VEF Blog

Sempre passen coses al mes de maig 8 i fi

PORTOLÀ SENTIMENTAL

Me'n vaig tornar a casa el 10 de maig, el dia de la segona volta de l'elecció presidencial. D'ençà que en Frederic Fabre m'havia regalat Lou Pouèmo dóu Rose de Mistral, en l'edició de Lemerre del 1909, havia projectat d'anar Roine avall amb vaixell –la descisa dau Ròse que deien els mariners. Amb la vida caòtica que vaig tenir –entre l'estada a l'Indoxina i Algèria– sempre havia diferit aquell viatge literari.

Volia també retrobar una tarda de la meua joventut del juliol de 1939. El darrer dia que vaig veure mon pare viu. En aquella època, encara creia en l'amor. Estava enamorat de la Gina Giordano. Ella m'havia promès que em vindria a esperar a l'estació de Perpinyà. Salvador Dalí encara no l'havia promoguda al reng de centre del món. Cinquanta anys després, encara recordi aquell joc de verds, aquell verd pàl·lid, ben nòrdic per això, que anunciava el migdia.

Per a fer un creuer Roine avall, calia esperar fins a l'estiu. M'havia de conformar amb un viatge amb el cotxe Roine avall.

A Saint-Pierre-de-Bœuf, malgrat el nom carni, em vaig sentir bé –sense cap raó –com si escoltés Nat King Cole tocant Penthouse Serenade al piano, serè com al primer matí del món.

A dalt d'un pendís, una plaça s'esplaiava amb una església i un cafè. No crec que celebressin un casament un diumenge, però em va semblar, sense que veiés el nuvis, que feien noces. La gent alegre i mudada reia. A la terrassa del cafè, els homes bevien un fil, aperitiu incantatòri perquè l'estiu arribés més d'hora. Vaig parar al primer viratge a la sortida del vilatge, damunt d'una teuleria decrèpita. I de sobte, la vista meravellosa del 1939. Un verd de bosc alsacià, amb illots que no sabien ben bé si pertanyien a la terra o al riu.

Vaig aturar a Serrières. Una població amb molls massa grans per a ella. Els carrerons pujaven entres cases velles de pedres. A les parets mai netejades des del Renaixement, les fotos lacerades dels candidats. Vaig oir una parella que xerrava en vietnamita en un celobert. La dona renyava el seu home perquè no havia tractat els geranis. Recordi que digué " géraniums " en francès. " Aquella gent parlava amb el reclam de la Cotxinxina. Vaig pensar en saludar-los per mor de practicar annamita però què els hauria explicat? Em vaig enriolar, adonant-me que entenia millor llur llengua que la variant alpina de l'occità. L'antic hospici, que estretejava en un promontori, dominava un afluent minúscul i profundíssim del Roine. L'espital, perplex, es demanava si saltaria una vegada per sempre en el congost. Aquell casal renaixentista transformat en un lloc de cita dels cans i dels gats pixaners de la comarca.

L'auto continuava cap al sud. A tot arreu damunt de pujols, uns castells pretenien competir amb el Rin. Malgrat l'allunyament de la Lorelei, la boira, el cel –gris com els ulls d'una rossa irritada per l'envelliment injust– germanitzaven el paisatge. Ara travessava camps d'albercoquers florits.

A Sant-Jan de Musòl malgrat el mullinet, la gent s'agitava en una plaça gran, davant d'una església espanyola. Jo desembocava en un episodi de Zorro, en una Califòrnia més castellana que qualsevol vers de Machado.

Vaig entrar a Tornon, la meua segona pàtria amb Valença. Coneixia malament aquell barri de dalt, i em va agradar com totes les novetats d'una obra familiar, com un capítol oblidat d'un llibre de capçalera. Els casals del XIX, els estudis dels notaris estetes mostraven, sense ostentació però amb eficàcia, que la noció de progrés en la història és molt relativa. El castell, bru com un ós engabiat, no deia altra cosa.

