VEF Blog

Les guerres de Bezsonoff

Presència, 2/10/2011         

Vicenç Pagès 

Els onze llibres que ha publicat Joan Daniel Bezsonoff es divideixen en dos grups: els autobiogràfics i els de ficció. En el primer hi incloem les obres on l’autor recrea la seva ascendència russa (Els taxistes del tsar), la seva vida escolar (Una educació francesa), alguns episodis sentimentals (Les dones de paper) o la relació amb Catalunya (Un país de butxaca). En el segon, hi trobem novel·les que narren històries d’amor situades en territoris que són o han estat francesos i que s’esdevenen en un context d’enfrontament bèl·lic. En alguns casos, el títol ja ens indica la ciutat on s’esdevé l’acció, com Les rambles de Saigon o La presonera d’Alger. La França de Vichy és l’escenari de Les amnèsies de Déu, i La revolta dels geperuts recupera la Narbona de començaments de segle. L’última novel·la, La melancolia dels oficials, reprèn la temàtica algeriana, que ja havia tractat al seu segon llibre, Les lletres d’amor no serveixen de res. L’excepció d’aquesta temàtica francòfona és La guerra dels cornuts, que transcorre a la Barcelona de la Gran Guerra,

Malgrat el cognom eslau, Joan Daniel Bezsonoff és un ciutadà català que es desplaça regularment al Cap i Casal, que té ascendència empordanesa, que segueix amb interès la vida política del Principat, que parla amb un accent més nostrat que molts barcelonins, que viu a poc més d’una hora de Figueres. I, tanmateix, continua sent considerat per part de la premsa com un home exòtic, un foraster simpàtic, un estranger catalanòfil. Un país de butxaca i Una educació francesa es poden entendre com llargues cartes de presentació que no han tingut gaire efecte.

Tanmateix, les obres situades a Alger o a Saigon no són tan exòtiques com pot semblar. Si els Països Catalans existeixen, és a dir, si podem parlar en primera persona d’una comunitat que comparteix una llengua a cada banda de la frontera, llavors no té cap solta sentir com a pròpia la guerra de Cuba i com a estrangera la guerra d’Algèria. Potser el que ens explica Bezsonoff és la part de la nostra història que ens ha estat escatimada, és a dir, les batalles on han participat els catalans als quals la història ha acabat situant a l’altra banda del Pirineu. Si el Rosselló és català, també és nostra la seva història, i el mariscal Joffre ens ha de ser tant o més pròxim que –posem per cas- el contraalmirall Méndez Núñez .