VEF Blog

EL GENI DE LES EMBOSCADES

Joan Daniel Bezsonoff torna a la guerra d’Algèria a La melancolia dels oficials

E-notícies, 29/10/2011

Avui, 29 d'octubre, farà trenta anys que Georges Brassens ens va deixar per anar-se'n a un país ple de dones boniques, sense policies ni jutges, on les vacances duren tot l'any. Esperi que molts lectors d'aquest diari coneixen les cançons de Georges Brassens. Miquel Pujadós va adaptar-les molt bé en català. Pel que fa a les versions castellanes de Paco Ibáñez assoleixen l'excel·lència. ' En mi pueblo sin pretensión / tengo mala reputación / haga lo que haga es igual / todo lo consideran mal /yo pienso pues hacer ningun daño / queriendo vivir fuera del rebaño ' Al meu parer, aquestes adaptacions espanyoles són una reeixida absoluta perquè, com tots els grans artistes, Paco Ibáñez va saber apropiar-se les cançons d'un altre, fer-les seues incorporant-les al seu propi univers tot conservant la qualitat i les pecularitats de l'original.

E-notícies, 25/10/2011

Vaig sentir ahir una entrevista amb la Mazarine Pingeot, filla del president François Mitterrand. Aquesta dona, molt simpàtica i intel·ligent, interrogada sobre els resultats de les eleccions a Tunísia, mirava, amb malabarismes intel·lectuals, de relativitzar els bons resultats del partit islamista Ennahda (renaixement, en àrab). Què voleu que us digui? Estic fart d'aquests optimistes professionals com el Pangloss de Voltaire. ' Qu'est-ce que l'optimisme? disait Cacambo, Hélas dit Candide, c'est de soutenir que tout est bien quand on est mal. ' (Què és l'optimisme? deia Cacambo. Ai las digué Càndid, és afirmar que tot està bé quan estem malament. ')

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/comment/id/207261

Enric Balaguer (de València)

E-notícies, 20/10/2011

foto La Clau

Com ho sabeu, baixi cada setmana a Barcelona per cobrar el dineral que m'atorguen els serveis secrets de la Generalitat de Catalunya. M'imaginava que, d'ençà dels acords de Shenghen, s'havien suprimit les fronteres físiques entre els diferents estats que han signat aquesta convenció. Naturalment, Espanya i França van fer l'estira i arronsa abans que desaparegués la frontera catalano-catalana...De fet, malgrat la destrucció dels barracots dels duaners i de la policia, la ratlla existeix realment. En tornar de Barcelona, cansat pel tràfic i les incongruències de les obres interminables de l'autopista, quasi cada cop uns militars de la Guàrdia Civil em demanen en un castellà mesetari que obri el maletí del cotxe. Quan aquesta bona gent no hi és per culpa d'un partit del Real o de la Roja, els duaners francesos del Voló et recorden que això de Catalunya és encara una entelèquia i l'eix mediterrani un somni. Sé que fan llur feina però m'empipa que els nostres polítics vagin pel món explicant que ja no hi ha fronteres. Quina una!

Jaume Queralt, 17/10/2011

http://metbarran.canalblog.com/

E-notícies, 17/10/2011

Luis Mariano, el famós cantant natural d'Irun, tot i que va fer tota la seua carrera a França, sempre va conservar la nacionalitat espanyola. Un periodista li va demanar un dia per què no volia ser ciutadà francès. Mariano li respongué senzillament: ' un paper mai no podrà canviar allò que sóc...'

Jaume Queralt, 

http://metbarran.canalblog.com/

  Aux côtés d'un chanteur et d'un libraire transfuge, il y a ceux qui ne démordent pas de leur choix,(comme on disait dans un ancien temps). Et Joan Daniel Bezsonoff poursuit sa carrière de romancier avec "La melancolia dels oficials", roman historique avec en toile de fond les guerres d'Indochine et d'Algérie et la bande son et image (chanson, film, musique et et cinéma) de l'époque. Une traversée d'histoire où l'art du flashback et du montage sont parfaitement maîtrisés. L'auteur, qui se révèle bon paysagiste et incisif portraitiste, ne s'attarde pas cependant dans la digression contemplative, il doit conduire sa progression dramatique à bond port. Ce à quoi il parvient, comme un chauffeur de taxi qui, à l'ancienne, sans GPS, parvenait au point exact de l'adresse que vous lui aviez indiquée de quartier, de la région, du pays dont il ignorait tout de la géographie et de la trame des rues. Voies libres, passages encombrés, détours, retours, contournements, ralentissements, accélérations, passages à l'orangé, arrêts volontaires, reprises. Militaires, agents secrets, meurtres, femmes fatales. Avec Joan Daniel Bezsonoff, on voyage beaucoup, on apprend et on prend plaisir. Ah! Quelle merveilleuse langue que le catalan! s'écria Corneille

http://luissoravilla.blogspot.com/2011/10/la-melancolia-dels-oficials.html

, 11/10/2011 número 1426

Júlia Taurinyà

El parlament de Xavier Cortadellas, per a la gent que no va poder assistir a la presentació a la llibreria 22 el 10/10/2011,

E-notícies, 11/10/2011

M'imagini que tots els lectors d'E-notícies coneixen aquest acudit bastant dolent però que fa riure. L'infant Felip diu al seu pare ' Pap, te tengo que decir algo, soy gay. ' I el rei respon ' El Gay soy yo...' Quan us deia que era dolent...La llengua condiciona el pensament. Acabi de verificar-ho ara, titulant l'article. Quan dic ' el rei ' en català, pensi en Sa Majestat don Joan Carles de Borbó mentre que, si hi hagués escrit en francès, no...Quan l'esmenti a França, dic ' le roi d'Espagne.'