Vaig aparcar sota els plataners del Quai Farconnet. Vaig errar per la vila –partint com sempre del palau del marquès de La Tourette– a la recerca de la meua joventut. Per Totsants del 1939, en plena " drôle de guerre ", havia obtingut un permís d'una setmana. La Gina m'havia vingut a retrobar a l'estació de Valença. Havíem visitat tota la regió. Jo feia l'amor com un jove cèrvol. A les clarianes, sota els pollancres, rere les velles parets de pedres entre les vinyes. Havíem parat un parell de dies a l'Hôtel de la Poste a Tornon. Vaig reconèixer el vell hotel del Quai Gambetta sense cap emoció. El barri del castell poc m'inspirava. No servien de res aquelles parets brutes, aquelles escales cobertes d'estatgí, on les aranyes teixien estregines com a mortalla dels amors antics. No servien de res aquells claus plantats en les portes immemorials, la caixa d'estalvis pretensiosa, groga com el palau de justícia i la casa de correus de Hanoi menjats pel monsó.

La Gina, que portava lligacames tan bufons, s'havia esvanit com les ombres d'Hélène de Tournon i totes de les seues amiguetes. Tot s'havia desarticulat i jo caminava pels carrerons medievals, sense poder retrobar el ritu d'una religió oblidada.

Pel carrer major, vaig seguir una rossa, distingida i vulgar alhora, amb un cul meravellosament valorat per un fus negre. Ella caminava, com la frase d'un bon estilista. Les poques botigues obertes proposaven postals dels anys seixanta amb les colors pintades a la mà, postals punyents de l'època en què França encara existia. A Tornon, malgrat l'accent mig lionès de la gent, el migdia ja s'aquarterava per a l'estiu. Els teulats, les canals, els plàtans, tot apostava per a la victòria d'Occitània. Vaig beure un moscat al Nautic abans d'agafar el cotxe.

Circulant per Sant Perai, on el vi és tan bo, Déu sap perquè vaig recordar Tintín al Tibet. Els restaurants florits, potser com a l'inici de l'àlbum. Pobra roca de Crussòu dominada per un castell llampferit! Ningú no la confondria mai amb l'Himàlaia.

Ara els verds s'aclarien, uns verds blanquinosos a voltes com els troncs dels polls anemiats.

A Cruàs, el geni francès estava edificant una nova central nuclear al peu d'una abadia benedictina. Entre Déu i el dimoni, el poble rebia la pols de les cimenteres veïnes. La civilització encara no havia tingut lleure de gelatinitzar el paratge de Ròchamaura.

Paradoxalment, em vaig entusiasmar al mig d'un embós pel carrer major del Telh, ciutat industrial irrecuperable. Tot esperant que la circulació es fluïdifiqués, vaig mirar els aparadors. Reconeixia la França de la meua infància. Les carnisseries amb un garrí bufó i els davantals blaus amb ratlles blanques penjats de les perxes. Les botigues dels floristes aliats discrets dels enamorats, callats com els detectius, per obligació professional. Les pastisseries amb els pastissos de llimones i els croissants que crucificarien els gormands que volien aprimar-se. La gent rondava, amical, per les voreres i jo, bloquejat en l'embús, era feliç. L'Algèria francesa renaixia davant meu. Vint anys després, res no havia canviat. Retrobava intactes els quatre cavalls dels pagesos; un camió borni que comptava amb la indulgència dels gendarmes; les velles publicitat de Byrrh i Bibendum esfumades per tants governs efímers i tantes guerres perdudes. Tot el passat em saludava per dellà de les il·lusions esvanides. Amb la dignitat dels vençuts...

Després de Vivièrs, la carretera remingolejava a través d'un país calcari. No m'hauria sorprès que uns indis m'ataquessin com als westerns que ens projectava en Pattes de Goma a la plaça de Nils. Uns vells films atrotinats que el projectionista tort coneixia com un gat el seu domini.

–Ara, se'n va a petar...

I, efectivament, la pel·lícula saltava. El pobre home se creia que els papes se succeïen de pares en fills.

Aviat arribaria a Provença. Amagades dins l'ombra, les bruixes de Borg-Sant-Andiòu, enyoradisses del culte de Mitra, es posarien de nou a la feina ara que tornaven els temps del paganisme.

Un xic abans que entrés al Pònt Sant-Esperit, va començar a fosquejar. Confessi que, en lloc de continuar explorant la memòria tot conduint, vaig encendre la ràdio. François Mitterrand havia guanyat les eleccions. Tots els periodistes, els consultors –que sempre es guarden a la rebotiga una reserva de teories si per cas– barbotejaven. Per la meua part, m'envisava que el vell drac francès a dintre meu encara bategava. M'avergonyia un xic de no haver complert el meu deure electoral quan em vaig presentar a la recepció de l'Hôtel de l'Europe on havia reservat una cambra. Em vaig enfilar el bulevard, ara francament provençal com ho atestaven les platanes.

