http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 30-04-2009 14:57

Les alegries de la conformació

Ressenyada publicada al

Jean Racine

Editorial Adesiara

 


 
 
 
el 25-04-2009 16:09

El tresor de Bezsonoff ressenya de Sebastià Benassar 6/10/2007

, suplement l'espira, 6/10/2007

 


 
 
el 24-04-2009 17:32

Ressenya de Joan Garí EL TEMPS 22/04/2009

Títol:

Autor: Joan-Daniel Bezsonoff

 


 
 
el 23-04-2009 21:36

Jean-Pierre Bonnel à Pollestres

 lundi 2 février 2009                   http://jean-pierrebonnel.monblogue.branchez-vous.com/2009/2/2/

 


 
 
 
el 22-04-2009 21:20

L'hospitalité de M André Bascou et la médiathèque de Rivesaltes

  XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

 


 
 
el 21-04-2009 01:23

JACQUET PREMI MEDITERRANIA ROSSELLO

                                      Mit aquí una pelfa ben guapa que tothom voldria encrancar a les secretes malgrat que no sigui pas callolla...  

 


 
 
el 20-04-2009 18:25

La xarada de Bezsonoff / Màrius Serra

El rossellonès Joan Daniel Bezsonoff ha sorprès molts lectors catalans amb les seves dues últimes novel·les. A (Empúries, 2004) explicava amb un llenguatge acolorit la història dels catalans que van perdre la Primera Guerra Mundial a partir de les vicissituds del tinent Alexandre Pagès. Ara, a (Empúries, 2005) trasllada l’acció a la Segona Guerra. Bezsonoff presenta la família rossellonesa dels Puig a la França ocupada, en el convuls règim col·laboracionista de Vichy. El lector xala amb la història del impagable mossèn Puig, un capellà rossellonès tan devot com incapaç de mantenir el vot de castedat, en un exemple clar de la dicotomia que l’autor tragina el cognom. La galeria de secundaris és un dels punts forts de la novel·la. Al meu entendre, un dels millors és un cors anomenat Maurice Leccia que el sergent Roger Puig, nebot del mossèn lúbric, coneix a les Ardenes. Bezsonoff presenta Leccia com un Lecquio qualsevol: “un home molt alt, molt morè i molt atractiu”. Després d’aital descripció, matisa: “En tot cas, agradava a les dones. Reia molt fort. Un riure d’home afartat”. A mi, però, el que m’ha interessat més d’aquest casanova és que compon mots encreuats, encara que sigui al setmanari feixista . De fet, la missió professional de Leccia és corregir els que confegeix un tal Max Favalelli, però quan el crucigramista titular s’absenta el substiteix en la rúbrica. Tot i la minsa continuïtat, Leccia és tan apreciat com Larsson al Nou Camp per les seves definicions enginyoses. Bezsonoff en reprodueix una de difícil. Una xarada que qualifica d’introbable: “”. Què, o ? Com que el francès és per al nord-català Bezsonoff tan poc obscur com l’espanyol per als sud-catalans, ni li passa pel cap la necessitat de traduir-la. Seria: “El meu primer és al mig d’allò que va sobre el meu segon. El meu segon és dins el meu tot, i el meu tot s'enfila dalt del meu primer quan deixa el meu segon”. Què? Ni traduïda, oi? Afortunadament un asterisc salvador ens mena a (mariner), una resposta que exigeix una llarga explicació. Traduïda: “El (mât) és al mig del vaixell que flota sobre el riu Rhin (). El ronyó () és dins el mariner () i aquest s’enfila dalt del masteler () quan deixa el Rhin, car té por del mar del Nord”. Bezsonoff mereix que pitgeu off i el llegiu, on sigui.
 


 
 
el 20-04-2009 13:24

Aristòcrata i obrer

Ressenya del 16/09/2007 al blog  'Aristocrata i obrer '  

 


 
 
 
el 19-04-2009 00:48

Desesper

                                   extracte de L'any de 'Syracuse.'   inèdit                   

El capità Castelltort mai no havia entès per què la seua dona l’havia deixat. Només sabia que havia malgastat la seua vida. La Sylvie li havia retret sovint que pensés només en la feina i no estigués per ella i el nin. Ja no suportava que en Fabien, com tots els oficials, canviés de gendarmeria cada quatre o cinc anys. Havien viscut a Freiburg, a la zona francesa d’ocupació a Alemanya, a Brest, a Beauvais. I ara quan, per fi, arribaven a les ribes de la Mediterrània, la Sylvie l’havia abandonat…

 


 
 
el 18-04-2009 18:50

Альберт Санчес Пиньоль

Кто из ваших коллег в последнее время поразил ваше воображение?

Я прочитал книгу, которая мне показалась интересной. Автор с русской фамилией Бессонов пишет по-каталонски, живет на юге Франции, в Перпиньяне, где тоже говорят на

каталонском. Книга называется “Царские таксисты”. Его дедушка был эмигрантом, который, покинув Россию после 1917 года, работал таксистом во Франции. Отсюда и название. Писатель описал свое отношение к тому поколению, к русской культуре. Чувствуется, что этот писатель не новичок в литературе. Из современных писателей я выделяю его стиль. Это личная книга.

