http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 19-11-2019 17:11

Entrevista amb Miquel Riera

EL PUNT AVUI, 19 de novembre del 2019 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MIQUEL RIERA - GIRONA

Què és “Les set vides d’un gat rus”?

Són qua­tre lli­bres en un. Un Bez­so­noff de but­xaca que per­metrà resol­dre els pro­ble­mes d’espai a les cases (riu). Són tres lli­bres meus de memòries publi­cats a l’Avenç, més un inèdit: La java­nesa. No són exac­ta­ment els matei­xos tex­tos, perquè els he polit per dotar-los de l’exigència que mereix la lite­ra­tura memo­rialística. Així, he tret anècdo­tes que eren repe­ti­des i he millo­rat l’estil en gene­ral, que he inten­tat fer una mica més agra­da­ble.

I “La java­nesa” què és?

És també lite­ra­tura memo­rialística. Hi explico una història d’amor real que em va pas­sar fa trenta anys i que he deci­dit publi­car-la ara perquè, després de tant de temps, ja no crec que puguem par­lar de xafar­de­ria. És un lli­bre que té un his­to­rial llarg i en el qual explico que em vaig ena­mo­rar d’una noia l’any 1989, al cos­tat de Lió. La base del lli­bre és una mena de die­tari que he anat reto­cant i del qual final­ment n’he eli­mi­nat la mei­tat del relat. Coses que he pen­sat que no interes­sa­ven per res, com el color del ves­tit que duia tal dia la noia i altres simi­lars. També diàlegs que havia apun­tat –ho apun­tava tot en aquell moment!– i que ara he tro­bat que no tenen cap interès. Tot el que feia bai­xar el nivell lite­rari ho he tret.

Per què es defi­neix com un gat rus?

Pri­mer hi ha el meu nom, Bez­so­noff, evi­dent­ment. Dels qua­tre avis, en tinc tres de cata­lans i un de rus, que m’ha dei­xat el cognom. Evi­dent­ment, el nom fa la cosa. Jo sóc tant empor­danès com rus. El meu avi Mon­ta­lat venia de l’Empordà. El meu pare era metge mili­tar a l’exèrcit francès i, a França, per tal d’evi­tar un pro­nun­ci­a­mi­ento –una paraula espa­nyola, per cert– mira­ven de tren­car l’espe­rit de cos. Això volia dir que un ofi­cial era tras­lla­dat cada qua­tre o cinc anys com a molt. Per això he tin­gut mol­tes vides i per això hi he posat un gat al títol, que aquí sé que tenen set vides, però que a França en poden tenir tant cinc com set, depe­nent de la raça. Set vides, doncs, i final­ment, rus, que ho vaig afe­gir perquè que­dava bé (riu). De fet, es pot dir que sóc un rus ros­se­llonès.

Vostè mateix ho defi­neix en un dels lli­bres: “en el meu entre­llat d’ànimes entor­to­lli­ga­des, em senti àrtic entre els cata­lans, meri­di­o­nal amb els fran­ce­sos i pro­vençal amb els occi­tans”

Quan vaig des­co­brir la meva pan­ca­ta­la­ni­tat, que no la meva cata­la­ni­tat perquè jo sem­pre m’he sen­tit sem­pre català, vaig ado­nar-me que hi havia altres cata­lans al sud del Piri­neu. Un canvi de xip que em va cos­tar molt. Jo era un francès del midi, del sud, com si fos un espa­nyol d’Huelva. I de cop des­co­breixo que sóc del nord! Un català del nord. Això és ben estrany.

Per què li atrau tant el pas­sat?

Abans no hi pen­sava tant en el pas­sat. Ha estat a par­tir de la des­a­pa­rició efec­tiva de la llen­gua cata­lana a casa meva i d’altres can­vis que m’ha tocat viure. Fa només vint anys si venies al meu poble, a Nils, i volies entre­vis­tar gent par­lant en català, no hi havia cap pro­blema. Ara, si vols tro­bar inter­lo­cu­tors en català quasi bé has d’aga­far hora com per anar al metge. Hem pas­sat d’un 90 per cent al 10 per cent de par­lants en català. I això en una vida humana et marca. Hi ha gent que estu­dia català a París i em diuen que han vin­gut al Ros­selló i han vist que ningú no hi parla català. Al prin­cipi t’enfa­des, però després veus que tenen raó.

