http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 18-04-2017 10:32

Una tassa de caldo

FLORENCI SALESAS
 
 
http://florencisalesaspla.blogspot.fr/2017/04/la-ballarina-de-berlin-de-joan-daniel.html 

Davant la desolació del panorama cultural, la competència de formes d’esbargiment impensables en l’època que els mortals només tenien la lectura per fer passar l’estona, Joan-Daniel Bezsonoff ha amenaçat manta vegades que es retiraria al seu igloo autoventilat si l’atmosfera seguia perdent oxigen, fart d’infantar criatures que morien d’asfíxia al cap de poc. Un escriptor no és una granota amb la capacitat d'ovar milers d’ous per camada, dels quals n'hi ha prou que en neixin mitja dotzena de capgrossos amb possibilitats de permutar en fenomen literari de l’any. El part d’una novel·la com les de l’autor de Nils té l'aire de família amb el del d’una balena que se la juga amb un sol nadó, tancat a la panxa més mesos dels que sovint li sobreviu quan treu el cap. La sensació d’isolament que viuen els artistes que, per gust o no, fan el seu número al marge del canó de llum principal està més que justificada i el desànim s’entén. Sort de les xarxes socials, amb els comentaris de l’esquadró de la resistència, una mena de morfina per anar suportant el dolor de la ferida mortal. 

I com si fos tan fàcil mantenir la qualitat mínima que l'autor exigent cerca arriben veus que et diuen "renova’t, mira el present!” Què vol dir mirar el present? Què no és el que fa sempre, Bezsonoff, mirar el present des d'un passat que li resulta més agradable de descriure? Una altra cosa és la modernitat. Si algú esperava que Bezsonoff fes un pas en direcció a la modernitat dels temps actuals trobarà més motius de rebuig que mai. Lluny d’això, ell recula, si bé no pel que fa a les dates —la gran Guerra, l’entreguerra i, sobretot, la Segona Guerra Mundial, èpoques totes elles visitades amb asiduïtat— sí en la natura dels personatges principals. “No volies caldo? Té, dues tasses!”, que diu el refrany. Tot en el protagonista de La ballarina de Berlin flaireja a segle XIX. 
 
 

 
 
 

Sosnovski és la personificació d'un anacronisme a la primera meitat del segle XX com ho seria avui, en plena era de les impressores 3D, un linotipista entestat a imprimir pasquins amb una linotípia amb els tipus de plom. A La revolta dels geperuts (1999), una de les obres primerenques de l’autor, tots els fets passaven molt a principis de segle, però l'Alexandre Pagès, home avançat, escampa la pols de les primitives carreteres occitanes amb un De Dion Bouton, quan els automòbils encara eren una raresa i mancaven anys perquè Henry Ford engegués la producció a gran escala del seu Ford T. Sosnowski, en canvi, és un oficial de cavalleria, amant dels cavalls, uniformat amb sabre com un galà de novel·la victoriana. D'ell no sabrem si mai ha conduït cap automòbil. S'arrossega per l’exèrcit polonès com una relíquia de l’època dels hússars, una romanalla condemnada als sostremort d’un museu. “Fins i tot havien previst classes de dansa. Un oficial de Sa Majestat Imperial havia de poder ballar amb qualsevol dama” (pag. 13) se’ns arriba a dir. Poca guerra real li resta a un romàntic genet, instruït en la cortesia de Napoleó III, abillat com l’Erich Von Stroheim a Foolish Wives, a l’era dels Panzer i els Stuka... Si hi afegim que encara es bat en duels d’honor a espasa —“No, gràcies... No tinc ganes que m’enasteu com un pollastre. Conec la vostra habilitat amb les armes...” (pag.22), li etziba un oficial al qual Sosnowski acaba de reptar al més pur estil del Marqués de Maynes, polissó perfecte dins l’Scaramouche de Sabatini—, i el perfil de comtessa a la moda Mariona Rebull de moltes de les seves amants reforcen encara més l’evocació d’un ésser al quals la piconadora del temps li ha passat pel damunt. Però justament aquest desfassament li serà de gran profit per a la seva tasca d’espionatge. Perquè, entre moltes altres coses, La ballarina de Berlin, és una història d’espionatge. Una història d’espionatge, però, molt més propera a la picaresca clàssica, amb el seu joc de seducció de l’espiat preparat per fer-lo caure gràcies a les seves febleses humanes, que no pas a James Bond i la seva parafernàlia 3.0 

 

Quines eines utilitza l’espionatge, en essència, sinó les mateixes que la picaresca? No és l’espionatge una mena de picaresca? El pícaro es disfressa talment com ho fa l’espia. Utilitzarà l’engany i la suplantació de personalitat, falsificarà passat, present i realitats de tota mena per fer veure a les seves víctimes el que no és i poder-ne obtenir el màxim benefici a costa de la seva credulitat. En aquest sentit, Sosnowski s’acostarà als pícaros clàssics anglesos, oportunistes com Raymond Barry o Tom Jones, que es troben ocasionalment en l’obligació de servir la pàtria d’una manera que mai s’havien plantejat i, enmig del galimaties, miren de treure’n el màxim profit. En el cas de Sosnowski resulta evident que parlem del sexe, amb totes les seves alegries, però també els seus maldecaps. Des d'aquesta perspectiva trobo admirable com l’home mira de rebaixar les tensions que de tant en tant es produeixen entre les seves amants i com, finalment, sempre acaba satisfent-les a totes, malgrat les manies i problemàtiques —ai, la regla i com afecta a cada dona... per exemple— individuals, amb equanimitat i equilibri.
 