 


 
 
el 18-04-2009 17:50

Entrevista al TEMPS amb LLUIS BONADA

Entrevista amb Lluís Bonada , 14/4/2009

"Puc agafar un diccionari i fer articles autobiogràfics de cada paraula"

 


 
 
el 18-04-2009 12:53

Premi Maria-Angels Anglada 2006

HISTORIA DELS MEUS LLIBRES

Benvolgudes autoritats representant de la Diputació, director de l’Institut Ramon Muntaner, membres del jurat, estimats col·legues del Claustre, estudiants, mares i pares, familiars i amics de Maria Àngels Anglada, senyores i senyors,

 


 
 
el 18-04-2009 12:27

Discurs d'agraïment al Premi Crexells

Discurs que vaig pronunciar al jardi romàntic de l'Ateneu per Sant Jordi el 2006, el dia que vaig obtenir el Premi Crexells  

 


 
 
el 17-04-2009 13:28

Entretien avec LA CLAU, 30/09/2006

Samedi 30.9.2006. 00:00h

Avec Joël Mettay chez Henri Lhéritier 

 


 
 
el 17-04-2009 13:20

Entrevista amb LA ClAU 30/09/2006

Dissabte, 30.9.2006. 00:00h

 


 
 
el 17-04-2009 10:29

Sergi Pàmies recomana UNA EDUCACIO FRANCESA

                                        El pantà de Serre-Ponçon

La Vanguardia, divendres 17 d'abril del 2009

 


 
 
el 16-04-2009 21:30

De nou a la televisió

Si me voleu veure a Nils i a Perpinyà  amb l'amic Joan-Miquel Touron i mon oncle Claudi Sarrahy, podreu mirar el reportatge de " Tot un món " que s'emetrà aquest diumenge dia 19 a les 14.15 hores per TV3, abans del TNMigdia.

 


 
 
el 16-04-2009 00:46

Le Russe blanc de Rigardà

Il y a quelques jours, Rigardà enterrait un de ses fils. Comme il était parti du "pays" depuis longtemps, pour le "situer", il se chuchotait que c'était le gendre du "Russe blanc".Le Russe blanc , je ne l'ai jamais entendu nommé que sous ce patronyme, tant et si bien qu'avant de lire je n'imaginais même pas qu'il ait pu avoir un vrai nom. Mitrofan Bezsonoff, Mitrofan? ce n'est même pas un prénom de joueur d'échec ni de danseur étoile.

 


 
 
el 16-04-2009 00:39

Entrevista al PAIS 15/09/2005 JORDI PUNTI I JO

El castell dels Puig de Saint-Dizier a Vilaplana del Vallespir  
 


 
 
el 15-04-2009 20:50

Geografia eròtica

Abans de conèixer-la, ell s’estava a la vila, al carrer dels cardaires. Sempre havia tingut el COR SAVI. Son pare ja l’havia avisat:

 


 
 
el 15-04-2009 20:33

ENRIC / HENRI DANOY

Extracte del nostre estudi sobre Enric Danoy publicat in

 


 
 
el 15-04-2009 14:13

ENTREVISTA A l'AVUI 18/11/2004

Entrevista publicada a l'“Avui” el 18/11/04 per Francesc Bombí-Vilaseca
 


 
 
el 15-04-2009 14:11

Pas d'histoires, Messieurs

Quan una comissió de prohoms catalans van anar a veure el president de la República Francesa, Georges Clemenceau, per demanar-li que a la desfilada de la victòria els voluntaris catalans, que havien participat a la Primera Guerra Mundial, desfilessin amb bandera pròpia, diuen que va respondre: "Pas d'histoires, Messieurs!". Aquesta frase, recollida en la novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), resum molt bé el sentit de La guerra dels cornuts, és a dir la guerra de centenars de voluntaris catalans que no es van adonar a temps que l'État francès no mouria un dit a favor de les aspiracions de Catalunya. Joan-Daniel Bezsonoff és professor de llengua catalana a Perpinyà i col·labora habitualment a l'edició rossellonesa del diari "El Punt". Les seves obres més destacades com a novel·lista són: Les rambles de Saigon (1996), Les lletres d'amor no serveixen de res (1997), La revolta dels geperuts (1999), Les dones de paper (2001) i La presonera d'Alger (2002). La guerra dels cornuts va guanyar el premi Just Manuel Casero 2003 que atorga la prestigiosa Llibreria 22 de Girona, obra que confirma el talent narratiu de Bezsonoff. La novel·la es divideix en dues parts: La guerra a França i La guerra a Catalunya. En la primera, l'autor explica la incorporació a files del tinent Alexandre Pagès, rossellonès i periodista a "Le Républicain", de Narbona. Narra l'eufòria inicial dels combatents de la rereguarda, amb la fanfarra de tambors i trompetes, els mocadors voleiant i els petons de les noies, i tot plegat en un esclat de patriotisme i odi contra els boches. La guerra, però, no era una festa. El tinent Pagès experimentarà la mort com un fet molt pròxim, els companys que cauen en una batalla absurda de trinxeres. Una ferida l'apartarà oportunament del front i una casualitat farà que el govern francès el recluti com a espia i el destini com a agregat militar al consulat de França a Barcelona. Aquesta part de la novel·la és dramàtica, intensa, amb una descripció molt viva de la guerra i de la rereguarda on el tinent Pagès ha deixat la dona, amb la qual manté una relació bastant ambigua. En la segona part, l'autor descriu la Barcelona de l'època, amb la seva prosperitat econòmica, la vida frívola de cabarets i teatres, les tensions de l'espionatge entre els alemanys, que tenen un gran prestigi a l'exèrcit espanyol, i els francesos, propers a les inquietuds intel·lectuals, catalanistes i republicanes de les elits del país.