A la plaça de la República, vaig encarregar una pizza. La gent es barrejava, cantava, carallejava. Els cotxes circulaven a pas de tortuga tocant el clàxon. Sota banderes tricolors i cartells de Mitterrand, la multitud escandia " On a gagné! On a gagné ! " com si l'èquip de futbol local hagués guanyat la lliga.

Vaig recordar de seguit el maig del 1958 a Alger. Els mateixos crits. El mateix entusiasme...Uns vells moros, fatalistes, espiaven l'alegria d'aquells francesos contents d'haver matat el rei sense violència, per una vegada. I jo no podia fraternitzar ni amb els vençuts ni amb els vencedors. Vaig tirar fins al pont. L'aigua violeta del Roine galopava com una carrossa caòtica cap a la mar. Aquesta metàfora no vol dir res, però queda bé, oi? Feia calor. Em sentia trist de no poder compartir l'alegria o la pena dels altres, de negar-me en el bullici. Era estranger, eximit de l'existència, expatriat evanescent enmig del meus.Vaig recuperar la pizza a la camioneta, i vaig menjar al cotxe, els sentits exacerbats pel cansament. Mentre dissertaven els analistes de París, em vaig acotar per a posar una casseta de Sinatra.

L'endemà, vaig sortir d'hora de l'hotel, després d'una mala nit. Malgrat el cansament, no havia dormit gaire a causa de la gresca popular i dels balls improvisats a cada cantonada. El terratrèmol electoral havia impactat tot el país. Ara els francesos sabien alegrar-se com llurs cosins llatins. Em vaig ensopegar amb llaunes de cervesa, ampolles de vi.

Tot seguit em vaig entristir, llegint la placa blava del bulevard a la cantonada. Boulevard Carnot com l'artèria de Hanoi, amb vil·les colonials luxuriants, on vivia la Nadine Legrand. La dona que he estimat més. La darrera vegada que l'havia vista, quina joia! M'imaginava que la vida tenia un sentit. I la mateixa nit, un patriota vietnamita me l'havia degollada. Vint-i-set anys havien passat i encara patia quan pensava en el blau dels seus ulls. És allò que em feia més sofrir. Els seus ulls blaus.

Tot i que no l'havia oblidada, els anys m'havien deixat com una pel·lícula de cinisme, un relativisme sentimental. Havia estimat altres dones. L'Assia, l'Aurélie. Havia viscut moments excepcionals. El 13 de maig del 1958. Els primers passos de l'home damunt la lluna. Però havia perdut la fe en la vida.

No renegava pas de les petites alegries de cada dia, per això. La lectura d'un bona novel·la; el descobriment d'una nova cançó; la cara d'una nova dona; un nou sí; una posta de sol a la tardor. Mes, què se n'havia fet de l'entusiasme adolescent a l'època quan passava una nit en blanc per culpa dels Tres mosqueters o d'una novel·la de Pierre Benoit?

Caminava, pensarós, pels carrers estrets i desmarxats del Pònt Sant-Esperit. Vaig arribar a una miranda sobre el Roine, miraculosa en aquell barri rufianesc. Encerclat per uns plataners i tres esglésies ruïnoses, vaig seure en un banc. Dos fanals noucentistes, a cada extremitat de la barana, es rovellaven amb filosofia. Una avioneta antiquada, sorgida d'una aventura de Tintín, sobrevolava el riu. Hauríeu dit una foto turística dels vells compartiments dels trens d'abans.

Vaig entrar a un cafè del Boulevard Gambetta on em vaig autoritzar dos croissants. Dos vells comentaven en llengua d'oc la victòria d'en Mitterrand.

—Aquò es pas possible...Li patrons lo toleraràn pas...Passaràn la picalha en Soïssa.

—As rason. Aurem la muralha de l'argent coma en 36. ¹

L'Aurélie, a qui vaig anunciar per telèfon la meua arribada cap al tard, compartia l'anàlisi dels dos provençals.

