VEF Blog

Entrevista al PAIS 15/09/2005 JORDI PUNTI I JO

Jo no tinc imaginació”, diu Joan-Daniel Bezsonoff, i s’equivoca. Les seves novel·les el desmenteixen, perquè són sempre l’obra d’una imaginació arrauxada i juganera. Que es recolza, això sí, en els grans fets de la història per novel·lar la vida de gent més aviat normal. D’aquest ofici n’és una excel·lent mostra Les amnèsies de Déu , la novel·la que Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ha presentat aquesta setmana. Bezsonoff ha publicat fins avui dia set novel·les. Diu que en té tres més al calaix i que està escrivint unes memòries familiars. Els quatre primers llibres van aparèixer a les Edicions del Trabucaire, a Perpinyà, i les altres a l’editorial Empúries: La presonera d’Alger (2002) i La guerra dels cornuts (2004). Les amnèsies de Déu transcorre durant la II Guerra Mundial i narra les peripècies d’una família delVallespir, a la Catalunya Nord: dos dels fills són cridats a files franceses i la filla veu com el seu promès també se’n va a la guerra.Amés, l’oncle de la família també és cridat com a capellà castrense i ha d’allunyar-se de la seva amant —la novel·la comença amb aquesta frase: “Mossèn Puig s’estimava molt les dones”—. Les opinions d’aquests personatges sobre la situació viscuda a França —les idees antisemites, l’armistici, el règim de Vichy— conviuen amb l’avenç de la guerra i conformen una novel·la de molt bon llegir, irònica i en alguns moments cruel. Bezsonoff parla com escriu: és impetuós, lúcid; a vegades és genial i a vegades es contradiu. 

La guerra dels cornuts passava durant la I Guerra Mundial. Les amnèsies de Déu se situa a la segona.Per què sempre escriu sobre les guerres?

 Perquè la gent feliç no té història. Jo no tinc imaginació i les guerres sempre tenen història. Desgraciadament, la felicitat és molt avorrida. A més, els meus avis sempre explicaven coses de la II Guerra. El meu besavi català no va anar a Cuba, el meu besavi va anar a la guerra i es va morir a Verdun, com tothom.

 No és veritat que vostè no tingui imaginació...

 L’argument d’aquesta novel ·la no és meu. Jo m’he limitat a agafar-ne un que ja existia. L’escriptor Lucien Rebatet, que era un personatge extraordinari i surt un moment al meu llibre, va escriure la novel·la Les Deux étendards. Doncs bé, en un moment del llibre explicava una novel·la perduda sobre un “capellà cardaire que venia canons”. Jo he agafat aquell argument i l’he escrit. Rebatet era un antisemita i anticlerical; com Céline, els alemanys i tot el trobaven repugnant.

 Ara que parla d’antisemites: a la novel·la apareixen uns seguidors de Maurras i l’Action Française que estan perplexos perquè els alemanys també són antisemites.

És que durant un moment no era tan clar que hi hagués bons i dolents. Hi havia molts col·laboracionistes francesos. Sense l’ajut de la policia francesa, els alemanys no haurien arrestat tants jueus. En francès diem “Un passé qui ne passe pas”. Un passat que es queda a la gola. El 1942 va canviar tot perquè fins aleshores hi havia la il·lusió d’una França lliure, a causa del govern de Vichy. El meu avi i molta gent de la seva generació, per exemple, estimaven Pétain i De Gaulle per igual. Eren l’espasa i l’escut, deien. L’error del mariscal va ser quedar-se amb els alemanys i acceptar coses inacceptables. Li van posar un avió perquè se n’anés a Alger i no ho va voler. Es clar que tenia 86 anys i on havia d’anar, a aquella edat. Però si se n’hagués anat, ara encara seria un heroi nacional. En francès hi ha un proverbi terrible que diu que “l’infern es pavimenta amb bones intencions”.

 L’ambient de guerra sovint es contraposa amb cites de cançons, escenes de pel·lícules... ¿Ho fa per treure-li gravetat?

 Hi ha una escena atroç d’un milicià que viola i mata una noia tot recitant Baudelaire. La cultura no serveix de res, l’humanisme no serveix de res. Desgraciadament. Pot ser un refugi, però també és una arma.

 Durant la novel·la vostè cita unes quantes vegades a l’actor Fernandel. ¿El capellà de la novel·la té la seva cara?

 No, millor per ell, pobre Fernandel. El capellà seria com jo, però més gras i amb sotana.

Li puc fer una pregunta que també li farien a Madrid? Per què escriu en català?

 ¿Por qué no? Un dia faré un llibre que es digui Jo no sóc espanyol i vosaltres sí. A mi m’hauria agradat ser espanyol. França és fantàstica si ets francès, però si ets català, bretó, cors..., no existeixes. El català és un fantasma legal a França, és el bable. És un dialecte de luxe. A més, la literatura francesa publicada actualment em sembla indecent, lamentable. Tot són històries sense interès, mal escrites, de gent que es masturba en un lavabo d’autopista. La literatura catalana és molt millor. Jo sempre dic: “Sóc francès, però m’estic curant”.

I per què escriu, doncs, en català?

 En català escric a pèl, despullat. Tinc un estil més senzill. Cal que la imatge sigui al verb. Quan escric en francès, ho faig com un professor. És una influència inconscient i em converteixo en un mal Flaubert, en un mal Balzac. En català escric sense greix, amb concisió. Vaig al cor de la llengua sense caure en l’amanerament. Quan en català em passi com amb el francès, em passaré al castellà. O al rus, si l’arribo a dominar algun dia.

 Sovint fa la impressió que la llengua catalana és un personatge més dels seus llibres. Com si la història fos gairebé una excusa per poder-los escriure en català.

 Sempre m’ha interessat la lenta l’agonia del català al Rosselló. El moment clau és la II Guerra Mundial, que significa la fi d’un món i d’una època. El pas del cavall al tractor, pardon, du cheval au tracteur... Amb els meus pares parlo en francès i amb els meus avis parlava en català. Quan escric, el meu objectiu és ser comprès a tot Catalunya.

 La seva prosa sembla escrita a rauxes, a impulsos.

Sí, però reescric molt. I tallo molt, com un artesà tossut. Podo i podo cada dia, com si la meva vida en depengués. Com diu en Joan- Lluís Lluís, “kill the babies”. Per salvar la tribu a vegades s’han de matar els nens. I també penso en aquella frase de Flaubert: “Cal malfiar-se dels balls de màscares de la imaginació”.

 Un altre cop la imaginació...

Jo no llegeixo. Jo em documento. I això és molest. Llegeixo guies turístiques d’abans com Les Guides Bleues o les guies Baedeker, diaris... Donaria mitja vida per tenir totes les guies de telèfons d’abans. Hi és tot