 


 
 
el 15-04-2009 14:09

LA VANGUARDIA 24/02/2004 Rosa Maria Piñol

Article publicat al diari “La Vanguardia” el 24/02/2004 per Rosa Maria Piñol
 


 
 
el 15-04-2009 11:53

EL PAIS 25/03/2004 JORDI PUNTI

Fantasies consistents

Ho va explicar molt bé Josep M. de Sagarra a les seves Memòries: el 1914, quan es va saber que Espanya es mantindria com a país neutral a la Primera Gran Guerra, tothom va començar a prendre partit entre els alemanys o l’exèrcit aliat. Entre els intel·lectuals catalans, “la majoria simpatitzaven amb França”, i l’excepció va ser Eugeni d’Ors: “Es manifestà germanòfil i no se’n sap ben bé el motiu, perquè la seva agilitat espiritual i fins i tot la seva mònita eren de pura filiació francesa”. La societat, ve a dir Sagarra, “s’inflamà d’una bel·licositat grotesca”, i és d’aquest sentiment exaltat que tracta, en darrera instància, l’esplèndida novel·la que ha escrit Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). La guerra dels cornuts narra les peripècies del tinent Alexandre Pagès, un jove de Narbona, catalanista, casat amb una noia de casa bona, que combat al front francès i queda ferit. Quan es recupera, com que parla idiomes, el destinen a Barcelona amb la missió de reclutar joves per lluitar com a voluntaris. La iniciativa —que es va dur a terme de veritat i va tenir paladins ben reals, com el curiós doctor Solé i Pla—és vista pel pancatalanisme nostrat com una oportunitat única per al reconeixement internacional de Catalunya. Com un favor per tornar. Aquest és el marc històric de La guerra dels cornuts, el rerefons que serveix per destacar en primer terme, com en tota bona novel·la, les vicissituds d’uns personatges i una època. La primera part del llibre, "La guerra a França", explica el pas del protagonista pel camp de batalla, i aquest medi hostil i desconegut ens permet endevinar alguns trets del seu caràcter. Tal com comprovàvem a la seva anterior novel·la, La presonera d’Alger, Bezsonoff disfruta narrant la guerra, es complau en la descripció del frenesí irracional del camp de batalla. La segona part, "La guerra a Catalunya",és un retrat de la Barcelona de principis de segle. Alexandre Pagès arriba tot sol a la ciutat i de mica en mica coneix gent, passeja, es deixa aconsellar i s’infiltra en una societat que bull. És la Barcelona de les tertúlies de l’Ateneu, la Barcelona nocturna de la Maisón Dorée, aquella que enyorava Sebastià Gasch de “les cupletistes de la vella guàrdia, fofes i ajamonadas”. Bezsonoff s’ha documentat però no es deixa aclaparar per la informació, i ens explica aquells dies tot seguint els personatges. Hi ha Jordi Camps, el jove ingenu i fàcil de persuadir que marxa cap al front per deixarhi la pell tot llegint la Sylvie de Nerval. Hi ha el doctor Solé i Pla, com dèiem, francòfil, convençut que un dia “la sang dels màrtirs fructificaria la terra catalana”. Hi ha el vescomte Paul de Montpeyroux, un diplomàtic francès que s’ha adaptat al medi com ningú, i que alliçona el narrador en l’art de viure bé, encara que dugui implícit algun desengany de tant en tant. “El vescomte se sentia còmode en la nostra època”, escriu el narrador. “De la mateixa manera, hauria estat romàntic al començament del segle XIX, inquisidor a l’edat mitjana, filòsof a Atenes i profeta a Jerusalem”. Bezsonoff escriu amb una gràcia particular, que prové del seu domini dels registres literaris i d’un gust pel comentari sorneguer. La seva prosa afrancesada és efectiva, brillant, i no em resulta mai pintoresca. Els diàlegs són enlluernadors, els detalls il·luminen el text. M’agrada, per exemple, la descripció d’unes cames femenines: “Unes cames fines, fines... Sense greix. Intactes. Inamovibles com un adjectiu en un sonet de Baudelaire”. Als anys vint, Josep M. de Sagarra es va fer un tip d’escriure articles demanant una nova novel·la catalana. “Avui”, deia en un article de "La Publicitat", “també la nostra vida barcelonesa ofereix una quantitat d’aspectes peculiars, interessantíssims, ben nostres i ben definits, que donen molt camp a córrer a un observador agut, a un creador d’històries i a un constructor de fantasies consistents”. Vet aquí, ni que sigui amb 80 anys de retard.