—Ja pots riure, Daniel...T'ho dic clar i net. Pagarem la festa...D'ací un mes, tindrem ministres comunistes al govern i, d'aquí a un any, els tancs russos desfilaran pels Camps Elisis. Ja t'ho dic jo! El Principat de Mònaco serà una democràcia popular...

—Massa poc...

—No canviaràs mai...Ets un eixelebrat amb el teu gust per les paradoxes...

—No em facis riure...T'has empassat tota la propaganda d'en Pauwels i d'aqueixos conys del Figaro...Europa és fotuda, ho vulguis o no...Només els russos salvaran la cristiandat...

L'Aurélie ja havia penjat. Pitjor per a ella! M'havia previst un programa de cal Déu. Visitaria al matí el museu d'art modern de Banhòus. Enviaria una postal a la Claire Nombleau i a en Mamadou. Dinaria a Usès. Faria un cafè sota les voltes de la plaça de la República i vagabundejaria pels carrerons de la capital del ducat abans de tornar-me'n a contracor cap a Perpinyà.

Quan vaig arribar, l'Aurélie m'esperava amb la cara dels grans dies i ulleres d'ira.

—El senyor està content del seu viatge?

—Ja comencem...vaig rondinar.

—No puc més, Daniel. Vull divorciar.

Vaig pujar al meu escritori. Com podria recuperar-la? Vaig emprendre fredament l'inventari del desastre, com un metge després d'una batalla.

Vaig entreveure el retrat de Mistral amb el seu barret de pastor, comprat a Malhana, vora la foto d'Audrey Hepburn. En Frederic Fabre, que compartia la meua fal·lera per a l'actriu, m'havia regalat, emmarcant-la sota un vidre, la portada de Paris-Match del 22 de setembre del 1956.

Aquesta revista sempre ha tingut un paper importantíssim per mi. A Saigon, quan estava enamorat de la Nadine Legrand, m'havia trasbalsat un reportatge sobre la Isabel Patino y Borbón, filla d'un multimilionari bolivià. Aquella minyona, raptada per en Jimmy Goldsmith, ric anglès amb qui s'havia casat d'amagat en un castell d'Escòcia, retirava extraordinàriament a la Nadine.

I, gràcies a Paris-Match, havia retrobat l'Aurélie a París pel 1958. Ella vintejava, llavors. L'havia reconeguda en una publicitat per Glamour, el nou perfum de Bourjois. Ara, mirant la foto, reconeixia l'Aurélie en un vestit d'estiu groc. No era més la minyoneta perversa de la pastisseria de Dalat sinó tota una dona.

M'havia revingut a la memòria aquella tarda quan l'havia acompanyada a la perfumeria Florine de la Rue Catinat. L'havia negligida malgrat un reguitzell de promeses quan me

n'anava de Saigon, uns minuts abans que m'embarqués en el Viet-Nam, el millor paquebot de les Messageries Maritimes. Una postal de Marsella; una altra d'Alger i bona nit, cargol!

No m'havia costat de localitzar l'Aurélie a París. Una visita a la redacció de Paris-Match, una trucada a l'agència publicitària. Li havia telefonat al seu pis de la Rue de Tolbiac. Tot i ser molt freda, havia acceptat la meua invitació al restaurant.

—No sé per què he acceptat, Daniel...M'has abandonat...Qui em diu que no ho tornaràs a fer?

Seguint la tàctica habitual, li havia proposat, joguinós, la meua amistat.

—Sortirem així...Copain, copain...

Havia reservat una taula al Rozès, una brasserie que donava en la plaça d'Itàlia i no queia gaire lluny de casa seua.

Tants anys després, enmig de les runes de la meua parella, encara recordava amb un somriure la meua torbació quan l'Aurélie m'havia obert! Portava un vestit-jaqueta blau marí. Semblava una hostessa d'Air-France, amb mitges i escarpins negres. Un mocador blanc amb motius al coll...Era esplèndida, més bonica que a Saigon. El clima temperat li havia esborrat aquelles ulleres, aquelles ombretes de cansament. Ens havíem besat a les galtes. Tal com m'ho esperava, em va botar al coll quan hagué desembolicat el regal i em va besar com abans.

—Oh, Daniel! Tu es un amour!

