http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 17-11-2019 21:30

La guerre du Pacifique

Nicolas Bernard, La guerre du Pacifique 1941-1945, Tallandier, 2016, 810 pages      17/20

 

 

 

 

    L’histoire est-elle une chose trop sérieuse pour qu’on la confie à des historiens ? La lecture de cette somme de Nicolas Bernard, avocat de métier, me pousserait à le croire. Après la remarquable « La guerre germano-soviétique (1941-1945) » je viens à bout de cette lecture passionnante qui m’a tenu trois mois en haleine. L’auteur y livre des analyses fines sur ce front majeur de la seconde guerre mondiale. Sa connaissance des sources japonaises affine la compréhension des événements. Nous y découvrons, par exemple, que les kamikazés étaient tout sauf des fanatiques. Je vous engage à vous lancer sur cet océan. Vous ne le regretterez pas.      

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-11-2019 13:42

La carretera de Sant Roc

L’Indépendant, diumenge 17 de novembre del 2019

 

 

 

 

 

 

Quan eri petit, com a tots els mainatges de la meua generació , la meua gent me parlava francès. El català, el vaig aprendre any rere any escoltant els meus avis, els llurs amics, els veïns de Nils, Cànoes i Toluges. Fins a l’adolescència, només (= fora) parlavi francès malgrat que deixés anar de tant en tant qualques frases en català. La meua ‘excentricitat’  enriolava els meus. Com més anava més me vaig expressar en català. Agafavi totes les ocasions que se presentaven. Amb el padrí i els seus amics, amb turistes del sud. Escoltavi les ràdios catalanes i cançons d’artistes que apreciavi com Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Jordi Barre i més endavant Lluís Llach.

Fent faltes, oblidant la vergonya, s’aprèn. Ara, cal tenir un mínim de cura i mirar de pronunciar correctament el català. Massa gent que han tingut el mèrit de ‘recuperar-lo’ no fan cap esforç a l’hora d’enraonar. Perdoneu-me aquesta evidència mes el català té una fonètica diferent de la francesa. Cal parlar a polit, articulant bé i posant l’accent tònic al seu lloc. Pel que fa a la famosa erra, si no sabeu reproduir-la, rai. Digueu ela i, a poc a poc, sabreu pronunciar sense esforç «  Una carreta carregada de rocs rojos pujava per la carretera de Sant Roc. » 

La coneixença del català, tresor que no podem perdre, us obrirà tot un món meravellós. 
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 26-10-2019 18:04

Horatius dixit

 

 

 

 

Vicenç Pagès mihi dixit:

" Ets un poeta expulsat d'un lloc on no has estat mai, del qual fas de guia malencònic. Enumeres com si amb cada paraula creessis un fragment de món.

Has nascut en un país mínimament còmode, però petit i decadent. Per faltar-hi, hi falta també l'èpica!

Mais il faut tenter de vivre, hélas! "

 

Mai no havien definit tan bé la meva obra.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. fatimafs  le 09-11-2019 à 20:39:10  (web)

Thanks for the post

 
 
 
el 23-10-2019 18:10

Le dernier hiver du Cid

Le dernier hiver du Cid, Jérôme Garcin, éditions Gallimard 

 

 

 

 

  La presse dit le plus grand bien du Dernier hiver du Cid, le nouveau livre de Jérôme Garcin où il évoque les dernières semaines de Gérard Philipe, son beau-père.

J’ai toujours aimé Gérard Philipe, pas autant que ma sœur qui l’idolâtrait. Il fréquenta l’institut Stanislas de Cannes une quarantaine d’années avant ma sœur et moi-même.

Cette lecture m’a un peu déçu. Garcin raconte avec admiration et pudeur les derniers jours du prince des acteurs mais, je ne sais pas pourquoi, le compte, ou plutôt le conte, n’y est pas. Par discrétion, par pudeur ou tout simplement parce que le sujet le dépasse, l’auteur ne m’a touché que rarement. On reste étranger au récit. Comme des visiteurs, gênés d’être là sans y avoir été invités, on demande pardon et l’on se retire sur la pointe des pieds.

 

12/20 quand même

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 20-10-2019 15:02

Cal llegir i parlar en català!

 

 

 

 

 

L’Indépendant, 20 d’octubre del 2019

 

         

Vaig enviar aquest article a la redacció fa cosa d’un mes.  S’han produït alguns esdeveniments de llavors ençà.  

 

                       

 

Per a molts  lectors , aquesta rúbrica és una de les poques ocasions de llegir en català. La lectura en català no presenta cap dificultat particular per a una persona que parla català. La nostra grafia no és ni la russa, ni l’hebraica. El català és una llengua neollatina qualsevol .