 


 
 
el 15-04-2009 11:49

La VANGUARDIA 25/02/2004 Julià Guillamon

Mis guerras favoritas

Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat (Perpiñán, 1963) es como aquel tipo de la canción de Brassens que proponía méritos y accésit para las guerras más crueles del siglo. El protagonista de su primera novela, Les rambles de Saigon (1996), era un coronel franco-catalán, que vivía los últimos días de la Indochina francesa. En Les lletres d'amor no serveixen de res (1997) la acción se traslada a Sibi Bel Abbès, durante los desórdenes que precedieron a la evacuación de Argelia. La revolta dels geperuts(1999) pilla a Alexandre Pagès en la caserna Montmorency, en Narbona, “fent el regiment”, las circunstancias lo empujan a disparar en plena calle. La presonera d'Alger (2002) recupera al coronel Valls, en Saigón, y lo sitúa en Argel, enfrentado a los independentistas del FLN. Los libros de Bezsonoff están construidos a partir de una doble línea argumental. Son historias de formación, con una lectura cultural y política. Se estructuran en torno a la figura de un joven idealista, muy leído, tímido con las mujeres. Donde se encuentre, asume el papel del “flâneur”: pasea, va a la biblioteca o al museo, habla con amigos que le aconsejan que se olvide de Claire o de Sophie. A través del vaivén especulativo y sentimental, Bezsonoff consigue un “gruix” que muy pocas novelas catalanas tienen. La educación sentimental es un referente, junto a Guerra y paz de Tolstoi o el “Ferragus” de Balzac. Su catalán no se parece al de ningún otro escritor. Tiene la sutileza de un Josep Sebastià Pons y la gracia del lenguaje popular, directo y escatológico. Es delicado si se trata de crear un clima amoroso, pero brutal cuando describe el impacto que esparce el cerebro de la amada por el escaparate o al descubrir dos cabezas cortadas en un cubo. Los personajes van y vienen por el “continuum” de la Romania, trazando con sus aventuras un nuevo atlas lingüístico. El rosellonés se confunde con el occitano en Narbona, encaja expresiones en francés y en castellano en París y Madrid, en Orán se mezcla con el menorquín y el valenciano de los “pied noirs”. En La guerra dels cornuts ha recuperado el personaje de Alexandre Pagès. Periodista de “L'Indépendant” y “Le Républicain”, autor de una novela sobre la Provenza galorromana, flamante propietario de un De Dion Buton que “vuela” de Narbona a Besiers a cuarenta y cinco kilómetros por hora, Pagès es un símbolo de la Catalunya infeliz. Se ha empapado de los ideales felibristas y catalanistas, y los vive con una pasión pura que no llega a traducirse en realidades prácticas. Desengaño patriótico, decepción literaria, desdicha sentimental van juntas. Sophie es el amor perfecto, pero no vivirá. La revuelta de los viticultores de Narbona acaba como una simple reclamación económica, sin contenido político. Léopoldine es la esposa que pasa de todo. Los catalanes del sur se lanzan a aventuras quijotescas, para recaer en un regionalismo apaleado. El argumento es inédito y sensacional: herido en Ypres, Pagès es reclutado para la guerra secreta y, a causa de sus conocimientos lingüísticos, destinado a Barcelona, donde se dedica a reclutar voluntarios para luchar en la Legión Extranjera. Algunos patriotas creían que la Guerra del 14-18 era una buena oportunidad para internacionalizar el problema catalán, siguiendo el ejemplo de Hungría y Polonia, y que una vez terminada la guerra, por los servicios prestados, obtendrían la libertad de Catalunya. La revolta dels geperuts y La guerra dels cornuts son dos novelas sobre la condición rosellonesa, sobre tipos como Bezsonoff que “encara no s'han empassat el Tractat del Pirineus”, que examinan la historia, buscando el momento en que empezó a torcerse todo. El otro día leyendo los “Ismos” de Gómez de la Serna encontré una frase que me llegó al alma: “La vida está demasiado aplastada y está debajo de los hombres sentados”. Bezsonoff es uno de los primeros que se levantan.

 


 
 
el 14-04-2009 13:32

El museu del cinema

    Ojatz bona gent! Alegratz-vos! Avui no us parlaré ni de la malaguanyada ORTF ni de Frank Sinatra. Aquest estiu, vaig passar per la nova seu delon volia adquirira cura de Lluís López del Castillo ( una obra excel.lent que us recomani )Me'n vaig aprofitar per visitar un museu gironí que no coneixia: el museu del cinema. Aneu a la plaça de la Constitució al corn oposat a la llibreria 22. Aquest és un museu força ben fet, amb una bona biblioteca, on organitzen cicles. Les explicacions — en català, castellà, francès i anglès — són clares i precises. Vaig notar un error només, sense importància a més. Sota una foto, els responsables del museu van confondre l'estrena de la comèdia musical( amb Julie Andrews en el paper principal ) inspirat de llibre de Shaw amb la seua adaptació cinematogràfica de George Cukor ( amb Audrey Hepburn. Calia que hi al·ludís )

 


 
 
el 14-04-2009 12:22

Plutocràcia

Plutocràcia

   Cada 11 de novembre, celebrem l’aniversari de la fi de la primera guerra mundial. Aquesta és l'última gran victòria de l'exèrcit francès. Cal recordar la reacció del mariscal Keitel que, en veure el general de Lattre de Tassigny i la bandera francesa el 8 de maig del 1945, s'exclamà " Els francesos també són aquí! "

 


 
 
el 13-04-2009 11:45

Caràcters segona època octubre 2008

BEZSONOFF, LA GRAN IL·LUSIÓ

Xavier Pla

Vaig conèixer en Joan Daniel Bezsonoff la primavera de 1991. Llavors, vivíem a París, estàvem més prims i transportàvem un bon feix d’il·lusions. Al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, un edifici inflat com una panxa de balena al bell mig del barri del Marais, s’hi reunia, als vespres, una gent diversa i acolorida per aprendre una mica de català. Hi quedaven, encara, alguns exiliats catalans, revellits, entranyables, tots enamorats de la ciutat de la Llum i amb una visió molt plàstica i idealitzada de Catalunya. A les classes, hi apareixen, de tant en tant, ésser singulars, com un físic japonès que volia aprendre la llengua de Gaudí, alguns tristos occitanistes, una senyora belga, gran i elegant, que havia estat alumna de Josep Carner i que passava mig any a Eivissa...

