http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 06-01-2018 10:30

Breviari amorós 3/9

 

 

L’educació sentimental        1869

 

Autor: Gustave Flaubert

Títol original: L’éducation sentimentale

 

No conec la traducció de Lluís Maria Todó a Labutxaca, però no pot ser pitjor que la versió molt fluixa de  Pere Gimferrer  Miquel Martí i Pol

a les Millors Obres de la Literatura Universal.

 

Per què és aconsellable

Perquè és possiblement una de les deu millors novel·les de la literatura universal. Tot pintant una generació convulsa, Gustave Flaubert ens conta una història d’amor inoblidable.

 

L’obra i l’autor

Gustave Flaubert (1821-1880) va néixer a Rouen. És un dels mestres de la novel·la del segle XIX amb títols com Madame Bovary (1857) i L’educació sentimental (1869). Ja anuncia els grans experiments novel·lístics del segle XX. Marcel Proust i James Joyce li deuen molt.

 

Resum

Frédéric Moreau, un noi sentimental, s’enamora d’una dona casada. Mira de seduir-la abans de renunciar.

 

Personatges principals

Frédéric Moreau, jove burgès enamorat de Marie Arnoux

Marie Arnoux, el gran amor de Frédéric Moreau

Deslauriers, amic de Frédéric

Mme Dambreuse, amant de Frédéric

Jacques Arnoux, marit de Marie Arnoux

Rosanette, àlies la mariscala, amant de Frédéric  

Louise Roque, enamorada de Frédéric

 

L’obra i l’època

Més enllà de la història d’un amor impossible, Flaubert descriu amb minúcia  la revolució del 1848 i de les esperances que va suscitar entre tota una generació que reviu sota la seua ploma.

 

 

Problemes de comprensió

El lector pot quedar despistat davant tants personatges i la descripció de la revolució. Una segona lectura és recomanable.

 

Frases per comentar

 

Rien n' est plus humiliant comme de voir les sots réussir dans les entreprises où l' on échoue.

 

Res de més humiliant veure com els imbècils reeixen en les empreses en les quals fracassem.

 

 

On se réfugie dans le médiocre, par désespoir du beau qu' on a rêvé!

 

Ens refugiem en la mediocritat, desperats per la bellesa que

hem somiat !

 

L' amour est la pâture et comme l'atmosphère du génie. Les émotions extraordinaires produisent les œuvres sublimes.

 

L’amor és el past i com l’atmosfèra del geni. Les emocions extraordinàries produiexen obres sublims.

 

 

Tous les deux ne trouvaient plus rien à se dire. Il y a un moment dans les séparations, où la personne aimée n' est déjà plus avec nous.

 

Tots dos ja no trobaven res a dir-se. Hi ha un moment en les separacions, en què la persona estimada ja no és amb nosaltres.

 

Les héros ne sentent pas bon !

Els herois fan mala olor !

 

 

 

Il y a des hommes n' ayant pour mission parmi les autres que de servir d' intermédiaires; on les franchit comme des ponts, et l' on va plus loin.

 

Hi ha uns homes que només tenen per missió servir ·d’intermediaris ; passem per ells com si fossin ponts i anem més lluny.

 

 

Il trouvait que le bonheur mérité par l’excellence de son âme tardait à venir.

Li semblava que la felicitat merescuda per l’excel·lència de la seva ànima tardava a venir.

 

 

Parents i amics

Gustave Flaubert va escriure el 1845 una novel·la titulada L’éducation  sentimentale. Ara li diuen ‘ primera ‘ Educació sentimental.

 

Alexandre Astruc va realitzar el 1962 una adaptació de la novel·la amb diàlegs de Roger Nimier, molt allunyada de l’obra original.

 

El 1973, Marcel Cravenne va adaptar l’obra per la televisió francesa. Aquesta adaptació és més fidel a l’original que no el film d’Astruc.

 

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-01-2018 21:33

ßreviari amorós 2/9

Dominique

 

 

 

 

 

Autor: Eugène Fromentin

Títol original:  Dominique

Existeix una traducció catalana d’Agustí Esclasans publicada per les Edicions Pro el 1983.

 

Per què és aconsellable

Perquè aquesta novel·la constitueix un adéu brillant al romanticisme.

