VEF Blog

Extracte del nostre estudi sobre Enric Danoy publicat in

Plutocràcia

   Cada 11 de novembre, celebrem l’aniversari de la fi de la primera guerra mundial. Aquesta és l'última gran victòria de l'exèrcit francès. Cal recordar la reacció del mariscal Keitel que, en veure el general de Lattre de Tassigny i la bandera francesa el 8 de maig del 1945, s'exclamà " Els francesos també són aquí! "

BEZSONOFF, LA GRAN IL·LUSIÓ

Xavier Pla

Vaig conèixer en Joan Daniel Bezsonoff la primavera de 1991. Llavors, vivíem a París, estàvem més prims i transportàvem un bon feix d’il·lusions. Al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, un edifici inflat com una panxa de balena al bell mig del barri del Marais, s’hi reunia, als vespres, una gent diversa i acolorida per aprendre una mica de català. Hi quedaven, encara, alguns exiliats catalans, revellits, entranyables, tots enamorats de la ciutat de la Llum i amb una visió molt plàstica i idealitzada de Catalunya. A les classes, hi apareixen, de tant en tant, ésser singulars, com un físic japonès que volia aprendre la llengua de Gaudí, alguns tristos occitanistes, una senyora belga, gran i elegant, que havia estat alumna de Josep Carner i que passava mig any a Eivissa...

  El 1997, es va celebrar el centenari de la publicació del, la darrera gran epopeia de Frederic Mistral. Hom va commemorar tamb‚ el centenari d'una altra obra, quasi homònima, de mossèn Moutier ( 1831.1903). S'organitzà un col·loqui a Monteleimar sobre aquest escriptor desconegut. L'estiu passat, la secció del Delfinat de l'Institut d'Estudis Occitans va publicar aquesta miscelúl…nia. Us en recomani la lectura. Fa molts anys que tinc una fal·lera per a la vall del Roine i més precisament per als límits, com més va més teòrics ai las, entre la llengua d'oc i les terres d'oil, ja que els anomenats parlars franco-provençals temps hi ha que no passen d'una mera anècdota. Amb una abnegació i una visió premonitòria de la llengua d'oc, mossèn Louis Moutier va crear una secció dromenca ( m'aventuri amb aquesta catalanització d'aquest gentilici occità per designar el departament del Droma...) del Felibritge. El nostre capellà ja proposava una ortografia calcada en la grafia dels trobadors, adaptable a tots els parlars d'oc, i molt propera així a la tradició ortogràfica catalana.

El primer llibre, que recordi haver llegit, és, com molts mainatges de la meua generació, d'Alphonse Daudet. Durant tota la seua vida, aquest escriptor, segons la fórmula divertida d'Yvan Audouard, va fer creure als provençals que era de Par¡s, als parisencs que venia de Provença mentre que procedia de Nimes...Encara recordi aquest volum, gastat pels anys i tantes lectures, de la col·lecció Le livre de poche que les gasolineres Elf regalaven amb d'Alain Fournier. Vaig conèixer, doncs, l'existència de Frederic Mistral d'hora.

    Sempre m'ha agradat Besiers. Em fa pena que, com a Narbona, tants catalans del nord o del sud hi passin sense parar-hi. Des de la meua adolescència, jo faig festa quan en tinc ganes. Així, he dividit l'any amb les meves celebracions personals desinteressant-me de les festes religioses, republicanes, franceses o catalanes. Quan comença la primavera, pugi a Montoliu, el poble dels llibres a dintre de la Muntanya Negra, a prop de Carcassona. Per l'agost, me'n vaig a Prada. Pel setembre, cap al cap d'Agde. Mes, la festa personal que m'agrada més és de dinar a Besiers a casa d'uns amics qualques dies abans de la "". És un petit consol de no res...M'agrada tant aquesta ciutat que hi he situat l'acció principal de i un capítol de. Allí, recordi, amb enyorer, l'època feliç en què escrivia la meva novel·la.

 Malgrat la llegenda, el mariscal Joffre era una nul·litat militar segons tots els historiadors moderns. Autor del pla de defensa que va desembocar en l'ocupació de tots els departaments del nord de França, Joffre va desaprovar la iniciativa del general Gallieni, defensor de la guarnició de París. El vell Gallieni, contra totes les regles militars vigents en aquella època, havia llançat una ofensiva partint de la ciutat que li calia de defendre. Aquella gosadia genial va permetre a l'exèrcit francès de guanyar la primera batalla del Marne que va salvar França d'una nova derrota.