 


 
 
el 11-04-2009 18:19

Ressenya de Vicenç Pagès a Presència, 11/04/2009

suplement del , edició de Perpinyà

 L'home d’enlloc

 


 
 
el 11-04-2009 10:43

EL 18/04 A TV3

El dissabte 18/04 me podreu veure a TV3 al programa  ' Tot un món. ' de 14 h 20 a les 14 h 30, un poc abans de les notícies...  
 


 
 
el 10-04-2009 20:28

Els " dossiers de l'écran "

   Com enyori el temps de l'ORTF! Cada dimarts, al nostre pis de Massy, ciutat a quinze quilòmetres al sud de París, al departament de l'Essonne, nou de trinca ja que s'acabava de desmantelar l'antic Seine-et-Oise, després del telediari presentat per Léon Zitrone, hi havia . Recordeu aquesta música de amb el llibre que s'anava obrint?

 


 
 
el 10-04-2009 13:20

Mossèn Louis Moutier

  El 1997, es va celebrar el centenari de la publicació del, la darrera gran epopeia de Frederic Mistral. Hom va commemorar tamb‚ el centenari d'una altra obra, quasi homònima, de mossèn Moutier ( 1831.1903). S'organitzà un col·loqui a Monteleimar sobre aquest escriptor desconegut. L'estiu passat, la secció del Delfinat de l'Institut d'Estudis Occitans va publicar aquesta miscelúl…nia. Us en recomani la lectura. Fa molts anys que tinc una fal·lera per a la vall del Roine i més precisament per als límits, com més va més teòrics ai las, entre la llengua d'oc i les terres d'oil, ja que els anomenats parlars franco-provençals temps hi ha que no passen d'una mera anècdota. Amb una abnegació i una visió premonitòria de la llengua d'oc, mossèn Louis Moutier va crear una secció dromenca ( m'aventuri amb aquesta catalanització d'aquest gentilici occità per designar el departament del Droma...) del Felibritge. El nostre capellà ja proposava una ortografia calcada en la grafia dels trobadors, adaptable a tots els parlars d'oc, i molt propera així a la tradició ortogràfica catalana.

 


 
 
 
el 09-04-2009 15:12

Retorn a Mistral

El primer llibre, que recordi haver llegit, és, com molts mainatges de la meua generació, d'Alphonse Daudet. Durant tota la seua vida, aquest escriptor, segons la fórmula divertida d'Yvan Audouard, va fer creure als provençals que era de Par¡s, als parisencs que venia de Provença mentre que procedia de Nimes...Encara recordi aquest volum, gastat pels anys i tantes lectures, de la col·lecció Le livre de poche que les gasolineres Elf regalaven amb d'Alain Fournier. Vaig conèixer, doncs, l'existència de Frederic Mistral d'hora.

 


 
 
el 09-04-2009 15:10

CIRDOC

    Sempre m'ha agradat Besiers. Em fa pena que, com a Narbona, tants catalans del nord o del sud hi passin sense parar-hi. Des de la meua adolescència, jo faig festa quan en tinc ganes. Així, he dividit l'any amb les meves celebracions personals desinteressant-me de les festes religioses, republicanes, franceses o catalanes. Quan comença la primavera, pugi a Montoliu, el poble dels llibres a dintre de la Muntanya Negra, a prop de Carcassona. Per l'agost, me'n vaig a Prada. Pel setembre, cap al cap d'Agde. Mes, la festa personal que m'agrada més és de dinar a Besiers a casa d'uns amics qualques dies abans de la "". És un petit consol de no res...M'agrada tant aquesta ciutat que hi he situat l'acció principal de i un capítol de. Allí, recordi, amb enyorer, l'època feliç en què escrivia la meva novel·la.

 


 
 
el 09-04-2009 13:42

Joffre, el botifler

 Malgrat la llegenda, el mariscal Joffre era una nul·litat militar segons tots els historiadors moderns. Autor del pla de defensa que va desembocar en l'ocupació de tots els departaments del nord de França, Joffre va desaprovar la iniciativa del general Gallieni, defensor de la guarnició de París. El vell Gallieni, contra totes les regles militars vigents en aquella època, havia llançat una ofensiva partint de la ciutat que li calia de defendre. Aquella gosadia genial va permetre a l'exèrcit francès de guanyar la primera batalla del Marne que va salvar França d'una nova derrota.

