
Entrevista a
Joan Daniel Bezsonoff
La història va en contra nostre, però la geografia és per a nosaltres”

article de Bartomeu Fiol publicat a D.Balears.cat


Un estudi de Florenci Salesas, mot profund.
http://florencisalesaspla.blogspot.com/2010/02/un-pais-de-butxaca-de-joan-daniel.html

Un dels avantatges de la feina és que tractava gent molt variada. Uns lingüistes; especialistes dels dialectes xinesos, àrabs; enginyers; inventors; esportistes i policies. El més interessant era el comissari Tardivel. Aquest policia ja no creia en la natura humana. Hi havia cregut algun dia ? Havia conegut les trinxeres de la primera guerra mundial, l’ocupació alemanya. Legalista fins a la fi, havia entrat en la Resistència el 1943. Baixet, gras, vestit amb un impermeable a la Camus i el barret d’Humphrey Bogart o el contrari. El comissari Tardivel, amb el seu accent de Lió repicat, iniciava els nostres reclutes a la ‘’ —la ‘’ que deia ell— o sigui l’art de seguir algú pel carrer.
Article de Peireto Berengier publicat a Les dones de paper
Entrevista a Cercle de lectors, arran de la publicació de , 1/10/2007 Com neix la idea d’escriure sobre el seu avi i les seves arrels russes?Un amic meu em va dir que l’apassionaria llegir la història del meu avi rus. Vaig rumiar-hi i em vaig adonar que tenia raó. Fa molts anys, que aquest tema me roda pel cap. Vagi on vagi, sempre em demanen l’origen del meu nom. Ara, podré dir: «Aneu a una bona llibreria i compreu el meu llibre o feu-vos subscriptors d'El Cercle de Lectors!» Com s’ha documentat per escriure'l?Primer he interrogat els darrers testimonis, bàsicament el meu pare i les meues ties… Fins ara no me n’havien parlat. He contactat també cosines de la meua àvia paterna, que parlen un català sensacional, un català «repicat», que diem al Rosselló.

Avui dijous 11 de febrer trobareu a totes les libreries de Catalunya. BONA LECTURA

Quan era petit, no sabia parlar. Els veïns de Nils demanaven als meus avis :

Article de Pere Antoni Pons publicat al , número 440, 16/01/2010

Un per un, El butlletí. Novetats febrer 2010
Pàg.24
el Parc Montsouris

foto Delcampe
Quan era petit, vivia a la muntanya, a Briançon. A l’hivern hi passava fred, però no tant com als Angles, el poblet del Capcir on els meus avis havien comprat un estudi a la residència del llac. Aquell edifici, blanc amb fusta fosca, es dreçava en un pendent vora el camí de Montlluís. La noia de l’agència immobiliària, una morena bonica, es deia Blasi i treballava en una barraqueta de fusta vora la carretera. Van desmuntar-la després de la venda de tots els pisos. Els porters, anomenats Ribell, parlaven un català molt estrany amb paraules desconegudes a la plana com lo tet, rasó , cotell. En lloc de pronunciar la u com tothom, deien ‘oe’ quasibé com en francès. Malgrat tot, aquell llengatge sonava com a ben bé català i no gavatx.