Quan acostem la lupa veiem que l’estil de Bezsonoff fet de frases curtes, directes i esmolades, continua intacte. Això no vol dir que estiguem davant un escriptor de traç ràpid, de l’esbós de la figura en moviment, que prima l’espontaneïtat davant el producte final, tot i que jo mateix he caigut en aquest error d'apreciació alguna vegada. Les frases breus de Bezsonoff no tenen a veure res amb pinzellades impressionistes d’un Van Goh o les esgarrinxades de carbó d’un Cases, sinó les petites peces que conformen una obra d’orfebreria xinesa i que no s’ajunten les unes a les altres fins que l’autor no les deixa tan polides com un ou de pasqua. I a fe que pateix si més tard hi descobreix alguna irregularitat no detectada pel seu instrumental d’agrimensor. A La ballarina... hem d'esperar fins a les pàgines 35 i 36 per sobtar-nos amb una de llarg alè, que ocupa dotze ratlles! Un paràgraf-frase molt potent que recorda un epigrama de Marcial, ple de juxtaposicions que fan explotar el cap de goig. Ja no trobarem oracions de tanta extensió fins que no vinguin algunes experiències sexuals. Tot plegat, força curiós. 


Si mirem l'obra des de la distància, i trobem ordre, les peces ben organitzades. I també, és clar, alguna excentricitat, com per exemple els aparts que el narrador fa al marge de la història, parlant directament al lector. Aquests aparts conformen un detall simpàtic que emparenta La ballarina..., conscientment o no, amb la novel·la picaresca. Aquest recurs que s'arrisca a caure en una mena d'el·lipsi basta, s'empra aquí amb habilitat i resumeix o evita trames secundàries d'una manera burleta. Bezsonoff es converteix així, ja des de fa uns quants títols, no ja només en un mestre del micro sinó també del macro i el perill de caure en el desequilibri estructural ja fa temps que s'ha esfumat.

A la contraportada s'hi diu que aquesta potser és la novel·la més divertida del seu autor. No sé jo si aquesta afirmació pot resultar contraproduent. El mot “divertida”, acostuma a tenir unes connotacions molt precises. Si parlem de "divertida" en el sentit humorístic ja puc assegurar que no. A La ballarina de Berlin hi ha prou tragèdia i frustració, i sentim empatia pels personatges, malgrat la ironia de vint-i-quatre quirats del tractament. Per mi és evident que l’autor no volia un Sosnowski amb el rostre de Groucho Marx. Llegir això sobre la "diversió" d'aquest llibre em provoca el mateix efecte que quan trobo que venen The General—un dels meus films favorits— com a l’obra "més divertida" de Buster Keaton. Les ambicions de “diversió” del director, malgrat els gags antològics, tenien més volada. Igual que en aquell film, l’humor pur hi és, a La ballarina..., tot i que no més que en altres plats de la casa. La hilaritat arriba a través d'hipèrboles, ocurrències bèsties i amb comparacions que t’agafen a contrapeu. Especialment tan cruel com divertida és la descripció de la lletjor de la pobra Renate (pag. 72). De tot el xàfec que li cau al damunt no em puc estar d’avançar que compara el seu cul a un canó de la Guerra de Secessió, pel que té de connexió amb la famosa escena del morteràs amb el qual el pobre Buster patia unes peripècies èpiques a aquell film. M’estranyaria molt que Bezsonoff, sibarita del cel·luloide, no l'hagués tingut al cap quan pensava en el cul de la Renate.

 

Si com a "divertida" ens ho agafem per la banda de la crueltat, tampoc: l’autor ja ha complert amb la tassa de crueltats en anteriors novel·les. El sàdic necessitat d’emocions fortes que molts tenim a dins se sentirà aquí satisfet, però amb més mesura.

Si com a "diversió", però, entenem l’erotisme, bingo! Ja sabem que Bezsonoff no ens té acostumats a una temàtica narrativa de caire parroquial, precisament, però a La ballarina... l’home pitja l’accelerador a fons i bat tots els rècords de velocitat establerts per ell mateix. Això s'ha de celebrar. He comentat sovint que ell és un dels pocs autors que em plauen amb el seu erotisme. Aquí, de fet, ens trobem davant un catàleg de pornografia espatarrant —mai més ben dit— més per la creativitat literària que per la varietat de pràctiques sexuals, d'altra banda força obsessives. L’autor s’hi troba tan còmode en aquestes escenes que no crec que ningú se li pugui acostar, ni per casualitat. I amb tot, aquí potser vindria un dels pocs punts crítics: la utilització d’algun verb que als bezsonòffils ja ens sona—ai, aquest “cranquejar”, magnífic la primera vegada que el recordo a La melancolia dels oficials, una mica més cansat en les noves repeticións. Per sort, aquestes repeticions són minúcies. Parlar d'autoplagi seria miserable.

