VEF Blog

Version française d’un article publié en catalan dans le journal barcelonais E NOTICIES

   A la demande de quelques lecteurs, je vous parlerai aujourd’hui de l’histoire de l’Algérie après l’indépendance.

L’Algérie semble un personnage de la tragédie grecque, maudit dès la naissance.

Les derniers jours de l’Algérie française furent horribles. Des milliers de Français enlevés et assassinés, quelques 100.000 harkis égorgés, les attentats de l’OAS et du FLN, le massacre d’Oran (nous en reparlerons), la fusillade de la rue d’Isly à Alger. Tous ces événements obligèrent les Pieds Noirs à quitter leur terre natale dans des conditions lamentables dignes de la Retirada de 1939.

  L’Etat français ne les accueillit pas dans des camps de concentration, mais son hospitalité peut se mesurer à l’aune de cette déclaration de Gaston Deferre, maire de Marseille, à Paris Presse :

‘’ Français d’Algérie, allez vous faire réadapter ailleurs. Il faut les pendre, les fusiller, les rejeter à la mer…Jamais je ne les recevrai dans ma cité. ‘’

La fuite des Pieds-Noirs priva l’Algérie de fonctionnaires, d’employés, de médecins, d’agriculteurs formés, d’instituteurs, de professeurs.  Ahmed Ben Bella, premier président de la république algérienne, appliqua une politique socialiste qui ruina le pays. Le jeune président voulait bâtir un socialisme typiquement algérien, en liaison avec la France et Cuba, engager une réforme agraire, nationaliser le commerce et l’industrie tout en essayant de promouvoir l’autogestion.

En juin 1965, le colonel Boumédiène monta un coup d’Etat et emprisonna Ben Bella. (Le pauvre homme aura passé 22 ans sous les verrous, 8 ans dans les prisons françaises et 14 dans les prisons algériennes sans compter 11ans de résidence surveillée. N’en jetez plus…)

Avec le colonel Boumédiène, l’Algérie traverse une période grotesque et absurde. Boumédiène en voulait aux négociateurs des accords d’Evian car il aurait souhaité vaincre militairement l’armée française.’’ La victoire ne se donne pas, il faut l’arracher. ‘’ Le colonel des Caroubes (son véritable nom, Mohamed ben Brahim Boukharouba,  en arabe : محمد إبن إبراهيم بوخروبة) expropria les derniers colons français qui maintenaient encore l’agriculture et ordonna que l’on arrachât tous les orangers et toutes les vignes de la Mitijda, orgueil de la colonisation française.

  A propos la célèbre boisson Orangina est originaire de Boufarik, capitale de la Mititjda entourée d’orangeraies.

Pour parachever son œuvre de destruction, Boumédiène essaya d’éliminer la langue française d’Algérie en promouvant l’arabisation. Malheureusement, la plupart  des Algériens parlent des dialectes arabes très éloignés de la langue littéraire et ne comprennent pas les instituteurs venus d’Egypte ou d’Irak. Dans la logique du centralisme français, le colonel Caroube ne respecta pas la personnalité de la Kabylie, région opposée au parti unique qui se révolta souvent contre le pouvoir central quel qu’il fût. 

Mutatis mutandis, la Kabylie est la Catalogne de l’Etat algérien entreprenante, cultivée, commerciale, toujours en délicatesse avec le gouvernement, amoureuse de sa langue.

   Jusqu’aux années 1980, le pétrole et le gaz permirent à l’Algérie de vivoter. Le pays est l’un des plus riches du monde et ses enfants doivent s’exiler en France pour ne pas mourir de faim. L’Algérie ne manque pas de gens de talent, de grands intellectuels, d’écrivains excellents, d’une presse relativement libre, mais le pays s’enfonce dans la misère.

   Les magnifiques immeubles haussmanniens que l’on trouve encore à Alger, Oran, Bône ou Philippeville ont beaucoup vieilli. Les cages d’escaliers se remplissent d’immondices. Les ascenseurs ne fonctionnent pas. Un désastre…En 1962 l’Algérie avait plus de salles de cinéma que tout le Royaume Uni. Il en reste trois dans tout le pays…

Une guerre civile atroce a décimé la terre algérienne il y a vingt ans. L’armée n’avait pas accepté la victoire des islamistes du aux élections législatives. Les barbus se vengèrent en  assassinant leurs compatriotes bestialement. Ils violèrent, égorgèrent, brûlèrent des petis enfants dans des fours ad majorem Dei gloriam.                                                                                                                                                      L’actuel président, le sinistre Bouteflika, agonise dans son palais tandis que le peuple se demande avec angoisse qui sera le nouveau Raïs. Un général ? Un diplomate ? Beaucoup d’ économistes nous préviennent que si la situation économique ne s’améliore pas, près de 2000 000 d’Algériens traverseront la Méditerranée pour survivre.   ‘’ Quelle hécatombe connaîtrait l’Algérie si nous étions assez stupides et assez lâches pour l’abandonner ! ‘’ prophétisait le général De Gaulle dans l’Echo d’Alger du 24 octobre 1958.