Hi ha més coses, però, que el fan mirar enrere.

Un altre fet impor­tant és que penso que el millor de la cul­tura occi­den­tal són els anys cin­quanta del segle pas­sat. M’agrada la cançó fran­cesa de l’època, el cinema tan extra­or­di­nari que es fa des del 1944 fins al 1963. Posem un exem­ple. Si l’any 1960 eres a París, en un dia qual­se­vol podies anar a sen­tir Geor­ges Bras­sens, Jac­ques Brel, Gil­bert Bécaud, Edith Piaf, Leo Ferré o Luis Mari­ano. Una qua­li­tat i una vari­e­tat fabu­lo­ses. Ara la cançó fran­cesa és lamen­ta­ble. Tenim can­tants que no saben can­tant. En canvi a Itàlia, allò tot­hom té veu. Tam­poc m’agrada el moment en què passa de la melo­dia al ritme. A par­tir dels Beat­les, i ells encara, no ho puc supor­tar. Ni Jag­ger, ni Iron Mai­den, ni Pink Floyd. És una cosa física, supe­rior a mi.

D’on treu la capa­ci­tat de bar­re­jar tan­tes coses en una mateixa frase? D’anar d’un cos­tat a l’altra, això sí, tot ben lli­gat.

Perquè és el seny i la rauxa. Es una qua­li­tat literària i un defecte a la vida nor­mal. És la meva manera de fer. A mi sem­pre m’ha agra­dat tot el que és entre parèntesi. Les des­vi­a­ci­ons, per dir-ho d’alguna cosa. Quan con­du­eixo sovint agafo alguna car­re­tera secundària que em fa sor­tir de la meva ruta, però és la manera com he des­co­bert sor­pre­ses molt agra­da­bles.

Podem par­lar d’un sen­ti­ment d’enyo­rança. Vostè que va estu­diar lite­ra­tura espa­nyola, com explica al lli­bre, deu conèixer Jorge Man­ri­que, allò de “Cual­quier tiempo pasado fue mejor.” de “Las coblas a la muerte de mi padre”.

Sí és això, el vaig estu­diar fa molts anys a Man­ri­que. O també Espron­ceda: Por qué volveís a la memòria mía tris­tes recu­er­dos del pla­cer per­dido a aug­men­tar la ansi­e­dad de éste desi­erto corazón”. Aquest és el meu cos­tat dandi de par­lar espa­nyol actu­al­ment! (Riu) El prin­ci­pal retret que faig als espa­nyols és que m’han allu­nyat de la seva llen­gua. A mi l’espa­nyol sem­pre m’ha encan­tat, és una llen­gua que l’he tro­bat sem­pre deli­ci­osa, però ara quan sento segons quin cas­tellà em deixa gar­ra­ti­bat.

Això és fotut, no? Es com si jo ara renunciés a la cul­tura fran­cesa.

El que es més lleig és que hagin pogut crear odi. Com el que amb passa amb un cos mili­tar molt citat per García Lorca. Quan veig aquells uni­for­mes em fan fàstic. Jo amb aquesta gent sem­pre hi parlo en francès o en rus, mai en català.

Qui és Joan Daniel Bez­so­noff?

He tin­gut la sort que els meus pares de sepa­res­sin quan jo tenia sis anys i vaig anar a raure a casa dels avis que vivien en un poble de la Cata­lu­nya del Nord on tot­hom par­lava català. I clar jo era un petit francès per­dut allà. El català m’encan­tava perquè era la llen­gua de les vacan­ces, la llen­gua dels meus, que tot i així, només ente­nia a mit­ges al prin­cipi..

Els seus avis li par­la­ven en català?

