni el socialisme em convencien. Els extrems m'inquietaven. De Louis Aragon a Lucien Rebatet, calia veure els estralls de la política en els escriptors de talent. Jo, no em considerava ni de dreta, ni d'esquerra, sol amb les meues nostàlgies, a la recerca dels mots perduts del provençal a les ribes oblidades del Roine.

Cada cop que la trucava, notava que l'Aurélie començava a impacientar-se. Ben legítimament. L'enutjava que fes turisme lexicogràfic mentre ella treballava. Durant les seues vacances, jo sempre pretextava una feina urgent, la redacció d'un article molt llarg del diccionari com " prendre " o " aigua " ³ i ara no me'n volia tornar a casa.

El meu sojorn a Valença començava a sortir-me car. El senyor Max no era cap filàntrop. Tot i que m'havia consentit un rebaix com als viatjants, ja calia que li pagués les nits al seu hotel. Les despeses de bugaderia també costaven un ull. El reglament del Continental –encartellat a cada porta i traduït a les principals llengües europees entre les quals no figurava la nostra –estipulava que els viatgers no podien rentar cap roba als lavabos. Entesos, monsieur Max!...

Cada dia, apreciava més aquell home. Tot en ell m'agradava. El seu humor, el cinisme burlesc, l'accent, les anècdotes sobre els partis de rugbi, els pòsters de l'Havana pel passadís del primer pis, el bust carrincló de Napoleó digne de la col·lecció del meu pare, els horaris grocs dels trens, els autos en miniatura.

M'avergonyia de despertar monsieur Max quan tornava de les meues excursions llunyanes al fons del Vivarès. Pobre Max! Amb tots els seus mil·lions, es passava les nits en un llitet darrere del taulell de la recepció, a la mercè de la trucada al timbre d'un client noctàmbul. A vegades, com als pitjors vodevils italians amb l'Edwige Fenêch, unes belles viatgeres, amb tràngols de tresoreria, li demanaven que els portés l'esmorzar al llit. En Max les hi trobava quasi nues amb robes i postures inequívoques.

Ara jo anava ben poc al restaurant. Hauria pogut dinar al menjador de la guarnició però no em feia gràcia de conviure amb els oficials del nou exèrcit. Comprava llaunes als supermercats. Freqüentejava les cafeteries. Hauria pogut editar una guia de les cantines de camioners del Delfinat i de l'Ardecha. Subvencionava les adrogueries pobletanes. Encara recordi un festí en un camí que domina Vion i la seua església romànica. Un romànic familiar i estranger alhora. M'havia comprat en una botiga de Serrières un litre de vi negre del país, quatre talls de salmó i iogurts aromatitzats amb vainilla.

La vida era dolça vora el Roine però calia que me'n tornés a casa si volia retrobar-hi la meua dona. Ara que havia notat totes les paraules més interessants del Ròse de mossèn Moutier i recorregut les principals avingudes del seu diccionari, ja tindria prou feina. Em vaig acomiadar de la Claire i li vaig prometre que no perdríem pas el contacte.

Vaig tenir l'extravagància piadosa de recollir-me davant la tomba de mon pare abans de baixar cap a Nils. L'havien enterrat amb els seus tiradors senegalesos al cementiri militar de Chasselay, una necròpolis mig sahariana i tota roja, amb parets de terra cuita i torres cantoneres. Com cada cop, les petites tombes, baixetes i senzilles, em van recordar les esteles de la pagoda dels corbs a Hanoi.

Abans que portés flors a l'Alfons, havia errat a la recerca de pagesos vells pels camins del Mont-d'Or. Quin poeta l'havia anomenat així? No ho sé...

En tot cas, els vergers plens de perers en donaven un motiu plausible. Els vells em responien que, igual que jo, la República els havia cridat pel 1939. La majoria de la quinta havia anat a parar a les tropes alpines. Un antic caçador del 6 BCA ⁴ havia desembarcat a Narvik. D'altres, menys afortunats, havien passat deu mesos a la línia Maginot abans que els alemanys els detinguessin. No conservaven pas records massa dolents del captiveri. Les alemanyes, tan rosses i amb cuixes tan molsudes, tenien el cor tan tendre per als pobres soldats enemics. Amb les lleis de Nuremberg sobre la puresa de la raça i els xipots dels veïns, calia anar amb compte...Tot plegat, aquells cinc anys de captivitat ara els associaven amb la joventut. Encara deien " les Boches " per tal de no decebre'm però ja no s'hi il·lusionaven.