En histoire, le pire est toujours possible.

E NOTICIES  5/07/2017 

   A petició d’alguns lectors, us parlaré avui de la història d’Algèria després de la independència.

Algèria sembla un personatge de la tragèdia grega, maleït des del naixement.

Els darrer dies de l’Algèria francesa van ser horribles. Milers de francesos raptats i assassinats, uns 100.000 harkis —soldats algerians de l’exèrcit francès— degollats, els atemptats de l’OAS i de l’FLN, la matança d’Orà (en tornarem a parlar), el tiroteig de la Rue d’Isly a Alger. Tots aquells fets van obligar els francesos d’Algèria a anar-se’n de la seva terra natal en condicions lamentables dignes de la Retirada del 1939.

  L’estat francès no va acollir-los en camps de concentració, però la seva hospitalitat es pot mesurar amb aquesta declaració de Gaston Deferre, batlle de Marsella, a Paris Presse :

‘’ Français d’Algérie, allez vous faire réadapter ailleurs. Il faut les pendre, les fusiller, les rejeter à la mer…Jamais je ne les recevrai dans ma cité. ‘’ (Francesos d’Algèria, aneu a fer-vos readaptar en un altre lloc. Cal penjar-los, afusellar-los, llançar-los al mar…Mai no els rebré a la meva ciutat.)  La fugida dels Pieds-Noirs va privar Algèria de funcionaris, d’empleats, de metges, de pagesos formats, de mestres, de professors.  Ahmed Ben Bella, primer president de la república algeriana, va aplicar una política socialista que va arruïnar el país. El jove president volia edificar un socialisme típicament algerià, en relació amb França i Cuba alhora. Va engegar una reforma agrària, va nacionalitzar el comerç i la indústria tot mirant de promoure l’autogestió.

Al juny del 1965, el coronel Boumédiène va muntar un cop d’estat i va empresonar Ben Bella. (El pobre home haurà passat 22 anys engarjolat, 8 anys a les presons franceses i 14 a les presons algerianes sense comptar 11 anys de residència vigilada. Bufa…)

Amb el coronel Boumédiène, Algèria  travessa un període grotesc i absurd. Boumédiène estava ressentit amb els negociadors dels acords d’Evian perquè hauria volgut derrotar l’exèrcit francès militarment.’’ La victòria no la donen, cal arrencar-la. ‘’ El coronel de les Garrofes (el seu veritable nom, Mohamed ben Brahim Boukharouba,  en àrab : محمد إبن إبراهيم بوخروبة) va expropriar els darrers colons francesos que encara mantenien l’agricultura i va ordenar que arrenquessin tots els tarongers i les vinyes de la Mitijda, orgull de la colonització francesa.

  Per cert la famosa beguda Orangina s’origina a Boufarik, capital de Mititjda envoltada de tarongerars.

Per acabar-ho d’adobar, Boumédiène va mirar d’eliminar la llengua francesa d’Algèria promocionant l’arabització. Malauradament, la majoria dels algerians parlen dialectes àrabs molt allunyats de la llengua literària i no entenen els mestres vinguts d’Egipte o d’Iraq. Seguint el centralisme dels francesos, el coronel Garrofes no va respectar la personalitat de Cabília, regió oposada al partit únic que es va revoltar manta vegada contra el poder central. 

Mutatis mutandis, Cabília és la Catalunya de l’estat algerià emprenedora, culta, comercial, sempre enfrentada amb el poder, enamorada de la seva llengua.

   Fins als anys 1980, el petroli i el gas van permetre a Algèria de fer la viu viu. El país és un dels països més rics del món i els seus fills han d’exiliar-se a França per no morir de fam. A Algèria hi viuen molta gent preparada, grans intel·lectuals, escriptors excel·lents, una premsa relativament lliure, però el país s’ensorra en la misèria.