 

L’obra i l’autor

 Eugène Fromentin (1820-1876) és abans de tot un pintor. Apassionat per Algèria on va viure alguns mesos, Fromentin hi va trobar material per la seua inspiració i va esdevenir un gran pintor orientalista. A banda de la seua carrera artística, Fromentin va escriure llibres de viatge. Une année dans le Sahel i Un été dans le Sahara. Va desvetllar l’interès per la pintura flamenca i holandesa amb Les maîtres d’utrefois.

A Dominique, la seua única novel·la, l’autor evoca un amor de joventut.

 

Resum

Dominique explica la història de Dominique de Bray, aristòcrata que el narrador coneix arran d'una cacera a casa d’un amic. Aquest quarantí viu tranquil en una mansió amb la seua dona discreta i llurs fills. A poc a poc el narrador s’adona que, abans de retirar-se al camp, en Dominique va viure una vida intensa a París i es va enamorar d’una noia. Malauradament ella es casa amb un altre. En Dominique mira de seduir-la malgrat tot

 

 

Personatges principals

Dominique de Bray: conegut del primer narrador abans d’esdevenir el principal narrador del llibre.

Augustin: preceptor i amic de Dominique

Olivier: amic de Dominique

Julie: cosina d’Olivier

Madeleine: cosina d’Olivier. En Dominique se n’enamora abans que es casi amb el senyor de Nièvres.

 

 

L’obra i l’època

Alguns crítics marxistes, forçant el text amb el prisma de la ideologia, presenten Dominique com una gran novel·la política. Malgrat tota la meua bona voluntat, només hi he sabut veure una història d’amor, un adéu al romanticisme i una apologia de la renunciació per accedir a una serenor relativa. En Dominique no ha oblidat res. S’ha anat acostumant al seu fracàs.

 

 

Frases per comentar

‘’ Certainement je n'ai pas à me plaindre - me disait celui dont je rapporterai les confidences dans le récit simple et trop peu romanesque qu'on lira tout à l'heure - car, Dieu merci, je ne suis plus rien, à supposer que j'aie jamais été quelque chose, et je souhaite à beaucoup d'ambitieux de finir ainsi. J'ai trouvé la certitude et le repos, ce qui vaut mieux que toutes les hypothèses. Je me suis mis en accord avec moi-même, ce qui est bien la plus grande victoire que nous puissions remporter sur l'impossible. Enfin, d'inutile à tous, je deviens utile à quelques-uns.  ‘’

 

‘’ Certament no em puc queixar —em deia aquest les confidencies del qual transcriuré en el relat senzill i un poc massa novel·les que llegireu a continuació— perquè, gràcies a Déu, ja no sóc res, suposant que vaig ser un dia alguna cosa, i desitjo a molts ambiciosos d’acabar així. He trobat la certitud i el repòs, el que val més que totes les hipòtesis. M’he posat d’acord amb mi mateix, major victòria que podem aconseguir sobre l'impossible. Per fi, d'inútil a tots, arribo a ser útil a  alguns. ‘’

 

 

‘’ Madeleine et perdue et je l’aime. ‘’

‘’ La Madeleine està perduda i l’estimo. ‘’

 

‘’  -Ainsi, m’écriai-je, il faudrait ne plus l’aimer ?

-Au contraire, mais une autre.

-Ainsi, il faudrait l’oublier ?

-Non, mais la remplacer.

-Jamais ! lui dis-je.

-Ne dis pas : Jamais ; dis : Pas maintenant. ‘’

 

« -Així, vaig cridar, hauria de deixar d’estimar-la?

—Al contrari, però una altra.

—Així, caldria oblidar-la ?

—Que no, sinó substituir-la.

—Mai ! —vaig dir-li.

—No diguis pas : Mai ; digues : Ara no. »

 

 

Parents i amics

No conec cap adaptació cinematogràfica o teatral de la novel·la d’Eugène Fromentin.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-01-2018 20:39

Breviari amorós 1/9

 

Durant una colla d’anys, he pensat que l’experiència pròpia podia servir el altres per evitar errors. A la llarga he admès que tothom segueix el seu camí. No serveixen de res els consells que podem donar. Volia escriure una mena de breviari de les penes d’amor per tal d’ajudar els enamorats decebuts, tots els incorrespostos del món. Molts escriptors ja han escrit llibres que poden consolar una estona.