I ja que hem tocat el llenguatge, continuem a la zona fosca mencionant un tret, aquest sí, més enutjós, de caire extraliterari i imaginem que gens atribuïble a l'autor. Dóna la sensació com si laquell hagués estat obligat a rebaixar el rossellonisme del seu vocabulari. Per a res estic parlant de la qualitat literària, ni en prendre el lector per imbècil. Ans el contrari, més aviat ens pren per massa cultes, fins el punt de retreure’ns que si se’ns escapa cert fragment en llatí tenim un problema cultural seriós, amb la fantàstica impertinència: “Si no ho enteneu, malament... No és polonès, sinó llatí” —quins collons!— i es queda tan ample. No sé si m’acaba de satisfer la possible explicació que en aquesta novel·la cap personatge té connexions amb Catalunya ni la seva llengua, que tots són personatges sofisticats i cultes i que, certament, fora de segons quins registres més privats hi ha mots que no hi escaurien. Però no entenc perquè s’han perdut els estimats finals en “i”, i en comptes del “m’estimi” familiars xoquem amb un “M’estimo més adreçar-me a la mare de Déu...” (pag. 47) Què ha passat aquí? No tinc cap autoritat en cap matèria i menys en lingüística, però si jo he estat capaç de detectar això, que més no deu haver desaparegut sense necessitat? Per primera vegada apareixen notes a peu de pàgina que tradueixen a català estàndard paraules que han aparegut en altres llibres anteriors de l’autor sense que aquesta pràctica hagi calgut mai. Crec que aquí l’editor s’ha equivocat. Quina paradoxa!: el mateix Bezsonoff no ens tradueix una frase en llatí, tot emprant el recurs humorístic del retreure'ns la nostra possible ignorància —i nosaltres riem— i l’editor ens tradueix mots de català al català! M’agradaria creure que això ha estat un simple experiment editorial que —aquí sí— s’insulta greument l’art únic d’un mestre de la literatura catalana contemporània, els seus lectors habituals —hàgim d'agafar el diccionari o no— i el seu possible públic futur, més ampli.



De tornada als aparts que hem mencionat abans, veiem que l'autor els aprofita sovint per jutjar el protagonista amb una severitat, com si li caigués malament. I de fet, la manera de descriure el personatge dista molt de la implicació emocional del narrador amb Jean-Marie Bastien-Thiry a Matar De Gaulle. No obstant aquest tessitura, això no fa que aquesta novel·la sigui inferior a l'anterior, malgrat la grandiositat d'aquell tema. Aquesta desimplicació fa que La ballarina... sigui en alguns aspectes, més profunda i polícroma, amb avanços importants respecte a la resta de l’obra de l’autor. Bezsonoff ha aconseguit personatges femenins d'una entitat més complexa del que ens acostumava, amb mares, tietes i iaies, valentes i abnegades, portadores d’una saviesa popular, per una banda, i joves enigmàtiques, capricioses, habitants d’un planeta incomprensible, per una altra. No és que aquestes no tinguin cap d’aquests trets —que els tenen— i als quals se’ls hauria d’afegir el delit sexual, fins i tot entre elles. Potser sexageraríem si afirméssim que ens trobem davant el primer Bezsonoff feminista, però sí amb el primer en el qual els qüestionaments profunds en aquesta línia abunden més, així com el John Ford que a Fort Apache mostra el punt de vista dels indis per primer cop, amb honestedat. Les dones de La ballarina de Berlin, malgrat caure en la xarxa espial de Sosnowski, campen soles fins el punt d’arribar a no necessitar els homes per a res. Sorprén agradablement la naturalitat amb que es retratada la relació entre la Lea Niako i una Marlene Dietrich, abans de fer les Amèriques, en unes pàgines memorables. Dels personatges femenins, plens de detalls que els humanitzen, en destaca, però, com havia de ser, la Lea Niako, la ballarina del títol.

L’autor ens fa gruar la seva aparició. No la trobem a faltar gràcies a les peripècies, els personatges i les reflexions amb que l’autor ha emprat per mantenir la tensió dramàtica. Amb l'arribada de la Niako, però, el relat fa una corba ascendent en la intensitat. La ballarina és un altre personatge a mig camí del perdedor i el triomfador, tridimensional. És evident que l’autor té més simpatia —o juga a fer aquest paper— per la Niako que per Sosnowski. A mi m’agrada la Niako, però també em cau bé el fals baró! Que sí, que no totes les seves accions són lloables, però té sentiments més nobles que no sembla i una brillantor que no em quadra amb la mediocritat a la qual se'l condemna, ja sigui a través de les invectives dels personatges amb els quals es creua, ja sigui pel mateix narrador. A més, caram, he mirat les fotografies que pul·lulen per la xarxa i jo també el trobo guapo, entre Rock Hudson, John Gilbert o Gary Cooper, segons l'agafin. Deixa anar sentències com “No hi ha dones fàcils o difícils. Tot depèn de les circumstàncies. Les dones són un castell que de tard en tard abaixa el pon llevadís” (pag 18), explica acudits dolents i constantment és escomès per homes i dones que aprofiten per donar-li lliçons de vida. Pobre Sosnowski! I ell, malgrat tot, continua endavant, complint el seu deure. A més és un home que du un dolor primigeni. Bé és cert que sap com aplicar-se calmants a mida, en forma de tota mena de companyia femenina. Però el dolor nosaltres sabem que hi és. A més, per comparació a la Lea Niako, una dona molt més del seu temps, la seva vetustat encara resalta més i, per tant, ens mou a la compassió. No sé si aquesta opinió serà gaire compartida, però el debat resta obert.

Deixem personatges importants, que fan moure la trama, al tinter, alguns poc coneguts però que fan moure la trama i altres figures bàsiques per entendre el segle XX. El gamberrisme amb el qual Bezsonoff s'enfronta a aquests últims m'ha semblat digne de Quentin Tarantino. Igual que el controvertit director, aquests moments dividiran els lectors entre els que aplaudiran i els que arrufaran el nas. Qui no s'arrisca no pisca!