No, en francès, però era un francès tant dolent! Pas­sa­ven al català sense ado­nar-se’n. Tots dos. Per a mi el català era la llen­gua de la gent que esti­mava, la llen­gua de la ten­dresa. I el francès la llen­gua de la vida nor­mal. Fins als vint anys em va cos­tar enten­dre que hi havia cata­lans fills de puta també! Per a mi un català era una bona per­sona. És curiós, Mis­tral també ho explica això a les seves memòries. Diu als gen­dar­mes: “Veieu, som pro­vençals, som bona gent, per què par­lem pro­vençal” Tot ple­gat és culpa de la disglòssia que patim.

Com es pot fer enten­dre encara millor la Cata­lu­nya del Nord a la gent del sud?

El Ros­selló es una cosa estra­nya. És França tot sent cata­lana, tot sent fran­cesa. Històrica­ment i cul­tu­ral­ment és cata­lana, però també és fran­cesa, no ens enga­nyem. Però per un francès, fins i tot ara, quan arri­ben a Cata­lu­nya del Nord tenen la impressió que són a Espa­nya! No pots eli­mi­nar segles i segles de cop.

La població nord-cata­lana es va diluint cada cop més?

Sí, lingüísti­ca­ment no inte­grem gaire, però hi ha molta gent que ve del nord que s’aca­ben sen­tint cata­lans. El sol, la tra­mun­tana, l’USAP, no vull fer regi­o­na­lisme barat, però tot això compta.

Hi ha molta gent al Prin­ci­pat que con­ti­nua sense tenir clar que Cata­lu­nya del Nord és el seu mateix país

Un cop amb un amic érem enlai­rats en un glo­bus prop de la rat­lla dels Piri­neus i ell només mirava l’Empordà. Li vaig fer veure que per què no mirava a la plana del Ros­selló que també era el seu país. Ni hi havia pen­sat ell. Ins­tin­ti­va­ment mirava cap al sud, de tant com ho tenia inte­ri­o­rit­zat que el nord no era casa seva.

En el català que par­lem, a més de l’accent, també hi ha més diferències.

Com­par­tim tot el voca­bu­lari. que ja exis­tia fins al segle XVII, però els neo­lo­gis­mes apa­re­guts des de lla­vors, en el català del sud tenen un ori­gen espa­nyol, i en el del nord, un ori­gen francès, en gene­ral. Això quan ho dius al nord, tot­hom ho accepta, però al sud, molta gent s’enfada i prova de jus­ti­fi­car tot el con­trari, però al final l’evidència és molt clara. Hi ha fra­ses que els meus avis no enten­drien ara de cap manera. “El pres­su­post de l’Ajun­ta­ment de Per­pinyà segueix incre­men­tant-se” seria total­ment incom­pren­si­ble per a ells. O “vol que li arre­gli l’habi­tació?” No, “voleu que us adobi la cam­bra?”

A la Cata­lu­nya Nord, en molts famílies, el francès ha estat la pri­mera llen­gua, mal­grat ser total­ment cata­la­nes.

Hem d’assu­mir les nos­tres con­tra­dic­ci­ons i no men­tir-nos a nosal­tres matei­xos. Conec cata­lans al nord, molt bones per­so­nes, que tenen un català esguer­rat per la història et diuen, aquesta és la meva llen­gua i no és veri­tat. La teva llen­gua és el francès. Ara que el teu país sigui Cata­lu­nya, sí. Però no diguis men­ti­des. No diguis collo­na­des. Quan tens una malal­tia has d’assu­mir el que tens. No ens podem inven­tar relats. Cada cop que vaig a la Pro­vença sento una melan­gia immensa en veure que ningú no entén el pro­vençal. Em fa molt pena. Jo estimo molt França, però el que han fet amb les llengües ha estat hor­ri­ble.