   Els magnífics edificis a la Haussmann que encara trobem a Alger, Orà, Bona o Philippeville s’estan envellint molt. Els bucs de les escales s’emplenen d’escombraries. Els ascensors no funcionen. Un desastre…El 1962 Algèria tenia més sales de cinema que tot el Regne Unit. En queden tres a tot el país…

Una guerra civil atroç va delmar la terra algeriana fa vint anys. L’exèrcit no va acceptar que els islamistes de l’FIS guanyessin les eleccions. Els barbuts es van revenjar assassinant els seus compatriotes bestialment. Van violar, degollar, cremar nens en forns ad majorem Dei gloriam.                                                                                                                                                     L’actual president, el sinistre Bouteflika, agonitza en el seu palau mentre el poble es demana amb ansietat qui serà el nou Raïs. Algun general ? Algun diplomàtic ? Molts economistes ens avisen que si la situació econòmica no millora, uns 2000 000 d’algerians travessaran la Mediterrània per sobreviure.   ‘’ Quelle hécatombe connaîtrait l’Algérie si nous étions assez stupides et assez lâches pour l’abandonner ! ‘’ (Quina hecatombe coneixeria Algèria si fóssim prou estúpids i prou covards per abandonar-la ! ) profetitzava el general De Gaulle a l’Echo d’Alger el 24 d’octubre del 1958.

En història, el pitjor sempre és possible.

EL TEMPS

Xavier Deulonder i Camins

A l’ombra del Mur de Berlín. L’Europa sota el comunisme

Bubok editorial

  Ho deu saber poca gent, però consideri Xavier Deulonder i Camins com un dels intel·lectuals més interessants dels Països Catalans. Autor d’una desena d’obres entre les quals distingiré Història de Cuba al segle XX, Els reis destronats i sobretot l’excel·lent estudi sobre Els Nazis a Catalunya, Xavier Deulonder no és ben bé un descobridor, un creador sinó un divulgador ple de talent.

‘’ {Il n’est} pas un de ceux qui nourrissent la flamme, mais {il} la protège de {ses} pauvres mains. ‘’ (‘’ No és un d’aquells que alimenten la flama, però la protegeix amb les seves pobres mans. ‘’ Marcel Pagnol, Topaze )

Totes les cultures necessiten intel·lectuals per fer de relleu entre els especialistes i el públic. En un país amb un bé de Déu d’historiadors com França, Alain Decaux i André Castelot van transmetre als francesos llur passió per la història gràcies a llurs obres de divulgació i llurs programmes a la televisió. Deulonder sap amenitzar, il·luminar, analitzar  el relat amb humanitat. En la multitud dels fets, l’autor sap recollir l’anècdota que torna als dictadors llur dimensió humana. Així el sinistre Honecker podia mostrar-se sentimental com una minyoneta romàntica. ‘’ Erich Honecker (…) havia nascut a Neunkirchen, ciutat de la conca minera del Sarre, a l’extrem occidental d’Alemanya, gairebé tocant a la frontera amb França. Durant tota la seva vida Honecker sempre va mostrar un profund afecte nostàlgic per la comarca (…) fins al punt que un antic company de presó de quan va estar reclòs pelk règim nazi es veia capaç d’oferir una exacta descripció de Wiebelskirchen, poble del Sarre on, durant la seva infantesa havia viscut Honecker, a partir del que el futur secretari general del SED li n’havia explicat en repetides ocasions. ‘’ (pàgina 462)  

Diuen que Henri Poincaré fou l’últim matemàtic que dominava totes les branques de la seva ciència. Mutatis mutandis, Xavier Deulonder em recorda tots aquells historiadors del segle XIX com Jules Michelet o Hippolyte Taine que coneixien la història com un taxista recorre els carrers de la seva ciutat.

Cal descobrir aquest llibre a poc a poquet com un diccionari, un poemari. El lector català disposa d’una guia útil per copsar millor l ‘actualitat. Com es pot entendre les relacions entre Polònia i Rússia sense saber res de la tragèdia de Katyn? A títol personal, esperi que aquesta obra permetrà als darrers marxistes dels Països Catalans de curar-se de llur malaltia. Com es pot ésser comunista sabent el que va passar ?

Per tal de no cansar el lector amb tants elogis ben merescuts, conclouré dient. Deulonder ? Déu n’hi do.    

EXTRACTE DEL MEU PRÒXIM LLIBRE

EL FILL DEL CORONEL

Et il chante un refrain très ancien

Qu’il appelle “histoire de roses.”

C’est une chanson très compliquée.

Robert Lamoureux

Si hagués respectat estrictament la cronologia, hauria evocat un idil·li que vaig travessar, sense comprendre res, com un cec en un país estranger. Les històries d’amor juvenils solen ser un poc tristes. Ara, una noia es revelava necessària per airejar aquests records marcials. Quan em vaig enamorar de la Rosa del Montsià, sabia que m’esperava un any d’incògnita. On m’enviaria l’exèrcit francès? Durant els tres dies de selecció a la caserna Kilmaine de Tarascó, havia demanat un trasllat a l’exèrcit de terra i a la metròpoli, però els militars a vegades manifesten un humor especial.

La Rosa del Montsià era un bruna gràcil amb una carona pura de moreneta muntanyenca. El seu accent ja portava, com un ventijol, uns perfums de València.