 

 
Veig que porto molta estona parlant dels personatges —espero no haver estat massa bocamoll, i és que no te’ls acabes—, mentre encara no he fet cap esment a l’ambient de l’època. Com en totes les altres obres de Bezsonoff tot fa la sensació d’estar documentat a la mil·léssima, com en una obra de l’esmentat Stroheim, el director que obligava a omplir de roba interior de luxe calaixos que mai s’obririen a la pantalla. L’escriptor no ha abaixat la guàrdia, alhora que el lector no se sentirà tan aclaparat com en altres obres de joventut. Aquí els carrers, els edificis singulars, els personatges il·lustres i els aromes ajuden a crear l’atmosfera que cal per viure l’experiència com si hi fóssim, amb tota la sensualitat de la casa. Curiosament, però, en una història en el qual hi ha molt més a descriure, com aquesta, un té la sensació que no et maregen amb un excés de dades. Això és un bon senyal. Fins i tot en el capítol que, amb aquella lleu ironia, l’autor convida als lectors impacients a saltar, precisament perquè és quan toca fer una repassada biogràfica i històrica que abraça una quantitat d’anys força llarga, a mi se m’ha fet lleuger, interessant, que t’atrapava sense haver de recórrer als trucs barroers de les novel·les que “enganxen”. Ja us ho dic ara: si algun impacient s’empassa la broma de l’advertiment ben burro serà: Bezsonoff té una gràcia especial a l’hora de condensar recorreguts biogràfics llargs en un espai reduït de planes amb amenitat i ofici.


I aquí paro aquest recorregut desorganitzat per La ballarina de Berlin. No la rebreguem més, tot i que, malgrat no ser una obra extensa, no ens l'acabarem mai. Hi trobarem el Bezsonoff de sempre i el Bezsonoff que sempre mira d'experimentar, encara que ell no ho sàpiga. I és que, sense deixar d'incloure'l dins dels autors de registre volgudament clàssic, en el qual hi reeix, sens dubte, m'arrisco a considerar —l'home que abjura de les experimentacions que no duen enlloc i s'esgarrifa de les avantguardes!—, que, a desgrat seu, fa més avantguarda de la que es pensa. I avantguarda de la bona. Potser els millors avantguardistes són els que ho són sense pretendre-ho, i ignoren que ho són. I aquest caldo, a les dues tasses, potser hi trobarem més ingredients nous de les que esperàvem. 
 
Abans de debatre sobre el futur del planeta o el traçat de les fronteres, potser seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar perquè les dones s’enamoren de tants imbècils i perquè els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents. (pag. 46)
 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-04-2017 12:35

Ampolla a la mar

SI TOTA LA GENT QUE HA VISITAT EL MEU BLOG  COMPRÉS  UN LLIBRE MEU PER SANT JORDI, TINDRIA UNA VIDA MÉS AGRADABLE. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-04-2017 12:22

Notes de lecture 3

 

Philip Kerr, Les pièges de l’exil (The other side of silence) traduit de l’anglais par Philippe Bonnet

 

 

 

 

 

 

   J’aime beaucoup les romans de Philip Kerr où il met en scène Bernie Gunther, un détective berlinois qui traverse la période nazie avec une ironie mélancolique.

J’avais hâte de lire ce dernier opus se déroulant à Kœnigsberg et sur la Côte d’Azur, région où j’ai passé ma jeunesse. Je dois avouer que j’ai eu du mal à ne pas abandonner ma lecture.

Si l’auteur restitue avec truculence la figure de Somerset Maugham, ce portrait du grand nouvelliste anglais ne suffit pas à meubler le roman.

L’épisode en Prusse Orientale est de bonne facture mais j’y ai trouvé deux anachronismes gênants.

 

  Les Allemands appelaient Pregel le fleuve qui coulait à  Kœnigsberg et non Prégolia, dénomination russe . (cf page 168)

 

  A la page 146, le narrateur évoque sa fiancée. ‘’ Imela était une fille du pays. Son père travaillait pour la Raiffesen Bank, dans Stresemanstrasse (sic), non loin du quartier général de la marine, dans le vieux port. ‘’

Malheureusement, cette rue avait été rebaptisée par les nazis.  ‘’ vom Nordbahnhof nach Hardershof. Sie hieß bis 1929 Fuchsberger Allee und wurde nach 1933 in General-Litzmann-Straße umbennant. ‘’ (  Robert Albinus, Königsberg Lexikon,  p. 309) Il n’est pas nécessaire d’être un spécialiste de l’ondonymie de Kœnigsberg ou de l’histoire de l’Allemagne pour savoir que les nazis haïssaient Gustav Stresemann et rebaptisèrent toutes les rues qui portaient son nom…

Si l’on ne peut plus faire confiance à la rigueur de Philip Kerr où va t-on ?

Oubliez ce roman ennuyeux et lisez plutôt, dans la même série, la trilogie berlinoise et l‘excellent Prague fatale.  

 

11/20 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-04-2017 23:52

EL MISTERI DE LA PASSIÓ

          

 

Joan Garí     ARA  15 d’abril 2017

     Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) sempre ha anat un poc a la contra. Escrivint en català al nord de les Alberes, alguns potser esperaven d’ell que es dedicara a cantar les excel·lències folklòriques de la patria chica (com es diu o es deia al sud). Bezsonoff, però, s’ha entossudit a bastir un corpus novel·lístic localitzat, si cal, a la Indoxina o a Algèria, i ara també a l’Alemanya de Hitler. D’alguna manera, sembla voler convertir-se en una mena de Stefan Zweig adaptat a les necessitats moderadament exòtiques del lector català. La ballarina de Berlín, en aquest sentit, és un pas més enllà en aquesta plèiade seua de lectures de l’anecdotari propiciat per les convulsions del segle XX. No està sotmès, però, a la dèria historicista, i per això el que conta en aquesta nova novel·la és en realitat un altre relat de passió i mort ambientat en vespres de la segona gran hecatombe bèl·lica.

