VEF Blog

 Article publicat al Punt, edició de Perpinyà   

   He viscut més de vint anys a Canes i a Niça. Quan vivia a Provença, enyorava el Rosselló i ara que visc aquí m'envisi que he deixat un poc de la meua aima allí. És clar que, per un català del Principat, un català conscient que estima el seu país i no pas un " català per inèrcia " com ho escrivia en aquest diari el meu col·lega Joan Peytaví, la situació lingüística de Catalunya Nord fa plorar. Ara bé, si la comparem amb els nostres cosins llenguadocians i provençals vivim a Eldorado. Vaig estudiar l'occità, en les seues variants provençals i niçarda a la facultat de lletres de Niça. Dic voluntàriament estudiar i no aprendre perquè no m'he pres la molèstia d'empassar-me conjugacions i llistes de vocabulari. Me vaig gitar a l'aigua llegint les obres de Mistral, Aubanel i Ives Roqueta. L'occità meridional i el català — sobretot el nostre parlar clafert d'occitanismes — presenten semblances tan pregones que no costa gaire de llegir directament en oc. És una qüestió d'avés. Una de les poques satisfaccions que tinc és de rebre cada mes la revista Prouvènço d'aro. Hi descriuen l'actualitat cultural de llur país amb una presentació moderna i una maquetació professional ( fixeu-vos que hi ha fotos en color a la primera i la darrera plana...) ben lluny dels fulls militants, mal fotocopiats amb una tinta que t'embruta les mans ( en conec molts a Catalunya i a Occitània que no reben cap subvenció de ningú i fan la viu-viu amb heroïcitat...). Fidels a l'obra i al pensament de Frederic Mistral, els periodistes de Prouvènço d'aro fan servir l'ortografia del Felibritge, un xic irritant al començament i entranyable a la llarga. Proposen una ressenya riquíssima de la cultura provençal sense negligir les altres províncies occitanes ni Catalunya. Amb una situació sociolingüística pitjor que la nostra, sense desanimar-se, publiquen una revista moderna que, un dia, constituirà una enciclopèdia. Adreça: Tricìo Dupuy, 18 carriera de Beyrouth, 13009 Marselha.