    Fa massa temps que no he evocat els temps gloriosos de la televisió de la meua infància. Us parlaré avui d'una sèrie britànica que potser recordeu: emesa cap al 1975 amb David Mac Callum i Robert Wagner. Aquesta era una sèrie remarcable com moltes produccions de la BBC d'aquella època. Fa que no heu pas oblidat ( . Per la meua part, m'estimava més la Tara King àlies Linda Thorson. I vosaltres? ), ( quina sintonia! ) ni( per cert, si heu capit totes les subtilitats del darrer episodi, escriviu-me…

    He fullejat fa poc la darrera edició del diccionari Robert, publicada ja fa cinc o sis anys. He llegit amb interès el pròleg d'Alain Rey. El lingüista hi explica que, des del 1968 (data de la primera edició della llengua francesa ha evolucionat força. Una colla de neologismes (no hi ha tants anglicismes com ho diuen...) i de girs s'han introduït en la parla. 

Ressenya publicada al , 7/04/2009

Article publicat al , edició de Girona

Sembla que la nova moda dels diaris de París sigui de denunciar, quaranta anys després, la tortura que l'exèrcit francès va practicara Algèria durant la guerra d'independència del 1954 fins al 1962. N'he parlat amb l'Omar, un amic algerià fill d'un oficial de l'ALN ( ). M'ha dit senzillament:

   Nous nous intéresserons aujourd’hui à un aspect très particulier du talent de Luis Mariano : ses talents d’imitateur.

Publicat a

Fa molts anys, tenia problemes econòmics com tots els prínceps russos exiliats, problemes econòmics agreujats per una pena d’amor. Per salvar-me de la bancarrota i del deshonor, havia acceptat de donar classes de literatura francesa a adolescents molt malalts. La meva nova escola era el Centre Bouffard-Vercelli. Aquest centre de recuperació, situat en un roquisser roig a l’entrada nord de Cervera, acull les víctimes d’accidents. Al primer pis es troben els malalts sense gravetat que se’n sortiran sense gaire seqüeles. Al segon, la cosa es complica. Hi instal·len les víctimes d’accidents greus. M’estimi més no parlar del tercer pis… La primera vegada que vaig anar a veure en Virgile feia un temps rúfol. M’havien explicat que el pobre noi havia jugat a rugbi fins el dia que va sortir de l’estadi paralitzat. Ara, només podia obrir la boca i els ulls. Tota la resta del cos era inerta. Els nervis no li servien de res. Totalment dependent dels altres. No podia ni mastegar ni mocar-se. Cervera és a una horassa de cotxe de Perpinyà i no sabia com reaccionaria davant d’aquest noi. A Cotlliure la mar ja no blavejava. Era grisa i bonica com la vida. Trista, sense cap vela a l’horitzó. Pensava en la meva estimada que m’havia deixat sense explicació. A Portvendres, que unia la metròpoli als departaments francesos d’Algèria, tot recorda el passat colonial. Els barris de dalt semblen un petit Télemly, el barri de les vil·les "  "  d’Alger, a dalt de les facultats i de les palmeres del Boulevard Saint-Saëns. Els vells pescadors de Portvendres vénen sovint d’Orà o d’Arzew que van deixar quan Algèria va accedir a la independència. A vegades parlen el valencià heretat dels seus avis que s’ha barrejat amb la variant septentrional del català. Pronuncien "  "   i no " " com nosaltres. Per mantenir la ficció de l’Algèria perduda, el monument de Sidi-Ferruch, repatriat també el 1962, vetlla en el port. A partir d’aquest testimoni irrisori, la carretera es fa escabrosa, remingoleja que diuen al Rosselló. El camí gira i gira tant que no tens temps d’admirar el panorama com s’ho mereix. Aquell dia, jo no feia turisme. M’esperava un nou alumne. Em va acollir amb un somriure sense poder tocar-me la mà. Tenia els ulls blaus, d'un blau vivíssim com la mar quan està ben humorada…En Virgile no es planyia mai. De què hauria servit? Els altres pacients, davant tant de coratge, sovint els venien a fer companyia, alhora entristits de veure'l així i content de ser només hemiplègics o mancs. En Virgile somreia i demanava als seus amics que li llegissin les revistes de rugbi. Quan se sentia massa desanimat, volia que el deixessin sol i s'abandonava a la desesperança. Una desesperança digna, normal i humana ja que els seus ulls encara secretaven llàgrimes. Aquest noi, tan digne, m’havia ajudat a estimar millor la vida.

Em demano sovint si no valdria més per a tothom que deixés d'escriure en català i adoptés el castellà, el francès o la llengua d'oc. En tinc un fart que els meus articles estiguin retocats per unes quantes persones que tenen un coneixement molt superficial del català. En un article recent, havia escrit fred i no fred. Si la persona que m'ha corregit aquesta suposada falta s'hagués pres la pena de consultar el nou diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, hauria descobert que la forma femenina és tan normativa com la masculina. El corrector o la correctora s'ha pensat " aquest francès ni sap que es diu el fred..." i ja està...Amb un any i mig de col·laboració n'he vist de verdes i de madures. Encara ric d'una modificació grotesca. Havia escrit " M'estimi més comptar " i vaig llegir al " M'estimi més comptar ..." ¿ Divertit, oi? El corrector, que segurament no ha passejat ni pel Rosselló ni per Mallorca i que ha llegit en català les obres obligatòries a la facultat per a treure oposicions, ignora que " un ca " és " un gos " () Per la gent que no coneixen el català del segle XXI, el títol d'aquesta columna donaria en llatí " " en occità de Provença, "" en italià, " " en patuès de París i " en romanès. El mot , que deriva del llatí té molts cosins com ho veieu...És veritat que un corrector no ha de saber llengües...Com tothom, faig faltes d'ortografia en les parles que conec però, cada cop que tinc un dubte, consulto dos o tres diccionaris per treure'n l'aigua clara.

