VEF Blog

Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
 
posté le 17-04-2009 à 13:20:47

Entrevista amb LA ClAU 30/09/2006

Dissabte, 30.9.2006. 00:00h

 

                                                               

 

 

 

Bezsonoff, el qui s’atreveix a criticar el mariscal Joffre

L’escriptor Joan Daniel Bezsonoff, que va aglutinant èxits editorials, va crear polèmica la primavera del 2006 amb "La guerra dels cornuts", una novel·la històrica que escarneix breument el mariscal català

 Criticar Georges Bush o Napoleó, sí, criticar les elits nord-catalanes, no… Bezsonoff, de 43 anys, reconegut de Perpinyà a Barcelona, amb set obres al mercat, té el virus de l’arxiu, que li permet acostar-se honestament a la realitat històrica. Malgrat això, la seua visió integral de Joffre a la novel·la "La guerra dels cornuts" ha enfadat l’ajuntament de Ribesaltes, la pàtria del militar català, i van cancel·ar l’acte de presentació previst el 24 de maig del 2006.

la clau : El cas Joffre demostra que és impossible criticar els catalans ?

Joan Daniel Bezsonoff : ... Bé, primer, un familiar d’en Joffre me va escriure defensant el seu parent, després el diari L’Indépendant va afirmar que el llibre era una provocació ja que atacava la figura d’en Joffre, i en acabar el consistori de Ribesaltes va suprimir l’acte de presentació de la novel·la, on escric : "A desgrat dels comunicats de victòria publicats freqüentment i l'escassetat dels meus coneixements estratègics, la meua experiència del front m'havia permès de copsar la nul·litat del general Joffre. No entenia com el més famós dels catalans podia passar per un nou Alexandre mentre Bèlgica i tots els departaments del nord eren ocupats pels alemanys Malgrat els èxits inicials, l'enemic no podia vèncer la nostra resistència"… Objectivament, al cap d’un mes de guerra, al setembre del 1914, quan tens mitja França envaïda, el balanç no és pas exaltant…

la clau : Habitualment l’opinió pública acaba admetent les errades de les grans personalitats!

J.D.B. : En teoria, sí. Mira el mariscal Pétain, que gaudia d’una imatge excel·lent abans que es voludés amb els nazis, o ara amb De Gaulle es parla de les massacres de harkis a Algèria… El sentiment públic canvia. Ara bé, a Ribesaltes, quan vaig aconseguir presentar el llibre el juliol 2006, força vells del vilatge me van dir "En Joffre era pas guaire estimat aquí, li deien el "carnisser de la Marna" o "el Carnaval Joffre". A la realitat, ja als anys 1930, l’historiador militar britànic Basil Henry Liddell Hart ja afirmava que en Joffre era una nul·litat. El veritable vencedor de la batalla de la Marna és el mariscal Gallieni. En Joffre, el nostre estimat mariscal català, ni és enterrat al seu vilatge! La gent de Ribesaltes no el podien pas veure i ara és recuperat per l’ajuntament que no té pas ningú més per valorar. Només perpetuen una visió positiva però el 1915, arran de la batalla de la Marna ja hi havia gent que li tenia admiració i gent que no. El 1916, al veure la seua incapacitat, el van fotre fora, li van donar el bastó de mariscal, confiant-li una missió a Estats Units per desfer-se’n.

la clau : Doncs la Catalunya nord es delecta celebrant fracassos?

J.D.B. : Exactament, celebrem l’Arthur Conte, fill de la vila de Salses, que viu a París sense voler tornar mai aquí. Aquell senyor que fou PDG de l’ORTF, controlant la ràdio-televisió francesa el 1972, no hi ha deixat ni una emprempta! Qui tenim més a casa nostra? Annie Pujol, Charlotte Julian, Dani, Jacques Séguéla? Ens agafem a les branques, i el cas Joffre representa mostrar a la gent d’aquí que sent hexagonals poden arribar a les capes de l’estat fins ser "chef de l’état-major de l’armée française", el que no està pas malament… (Bezsonoff, maliciós, esbossa un somriure)... Encara que en Joffre sigui una merda, és un personatge històric i encara se sabrà qui va ser d’ací cinc segles. Si renuncies a la catalanitat, pots acabar al "Petit Larousse"...

la clau : L’escarniment públic ha mort a Catalunya nord, si bé als anys 1950 o fins més tard, la tropa teatral Les Tréteaux escarnia tot el país i una revista tipus "Tramontane" opinava lliurement sobre el país…

J.D.B. : Això ha desaparegut i és cert que ara es pot criticar la Mireille Mathieu però no pas el cantant nostre Albert Bueno... Com que la crítica palesa l’èxit, la crítica és absent. Per això ajuden els mèdies d’ara dient "això és la Cultura catalana". L’escriptor Joan Lluís Lluís, i jo, que sem d’aquí i fem cultura catalana, existim pas, fins i tot quan sem traduïts en francès. El català és pas seriós: és la sardana, menjar cargols, l’USAP, el Burro Català i conyaries. Això els agrada. La cultura catalana espiritual els interessa pas. Qui parla del genial enginyer agrònom Jaubert de Paçà o de Bernat Desclot, un dels més grans autors de la literatura catalana medieval, o de na Maria Antigó, la monja nord-catalana que espera beatificació des de fa 4 segles? Només parlen del pintor Jacint Rigau perquè va fer carrera a Versalles amb Lluís XIV…

la clau : Doncs no es pot criticar sanament els catalans..?

J.D.B. : Si ho vols fer en francès, doncs amb incidència, és impossible. En català, tot el que vulguis, perquè és marginal. Quan eri adolescent, el còmic Thierry Le Luron, plasmant els tics dels artistes i els polítics, els feia progressar, rectificaven… Però sense crítica no pots pas millorar.

La guerra dels cornuts, editorial Empúries, 2004.

 

 

 

Commentaires

JPS le 18-04-2009 à 09:48:14
Et dono tota la raó en aquest assumpte.