Para vivir y amar un espacio ni siquiera hay que haberlo visitado, algunas personas viajamos mucho antes a determinados espacios, mucho antes de haber estado ahi.

 E-notícies, 7/10/2011

Enguany farà 30 anys que Joan Cayrol (Espirà de l'Aglí, 1921-1981) ens va deixar. El coneixien sota el nom de l'amic Vicenç i tingué una gran popularitat a la Catalunya del Nord. Va saber connectar amb la sensibilitat del país. Com Albert Saisset, àlies Un Tal, el poeta perpinyanès les obres del qual els vells catalans d'aquí dalt se saben de memòria. Com el seu homònim, Antoine Cayrol (àlies Jordi Pere Cerdà ), Joan Cayrol tenia arrels cerdanes i va fer de carnisser. Als darrers anys de la seua vida, va escriure cançons per Jordi Barre, unes cançons inoblidables com ' Toquen les hores. '

Vicent Montesinos

El comandant Valls torna a Algèria en aquesta nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff. Torna per participar en la guerra bruta contra el FLN, i aquesta guerra bruta el portarà a un periple per diferents ciutats europees i d'altres de nord-africanes. Valls sembla menys romàntic en aquesta entrega, potser ja està escarmentat dels fracassos amorosos de les entregues anteriors. Està més dedicat a la seva feina que no a anar darrere del faldilles (tret d'alguna excepció). Però ara, la sorpresa, almenys per mi, és el canvi d'aptitud del seu amic Leccia, que de dir:

, 2/10/2011         

Vicenç Pagès 

Els onze llibres que ha publicat Joan Daniel Bezsonoff es divideixen en dos grups: els autobiogràfics i els de ficció. En el primer hi incloem les obres on l’autor recrea la seva ascendència russa (), la seva vida escolar (), alguns episodis sentimentals () o la relació amb Catalunya (). En el segon, hi trobem novel·les que narren històries d’amor situades en territoris que són o han estat francesos i que s’esdevenen en un context d’enfrontament bèl·lic. En alguns casos, el títol ja ens indica la ciutat on s’esdevé l’acció, com o . La França de Vichy és l’escenari de , i recupera la Narbona de començaments de segle. L’última novel·la, , reprèn la temàtica algeriana, que ja havia tractat al seu segon llibre, . L’excepció d’aquesta temàtica francòfona és que transcorre a la Barcelona de la Gran Guerra,

Entrevista amb el diari

Josep Lambies

Подмосковные Вечера,

http://www.youtube.com/watch?v=jr2jwMaHTY0

E-notícies, 3/10/2011

La literatura sempre ha servit de font d'inspiració als cineastes. Des dels temps antediluvians del cinema mut, han adaptat els clàssics de la literatura com ' Els tres mosqueters. ' Per aquesta obra, entre 1912 i el 1942 (després he parat de comptar...) tenim nou adaptacions. Mai no he entès aquest costum perquè les adaptacions solen ser decebedores. Quin orgull de voler condensar en poques hores una matèria tan rica com ' Guerra i pau ', el Quixot o ' A la recerca del temps perdut.' Cada any, miri ' Un singe en hiver ' la meravellosa pel·lícula de Henri Verneuil. La història emocionant d'aquells dos ferits de la vida que s'embriaguen per oblidat la negror del present és sublimada per la interpretació de Jean Gabin i Jean-Paul Belmondo. Conec poques escenes que expressen el desesper humà com la nit de l'arribada de Gabriel Fouquet, àlies Jean-Paul Belmondo. Torrat com una ceba, el viatger demana a en Albert Quentin (Jean Gabin) si no el molesta que l'anomeni ' papa. ' Antoine Blondin, autor de la novel·la ho sabia. ' Je trouve, personnellement, que le film est meilleur que le livre. C'est mon ami Michel Audiard qui a réussi cela. ' ( Le flâneur de la rive gauche, p 76) Crec que la pel·lícula ' Allò que el vent s'endugué ' és superior a la novel·la original de Margaret Mitchell. Existeix el cas curiós de ' El tercer home ' de Graham Greene que és a l'encop un clàssic del cinema britànic i de la literatura. La particularitat d'aquesta obra s'origina en la seua concepció mateixa. Graham Greene va escriure per Carol Reed el guió original de la pel·lícula i, per ajudar-se, entendre millor els seus propis personatges, va redactar la novel·la quasibé al mateix moment. En aquest cas, podríem parlar de creació simultània. Llevat d'aquest exemple i possiblement d'altres obres que no recordi o ignori, em sembla que potser, les novel·les mediocres permeten la creació d'una pel·lícula reiixida mentre les grans obres de la literatura romanen per essència inadaptables...

Si mai tingués una adptació cinematrogràfica, el repartiment ideal per a mi seria...