VEF Blog

Parlament de Xavier Cortadellas

 El parlament de Xavier Cortadellas, per a la gent que no va poder assistir a la presentació a la llibreria 22 el 10/10/2011,

Bona nit,

Fa un parell de setmanes, Vicenç Pagès va escriure un article a Presència on deia que els onze llibres que ha publicat Joan-Daniel Bezsonoff fins avui es podien subagrupar fàcilment entre aquells que són més autobiogràfics (Els taxistes del tsar, Una educació francesa, Un país de butxaca o Les dones de paper…) i aquells altres que podem classificar més fàcilment com a novel·les perquè narren –i això ja ho dic jo- històries d’amor que, en el cas de Joan-Daniel Bezsonoff, són també històries de guerra. Més clarament que el cas de Julien Sorel d’El roig i el negre d’Stendhal, enamorat de Louise  de Rénal i fascinat per Napoleó, però no pas més que les cartes que Trini envia al Juli Soleràs del front d’Aragó, protagonista d’Incerta glòria.

Bezsonoff començava justament La presonera d’Alger, que és el primer precedent de La melancolia dels oficials que se’ns acudeix a tots els que hem llegit la majoria dels seus llibres, amb una cita d’Incerta glòria. També n’hi havia una de Philippe Labro, que és un autor que no he llegit, però que gràcies al gran magatzem popular del google sé que va ser allistat l’any 1960 per anar a la guerra d’Algèria. Suposo que és del que deu parlar a De feux mal éteints, Focs mal apagats, que és d’on Joan-Daniel Bezsonoff treu la cita.

Joan-Daniel Bezsonoff seria també un foc mal apagat si no fos que tots el que el coneixem sabem que ell és el primer de no tenir cap ganes que això passi. En Bezsonoff, en Bezso per alasamics, és un foc de passió quan parla de llibres, quan parla de Luis Mariano, quan parla d’allò que ha viscut i d’allò que ha estat, de la gent que estima i de la gent que ha estimat i de les coses que el preocupen. Ben entès: de Nils, del país, de la Catalunya Nord, que és, tal com em deien fa uns dies que n’hauríem de dir, el Nord de Catalunya i de la llengua, que, en el seu cas, és els parlars del nord, però també el llenguadocià i el provençal i que, quan parlen els personatges, només quan perd virior o força, es normativitza. Si el foc del parlar del nord no s’ha apagat és en bona part també perquè en Joan Daniel Bezsonoff el va alimentant amb els tions dels seus llibres. En alguns més que altres, és clar, i ara penso en algunes planes de La revolta dels geperuts, de Les amnèsies de Déu, de La guerra dels cornuts o d’Un país de butxaca. El foc es revifa quan parlen catalans del nord com el tinent Alexandre Pagès o quan fa parlar Jean Montalat, el seu padrí, que és l’essència del barri de dalt de Nils, on es parla o a on es parlava la llengua que aquest gran tros d’home que és en Beszonoff contribueix a marcar encara més clarament en el que escriu una empremta pròpia.

A Nils és on va néixer també el coronel Daniel Valls, que viu la independència d’Alger , a La presonera d’Alger, i que s’enamora d’Assià una jove terrorista que ha de custodiar i que, de fet, és una independentista algeriana. Això passa l’any 1956, que és l’any que jo vaig néixer jo. Però això últim no té cap importància perquè la gent, generalment, naixem un dia concret d’un any concret i en un lloc concret, de fet les úniques excepcions que conec són Daniel Valls, en la ficció, i Joan-Daniel Bezsonoff, en la realitat, que han nascut bàsicament un parell de cops. Ara, jo hauria de saber on va néixer Alfons Valls, que és també militar, que és el pare d’en Daniel i que va ser militar a l’Indoxina. Potser ho sabria si hagués llegit Les rambles de Saigon, que és el primer llibre que va publicar en Joan-Daniel Bezsonoff si descomptem Els ànecs del Mekong, el conte que Joan-Daniel Bezsonoff va publicar a començaments dels noranta a Perpinyhard, el recull més interessant que ens ha arribat en molts anys des de la Catalunya del Nord o el Nord de Catalunya. Però jo no he llegit Les rambles de Saigon. Recordo que en Bezso va estar a punt de regalar-me’l un dia que érem a la Llibreria Catalana d’en Touron, a Perpinyà. Però no ho vas fer. Potser va distreure’s, potser no tenia prou diners o potser va recordar el que havia escrit Vicenç Pagès, que diu que Joan Daniel Bezsonoff va haver de publicar uns quants llibres, abans de començar a existir i deixar de ser l’escriptor català més exòtic, com diu també en Vicenç, per començar a ser – i això també ja ho dic jo- l’exòtic d’en Bezso.