Bezsonoff ha focalitzat la seua atenció en el capità de l’exèrcit polonès Jerzy Sosnowski i en la ballarina jueva Lea Niako. Són vides de pel·lícula, les seues: Sosnowski espia per als polonesos i Niako per a l’Abwehr. El primer, en realitat, és un diletant només interessat en les dones, el joc i la cavalleria, així que va trobar en Lea Niako una partenaireideal. El sensualisme fora mida de la ballarina, que havia enlluernat els jerarques nazis (amb una impagable escena coprofílica protagonitzada pel mateix Führer), l’arrossega a dies i nits de passió contínua que no acaben fins que la Gestapo fa bé la seua faena.

UNA VOLUPTUOSITAT INNATA

Com a gènere, la novel·la esdevé en mans de Bezsonoff un material dúctil i deliciosament frívol, un estri mal·leable que no dona maldecaps al lector sinó que li ofereix amenes contalles informades pel ja característic estil de l’autor, que comunica als seus relats la seua joie de vivre, una voluptuositat innata i una concepció estrictament plaent de la vida. Com sol fer sovint en les seves novel·les, Bezsonoff ho aprofita també per reflexionar sobre el misteri de la seducció i de la passió,allò que mou tothom a tothora. La ironia és marca de la casa: “Seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar per què les dones s’enamoren de tants imbècils i per què els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents”.

Però aquesta és una història real. Jerzy Sosnowski va morir a Katin, assassinat pels russos. Lea Niako, a Berlín, en un misteriós atemptat. Ni ell era un imbècil ni ella una dona sense interès. Degueren fer molt bona parella.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-04-2017 19:52

Notes de lecture 2

Ouragan sur D. M.S ‘’ Caine ‘’

Herman Wouk

Calman-Lévy,  1952

Traduit de l’américain par Jean Rosenthal

Prix Pulitzer 

 

 

 

 

 

 

 

 

         Après avoir revu pour la dixième ou la quinzième fois le film Ouragan sur le Caine où Humphrey Bogart est admirable malgré les fines bouches qui jugent son jeu trop chargé, j’ai eu envie de lire le roman d’Herman Wouk. Les scénaristes du film n’ont adapté que la moitié du livre, un pavé de 576 pages que j’ai lu avec un grand plaisir. Durant une semaine, j’ai retrouvé l’enthousiasme d’un lecteur adolescent.

 

 Ce roman raconte la vie de jeunes officiers américains à bord d’un rafiot durant la guerre du Pacifique de 1941 à 1945.

 

Sans nous imposer aucun message, Wouk nous propose une réflexion profondément humaine sur l’amour, sur le commandement, sur le devoir et la lâcheté. L’auteur montre qu’un officier courageux à la guerre peut se révéler un lâche dans sa vie amoureuse.

 

 J’ai admiré l’habileté du romancier à mettre en scène de nombreux personnages et à reconstituer la vie quotidienne dans ce bateau avec ses bruits, ses odeurs, ses ragots. On ne n’ennuie jamais à suivre leurs aventures malgré la routine huileuse.

 

Si vous voulez sentir le souffle de la guerre et traverser le Pacifique, n’hésitez pas à monter à bord après avoir obtenu la permission du commandant. 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. anaflore  le 03-04-2017 à 07:08:34  (web)

bravo pour la photo du jour
un peu de nostalgie ......bon lundi

2. fafa12  le 03-04-2017 à 10:20:06  (web)

bonjour
bravo pour la photo du jour, passez un bon lundi,et une bonne semaine.
bises.

3. asdepic  le 03-04-2017 à 12:37:59  (web)

bravo pour la photo du jour bonne journée

 
 
 
el 28-03-2017 12:52

El laboratori on assassinen la llengua catalana

TIME OUT

 

 

 

Mai no he dissimulat el meu somni de veure aviat una república catalana. M’obligo a guardar una certa reserva perquè visc a la Catalunya del Nord, en territori francès per tant. Em molesta un xic opinar sobre el procés sense arriscar-se, protegit per l’exèrcit francès dels tancs espanyols.    

Malgrat tot, em cal lliurar un missatge als catalans del Principat.

‘’ Hasta la mort ‘’ que deien els meus avis de Nils, repetiré als meus germans catalans que vinguin a visitar la Catalunya del Nord. No tinc comerç ni cap acció als hotels i restaurants del meu país. Només voldria que la gent conegués les meravelles del nostre romànic, els altars barrocs preservats dels estralls de la guerra civil espanyola i els paisatges d’una gran varietat. Pensar que el campanar de Cotlliure es troba a dues hores dels prats de la Cerdanya. 

A banda d’aquest interès històric i sentimental, els visitants haurien de considerar les nostres terres del nord com un laboratori per observar in situ l’agonia d’una llengua. Quan era petit, cinquanta anys enrere, el català continuava sent la llenga més parlada als pobles. A Perpinyà, tret dels barris gitanos, ja s’observava una substitució lingüística inquietant. Fa vint anys el català encara se sentia sovint pels carrers dels poblets. Ara com ara, els darrers locutors naturals desapareixen. Enterrem força i bategem poc. 

El que passa a casa meva, pot succeir algun dia al Principat. Alacant, la nosta ciutat més al sud, i Perpinyà, la nostra vila més al nord, han abandonat la nostra llengua. A Barcelona, la situació m’inquieta. 