 

Sense la covardia, l’instint de conservació, la voluntat de no fer pena a la meua gent i sobretot la por de la damnació, m’hauria matat a la fi del mes de juny del 1989 quan vaig perdre tota esperança. Jacques Brel cantava amb raó ‘’ On n’oublie rien, on n’oublie rien de rien / On s’habitue c’est tout…. ‘’  (No oblidem res, no oblidem res. / Només ens acostumem.)

 

https://www.youtube.com/watch?v=3aLWa_sZhto

 

 

 Durant una colla d’anys, he pensat que l’experiència pròpia podia servir el altres per evitar errors. A la llarga he admès que tothom segueix el seu camí. No serveixen de res els consells que podem donar.

Volia escriure una mena de breviari de les penes d’amor per tal d’ajudar els enamorats decebuts, tots els incorrespostos del món. Molts escriptors ja han escrit llibres que poden consolar una estona.

Pel llarg camí de l’habituació, alguns llibres m’han ajudat a sentir-me millor. Proposi una petita llista d’obres que m’han salvat la vida, unes guies de viatge per terres acollidores

    Aquest cànon s’inspira en l’excel·lent llibre de Vicenç Pagès De Robinson Crusoe a Peter Pan : Un cànon de literatura juvenil amb un objectiu totalment diferent.

Em faria content així mateix que aquest relat juvenil servís als enamorats desenganyats, a tots els ferits de l’amor. Tants anys després d’aquesta història absurda, els pari la mà fraternalment.   

 

 

La Mióugrano     1860   Teodòr Aubanèu                                                             

Dominique   1863 Eugène Fromentin

L’Education sentimentale    Gustave Flaubert

La petite fille aux yeux sombres     1921    Marcel Pagnol

 

 Patul lui Procust    1930 Camil Petrescu

 

The end of the affair   1951 Graham Greene

 

 

Les horreurs de l’amour     1963      Jean Dutourd  

 

Diane Lanster     1978    Jean-Didier Wolfromm

 

El mar, el mar    1978      Iris Murdoch

 

 

 

 

 

 

 

 

La magrana entreoberta

 

Autor:   Teodòr Aubanèu (àlies Théodore Aubanel)

Títol original:   La mióugrano entre-duberto (La miugrana entredubèrta en grafia clàssica) poemari escrit en occità provençal.

 

Traduccions :

Existeix una vella traducció catalana de Guillem Colom. Llibreria Catalònia, 1930. Recomani, però, de llegir el recull en una edició bilingüe provençal-francès. Al cap de deu pàgines, el lector català adquirirà un vocabulari de les diferències entre occità i català sense cansar-s’hi. Només ha de saber que pantai vol dir somni, pantaia somiar i dindouleto oreneta. Pot consultar amb profit el meu diccionari occità provençal- català.

 

 

 

Per què és aconsellable

 Mitjançant paraules senzilles, les del poble humil d’Avinyó encara fidel a la seua llengua,  gràcies al ritme i imatges punyents, l’autor expressa la força de la seua desesperança. La dona que estimava ha matat l’home, però el poeta ha nascut d’aquesta mort.

 

L’obra i l’autor

Teodòr Aubanèu (1829-1886) va néixer a Avinyó. El consideren com el més gran poeta provençal després de Frederic Mistral. La mióugrano entre-duberto es va publicar el 1860 arran d’una decepció sentimental. El jove poeta va conèixer Jenny Manivet, noia d’una gran bellesa que aquell dia portava un vestit color de manglana. Una passió corresposta va néixer, però no eren del mateix braç.  El 1854, la Jenny es va fer monja. Desesperat, Aubanel escriu els poemes que constituiran el recull de La mióugrano entre-duberto.

 

L’obra i l’època

 Un poeta provençal, Frederic Mistral (1830-1914) crea amb els seus amics d’Avinyó un moviment literari anomenat Felibritge.

Théodore Aubanel, Joseph Roumanille, Anselme Mathieu són els més famosos. L’objectiu dels felibres és tornar a donar a la Provença i a tot Occitània la seua llengua, el seu orgull, la seua història. Aubanel, impressor d'Avinyó, era amic de Frederic Mistral i de  Stéphane Mallarmé. Deixa una obra poètica i teatral de categoria. Els seul libres més coneguts són :

 La mióugrano entre-duberto  (1860) i Li fiho d'Avignoun (1886).