 


 
 
el 09-04-2009 10:12

Colditz

    Fa massa temps que no he evocat els temps gloriosos de la televisió de la meua infància. Us parlaré avui d'una sèrie britànica que potser recordeu: emesa cap al 1975 amb David Mac Callum i Robert Wagner. Aquesta era una sèrie remarcable com moltes produccions de la BBC d'aquella època. Fa que no heu pas oblidat ( . Per la meua part, m'estimava més la Tara King àlies Linda Thorson. I vosaltres? ), ( quina sintonia! ) ni( per cert, si heu capit totes les subtilitats del darrer episodi, escriviu-me…

 


 
 
el 09-04-2009 10:03

Neologismes

    He fullejat fa poc la darrera edició del diccionari Robert, publicada ja fa cinc o sis anys. He llegit amb interès el pròleg d'Alain Rey. El lingüista hi explica que, des del 1968 (data de la primera edició della llengua francesa ha evolucionat força. Una colla de neologismes (no hi ha tants anglicismes com ho diuen...) i de girs s'han introduït en la parla. 

 


 
 
el 08-04-2009 09:24

Ocupació de bijuteria

Ressenya publicada al , 7/04/2009

 


 
 
el 07-04-2009 20:56

El secret de l'ametller

Article publicat al , edició de Girona

Sembla que la nova moda dels diaris de París sigui de denunciar, quaranta anys després, la tortura que l'exèrcit francès va practicara Algèria durant la guerra d'independència del 1954 fins al 1962. N'he parlat amb l'Omar, un amic algerià fill d'un oficial de l'ALN ( ). M'ha dit senzillament:

 


 
 
el 06-04-2009 14:17

El mal de Bezsonoff article de Carles Ribera

 Article de Carles Ribera, publicat a , 5/04/2009

 


 
 
 
el 05-04-2009 23:05

Luis Mariano, imitateur

   Nous nous intéresserons aujourd’hui à un aspect très particulier du talent de Luis Mariano : ses talents d’imitateur.

 


 
 
el 05-04-2009 21:27

Records de la Marenda

Publicat a

Fa molts anys, tenia problemes econòmics com tots els prínceps russos exiliats, problemes econòmics agreujats per una pena d’amor. Per salvar-me de la bancarrota i del deshonor, havia acceptat de donar classes de literatura francesa a adolescents molt malalts. La meva nova escola era el Centre Bouffard-Vercelli. Aquest centre de recuperació, situat en un roquisser roig a l’entrada nord de Cervera, acull les víctimes d’accidents. Al primer pis es troben els malalts sense gravetat que se’n sortiran sense gaire seqüeles. Al segon, la cosa es complica. Hi instal·len les víctimes d’accidents greus. M’estimi més no parlar del tercer pis… La primera vegada que vaig anar a veure en Virgile feia un temps rúfol. M’havien explicat que el pobre noi havia jugat a rugbi fins el dia que va sortir de l’estadi paralitzat. Ara, només podia obrir la boca i els ulls. Tota la resta del cos era inerta. Els nervis no li servien de res. Totalment dependent dels altres. No podia ni mastegar ni mocar-se. Cervera és a una horassa de cotxe de Perpinyà i no sabia com reaccionaria davant d’aquest noi. A Cotlliure la mar ja no blavejava. Era grisa i bonica com la vida. Trista, sense cap vela a l’horitzó. Pensava en la meva estimada que m’havia deixat sense explicació. A Portvendres, que unia la metròpoli als departaments francesos d’Algèria, tot recorda el passat colonial. Els barris de dalt semblen un petit Télemly, el barri de les vil·les "  "  d’Alger, a dalt de les facultats i de les palmeres del Boulevard Saint-Saëns. Els vells pescadors de Portvendres vénen sovint d’Orà o d’Arzew que van deixar quan Algèria va accedir a la independència. A vegades parlen el valencià heretat dels seus avis que s’ha barrejat amb la variant septentrional del català. Pronuncien "  "   i no " " com nosaltres. Per mantenir la ficció de l’Algèria perduda, el monument de Sidi-Ferruch, repatriat també el 1962, vetlla en el port. A partir d’aquest testimoni irrisori, la carretera es fa escabrosa, remingoleja que diuen al Rosselló. El camí gira i gira tant que no tens temps d’admirar el panorama com s’ho mereix. Aquell dia, jo no feia turisme. M’esperava un nou alumne. Em va acollir amb un somriure sense poder tocar-me la mà. Tenia els ulls blaus, d'un blau vivíssim com la mar quan està ben humorada…En Virgile no es planyia mai. De què hauria servit? Els altres pacients, davant tant de coratge, sovint els venien a fer companyia, alhora entristits de veure'l així i content de ser només hemiplègics o mancs. En Virgile somreia i demanava als seus amics que li llegissin les revistes de rugbi. Quan se sentia massa desanimat, volia que el deixessin sol i s'abandonava a la desesperança. Una desesperança digna, normal i humana ja que els seus ulls encara secretaven llàgrimes. Aquest noi, tan digne, m’havia ajudat a estimar millor la vida.

 


 
 
el 05-04-2009 21:17

Boualem Sansal 2

   Fa una colla d'anys que m'apassiona la història d'Algèria. D'Albert Camus a Kateb Yacine, de les guies turístiques del segle XIX fins a les postals de Fort de l'Eau, de la darrera edició del al cuscús, de les cançons de l'Enrico Macias al sense oblidar el vi de Sidi Brahim, m'estimi a manta aquest país. He descobert fa poc una novel·la de categoria: (editat en la col·lecció blanca de Gallimard)de Boualem Sansal, escriptor algerià d'expressió francesa. M'han entusiasmat el to i l'estil d'aquesta obra on s'aiguabarregen el francès literari i l'argot amb alguns claps d'àrab dialectal.