Als voltants de Chasselay, dos cents soldats francesos i llurs oficials havien mort per a l'honor –per a no res vaja– el 20 de juny del 1940.

Com uns dics de sorra edificats per mainatges traçuts, els pobres soldats havien parat durant dos dies l'onada alemanya enmig d'aquella desbandada general, on s'esboldregava tot un país. El país de Voltaire, Anatole France, Quentin de la Tour, Mansard i Jean Sablon.

Ja no quedaven gendarmes per afusellar els desertors com el 1917. Ningú no havia emborratxat aquells soldats per infondre-los coratge. Llurs oficials (cada tirador tenia amb el seu oficial un lligam personal) no els havia promès cap recompensa per cada crani d'alemany endut en la baioneta. Aquells pobres soldats vinguts de l'Àfrica oriental francesa, –peulhs, bambares i maquinbés– havien caigut per a salvar un poc de l'honor de França. L'honor, quants anys fa que no he sentit aquest mot? L'honor...

Una vella netejava tombes amb un rasclet. Sense que em veiés, em vaig posar a sota de la bandera. Em vaig quadrar i vaig saludar a l'americana.

Vaig encetar conversa amb la vella.

—Si jo no me'm cuidés, senyor, qui ho faria? El Souvenir français, totes les associacions d'antics combatents vénen a florir els cementiris militars el 8 de maig i l'11 de novembre i punt...Tothom se'n fot. I vós, qui seu?

—Sóc el coronel Daniel Valls, el fill del coronel Alfons Valls enterrat aquí.

—Ara hi caic...Quina llàstima! Regularment, hi ha un senyor negre que ve a florir les tombes.

—Com es diu?

—No ho sé pas...Li vaig demanar dues o tres vegades i mai no me n'he pogut recordar. És un nom ple de gulugulu...

La pagesa va afegir que el veterà treballava al consolat d'un país africà a Lió.

Durant dos dies, els vaig visitar tots. La legació de la Costa d'Ivori al Cours Benjamin-Franklin, la de Benín, la de Burkina. Al·legant la meua qualitat, vaig demanar a la recepció dels consolats si llogaven un seixantí. Amb un francès acadèmic i asolellat, una cantarella que fa flaire de pollastre amb blat d'indi i coco, em van respondre que no. Per fi, vaig localitzar el meu home al consolat de Benín, l'ex Dahomey.

Aquell senyor s'estava a la Rue Alexandre-Dumas al mig de Zona d'Urbanització prioritària de Rillieux-la-Pape. Un poblet a cavall entre dues províncies, amb una església, un hipòdrom, tres fleques, algunes vinyes. Uns gratacels li havien crescut a sobre com metàstasis sense que se'n pogués desfer. Vaig trapar fàcilment l'edifici d'en Mamadou Bello. Malgrat les meues aprensions, l'ascensor funcionava normalment. Em va obrir un senyor vell, negre com les miniatures del romanticisme, amb una barba i cabells molt blancs.

—Sóc el coronel Daniel Valls, el fill del coronel Alfons Valls...

—Feia quaranta que us esperava, mon coronel...Jo era el seu ordenança... va respondre el vell amb els ulls entelats.

Durant una bona part de la conversa, em vaig quedar dret per vigilar el GS aparcat a sota. El panorama era excepcional. Tota l'aglomeració s'aglutinava als meus peus entre els dos rius i els dos turons. Al lluny, els monts del Lionès i els Alps regatejaven la baixada del Roine cap a la Provença.

Amb un francès elemental però suficient, en Mamadou em va explicar l'últim combat de mon pare. El general Olry, cap de l'exèrcit dels Alps, havia previst una darrera línia de defensa abans de Lió. Aquella maniobra retardadora permetria de consolidar les nostres posicions en el riu Isère. Els nazis ja passarien, segur. Qui podria aturar-los quan venien de conquerir mitja Europa en un mes derrotant el millor exèrcit del món? No! Calia guanyar temps per liquidar els italians. Il Duce ens atacava quan espetegàvem, espelleringats pels alemanys. Mentre el vell mariscal demanava l'armistici amb una veu tremolosa de cabra digna i un general desconegut, a cobert als estudis de la ràdio anglesa, sostenia que França no havia pas perdut la guerra, uns quants soldats lluitaven per a un grapat d'honor.