La creació de les escoles catalanes —la Bressola i Arrels— ha permès d’alentir l’agonia de la nostra llengua però, quan surten de les escoles, el francès els agafa com una ona. Cal tenir molta constància, tossuderia patriòtica per lluitar contra tots els vents de la història. 

L’única esperança que entreveig és l’emergència d’una república catalana. Pels catalans del nord, fóra un xoc saludable. Potser s’adonarien de l’estafa francesa i farien els esforços necessaris per retrobar els camins secrets de la llengua perduda que no vol pas morir.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 27-03-2017 18:00

La llesqueta

'' Catalunya Nord. la llesqueta del septentrió '' Edicions El Jonc.

d'  Aleix Renyé

 

 

Vaig conèixer l’Aleix Renyé pels volts de l’any 1990. En aquell temps, ell comentava l’actualitat a Ràdio Arrels amb el seu català rossellonès tintat d’entonacions de Lleida. Els dilluns em convidava al debat de la ràdio abans de portar-me a Nils. Sovint sopàvem a casa seua a Baó on escrivíem articles per la revista satírica El Fiçó entre dues rialles. Tot i que sap ben bé que no vivim en el món meravellós de Mary Poppins, l’Aleix no pot estar-se d’estimar la gent. Marcel Pagnol va dir ‘’ Si j’étais peintre, je ne peindrais que des portraits.’’ (‘’ Si fos pintor, només pintaria retrats. ‘’) Aquesta frase s’aplica al nostre amic que parla amb la mateixa emoció d’en Cala, el gran patriota, o d’un vell feixista mig boig que conreava un català sensacional sota els cirerers de Ceret. L’Aleix domina l’art del retrat. A Xipotades, llibre de joventut ple d’entusiasme, Renyé juga amb el nostre dialecte esquimal als límits de la intel·legibilitat. L’Aleix s’ha enamorat bojament del català àrtic bo i festejant el francès. En aquest nou llibre, l’autor evoca, amb humor i melangia, un món perdut celebrant les seues noces amb una llengua que no es pot perdre.

 

 

 

 

 

 

 

foto@ Marie-Georges Puigverd

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-03-2017 09:00

Una obra calenteta i culta

Jaume Queralt

 

 

 

 

 

Es podria resumir a dues paraules la Ballarina de Berlín, l'últim llibre publicat per Joan-Daniel Bezsonoff, les dues paraules següents: sexe i espionatge. En efecte, de sexe no en falta, n'hi ha en orri, nuvolades i ruixats del Kamasutra o de la "Pyschopatologia sexualis" de Krafft-Ebin, la dialèctica "desig/ satisfacció" tensant el llibre, de quatre pàgines en quatre pàgines -dit amb una minsa exageració.

 

D'espionatge també n'és qüestió puix que el personatge principal de l'obra és un espia polonès, Jerzy Sosnowski, inspirat d'un espia veritable portant aqueix patrònim. Bezsonoff en biografia algunes peripècies vessades a l'arxiu de la Polònia i de l'Europa. Un agent secret que teixeix a Berlín on se l'ha destinat una mena de xarxa d'informadores, en un període històric ben determinat: república de Weimar, ascensió, triomf i caiguda del nazisme, guerra mundial i Europa del post conflicte. De treball d'espia, l'autor no ens narrarà gran cosa exposant-se a decebre uns lectors addictes de novel·les del gènere. El que ens sembla clar és que Bezsonoff amatent a la història i investigador curós superposa a una ambientació històrica molt ben documentada i reconstituïda, el clima d'una novel·la d'espionatge amb un corol·lari femení i eròtic imprescindible.

 

Sosnowski, el doble novel·lístic del Sosnowski real fa dels seus agents femenins les seves fringaires segons la substantivació untalana (Saisset) de les amants que proposa l'autor . Tres principalment i d'aquesta trinitat se'n destaca La Ballarina de Berlín (Lea Niako). Totes elles, així com la quasi totalitat dels personatges que dinamitzen el relat- són manllevats a la història europea, no pas viscuda per Joan-Daniel Bezsonoff però si meticulosament estudiada per ell, atent a les grans problemàtiques com a les cosetes del dia a dia, a la geopolítica com al sabor d'un plat local ou d'una pastisseria, al món militar jerarquitzat com al món dissolut de la nit. El narrador és molt llaminer: de la mirada i de la boca; inclina al Carpe diem, un gaudir sense gaires pessics de remordiment. I resulta que la suma dels plaers que hi corresponen és alta. Enmig d'aquests plaers, s'hi veu el de córrer per la ciutat (Berlín, també podria ser una ciutat de Polònia, d'Hongria, d'Àustria): carrers, avingudes o places; d'un quiosc a un bar, d'un hotel a un cinema, d'un restaurant a un cabaret ou a l'òpera.

Amb pauses i rellances. Les descripcions que fa Bezsonoff són precises, carregades d'onomàstica, amb adreces i rètols, com si li havien encomanat la redacció d'un mapa urbà o d'una guia útil. O uns llistats de ciutats, de carrers, d'autors: poetes, novel·listes, dramaturgs, músics, cantants, directors de ciné, pintors, actors. Molta gent surt en aquesta novel.la bastant curteta,135 pàgines. Com si fos un europeu d'aquell període, transnacional i alhora plurilingüe. Com si fos un alter ego del Franz Biberkopf, el personatge central de "Berlín Alexànderplatz", màxima obra d'Alfred Döblin, que estranyarà més d'un lector no veure esmentada per Bezsonoff, no obstant gens avar, en La (mateixa) Ballarina de Berlín, de referències literàries poloneses, alemanyes, austríacs... amb noms, títols i fins i tot citacions o notes crítiques.