 


 
 
el 05-04-2009 10:06

El perro del vecino

   Article publicat al edició de Perpinyà

Em demano sovint si no valdria més per a tothom que deixés d'escriure en català i adoptés el castellà, el francès o la llengua d'oc. En tinc un fart que els meus articles estiguin retocats per unes quantes persones que tenen un coneixement molt superficial del català. En un article recent, havia escrit fred i no fred. Si la persona que m'ha corregit aquesta suposada falta s'hagués pres la pena de consultar el nou diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, hauria descobert que la forma femenina és tan normativa com la masculina. El corrector o la correctora s'ha pensat " aquest francès ni sap que es diu el fred..." i ja està...Amb un any i mig de col·laboració n'he vist de verdes i de madures. Encara ric d'una modificació grotesca. Havia escrit " M'estimi més comptar " i vaig llegir al " M'estimi més comptar ..." ¿ Divertit, oi? El corrector, que segurament no ha passejat ni pel Rosselló ni per Mallorca i que ha llegit en català les obres obligatòries a la facultat per a treure oposicions, ignora que " un ca " és " un gos " () Per la gent que no coneixen el català del segle XXI, el títol d'aquesta columna donaria en llatí " " en occità de Provença, "" en italià, " " en patuès de París i " en romanès. El mot , que deriva del llatí té molts cosins com ho veieu...És veritat que un corrector no ha de saber llengües...Com tothom, faig faltes d'ortografia en les parles que conec però, cada cop que tinc un dubte, consulto dos o tres diccionaris per treure'n l'aigua clara.

 


 
 
el 05-04-2009 09:58

Del català al Rosselló

     Arran les columnes publicades per en Francís Fabre i en Vicenç Pérez Verdell, desitjava afegir avui el meu gra de sal a la discussió. D'ençà que llegeixi en català, sempre m'ha xocat un fet. Els catalans del Principat escriuen en llur variant dialectal; els valencians en valencià; els mallorquins en mallorquí etc. Només, els nord-catalans escriuen en una mena de català fabrià deslligat de la llengua parlada a llurs comarques . Un segonsl'encertada expressió de Pons. Ara, aquesta llengua que encara parlem, en aquestes terres catalanes actualment sota administració francesa, encara l'anomenen català. Les meues padrines catalanesi el meu padrí català ( l'altre era rus i em va donar el nom de casa...) deien que parlaven català. Per ells, " rossellonès " designava un habitant de la plana. Res més...I tenien raó...M'estimi més que hom parli dels parlars catalans septentrionals. El rossellonès no existeix. Us puc assegurar que entre els parlars de Nils, Cànoes i Pontellà ja apareixen variacions ínfimes...Mit aquí perquè ens fa menester d'una llengua normativa ( gràcies a Pompeu Fabra ja la tenim! ) Em sembla que aquí dalt ja coneixem prou dificultats per crear-ne d'altres...Com més va, més franximans em demanen si hi ha moltes diferències entre el rossellonès i el català! Reservem, doncs, el gentilici rossellonès a tot allò que vulgueu tret de la llengua..

 


 
 
el 04-04-2009 21:02

Ressenya de Xavier Pla a l'Avui 4/04/2009

 Ressenya de Xavier Pla,publicada a , 4/04/2009 

 


 
 
el 04-04-2009 11:02

Audrey Hepburn, Dos a la carretera, Voyage à deux

Article publicat al, edició de Perpinyà,  dimarts 19 d'octubre del 1999

 


 
 
el 04-04-2009 10:50

Prouvènço d'aro / Provença d'ara

 Article publicat al, edició de Perpinyà   

He viscut més de vint anys a Canes i a Niça. Quan vivia a Provença, enyorava el Rosselló i ara que visc aquí m'envisi que he deixat un poc de la meua aima allí. És clar que, per un català del Principat, un català conscient que estima el seu país i no pas un " " com ho escrivia en aquest diari el meu col·lega Joan Peytaví, la situació lingüística de Catalunya Nord fa plorar. Ara bé, si la comparem amb els nostres cosins llenguadocians i provençals vivim a Eldorado. Vaig estudiar l'occità, en les seues variants provençals i niçarda a la facultat de lletres de Niça. Dic voluntàriament estudiar i no aprendre perquè no m'he pres la molèstia d'empassar-me conjugacions i llistes de vocabulari. Me vaig gitar a l'aigua llegint les obres de Mistral, Aubanel i Ives Roqueta. L'occità meridional i el català — sobretot el nostre parlar clafert d'occitanismes — presenten semblances tan pregones que no costa gaire de llegir directament en oc. És una qüestió d'avés. Una de les poques satisfaccions que tinc és de rebre cada mes la revista . Hi descriuen l'actualitat cultural de llur país amb una presentació moderna i una maquetació professional ( fixeu-vos que hi ha fotos en color a la primera i la darrera plana...) ben lluny dels fulls militants, mal fotocopiats amb una tinta que t'embruta les mans ( en conec molts a Catalunya i a Occitània que no reben cap subvenció de ningú i fan la viu-viu amb heroïcitat...). Fidels a l'obra i al pensament de Frederic Mistral, els periodistes de fan servir l'ortografia del Felibritge, un xic irritant al començament i entranyable a la llarga. Proposen una ressenya riquíssima de la cultura provençal sense negligir les altres províncies occitanes ni Catalunya. Amb una situació sociolingüística pitjor que la nostra, sense desanimar-se, publiquen una revista moderna que, un dia, constituirà una enciclopèdia. Adreça: .