  

Versos per recordar

A banda de l’ortografia original de l’autor, posem les citacions en grafia clàssica perquè la seua proximitat amb la gràfia catalana pot permetre una lectura directa sense passar pel sedàs de la traducció

 

 

 

‘’ Long de la mar e dis gràndis oundado,

   Ai courregu coume un desconsoula,

    E pèr soun noum, tout un jour, l’ai cridado !...’’  

 

‘’ Lòng de la mar e dis grandis ondadas,

   Ai corregut coma un desconsolat,   

  E per son nom, tot un jorn, l’ai cridada !...’’

 

‘’ Al llarg de la mar i de la gran onada,

   he corregut com un desconsolat,

   I pel seu nom, tot un dia, l’he cridada !...’’

 

 

 

‘’ De-la man- d’eila de la mar,

  Dins mis ouro de pantaiage

  Souvènti-fes iéu fau un viage. ‘’

 

‘’ De la man d’ailà de la mar,

  Dins mis oras de pantaiatge

  Soventi-fes iéu fau un viatge. ‘’

 

‘’ Mar enllà,

  en les meues hores de somni

  sovint jo faig un viatge. ‘’

 

   

 

‘’ Ah ! vaqui pamens la chambreto

   Ounte vivié la chatouneto ! ‘’

 

‘’ Ah ! vaquí pasmens la chambreta

   Onte viviá la chatoneta ! ‘’

 

‘’ Ah ! Heus aquí la cambreta

    on vivia la minyoneta ! ‘’ 

 

 

‘’ Vaqui d’ounte vèn que siéu come siéu,

   Passant tau qu’un mort au mitan di viéu :

   Bono coume lou pan e douço coume un ange,

    Uno enfant m’a fach aquéu mau estrange ! ‘’

 

‘’ Vaquí d’onte ven que siáu coma siáu,

   Passant tau qu’un mòrt au mitan di vius :

   Bòna coma lo pan e doça coma un ange,

    Una enfant m’a fach aqueu mau estrange ! ‘’

 

‘’ És per això que sóc com sóc,

   Passant talment un mort enmig dels vius :

   Bona com el pa i dolça com un àngel,

    Una infant m’ha fet aquest mal estrany ! ‘’

 

 

 

‘’ Vole pas treboula ta vido ‘’

‘’ Vòle pas trebolar ta vida ‘’

 ‘’ No vull pertorbar ta vida. ‘’ 

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-01-2018 16:57

Nostalgie

Je n'aurais jamais cru que je citerais un jour du Karl Lagerfeld dans le texte.

 

'' Je suis devenu un étranger dans un lieu trop familier. '' Le Figaro, 3/12/2017 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-01-2018 11:57

Un article de Vicent Sanz

 

 

 

 

El dia que vaig a la nova llibreria Dòria de Mataró a presentar La filla del drapaire de Pep Bertran, després dels oficis reglamentaris de la cosa, faig un cop d’ull als llibres que hi ha a la venda i compro La ballarina de Berlín de Joan Daniel Bezsonoff. La tria, feta entre tants altres títols abellidors, respon a una meua decantació per la literatura que es fa malgrat o fins i tot en contra dels èxits editorials i tot el rotllo publicitari que envolta el mercat del llibre. Això, en català, és a menor escala, però passa exactament el mateix que en el mercat en castellà. Si pots vendre per al gran públic, qui te’n fa estar? Sobretot si et creus que escrivint (de tot) pots arribar a final de mes. No cal explicar que la majoria de qui escriu en català es troba en una situació ben altra. I si és al Rosselló encara més, perquè la indiferència és doblada.

Si des del punt de vista de l’escriptura la cosa està així, des del punt de vista de lector la cosa ja entra en un univers fosc en què l’única guia digna de ser tinguda en compte és llegir el que em dona la gana, el que em ve de gust. I no fer cas del que es digui ni aquí ni allà, i encara menys el que mostra la publicitat.  Fugiu de la propaganda si voleu llegir alguna cosa que valga la pena. L’únic criteri vàlid és el gust propi i personal. No cal preocupar-se pel que no es coneix. Valorem allò que coneixem.

Dit això, la solvència narrativa de Joan Daniel Bezsonoff està més que contrastada. Hauria de ser lectura obligada en el grau de llengua i literatura catalanes, com a mínim, perquè els estudiants universitaris prenguessen consciència del jardí on s’estan posant i quin són els reptes de la seua dedicació, si és que s’hi acaben dedicant. I no vull dir dedicar-se a escriure, sinó a la llengua catalana. La pervivència de l’ús social i de la diversitat del català passa per conèixer-ne els topalls. I les veus rosselloneses són un molt bon exemple per entendre el pa que s’hi dona i de quina manera la creativitat és l’arma carregada de futur perquè la literatura catalana surti endavant, i amb ella l’ús social del català com a llengua duna cultura diversa i autocentrada.