 

Bezsonoff, home de lletres i de cultura (cinema, música, cant) no podia fer menys, en una reconstitució d'època (entre 1925-1946) entorn del seu "primer rol": Jerzy Sosnowski, ell mateix home de lletres i de cultura, enraonador i llibertí, personatge al qual poc o prou en més d'un aspecte s'identifica, quan parla posem de la seva joventut, de la Provença, de la seva afició als llibres, als diaris, a les operetes o a les actrius... El temps que s'escola sota els peus de La Ballarina de Berlín ("la dona més bonica del món", en temps de Marleen Dietrich i Hitler) i dels altres personatges no té res d'abstracte; és viu i variat, té carn, amb moments calents i altres molts més freds, amb seqüències descarades i altres retingudes, amb punts paroxístics i altres eixelebrats. Novel·la de descans i de divertiment, que destapa cossos al mateix ritme que subtilitza papers en compte d'un enemic (que no és gens de fira i que no s'ha d'oblidar: el nazi). Hi ha qui, jo mateix dos o tres cops, somriurà dient aquí en Joan-Daniel decanta cap a una literatura d'estació, i allà és manifesta com adepte d'una literatura de la mà esquerra, amb vinyetes calentetes, gracioses, hiperrealistes o fantàstiques, el bon amic Bezso. Però, també, se li concedirà l'exquisit pintoresc sonor (malauradament gairebé impronunciable) de noms i frases en polonès, hongarès, ...com un gust de cuina barroc farcint les parts dialogades de l'obra de rèpliques o comentaris en idiomes estrangers, sovint sense traducció...com si l'autor, dissimulat rere la placidesa del seu narrador, gaudia a mofar-se de les dificultats d'un pobre lector monolingüe vagant pel seu món plurilingüe: alemany, castellà, francès,  hongarès, italià,  llatí,  polones, portugués, rus...Llàstima que Bezsonoff deixi en alemany els magnífics primers versos de "das Land, wo die Zitronen blühn", un poema de Goethe del qual només "catalanitza" el primer per fer-ne el títol del capítol VI: "El país on floreixen els llimoners". De les paraules del tango, cantat pel polonès Tadeusz Faliszewski no ens dona ni un piu de mot en català, sigui n català culta o en català popular Bezsonoff servint-se dels dos. Però quina alegria de trobar un fragment d'un poema de Mickiewicz, el Victor Hugo polonés, traduit.  

 

 Però La Ballarina de Berlín així com la resta dels protagonistes episòdics o més durables d'aquesta reconstitució amb versemblança tenen també parts del seu cos (militars o politics, al poder o a l'oposició), lluny de tota lleugeresa o caricatura, si pastades dins el drama, la sang, la por, l'honor, la mort. A vegades, al mig o al revès d'una pàgina, frega una ideologia i se l'haja amb un escarn per un si o per un no. Alternant facècies de la libido en actes més o menys performadors i evocacions evenemencials polítiques, a Alemanya i a la resta de l'Europa. L'autor ha estructurat amb molt enginy la seva narració. Cada capítol, dels X que compta l'obra, enclou un relat autosuficient per la seva coherència intern: país, ciutat, personatge, temàtica... però que mai no es troba totalment desconnectat de la progressió general del llibre vers la denúncia de l'espia i no en direm res més per no impedir al lector la feina que li toca complir si vol saber de què va en veritat.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 18-03-2017 07:56

Bezsonoff es un grand europèu

LO JORNALET      18/03/2017 

 

 

 

 

 

 

“Sota les bigues vermelles del sostre [del plafon], les dones elegants de la capital, amb vestits de color de llimona i de cirera, semblaven colibrís de permís. Tot aquest petit món encantador havia oblidat que, deu anys enrere, havien torturat Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht en aquell hotel”: aquí tot l’engenh de Joan Daniel Bezsonoff, de se far costejar en doas frasas çò leugier e çò tragic.
 
Fa qualques meses, pendent una convèrsa nuechenca a Perpinhan amb de nòrd-catalans, foguèrem totes consents que i a, de tot segur, un estil particular a Joan Daniel Bezsonoff. Coma totes los grands autors, ten son univèrs, son biais pròpri de representar nòstre Mond. Aquò, o trobam tornarmai dins son darrièr roman, La ballarina de Berlín, que, coma sovent dins aquel autor, nos fach viatjar a una epòca marcada per l’Istòria, aqueste còp lo Berlin de la fin de la Republica de Weimar e de l’arribada al poder del nazisme.  E coma totjorn, lo viatge istoric prepausat per Bezsonoff es un viatge cultural e intercultural. Se coma o diguèt Umberto Eco, la lenga d’Euròpa es la traduccion, Bezsonoff es un grand europèu, conscient d’una lenga a l’autra de la mescla de la civilizacion de nòstre continent.
 