 


 
 
el 03-04-2009 22:07

Article de JAUME QUERALT 3/04/2009

Va bé, no? Quina bona primavera! Un Joan-Daniel Bezsonoff que torna amb "" (Ed. L'Avenç) a fer les seves (amb puixança, intel·ligència i eficàcia) per les terres literàries, tabloïds i radio tele visuals. Es fa remarcar, se'l remarca, es guanya punts (de fama sinó  de "retreta") i ens fa guanyar uns quants punts de satisfacció col·lectiva a nosaltres els ganduls del nord del Pirineu. Com si no bastava mi't'aquí el Joan Lluís Lluís, l'altre cavaller de la literatura "nòrdica" que no s'acontenta amb publicar el seu últim titol " sino que es veu coronat amb l'envejat premi de la Crítica de Serra d'Or -la magnífica revista cinquantenària. Merescut? Clar, qua sí! La Catalafònia sembla enamorada del que de fa uns anys neix, madura, es recull del band... de Perpinyà i s'edita i premia Portús avall. El que ens sembla de molt bona salut és que a desgrat de tractats, fronteres i altres trencats hagi sortit un lectorat (a la sociologia de dir-nos la seva gama d'edats) pels llibres nostres -com diria l'Arcàngel del Canigó- amb temàtica, to , treball lingüístic  i plantejament estètic ben diferenciats. Va bé, no? I més bé encara si tots els "nòrdics", evadint-se de les patuleies plornicadores o guerreres, per fi, se'n orgullíen. Caram! Si que 'nem bé: heu vist la Miquela Valls feta corresponsal de l'Institut d'Estudis Catalans (IEA), sols es pot repotegar una cosa que aquesta reconeixença i bell honor no se li fes més aviat a la preciosa estudiosa. Caram!

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 03-04-2009 21:55

Llur president

Article publicat al Punt, edició de Perpinyà

Fa temps que no espiï més perquè, d'uns quants anys ençà, no em fan riure. Trobi tan trist que França tingui com a cap d'estat un incapaç com en Chirac que, francament, no em fa cap gràcia de retrobar-lo en un programa còmic. Et titella em sembla menys grotesc que l'original. Recordeu l'espectacle tan patètic del president de llur República ( com deia el coronel Freslon de la Freslonnière, superior de mon pare a Algèria, condecorant soldats " ...") barallant-se amb policies israelians als barris àrabs de Jerusalem o encara les pallassades de la Copa del Món de futbol quan, amb un coneixement superficial d'aquest esport, analitzava l'estratègia de les millors formacions? Llur president va mostrar així que espia la televisió mentre el senyor Jospin i els seus ministres governen i miren de reduir la desocupació...Francament, imagineu el president Mitterrand o el general De Gaulle rebaixant així llur càrrec fent la " i escridassant als estadis? Quan una conversa rau en Chirac, tothom diu " No és gaire eixorit mes és tan simpàtic..." Ell és ben " ", que diuen a Provença, com si la principal qualitat d'un estadista hagués de ser de suscitar simpatia. Georges Clemenceau, Winston Churchill o Bismarck no eren cap bri simpàtics...Durant l'última campanya presidencial, mentre el batlle de París celebrava els mèrits de la poma mirant de passar davant del senyor Balladur, recordi que va prometre que gestionaria França com havia gestionat París. El 1974, va trair Jacques Chaban-Delmas; el 1981 va apunyalar Valéry Giscard d'Estaing. En subjectes tan greus com Europa, va afirmar-ho tot i el seu contrari. Seria interessant de rellegir la premsa de l'època. Al mateix mes, va declarar que caldria renegociar el tractat de Maastrich i, uns quants dies més tard, que no calia tocar-lo! Vaig jutjar-lo definitivament aquell dia...Seria massa fàcil de recordar les seues declaracions sobre les llengües regionals i el seu refús de signar la Carta...No! Malgrat les guerres colonials i l'extermini cultural, no crec que l'estat francès es mereixés un president tan calamitós...

 


 
 
el 01-04-2009 18:55

Ressenya de Joan Pere Sunyer

Potser Una educació francesa no sigui exactament el llibre idoni en aquests moments, però tant se val, a penes agafat ja no el podia deixar. Quantes vegades vaig haver de suspendre la lectura per deixar la mirada, enterbolida i vaga, errar cap a uns horitzons de dintre tendrament borrosos. Nostàlgia. "La peŀlícula mig esfumada" com diu ell. La dita que pretén que ningú no guareix mai de la seva infància, en aquest llibre, troba la seva completa il·lustració. No cal dir-ho, no comparteixo totes les opinions d'en Jean-Daniel Bezsonoff, fins i tot, de cap manera no puc admetre alguns dels seus judicis. No importa. Quin llibre tan bonic