Hi ha un moment que diu el seu català es massa lite­rari a Rigardà i massa dia­lec­tal a Bar­ce­lona

Exacte. Tinc una cosina que té un català extra­or­di­nari. Quan va lle­gir el lli­bre em va dir que li havia cos­tat perquè el meu par­lar “espa­nyo­le­java un munt”. Tenia la seva lògica perquè al nord, quan diem una cosa moderna, la diem en francès. I jo que, evi­dent­ment, tinc una fas­ci­nació per la llen­gua cata­lana faig ser­vir les expres­si­ons genuïnes i lla­vors se m’esca­pen coses que al sud són nor­mals, però que al nord són con­si­de­rats cul­tis­mes.

Com ha seguit el procés cap a la inde­pendència?

Al començament hi vaig creure molt. Pen­sava que anàvem pel bon camí, tot i que tenia por que el pre­si­dent Puig­de­mont acabés com Allende, que el mates­sin, perquè sem­pre he pen­sat que un dia o l’altra l’exèrcit espa­nyol inter­vindrà a Cata­lu­nya. Es un tic que tenen. El seu ADN. Més tard he estat més pes­si­mista i ara crec que el que passa és que Espa­nya s’està inde­pen­dit­zant de Cata­lu­nya. Col·lec­ci­ona una errada dar­rera l’altra. Els cata­lans han pecat per ingenuïtat pen­sant que la UE ens aco­lli­ria amb roses, amb una certa admi­ració injus­ti­fi­cada per Europa. Però hem de pen­sar que a Europa nosal­tres fem nosa i som uns pesats. A Europa, no fa tant temps, tenien una visió romàntica d’Espa­nya, amb en Juan Car­los com a gran por­ta­dor de la democràcia, el Cid que va matar el drac fran­quista. Espa­nya està col·lec­ci­o­nant les erra­des i els cata­lans tenim molts recur­sos. Qual­se­vol cosa que faci empi­par Espa­nya ser­virà. A França hi havia un lli­bre que es deia Le guide de l’emmer­deur, on s’hi des­cri­vien un munt de mane­res de moles­tar l’estat. Pot­ser en podríem pren­dre exem­ple. Crec que la inde­pendència cata­lana es farà mal­grat els polítics cata­lans. Ara bé, cal ser honest intel·lec­tu­al­ment. Es molt fàcil de pre­di­car si tu no cor­res cap perill. Jo estic pro­te­git pel fet de ser francès.

A la Cata­lu­nya del Nord hi ha hagut, en gene­ral, un suport impor­tant al procés, pri­mers amb les urnes i després de suport als pre­sos, amb molts alcal­des, alguns dels quals gens cata­la­nis­tes, per cert, al cap­da­vant.

Som cata­lans al nord. Això n’és la prova més evi­dent. El català allà a dalt és com els mamuts que han tro­bat con­ge­lats amb tot el seu ADN. Nosal­tres el tenim com­plert l’ADN català, no l’hem per­dut mai.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-11-2019 21:30

La guerre du Pacifique

Nicolas Bernard, La guerre du Pacifique 1941-1945, Tallandier, 2016, 810 pages      17/20

 

 

 

 

    L’histoire est-elle une chose trop sérieuse pour qu’on la confie à des historiens ? La lecture de cette somme de Nicolas Bernard, avocat de métier, me pousserait à le croire. Après la remarquable « La guerre germano-soviétique (1941-1945) » je viens à bout de cette lecture passionnante qui m’a tenu trois mois en haleine. L’auteur y livre des analyses fines sur ce front majeur de la seconde guerre mondiale. Sa connaissance des sources japonaises affine la compréhension des événements. Nous y découvrons, par exemple, que les kamikazés étaient tout sauf des fanatiques. Je vous engage à vous lancer sur cet océan. Vous ne le regretterez pas.      