Fa un moment he dit que ha nascut dos cops. No n’estic segur, perque, si ho compto bé i si me’n refio del que escriu, perquè escriure és, com sabem tots, la forma més autèntica de construir una autobiografia, jo diria que en Bezso ha nascut moltes més vegades. A l’Algèria francesa i a la Rússia del final dels tsars, molt abans que naixés; a Perpinyà, que és on va néixer un dia de l’any 1963; a tots els llocs de França on va anar seguint la carrera militar del seu pare i de què ens parla a Una educació francesa; a Nils, que és el lloc on no ha nascut mai, tot i que sigui el primer lloc on va néixer; a París, una tarda del juny del 1991, quan va fullejar una guia turística sobre la Indoxina francesa; a la Indoxina que és un lloc on només va pensar que hi naixia durant uns anys; a la França on els homes fan encara l’aperitiu i on hi ha les gasolineres blanques, les velles publicitats de Byrrh, els llums grocs als cotxes i les plaques blaves amb lletres blanques dels carrers de l’Algèria francesa que no ha vist mai, però que formen part de la seva infantesa, i que troba amb el seu amic Centini, quan segueix la riba dreta del Roina, en direcció a Provença, sortint de Tornon; a la Universitat Catalana de Prada un estiu també dels anys noranta, a la Figueres on es va a tallar els cabells i on baixa a comprar o a passejar tot sovint; a la Girona antiga que va descobrir un dia que hi va anar sol; a les històries d’amor i de desamor que ha viscut com l’Alexandre Pagès, com el comandant Daniel Valls o com el cors Maurice Leccia. I encara li falta per néixer a la Catalunya independent que va venint, que, naturalment, també recuperarà el seu nord i on continuarà essent un exòtic amb la seva identitat inquientantment occitana, clarament catalana i, nogensmenys, francesa. Clarament francesa.

De fet hi ha tants de llocs on ha nascut i tés tantes històries i coses per dir-nos que entenc que la seva manera d’escriure sigui tan contundent, tant de poti.poti i tan telegramàtica. Necessita temps. De tantes coses com té a dir-nos, en Bezso és l’escriptor de la frase curta mullada amb la neu del Canigó i amb el pastís provençal i el pernod Ricard. El resultat és un estil propi. Molt efectiu.

A La melancolia dels oficials hi ha també la melancolia de tot això. Dit a la manera de Bezsonoff, el Daniel Valls que hi trobem és un homo gallicus. S’expressa en català, però la seva religió és França. I Déu, que ha volgut que l’apòstol Pere es digués Charles de Gaulle i que ha deixat que les pedres de la seva església fossin el Vaticà de la Quarta República, no sembla trobar cap inconvenient en el fet que l’Hexagone arribi a Algèria tal com, en temps del coronel Alfons Valls, pare de Daniel, arribava a l’Indoxina. Tampoc no hi té cap inconvenient, el Daniel Valls d’entre el 1957 i el 1959, l’època de La melancolia dels oficials, tot i les prevencions del comandant Bronstein sobre De Gaulle i tot i que a La presonera d’Alger Valls va enamorar-se d’Assià, la terrorista algeriana que havia de custodiar i que va acabar morint. Ara, Daniel Valls només sua malencolia, compleix les ordres sense preguntar-se gaire res. Però no té ni la bona fe ingènua de l’alferes Quéro, ni la crueltat repugnant del tinent Lécuyer. A part de l’atracció que sent per Cathy, una meuca de París, quasi el seu únic desig és «entrar a la guerra secreta». El romanticisme més desbocat va a càrrec de Martina Stobinski i del cors Maurice Leccia, que és el seu millor amic i que els lectors de Bezsonoff recordem de Les amnèsies de Déu. La melancolia dels oficials és un llibre on l’horror es combina amb històries d’amor i de desamor, reblert de frases punyents com obusos, divertit en més d’un moment, i en què el més innoble de tots, el gran geni de la pitjor emboscada de la guerra d’Algèria, mou els fils des de París. No és casual, doncs, que, com que no sap parlar d’amor i com que vol amagar la seva emoció, Maurice Leccia s’estimi més imitar De Gaulle.