 Ressenya de Xavier Pla,publicada a , 4/04/2009 

Article publicat al, edició de Perpinyà,  dimarts 19 d'octubre del 1999

 Article publicat al, edició de Perpinyà   

He viscut més de vint anys a Canes i a Niça. Quan vivia a Provença, enyorava el Rosselló i ara que visc aquí m'envisi que he deixat un poc de la meua aima allí. És clar que, per un català del Principat, un català conscient que estima el seu país i no pas un " " com ho escrivia en aquest diari el meu col·lega Joan Peytaví, la situació lingüística de Catalunya Nord fa plorar. Ara bé, si la comparem amb els nostres cosins llenguadocians i provençals vivim a Eldorado. Vaig estudiar l'occità, en les seues variants provençals i niçarda a la facultat de lletres de Niça. Dic voluntàriament estudiar i no aprendre perquè no m'he pres la molèstia d'empassar-me conjugacions i llistes de vocabulari. Me vaig gitar a l'aigua llegint les obres de Mistral, Aubanel i Ives Roqueta. L'occità meridional i el català — sobretot el nostre parlar clafert d'occitanismes — presenten semblances tan pregones que no costa gaire de llegir directament en oc. És una qüestió d'avés. Una de les poques satisfaccions que tinc és de rebre cada mes la revista . Hi descriuen l'actualitat cultural de llur país amb una presentació moderna i una maquetació professional ( fixeu-vos que hi ha fotos en color a la primera i la darrera plana...) ben lluny dels fulls militants, mal fotocopiats amb una tinta que t'embruta les mans ( en conec molts a Catalunya i a Occitània que no reben cap subvenció de ningú i fan la viu-viu amb heroïcitat...). Fidels a l'obra i al pensament de Frederic Mistral, els periodistes de fan servir l'ortografia del Felibritge, un xic irritant al començament i entranyable a la llarga. Proposen una ressenya riquíssima de la cultura provençal sense negligir les altres províncies occitanes ni Catalunya. Amb una situació sociolingüística pitjor que la nostra, sense desanimar-se, publiquen una revista moderna que, un dia, constituirà una enciclopèdia. Adreça: .

Fa temps que no espiï més perquè, d'uns quants anys ençà, no em fan riure. Trobi tan trist que França tingui com a cap d'estat un incapaç com en Chirac que, francament, no em fa cap gràcia de retrobar-lo en un programa còmic. Et titella em sembla menys grotesc que l'original. Recordeu l'espectacle tan patètic del president de llur República ( com deia el coronel Freslon de la Freslonnière, superior de mon pare a Algèria, condecorant soldats " ...") barallant-se amb policies israelians als barris àrabs de Jerusalem o encara les pallassades de la Copa del Món de futbol quan, amb un coneixement superficial d'aquest esport, analitzava l'estratègia de les millors formacions? Llur president va mostrar així que espia la televisió mentre el senyor Jospin i els seus ministres governen i miren de reduir la desocupació...Francament, imagineu el president Mitterrand o el general De Gaulle rebaixant així llur càrrec fent la " i escridassant als estadis? Quan una conversa rau en Chirac, tothom diu " No és gaire eixorit mes és tan simpàtic..." Ell és ben " ", que diuen a Provença, com si la principal qualitat d'un estadista hagués de ser de suscitar simpatia. Georges Clemenceau, Winston Churchill o Bismarck no eren cap bri simpàtics...Durant l'última campanya presidencial, mentre el batlle de París celebrava els mèrits de la poma mirant de passar davant del senyor Balladur, recordi que va prometre que gestionaria França com havia gestionat París. El 1974, va trair Jacques Chaban-Delmas; el 1981 va apunyalar Valéry Giscard d'Estaing. En subjectes tan greus com Europa, va afirmar-ho tot i el seu contrari. Seria interessant de rellegir la premsa de l'època. Al mateix mes, va declarar que caldria renegociar el tractat de Maastrich i, uns quants dies més tard, que no calia tocar-lo! Vaig jutjar-lo definitivament aquell dia...Seria massa fàcil de recordar les seues declaracions sobre les llengües regionals i el seu refús de signar la Carta...No! Malgrat les guerres colonials i l'extermini cultural, no crec que l'estat francès es mereixés un president tan calamitós...