Contràriament a çò que lo títol nos poiriá far pensar, lo protagonista màger es pas una famosa balarina de Berlin, Lea Niako, pasmens representada sus la cobèrta del libre, mas un autre personatge istoric, lo capitani polonés Jerzy Sosnowski, famós espion. Se coma lo quite Bezsonoff, es un poliglòta afogat de lengas, l’eròi es mai que mai un montaire de cavals… e de femnas. Casanova dels ans 1930, amb mai d’amantas que lo rei Salomon, l’espion polonés fa servir sa passion del sèxe e del cuol per metre en plaça una ret d’espionatge e d’espionas al centre de la quala son tres femnas devòtas de son  còr e de son còrs, Benita, Renate e Irene.  Amodat per las proesas del capitani polonés, l’erotisme baila lo ton al roman, mas non sens l’ironia costumièra de l’autor: “Sosnowski l’enculava com Wilhelm Furtwängler dirigia l’Orquestra Filharmònica de Berlíin. Cada cop la mateixa perfecció, amb matisos quasi imperceptibles. La mateixa obra en mans d’Arturo Toscanini o del jove Herbert von Karajan presenta variacions microcòspiques”. 
 
Darrièr l’erotisme e l’ironia, la melangia (malenconiá) es pasmens jamai luènha dins nòstre autor, per exemple quand parla de la mòrt del provençal per las carrièras de Grassa, o amb d’elements tragics que desvoloparem pas aicí per servar l’interès de la lectura, mas que demòstra una reflexion discreta sus l’umanitat, que barreja en ela çò vil e çò grand, a un moment que l’apogèu del rafinament europèu en Alemanha se mescla al gorrinatge e alestís la victòria de mostres.
 
E la balarina? Ne direm pas mai, mas coma dins las grandas tragèdias, son arribada tardièra amòda la catastròfa.
 
 
 
 
Gerard Joan Barceló

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 13-03-2017 13:37

Cinc anys d'amor

Santiago Diaz i Cano

Per sempre

Lletra impresa Edicions

Gandia, octubre 2016

Obra guanyadora del XIII Premi Ifach de Narrativa Curta

                                 

 

 

 

 

 

 

                                         EL TEMPS    7 de març del 2017

 

    Potser la literatura no serveix de res. A mi, però, m’ha permès de conèixer en Santiago Diaz Cano quan ensenyava les matemàtiques al malaguanyat col·legi comte Guifré de Perpinyà. La Universitat Autònoma de Barcelona acabava de publicar-li Memòries d’un porc, un llibre extraordinari, una de les millors novel·les escrites en català al segle XXI. Malauradament, aquesta obra no va beneficiar de cap promoció i, tret d’un servidor, ningú no n’ha parlat. Vergonya cavallers ! En el nostre petit món literari tot és una qüestió de marquèting, prova de normalitat. Venen llibres com vendrien sabates o llaunes de pèsols…Perdoneu-me si em repeteixi : com és possible que un autor tan bo com Diaz sigui desconegut quan triomfen tants mediocres a les nostres llibreries? Imagineu amb quina impaciència esperava la seua segona novel·la. El novel·lista ha sabut renovar-se i proposar una novel·la negra original. Domina el relat i el lector mai no s’avorreix. He retrobat el seu mestratge de la llengua, el seu ús judiciós de les variants dialectals. Per ell, l’estil encara compta i no repeteix vint vegades en divuit ratlles el verb ser com alguns…Malgrat tot, aquesta bona novel·la, ho confessi amb desgana, m’ha decebut un xic perquè no ateny l’esplendor del seu

llibre precedent. No vull pas allunyar el lector d’aquesta segona novel·la molt atractiva, variació còmica i valenciana de Crim i càstig, perquè el meu criteri no és universal i segur que molta gent la xalarà llegint el llibre. Una de les qualitats majors del llibre és el seu humor negre que m’ha recordat els estirabots de Pierre Doris. ‘’ Busca les ferides. No hi ha sang. Tan sols, al cim de la clepsa, un gual tou com un flam de cafè (d’aquells que tant li agradaven a ella) delata qualque d’anormal. ‘’ ( pàgina 18)  

De tant en tant, deixa anar una imatge romàntica, als límits de la cursileria, com si es penedís d’imposar-nos tants horrors. ‘’ L’abric de mart gibelí s’ha desplegat com les ales d’una àliga orgullosa i elegant que descendira amb parsimònia fins desaparèixer engolida per la vegetació del fons del congost. ‘’ (pàgina 29)

Amb poques paraules, el narrador sap descriure els altres personatges i donar-los una humanitat profunda. Els veiem un segon i els recordem fins a la fi. ‘’ un vellet dinàmic i eixut, amb uns ulls menuts però lluents, que traspuen intel·ligència i sentit intuïtiu. ‘’ (pàgina 31)

Com a La comèdia humana de Balzac, els protagonistes s’expressen amb una versemblança total, amb el seu dialecte i tot. Passem amb normalitat del valencià al català central. ‘’ —No diga això, home. —És la pura veritat. Però no es pensi que em queixo. ‘’ (pàgina 32) 

Em reca que Santiago Diaz i Cano hagi sucumbit a la moda francesa del paratext i dels jocs absurds amb l’estructura. Les fantasies de l’Oulipo, els deliris del Nouveau Roman només  poden abocar al silenci literari i a la desesperança.

Un consell. Malfieu-vos de l’adjectiu ‘’nouveau.’’ No em refiï del ‘’Nouveau Roman’’, de ‘’ la Nouvelle Cuisine ‘’, dels ‘’ Nouveaux Philosophes’’, de la ‘’ Nouvelle Vague.’’ Aquests recursos serveixen de crosses a novel·listes frustrats sense imaginació. Santiago Diaz és un gran estilista. Esperi amb candeletes el seu proper llibre. A veure si algun editor important de Barcelona em fa cas i accepta publicar aquest gran escriptor desconegut a Catalunya perquè no ha tingut la sort de nèixer al nord de l’Ebre i de no conèixer personatges del ‘’mundillo ‘’.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article