La ballarina de Berlín trasllada el lector un segle enrere, al període d’entreguerres, a Polònia i Alemanya. Jerzy Sosnowski, capità polonès, va existir realment. Espia a l’Alemanya nazi, va treballar per al seu país a Berlín fent servir una arma secreta: la seducció. D’aquesta manera, les secretàries del Reich  esdevenen les seues confidents i la informació sobre els plans dels nazis passa a les seues mans. Per arribar-hi, Bezsonoff ens trasllada a l’ambient escatalític d’una època abocada a la perdició i a la destrucció, en què Sosnowski sura com un supervivent de la amoralitat en terra a punt de cremar. Les referències sobre les relacions amoroses i sexuals del protagonista i el seu harem traspassen com ràfegues de metralladora el mur del que una mirada benpensant consideraria decència i apel·la al vertigen del que de totes maneres acaba esdevenint irremeiable.  És així que el lector s’endinsa en el món desconegut de les amants de qui acaben sent els nazis més significats. Una història increïble en què la realitat històrica apareix recreada amb mestria vehement. Un luxe de lectura.

És així com una veu narrativa arrelada a la catalanitat ens mostra, conscientment o no, un punt de vista de la Història i d’Europa despullat de biaixos carpetovetònics, un punt de vista universal vehiculat en un català segurament més espoquit aquí que en obres anteriors de solucions regionals. L’acoloriment que aquestes formes lèxiques i morfològiques generen en altres títols, se l’emporta a La ballarina de Berlín el bigarrament eròtic d’un argument increïble però cert al capdavall, que l’autor ha tingut la capacitat d’imaginar i novel·lar. Una història destinada a eixamplar l’horitzó mental de qui ho llegeix, com tots els llibres de Bezsonoff que he llegit.

I té 134 pàgines repartides en deu capítols! Un llibre més que apropiat per a les dimensions de la lectura que guanya terreny en suport digital, és a dir, molt adaptada als formats més actuals. Perquè, després de tot, La ballarina de Berlín és novel·la en estat pur.

VICENT SANZ      https://vicentsanz.wordpress.com/…/01/la-ballarina-de-ber…/…   

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-01-2018 19:21

Disgustos sentimentals

 

 

 

 

   D’ençà que coneixia la My Tiên, en Serguei havia encetat un examen de consciència amorós. Al costat de carabasses humiliants, havia tingut algunes satisfaccions. Aquelles victòries havien succeït quan la dona havia fet les primeres passes. En el cas contrari, poques vegades havia sortit amb la seva, en els dos sentits de la locució. Coneixia els seus atots. Tenia sentit de l’humor, una bona cultura general, una conversa variada i agradable, però les dones li notaven tot seguit un futur inquietant. En Serguei no tenia pas ‘’projectes. ‘’ No es plantejava tenir fills, trobar una feina estable, conviure amb una noia.  

Només volia teixir nous episodis en el teixit de la felicitat. El tapís de l’amor. Concebia el festeig com un amor de vacances que duraria tota la vida. Se sentia incapaç de projectar-se sis mesos endavant. Sentimental, neci, un cop que havia aconseguit allò que havia delejat tant, palesava una sensualitat digna de Lluís XV. Malgrat el seu romanticisme, el seu gust per les cançons sentimentals, prohides als diabètics de tan ensucrades —com els èxits de Jacqueline François, Henri Salvador, Victoria Marino, André Claveau, Jean Marco, Jean Sablon, Line Renaud Lucien Jeunesse i altres Tino Rossi—, en Serguei tenia exigències de boc amb un rerefons cristià permanent. S’avergonyia de la seva erotomania.

A l’inici de la relació, no aconseguia ser natural, divertit i simpàtic. Sempre en feia un gra massa. Interpretant un paper, no parava de xerrar. Volia lluir, brillar, ensenyar en una lluïdesa totes les facetes de la seva intel·ligència. Volia conèixer una nova persona o enlluernar-la per tranquil·litzar-se ? Per compensar aquells defectes, s’allunyava de l’estimada i li deixava la iniciativa. Sovint, l’aimia, apesarada, fugia. Com en Serguei podia fer feliç una dona si ell mateix no era feliç ? 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. elena13  le 02-01-2018 à 17:49:49  (web)

Bravo pour la photo du jour !!!