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-11-2019 13:42

La carretera de Sant Roc

L’Indépendant, diumenge 17 de novembre del 2019

 

 

 

 

 

 

Quan eri petit, com a tots els mainatges de la meua generació , la meua gent me parlava francès. El català, el vaig aprendre any rere any escoltant els meus avis, els llurs amics, els veïns de Nils, Cànoes i Toluges. Fins a l’adolescència, només (= fora) parlavi francès malgrat que deixés anar de tant en tant qualques frases en català. La meua ‘excentricitat’  enriolava els meus. Com més anava més me vaig expressar en català. Agafavi totes les ocasions que se presentaven. Amb el padrí i els seus amics, amb turistes del sud. Escoltavi les ràdios catalanes i cançons d’artistes que apreciavi com Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Jordi Barre i més endavant Lluís Llach.

Fent faltes, oblidant la vergonya, s’aprèn. Ara, cal tenir un mínim de cura i mirar de pronunciar correctament el català. Massa gent que han tingut el mèrit de ‘recuperar-lo’ no fan cap esforç a l’hora d’enraonar. Perdoneu-me aquesta evidència mes el català té una fonètica diferent de la francesa. Cal parlar a polit, articulant bé i posant l’accent tònic al seu lloc. Pel que fa a la famosa erra, si no sabeu reproduir-la, rai. Digueu ela i, a poc a poc, sabreu pronunciar sense esforç «  Una carreta carregada de rocs rojos pujava per la carretera de Sant Roc. » 

La coneixença del català, tresor que no podem perdre, us obrirà tot un món meravellós. 
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 26-10-2019 18:04

Horatius dixit

 

 

 

 

Vicenç Pagès mihi dixit:

" Ets un poeta expulsat d'un lloc on no has estat mai, del qual fas de guia malencònic. Enumeres com si amb cada paraula creessis un fragment de món.

Has nascut en un país mínimament còmode, però petit i decadent. Per faltar-hi, hi falta també l'èpica!

Mais il faut tenter de vivre, hélas! "

 

Mai no havien definit tan bé la meva obra.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. fatimafs  le 09-11-2019 à 20:39:10  (web)

Thanks for the post

 
 
 
el 23-10-2019 18:10

Le dernier hiver du Cid

Le dernier hiver du Cid, Jérôme Garcin, éditions Gallimard 

 

 

 

 

  La presse dit le plus grand bien du Dernier hiver du Cid, le nouveau livre de Jérôme Garcin où il évoque les dernières semaines de Gérard Philipe, son beau-père.

J’ai toujours aimé Gérard Philipe, pas autant que ma sœur qui l’idolâtrait. Il fréquenta l’institut Stanislas de Cannes une quarantaine d’années avant ma sœur et moi-même.

Cette lecture m’a un peu déçu. Garcin raconte avec admiration et pudeur les derniers jours du prince des acteurs mais, je ne sais pas pourquoi, le compte, ou plutôt le conte, n’y est pas. Par discrétion, par pudeur ou tout simplement parce que le sujet le dépasse, l’auteur ne m’a touché que rarement. On reste étranger au récit. Comme des visiteurs, gênés d’être là sans y avoir été invités, on demande pardon et l’on se retire sur la pointe des pieds.

 

12/20 quand même

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 20-10-2019 15:02

Cal llegir i parlar en català!

 

 

 

 

 

L’Indépendant, 20 d’octubre del 2019

 

         

Vaig enviar aquest article a la redacció fa cosa d’un mes.  S’han produït alguns esdeveniments de llavors ençà.  

 

                       

 

Per a molts  lectors , aquesta rúbrica és una de les poques ocasions de llegir en català. La lectura en català no presenta cap dificultat particular per a una persona que parla català. La nostra grafia no és ni la russa, ni l’hebraica. El català és una llengua neollatina qualsevol .

Si voleu progressar, us cal llegir llibres en la nostra llengua.

Us aconselli de fer servir un llapis  i de posar una creu al marge si mai no compreneu una paraula. No mireu pas al diccionari de seguit perquè hi perdreu temps així com el fil de la lectura. Val més cercar la significació dels mots que ignoreu en un altre moment. Us recomani de copiar les noves paraules i llur traducció o definició en un carnet o un repertori que consultareu de tant en tant per a assimilar i de consolidar el nou vocabulari. A la llarga, us expressareu en un català repicat.