Al matí, davant de La Tour d'Argent, havia trobat, dins la caixa verda d'un llibreter de vell un àlbum raríssim de fotografies sòbriament titulat Saigon. Un vell esdentegat, germà de tots els captaires de la Indoxina, somreia en la coberta. Quan l'Aurélie havia vist el llibre, ja l'havia reconquerida. Si jo enyorava aquell país on havia viscut només quinze anys, què devia ser per ella que hi havia nascut i n'havia parlat la llengua, amb la seua dida, abans del francès?

La vigília jo havia llestat una taula, tranquil·la, en l'entresòl. Ni a Hollywood podrien reconstituir una brasserie tan francesa. Entre els bancs encoixinats de molesquí morat, els cambrers, pingüins atrafegats, giravoltaven entorn de les cambreres, amb mitges negres de seda i cabells ondats, i del sommelier, el bon consell al trau.

Del fustam fosc als llantions individuals, que donava una llum escassa a cada taula com si el vent de la mar n'amenacés la flama, tot recordava els navilis del segle passat.

Des de l'entrada, amagada rera un tapís verd, t'agarrava l'olor forta de les paradetes d'ostres i el fum de les cigarretes americanes de l'estanc. A cada taula hi havien gravat la erra, escut d'armes del Rozès, un poc a la manera dels trens de luxe d'altres temps.

Recordi que no parava d'emplenar el seu veire de vi blanc. Fou ella que em va abraçar quan passàvem davant la piscina caironada de la plaça Verlaine.

A l'ascensor, li havia donat el primer petó. M'havia murmurejat a cau d'orella.

—Tu es un salaud, Daniel...

Un cop a casa seua quin festival! Ens vam estimar, com als millors dies de Saigon. Tota la tarda! Tres anys després de les nostres orgies cotxinxineses, retrobava el cos de l'Aurélie. Com un viatger que se'n torna al país. Visitava de nou la meua terra. Com si escoltés un disc de la meua adolescència, sovint cantussejat i oblidat en un calaix, retrobava tantes i tantes sensacions. Diguin el que diguin els sacerdots de les religions tristes i rondinaires, no conec cap alegria tan palpable com el cos d'una bella dona enamorada.

Anava i venia, dins la seua rebotiga, com un revisor dins d'un tren. Aquell era el meu domini, la meua biblioteca privada, mon arxiu real, prohibit al comú de la gent. Era meua! Toute à moi, com m'ho udolava suaument...A unes certes dones els agraden les unions violentes. D'altres com l'Aurélie són gatetes delicades. Jo aprenia la seua gramàtica. Ella enriquia el seu vocabulari, repassava les flexions mofant-se de les irregularitats i de les regles. L'Aurélie vivia com un sàtrapa gràcies a la seua bellesa. No havíem abordat el tema però estava segur que devia mantenir-la algun amant. L'Aurélie no havia renunciat a les seues ambicions intel·lectuals. Amuntegava, en una gran biblioteca groga, els volums de la Pléiade. Una ullada per les lleixes em va mostrar que discrepàvem del tot. Sartre, Stendhal, Rimbaud, Eluard i tutti quanti...

La nostra incompatibilitat també s'estenia a la música. Cap disc de Luis Mariano, en tenia sis de Brassens. Vora el tocadiscs, un Teppaz nou de trinca, s'havia instal·lat una tauleta groga i pufs verds. Assegut en el sofà, desbraguetat, jo considerava amb irònia les reproduccions de Matisse mentre la dolça infant, de genollons, em provava el seu amor.

La frenesí carnal no s'havia atudat però havia perdut totes les meues il·lusions. No tenir il·lusions és una il·lusió.

El somriure d'Audrey Hepburn em va apaivagar. Vaig entrellucar la veritat. L'Aurélie encara m'estimava o ja se n'hauria anat. Calia que canviés si no la volia perdre. A la meua edat, on trobaria una dona jove i bonica que se cuidava bé de mi? D'ara endavant, m'ocuparia més d'ella. Adoptaríem el mainatge que no havíem pogut tenir a causa de la seua esterilitat. Un petit vietnamita. Així jo podria treballar tranquil. Escriuria un diccionari millor. Un diccionari modern i clàssic alhora. Un diccionari complet, quasi definitiu. Vaig agafar un full, posant-hi cura com un mainatge. Un diccionari era un un dic contra el temps, un finestró batent al vent de l'eternitat.

Nils, 3 d'octubre del 2001 —19 de febrer del 2002