 
 
 
el 30-12-2017 12:44

Un article des de Vilanova i la Geltrú

https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/74737/la-ballarina-de-berlin.html

 

 

 

 

 

Torna Bezsonoff i aquest cop ho fa fent reviure a uns herois polonesos que es mouen en el camp de l’espionatge, el misteri i la tècnica de les relacions confuses entre els serveis secrets. Aquí Bezsonoff però salta la seva ubicació narrativa que la majoria de les vegades s’ha situat a les antigues colònies franceses i ara ho fa en l’Alemanya de Hitler. A traves de  la seva novel·la ens endinsem en els aspectes crucials de la història d’Europa del segla XX. Però no és una novel·la històrica sinó que l’autor es serveix de la història per explicar la seva històriaque es mou entre l’amor i la mort en un ambient clarament ha abocat a la guerra mundial.  

Joan Daniel Bezsonoff, nascut a Perpinyà fill de militar té una sèrie de novel·les escrites ambientades en les guerres colonials franceses, novel·les perfectament documentades i amb una notable recreació dels moments històrics ens que es centren les seves narracions. El personatge del comandant Daniel Valls, un militar heterodox, culte i amb preocupacions socials ens presenta i apropa a la guerra d’Indoxina amb Les Rambles de Saigon, el trobem també a la guerra d’Algèria, amb la Presonera d’Alger i en aquesta nova novel·la La malenconia del oficials en que el protagonista Daniel Valls s’ocupa d’algunes missions d’intel·ligència i contraespionatge. També ha situat novel·les en altres escenaris de conflicte com Les amnèsies de deudurant la segona guerra mundial i en la primera guerra mundial hi trobem la trama de La guerra del cornuts.

Bezsonoff ha publicat també uns seguit de llibres en que la memòria personal està present com fil discursiu, explora els seus antecedents russos en els Taxistes de Tsar, segueix amb la seva infantesa en un País de butxaca, la seva adolescència en Una educació francesa llibre que va ser Guanyador del Premi Lletra d'Or i en aquest darrer llibre Les meves Universitats s’endinsa en la seva formació i les seves vivències en els cursos preparatoris per entrar a l’Escola Normal Superior.

La seva trajectòria ha estat guardonada amb diversos premis. Com el Just Casero, l’Òmnium de Catalunya Nord, Méditerraneé Roussillon, Salambó, Joan Crexells, Maia Àngels Anglada, Lletra d’Or i altres amb Matar de Gaulle s’endinsa novament en l’anàlisi de la història de França i com ha tractat poc, potser volgudament els conflictes derivats de les guerres colonials, i aquest llibre n’és el paradigma.

Després de la guerra que posa final a l’imperi Austrohongarès neix una Polònia enfortida i entre els militars del nou exèrcit hi trobem el protagonista és Jerzy Sosnowski, un capità de l'exèrcit que entre altres coses i mèrits militars té un do, és capaç de seduir a qualsevol dona que es proposi en la novel·la se’l defineix així: Té un aprenentatge amorós precoç i des d'aquell moment no para i això és una qüestió que o passa desapercebuda entre els seus superiors i decideixen que aquesta capacitat del capità pot ser mot interessant pels interessos dels serveis d’intel·ligència polonesos que estan preocupats per com pot anar evolucionant la situació militar i bèl·lic a Europa després del canvi de fronteres i sobretot amb la veïna Alemanya que tot i tenir-hi unes bones relacions no se’n refien massa.

Per això el govern del seu país l'envia a Berlín amb una llista de secretàries de diferents ministeris, ha de fer d'espia, la jove Polònia necessita saber els plans dels alemanys. Som al final de l'Alemanya de la república de Weimar i l'ascens de Hitler al poder. El retrat que fa del Berlín que es troba en arribar és fantàstic. Però ja hi ha un corrent de fons que intueix la situació que després esdevindria una realitat i així es manifesta: Malgrat la tristor, Sosnowski es llançà a la caça de les berlineses. La ciutat era la Babilònia de la Mitteleuropa, la capital de la modernitat, junt amb París. Cada vici hi trobava satisfacció. Ni els poetes genials, ni els autors desproveïts d'una unça de talent, ni els novel·listes renyits amb la sintaxi, ni els autèntics creadors, ni els músics enemics de l'harmonia i amants de la dissonància, ni els assassins del vals, ni els escultors mancs, ni els pintors cecs, ni els alpinistes del pensament, ni els herboristes del teatre, ni els verbicultors de trucalembut, ni els exploradors de l'infinit, ni els cantants amb veu d'alcohòlic no sabien que aviat els nazis els condemnarien a l'exili -interior o exterior- o directament als camps de concentració.

