No és freqüent trobar, a la literatura catalana, obres militaristes, d'elogi de l'exèrcit. Moltes obres literàries catalanes mostren un rebuig visceral als militars (als "sorges", com els anomenava despectivament Pedrolo a les seves obres). Els qui des de Catalunya van escriure obres d'exaltació de l'exèrcit van fer-ho majoritàriament en castellà (és el cas, per exemple, de Luys Santa Marina, amb Tras el águila del César, una obra d'elogi de la Legió literàriament potent, però moralment repugnant). Per això, sorprén la publicació de Joan-Daniel Bezsonoff, El fill del coronel (editorial L'Avenç), una obra que sorgeix del "real afecte per l'exèrcit francès" que sent l'escriptor rossellonès, fill d'un coronel de l'exèrcit francès i nét d'un militar tsarista. Aquest és el tercer volum de les memòries d'infància i joventut de Bezsonoff, que es va iniciar amb Una educació francesa i que va continuar amb Les meves universitats.

Daniel Bezsonoff-Roberto Lázaro_04

Joan-Daniel Bezsonoff. Foto: Roberto Lázaro

Històries de la puta mili

Les historietes de la mili van ser un clàssic de les sobretaules dels tecs familiars, i fins i tot van arribar a consagrar-se en un còmic d'Ivà (convertit més endavant en pel·lícula). Ara, a mesura que disminueix el percentatge de gent que ha fet el servei militar, aquestes historietes han perdut vigència i vigor. Ja no són freqüents als dinars de Nadal, ni a les trobades estiuenques de Santa Maria. Però Bezsonoff encara ens posa en safata, en aquestes memòries, una sèrie d'anècdotes sobre la seva estada a l'exèrcit francès. L'autor nord-català no amaga la seva nostàlgia pel període del seu servei militar. Tot sigui dit, l'escriptor no va tenir una mili gaire soferta. Va ser destinat, com a professor a l'Escola Superior de Guerra Interarmes (ESGI) de París, on feien cursos els militars estrangers que tenien acords de col·laboració amb l'exèrcit francès. Bezsonoff es confessa admirador dels militars heroics que protagonitzaven les novel·les d'aventures de Pierre Benoit, però la missió de l'escriptor nord-català en el si de l'exèrcit va ser molt menys heroica que la d'aquests personatges. Es va limitar a donar classes de francès als comandaments estrangers i a les seves esposes. I això li va garantir grans privilegis, dins el conjunt dels reclutes: poques guàrdies, ambient distès, menjar correcte al menjador d'oficials, pocs esforços físics... Bezsonoff, que es confessa massa mandrós per tenir un veritable esperit marcial, va tenir, realment, una mili envejable.

Pintorescos

 A l'ESGI, Bezsonoff va tenir ocasió de tenir contacte amb alguns personatges ben pintorescos, procedents de tots els continents. Entre ells fins i tot hi figurava el general Luis Alejandre Sintes, qui més tard seria cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra espanyol. Sembla ser que aquest militar menorquí, que discutia amb Bezsonoff en català, admirava tant Franco com Lluís Llach. Bezsonoff deixa endur-se per l'optimisme i ofereix una visió deliberadament idíl·lica i despolititzada de l'ESGI, un centre molt menys net i honest del que dibuixa l'escriptor rossellonès; de fet, abans de l'arribada de Bezsonoff, va ser un dels centres de disseny de la lluita antisubversiva a nivell mundial, on es van posar els fonaments dels esquadrons de la mort de les dictadures llatinoamericanes. I durant el temps en què Bezsonoff va ser-hi va funcionar com un dels centres de difusió del neocolonialisme francès, on l'exèrcit francès tractava de cooptar les elits militars dels països del Tercer Món (va ser un element clau de l'anomenada Franceafrique).

Tot temps passat fou millor

Una de les gràcies del llibre és l'aportació de breus retrats dels personatges amb els que Beszonoff havia coincidit durant aquest període (tal i com ho havia fet en els volums anteriors de les seves memòries). Però no podem oblidar que la base de les memòries d'en Beszonoff és la nostàlgia pel temps passat. En les obres d'aquest escriptor els amics d'aquell període eren millors amics que els d'ara, les festes eren més emocionants que les d'ara, les noies eren més boniques que les d'ara i les ressaques, joventut obliga, eren més suaus... Beszonoff, en algun punt del llibre ho explica obertament: "Crec que algun dia la palmaré de nostàlgia. M'agafa plorera quan pensi en tots aquells anys engolits per sempre. Era feliç i no ho sabia".

L'exèrcit com microcosmos

Bezsonoff al·lega que el servei militar era un món idoni per a iniciar-se com a novel·lista: "El servei militar, universitat de tots els vicis potencials que portàvem a dintre, és una escola sense parió per a un futur novel·lista que hi trobarà concentrada alhora la quinta essència de l'estupidesa humana i una gran elevació moral". Però a la fi, allò que més destaca del llibre de Beszonoff no són els episodis per ell viscuts, que no són pas tan extraordinaris, sinó la seva habilitat per retratar, amb una curiosa barreja d'humor i poesia, personatges i situacions estrambòtiques. El gran talent de Beszonoff és dur la nostàlgia fins a l'extrem per a fer-nos compartir aquest somni de joventut idíl·lica. I, amb gran encant, acaba el llibre reconeixent, amb gran sinceritat, que els anys poden haver condicionat la seva visió: "La vida ens ha triturat, malaxat, concassat i jo, en el meu castell d'il·lusions arruïnat, condemnat a morir sol a l'ombra dels meus llibres, conservador d'una llengua crepuscular, escric a la cuina. Aviat el tramvia de la vida em deixarà a l'última parada".