El caporal Mamadou ho recordava tot. El 17 de juny, el meu pare havia vingut del campament de la Valbonne amb una companyia de la Legió, un centenar de tiradors senegalesos i uns quants canons de 75. S'havien establert a Chasselay, a rampeu del Mont-d'Or, el darrer obstacle natural abans de Lió. El combat tindria lloc sota el mont Verdun, cobert d'avets i de guinguetes. Un nom que recordaria als alemanys una altra batalla.

El caporal Mamadou parlava, parlava, en veu baixa, i jo no l'interrompia. De tant en tant, el vell soldat reia, amb un riure fort i púdic. L'escaramussa havia durat un parell de dies fins a l'esgotament de les racions de municions. Els tanquistes alemanys, exasperats per aquells moixalls negres, aquells mig-micos ensinistrats per una trepa de llatins, gosaven encallar la Blitz Krieg.

Ferit a l'espatlla, l'Alfons Valls havia demanat al seu ordenança que el portés al vilatge. Per tal d'evitar tota mort inútil, el segon del meu pare –el capità Gouzy– havia ordenat la rendició als seus homes, que no havien pogut vèncer els tancs i els avions rebels als sortilegis. En contra de totes les lleis de la guerra, els nazis, després d'haver dividit els setanta presoners en dos grups, van exterminar-los amb les metralladores dels carros. Metòdicament, com llagastes en un gos de luxe. Els darrers soldats que agonitzaven, els van esclafar sota les erugues dels panzers. Pel que fa als oficials –el capità Gouzy i els sotstinents de Montalivet i Faewer– els van afusellar perquè, amb tot, eren blancs.

La raça superior havia triomfat. Malgrat les ordres de l'ocupant, els veïns van donar sepultura als soldats.

Mon pare i en Mamadou s'havien escapat d'un fil de la matança. Camí d'Albigny, es van refugiar a casa de vells pagesos. Llur néta, una minyona rossa, vivia amb ells. Igual que jo, mon pare, davant de la mort, no havia resistit a l'instint. S'havia entès amb la noia. Imagini la conversa. No li faria mal. Entre francesos, s'havien d'ajudar, enmig de les desgràcies de la pàtria.

A cinquanta-vuit anys, l'Alfons encara feia goig. Ben plantat, alt, musculat, segur de si mateix, amb els seus cinc galons, la cinta verda amb rivets vermells de la croix de guerre i el seus bigotis marcials que tant agradaven a les dones. Malfiat com tots els pagesos del món, el lionès havia sentit una remor estranya a la cambra de la néta. Va entrar i va abatre l'Alfons com una llebre. Va deixar el cadàver de mon pare en una bardissa.

—I no vas fer res? vaig demanar a en Mamadou.

—Que volíeu que fes, mon coronel? Vaig fugir...Qui m'hauria cregut? Què val la paraula d'un soldat negre contra la d'un masover blanc?

El meu àngel de la guarda, sant Pere i tota la colla no m'havien estalviat res. Mon pare, aquell pur heroi mort per a França com ho atestaven el cementiri de Chasselay i el monument als morts de Nils, havia estat pelat a boca de canó per un masover susceptible. Per tal d'aconsolar-me, en Mamadou em convidà a sopar. Un pobre repeix constituït d'un brou químic i d'un tall de pizza. Sol, el vi negre de Brouilly valia la pena. Callava perquè en Mamadou es pensés que estava trist.

Per amarga que sigui, sempre prefereixi conèixer la veritat. No ens hem de mentir a nosaltres mateixos. Tant me feia que l'Alfons s'hagués mort en el llit d'una nímfula rural. Se l'havia xalada fins a la fi. Millor. I si els alemanys no l'haguessin ferit, el masover suspicaç no l'hauria pogut matar amb tanta facilitat...

On s'havia vist que els soldats francesos, vençuts i tot, no tenien dret a una petita compensació? Le repos du guerrier, li deien. A més, la minyona s'havia acomodat.

Amb la petita pensió del ministeri de Defensa i el sou del consolat, en Mamadou feia la viu-viu. El seu únic luxe era un televisor recent, un tam-tam i alguns trofeus de caça del seu país. Cap a mitjanit, em vaig acomiadar del vell caporal prometent-li que guardaríem el contacte. Un vent fred i el plugim no acceptaven la primavera. Davant meu, dos homes s'atrafegaven vora el GS. Vaig cercar la meua pistola dins la butxaca. Una arma txeca recuperada a Algèria i desconeguda de tots els fitxers de policia i de gendarmeria.

—Ep, minyons, què foteu?

—Dona'ns la clau, avi, i no facis romancos...

Vaig apuntar-los pausadament. Van fugir. No vaig fer foc, i me'n vaig anar content.