Jerzy, estructura una xarxa de relacions que li van portant informacions de major o menor interès però que fa el seu servei als serveis d’informació polonesos que van acumulant informacions sobre les intencions dels alemanys. Ell va fent la seva feina i de cop i volta apareix el seu contrapunt en la narració la ballarina Lea Niako que amb la seva presència i amb la seva actitud va afegint interès i misteri a la trama i també la fa créixer en emoció fins al terrabastall final de al relació i el destí tràgic del protagonistes. La presència activa en la narració de personatges com Goebbels o el mateix Hitler, que, sense tenir un pare protagonista si que hi afegeixen interès, i són personatges que eixamplen el marc de la trama. 

En aquesta novel·la Bezsonoff segueix fidel al seu estil de donar la màxima lliberta al narrador, que fa tombs i també s’hi aporten dades sobre cinema, teatre i altre elements propis del imaginari de l’autor.

Reflexió més seriosa sobre la història del conflicte europeu i sobretot, com fa en altres novel·les sobre el ritual de la seducció i com s’evidencia la seva posició: “Seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar per què les dones s’enamoren de tants imbècils i per què els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents

Bezsonoff ha manifestat que vol girar full i deixar la novel·la i dedicar-se a altres projectes com obra autobiogràfica (ja ha fet alguna aproximació) i una biografia de Mistral.

Els que en som lectors incondicionals esperem que es repensi la decisió.

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-12-2017 17:07

La Rafale

 

                                                                                                         foto @ Werner Bischof 1952

 

 

Malgrat el seu rigor científic, en Dmitri Volkov sempre sempre seguia la seva bola. En lloc d’agafar un avió, mitjà de transport més segur de l’Indoxina en guerra, va voler arribar amb tren a Dalat. Així coneixeria el tren blindat La Rafale (la ràfega). El gust de l’aventura el perdria.

D’entrada es va adonar que els criteris de comoditat ferroviària distaven dels de França. Els vagons no flairaven a rosa. La cridòria i les olors dels ànecs es barrejaven amb la sentor exquisita de les gallines i dels garrins que ganyolaven de por. Era el primer cop que viatjaven sense els seus pares.  Uns pagesos acompanyats de minyonetes garrides menjaven la seva gasòfia enmig de l’aviram. D’altres preparaven una hamaca per una becaina més o menys llarga. A dalt de guarites, uns soldats del quart regiment de dragons de Gia Đình vigilaven el paisatge i el tren. 

 El viatge no va decebre en Dmitri. Fins a Biên Hòa, el trajecte fou tranquil. S’estenien arrossars fins a l’horitzó. El tren avançava a poc a poc, a la manera d’un convalescent.

Totes les fetors de la Cotxinxina s’havien citat amb la xafogor insuportable. Fins i tot en plena nit, les parets cremaven.

Passat Xuân Lộc, uns Bộ đội <!--[if !supportFootnotes]-->[1]<!--[endif]--> havien tallat la via.  Ràpids com un estol de granotes, uns dragons van saltar del tren per adobar-la i fer la zona més segura. Llavors va estallar un tiroteig. Amagats en la jungla, els Viets disparaven. Amb l’excitació d’un galifardeu que veu un western, en Dmitri replicava amb eficàcia. Era per dir-ho així el seu baptisme del foc i, a fe de cristià, es va deseixir prou bé d’aquella comesa. Contrariàment al seu germà Harry i a la majoria dels oficials de carrera que sortien de l’acadèmia de Saint-Cyr, avesats al maneig de les armes i que s’havien pogut perfeccionar durant la segona guerra mundial o fins i tot la primera, en Dmitri era un enginyer militar, antic alumne de l’École Polytechnique. Els seus superiors el tenien pel millor tirador de la seva promoció.    