Si voleu progressar, us cal llegir llibres en la nostra llengua.

Us aconselli de fer servir un llapis  i de posar una creu al marge si mai no compreneu una paraula. No mireu pas al diccionari de seguit perquè hi perdreu temps així com el fil de la lectura. Val més cercar la significació dels mots que ignoreu en un altre moment. Us recomani de copiar les noves paraules i llur traducció o definició en un carnet o un repertori que consultareu de tant en tant per a assimilar i de consolidar el nou vocabulari. A la llarga, us expressareu en un català repicat.

 

Quins llibres cal llegir ? Tots els que vulgueu si hi teniu interès. Comenceu, per exemple, per la traducció del Petit Prince de Saint-Exupéry, Tintín o —per què no ?— els Evangelis. La millor manera de progressar és parlar català cada cop que podeu. Parleu a poc a poc, clarament, articuleu i si no sabeu pronunciar com cal les erres digueu ‘ l ‘. Sobretot no us desanimeu. Una llengua desapareix quan la gent que la sap ja no la parla.

 

                          
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-08-2019 17:44

El Tour de France

 

Publicat a l’Indépendant, 25 d’agost del 2019

 

 

 

 

 

 

 Quan eri petit, m’agrada molt el Tour de France. M’estavi a Briançon, on mon pare feia de metge al 159 Régiment d’Infanterie Alpine, un dels més prestigiosos regiments de l’exèrcit francès. Cada any el Tour arribava davant de casa nostra al Camp de Mart a les portes de la vella ciutadella, camí d’Itàlia. Un any, el vaig veure amb el padrí a Canet on vaig agafar una insolació memorable. L’any dels meus 13 anys, el Tour va passar a Vilanova de la Ribera. La Juliette Jaume, padrina de bateig de la meua àvia Lucienne Brial, nos havia convidat a dinar. No me’n recordi pas cap bri del menú. En canvi, encara veig la Caravana que ens va distribuir revistes amb boniques damisel·les, gadgets, gorresdels ciclistes. Amb quina força vam cridar « Allez Poupou! » Els corredors van travessar el vilatge com un llucet. Amb els anys, em vaig distanciar del ciclisme. D’ençà de l’estiu del 1998 ple d’escàndols vam trencar els papers. Les proeses químiques de Lance Amstrong, de Pedro Delgado i altres Miguel Indurain no em van reconciliar pas amb la petita reina. Enguany, però, he decidit d’espiar el Tour. Si tot és podrit —de la poltica als concursos—per què el Tour de França faria excepció ? M’han sorprès els progressos de les retransmissions televises de les etapes i la bellesa dels paisages muntanyencs. Visca la Volta a França !   

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-07-2019 14:15

Aviat

LES SET VIDES D’UN GAT RUS

 

Amics lectors,

Com ja ho sabeu sen dubte, l’Avenç torna a editar els meus llibres de memòries en un sol volum. « Una educació francesa », « Les meues universitats »,  « El fill del coronel» sota el títol genèric. « Les set vides d’un gat rus »

He mirat de millorar-ne l’estil, de sintetitzar i d’eliminar anècdotes repetides.

S’hi afegeixen, però, cinc capítols nous d ‘« Una educació francesa » així com un relat inèdit  « La javanesa »

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-07-2019 12:41

Lectures d'été

   J’ai déjà évoqué mon intérêt pour les romans policiers qui déroulent dans le Berlin du Troisième Reich. Jusqu’à présent, le maître incontesté du genre était le regretté Philip Kerr qui nous avait séduits avec les enquêtes de Bernie Gunther. À mon avis, le romancier allemand Harald Gilbers lui est supérieur. Le Berlin de Kerr était prenant, intéressant et inquiétant mais l’on entendait trop souvent le poids de la documentation parfois inexacte, surtout à la fin du cycle. Rien de tel avec Gilbers. Avec lui, on se trouve réellement à Berlin grâce à de nombreux détails discrets. Le commissaire juif Oppenheimer, pourchassé par les nazis, et les autres personnages ont une réelle épaisseur et apparaissent toujours crédibles. Je pense à Ed le mastard, truand attachant. Il y a même parfois quelques moments de grâce et de poésie. J’attends maintenant avec impatience la traduction dans une langue que je connais de Totenliste, le quatrième volume de la série.

Si vous voulez lire un bon livre qui vous divertira en vous instruisant, n’hésitez pas. C’est la lecture de l’été !!!     

 

Germania  17/20, Les fils d’Odin16/20  , Derniers jours à Berlin 12/20, de Harald Gilbers

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article