 

Quins llibres cal llegir ? Tots els que vulgueu si hi teniu interès. Comenceu, per exemple, per la traducció del Petit Prince de Saint-Exupéry, Tintín o —per què no ?— els Evangelis. La millor manera de progressar és parlar català cada cop que podeu. Parleu a poc a poc, clarament, articuleu i si no sabeu pronunciar com cal les erres digueu ‘ l ‘. Sobretot no us desanimeu. Una llengua desapareix quan la gent que la sap ja no la parla.

 

                          
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-08-2019 17:44

El Tour de France

 

Publicat a l’Indépendant, 25 d’agost del 2019

 

 

 

 

 

 

 Quan eri petit, m’agrada molt el Tour de France. M’estavi a Briançon, on mon pare feia de metge al 159 Régiment d’Infanterie Alpine, un dels més prestigiosos regiments de l’exèrcit francès. Cada any el Tour arribava davant de casa nostra al Camp de Mart a les portes de la vella ciutadella, camí d’Itàlia. Un any, el vaig veure amb el padrí a Canet on vaig agafar una insolació memorable. L’any dels meus 13 anys, el Tour va passar a Vilanova de la Ribera. La Juliette Jaume, padrina de bateig de la meua àvia Lucienne Brial, nos havia convidat a dinar. No me’n recordi pas cap bri del menú. En canvi, encara veig la Caravana que ens va distribuir revistes amb boniques damisel·les, gadgets, gorresdels ciclistes. Amb quina força vam cridar « Allez Poupou! » Els corredors van travessar el vilatge com un llucet. Amb els anys, em vaig distanciar del ciclisme. D’ençà de l’estiu del 1998 ple d’escàndols vam trencar els papers. Les proeses químiques de Lance Amstrong, de Pedro Delgado i altres Miguel Indurain no em van reconciliar pas amb la petita reina. Enguany, però, he decidit d’espiar el Tour. Si tot és podrit —de la poltica als concursos—per què el Tour de França faria excepció ? M’han sorprès els progressos de les retransmissions televises de les etapes i la bellesa dels paisages muntanyencs. Visca la Volta a França !   

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-07-2019 14:15

Aviat

LES SET VIDES D’UN GAT RUS

 

Amics lectors,

Com ja ho sabeu sen dubte, l’Avenç torna a editar els meus llibres de memòries en un sol volum. « Una educació francesa », « Les meues universitats »,  « El fill del coronel» sota el títol genèric. « Les set vides d’un gat rus »

He mirat de millorar-ne l’estil, de sintetitzar i d’eliminar anècdotes repetides.

S’hi afegeixen, però, cinc capítols nous d ‘« Una educació francesa » així com un relat inèdit  « La javanesa »

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-07-2019 12:41

Lectures d'été

   J’ai déjà évoqué mon intérêt pour les romans policiers qui déroulent dans le Berlin du Troisième Reich. Jusqu’à présent, le maître incontesté du genre était le regretté Philip Kerr qui nous avait séduits avec les enquêtes de Bernie Gunther. À mon avis, le romancier allemand Harald Gilbers lui est supérieur. Le Berlin de Kerr était prenant, intéressant et inquiétant mais l’on entendait trop souvent le poids de la documentation parfois inexacte, surtout à la fin du cycle. Rien de tel avec Gilbers. Avec lui, on se trouve réellement à Berlin grâce à de nombreux détails discrets. Le commissaire juif Oppenheimer, pourchassé par les nazis, et les autres personnages ont une réelle épaisseur et apparaissent toujours crédibles. Je pense à Ed le mastard, truand attachant. Il y a même parfois quelques moments de grâce et de poésie. J’attends maintenant avec impatience la traduction dans une langue que je connais de Totenliste, le quatrième volume de la série.

Si vous voulez lire un bon livre qui vous divertira en vous instruisant, n’hésitez pas. C’est la lecture de l’été !!!     

 

Germania  17/20, Les fils d’Odin16/20  , Derniers jours à Berlin 12/20, de Harald Gilbers

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article