Vora seu, l’Olive, un petit sergent de Marsella amb qui havia evocat la Mediterrània i llurs ganes de reveure-la aviat, cridava com un orangutan orat i orquestrava l’orgia de les metralladores. Insultava l’enemic  en provençal.  

  Botís ! Anatz cagar a la vinha ! Estrònts de chins ! Fius de puta ! Bordilha !

Aquella verborrea, obscena i condensada, va divertir d’allò més en Dmitri. A Niça, no haurien renegat així, però haurien entès la claveguera del marsellès. A dir veritat, la gent de Niça comprenia perfectament el provençal, però els exasperava que poguessin considerar la seva parla com un dialecte de la llengua de Mistral. A Niça també copsaven les converses dels paletes piemontesos i els peirers toscans.  ‘’ La intercomprensió mai no ha constituït el sol criteri de pertinença lingüística ‘’ pensava en Dmitri mentre disparava. Aquell somieg filològic relaxava el jove oficial. El sergent Olive possiblement recordava la seva gent, els carrers de Marsella, les cales de Cassís, els amics.

A més de l’armament dels dragons, la Rafale disposava d’armes pesants i de vehicles blindats clavats en sorreres.  

Una patrulla es va aventurar jungla endins a la percaça de l’enemic. Amb variacions microscòpiques, es va produir gairebé la mateixa escena entre  Mường Mán i el Cap Padaran que els vietnamites anomenen Mũi Dinh. Trobaven trams tallats que reparaven amb urgència mentre güellaven les metralladores viet.    

En Dmitri va baixar del tren a Phan Rang, ciutat a prop de les torres roges de maons de l’antiga civilització dels Cham, absordida en el transcurs dels segles pels conqueridors vietnamites. Tothom acaba sent el colonitzador d’un altre poble. En Volkov es va unir a un comboi de camions claferts de llaunes, municions i carburants. Tornarien a Saigon carregats de fusta, cautxú, peixos sec i naturalment salsa de peix, l’indispensable Nước mắm.

El paisatge, quasi alpí, va sorprendre en Dmitri. Diferia de la jungla del delta.

Com més t’allunyaves de les planes costaneres, més t’adonaves que la història del Vietnam era complexa. Malgrat que els geògrafs francesos havien batejat la serralada ‘ cordillère annamitique, a la majoria de les regions muntanyenques vivien pobles que parlaven llengües tan allunyades del vietnamita com el català alguerès del coreà. Malgrat la presència de tigres i elefants, ja s’endevinava com un pressentiment de França amb paisatges alpins i noms tan familiars com Bellevue, L’Arbre Broyé, Entre-rays i Le Bosquet.

Per fi, el capità Volkov va arribar sa i estalvi a Dalat.          

<!--[if gte mso 9]><xml> <o> <o> <o>96</o> </o> </xml><![endif]--> <!--[if gte mso 9]><xml> <w> <w>Normal</w> <w>0</w> <w> <w> <w>21</w> <w> <w> <w>false</w> <w>false</w> <w>false</w> <w> <w>FR</w> <w>X-NONE</w> <w>X-NONE</w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> </w> <m> <m> <m> <m> <m> <m> <m> <m> <m> <m> <m> <m> </m></w> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> <w> </w> </xml><![endif]--> <!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tableau Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:Calibri; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-fareast-language:EN-US;} </style> <![endif]--> <!--StartFragment--> <!--EndFragment-->

<!--[if !supportFootnotes]-->

<!--[endif]-->

<!--[if !supportFootnotes]-->[1]<!--[endif]--> Soldats del Việt Minh, exèrcit d’alliberament del Vietnam



 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 26-12-2017 09:18

Une perle de Melville

J'ai trouvé cette perle en lisant l'excellente biographie de Jean-Pierre Melville que vient de publier Bertrand Tessier.
'' Après avoir vu L'Année Dernière à Marienbad, Melville retourne au guichet et lance à la caissière:

- Vous direz à M.Resnais que son film, c'est de la merde et je vous demande, pour preuve, de me rembourser ma place... '' page 122

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Fanny39  le 26-12-2017 à 11:19:07  (web)

Jean Pierre Melville est certainement un grand parmi les grands. Magnifique blog, Excellente semaine en attendant 2018

 
 
 
el 24-12-2017 15:26

Bon Nadal

Desitgi un bon Nadal a tota la gent que estimi.

 

 

 

 

 

BON NADAL    JOYEUX NOEL   MERRY CHRISTMAS    FELIZ NAVIDAD 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article