I no és casualitat que, trist com un trompetista de jazz, Joan-Daniel Bezsonoff faci com el coronel Daniel Valls i que es refugiï no en els vells llibres catalans de l’Avenç que li enviava la seva mare, quan era al Tiaret i al Sersou, sinó en tot d’escriptors provençals i occitans i rossellonesos que escriuen en una llengua que tot just si perviu. No és estrany tampoc que Joan-Daniel Bezsonoff suï malencolia també com Valls i que, sàpiga sense que necessitar un comandant Bronstein que li expliqui que cap General de Gaulle ens salvarà a nosaltres com no va salvar l’Algèria francesa. No sé si de petit va passar una icterícia com la que passa Damià Valls a La melancolia dels oficials i que li permet tornar a Alger i veure i viure i formar part de la manifestació històrica del 13 de maig de 1958 reclamant que França defensi una Algèria que era també, en part, francesa. No sé si el romanticisme té a veure a pensar que de Gaulle salvarà l’Algèria com passa a Daniel Valls, però a mi em sembla que l’única traïció que pot entendre Joan-Daniel Bezsonoff és la mateixa que entén Daniel Valls: la traïció a causa de l’amor que fa Maurice Lecchia, una traïcio que, al capdavall, tampoc no serveix de res perquè, a mesura que ens fem grans, la gent acabem descobrint que cada sóm també orfes dels nostres desitjos i dels nostres somnis. Abans, estimat Bezso, som també orfes de tots els llocs on has nascut o on no has nascut, però a on et sembla que vas viure o que hi podies viure. És el que passa naturalment a Daniel Valls, tot i que la seva orfenesa no li impedeixi tenir uns objectius clars a Algèria, tenir-los encara més clars quan torna a París perquè passa a ser un oficial d’informació, i, encra més clars, si pot ser, quan va a Frankfurt amb Main perseguint Otto Stobinski perquè ven metralladores als rebels. Valls comença a assumir que ja no hi ha ni objectius quan torna a Lió i la seva vida no va més enllà que xarrupar de tant en tant un mojito. No m’estranya que al final d’aquesta novel·la tan curta, però tan intensa, Valls vegi per últim cop Alfons Valls, el seu pare, i que el seu pare li parli en rossellonès:

«Daniel, parles de coses que coneixes pas….Ets pas mai fet la guerra, tu! Sabes pas lo que és de consolar un company ciego, de l’ajudar a morir en li donant la mà…»

Bé, Joan-Daniel, per això et llegim i és per això m’ha agradat La malencolia dels oficials perquè, com a les bones novel·les, hi parles de coses que coneixes pas, coses que t’agraden o que no t’agraden, però que hi són. I siguin sentimentals o històriques, o patriòtiques o directament feixistes com algunes de les coses que diuen, que fan o que pensen Leccia o Valls, tenen sempre un regust de pèrdua. Com allò que queda mentre va passant el temps.

Joan-Daniel, un dia em vas dir que per tu el català era una regressió infantil: la llengua amb què et parlava la gent que t’estimava, quan anaves a Nils. «Va haver-hi un temps», em vas dir, «que em semblava impossible que algú que parlés català pogués ser un fill de puta». Bé, se’n pot ser, ja ho saps. Però també saps que encara parles català amb els que t’han estimat quan escrius. Joan-Daniel, benvingut, doncs, a aquesta regressió infantil que són també els llibres.

Xavier Cortadellas