Sabia que tot era contra meu abans que comencés ben bé la nostra història i no em vaig aventurar mai en aquella selva me- ravellosa. Vivia a 825 quilòmetres de casa seua, sense feina ni permís de conduir. Durant un any seria militar. Si passés algu- na cosa desplaent durant el període d’instrucció, l’exèrcit de la república podia enviar-me a l’atol de Clipperton, a les coves de Nova Caledònia o —per què no?— a les landes de les illes Ker- guelen, ex illes de la Desolació. La Rosa sempre seria un som- ni, un poema persa que mai no desxifraria, un jardí japonès invisible, un raig de sol un matí a la tardor.

D’aquells deu dies tan llunyans emergeixen records intactes, alguns objectes preciosos. Encara puc reconstituir el nostre pri- mer dinar en la clariana de Nogareda, a l’entrada de Ceret.

Acluqui els ulls i veig la Rosa, elegant amb una trossa als cabells i un vestit blanc, durant un concert de música clàssica a l’abadia de Cuixà. La Rosa seia davant de l’Antoni Duran, el meu amic pintor de Granollers, no gaire lluny del president Pujol. Encara recordi la veu greu de la Rosa. Encara m’enllar- da la gelosia quan ballava amb aquella girafa de Barcelona.

Durant vint anys, vaig preguntar per ella cada estiu. Cada cop que he passat pel seu poble, camí de València, l’he recor- dada.

Aquest record d’un amor nàhuatl, dallat en plena joventut, em sorprèn ja que, al servei militar, no em va fer patir gaire. Anava massa enfeinat. Descobria tantes novetats cada dia. Potser el relat que vaig escriure sobre aquell idil·li m’ajudà a aguantar la barana. Havia decidit que calia oblidar-la i quasi ho vaig aconseguir. Malgrat tot, la nostàlgia d’aquell amor em revenia sovint. M’emocionava un autor tan fluix com Ed- mund Brazès perquè evocava una “noia maca” que havia co- negut pels carrers de Ceret.

Em vaig cartejar amb la Rosa durant uns quants mesos. Com a bona catalana, se sentia l’ànima d’una filòloga i em corregia cada cop que feia servir el verb ser quan ella hauria escrit estar. “No Daniel. La sopa no és bona. Està bona.”

Si m’escapava alguna expressió literària com “amb tots els ets i uts”, ella em reprenia. S’inquietava per mi. Li feia por que agafés fred a París, aquella ciutat tan septentrional per ella com Sant Petersburg o Christiana. Com podia saber que dos anys després festejaria un francès i el seguiria? Li vaig trucar i em va confiar que enyorava Catalunya. No s’acostumava a la vida parisenca. La llengua francesa li semblava tan exòtica com el coreà meridional. Els anys van passar i, de mica en mica, vam deixar d’escriure’ns. La nostra relació va anar a raure en una petita tomba d’un cementiri oblidat enmig de tanta gent desconeguda.

Vint anys després, xerrava, ebri, amb la Cèlia, darrera testi- moni d’aquell estiu absurd. Li vaig dir, rient:

—En aquell temps, estava boig per tu, Cèlia.

—Què dius ara? Jo no t’interessava gens. Tu només estaves per la Rosa.

Era massa jove per saber que les dones endevinen els pres- sentiments de l’amor abans que nosaltres. Adreçant-se als amics, la Cèlia va afegir:

—Aquest babau estava enamorat d’una amiga meua i ella també estava enamorada d’ell. I no van fer res...

Aquell descobriment em va afectar molt, literalment com si la terra s’obrís davant meu. Molesta, la Cèlia es va adonar que, sense voler-ho, havia reanimat un amor fugitiu i subterrani.

No he oblidat la melodia d’aquells dies engolits, les nits que parlàvem de Mozart malgrat els concerts de les granotes i els recitals dels rics-rics. La veig al matí de l’adéu. Se’n va i encara no li he dit que l’estimi.

E-notícies                        

  LA FRANÇA DE MACRON   10 

   Fa molt anys que tinc una teoria molt personal sobre Jean-Marie Le Pen. Qualsevol persona que sap francès ha pogut adonar-se que l’antic cabdill del Front National parla un francès excel·lent. Només el president Mitterrand i Édouard Balladur el superaven. Le Pen disposa d’un vocabulari ric, precís i variat. Juga amb tots els registres. Del més literari al més groller. Té una cultura clàssica i una alacritat intel·lectual que li permeten de derrotar verbalment qualsevol interlocutor. Com és possible que un mestre del llenguatge com ell hagi pogut declarar el 13 de setembre del 1987 a propòsit de l’extermini dels jueus ?

‘’ Je n’ai pas étudié spécialement la question, mais je crois que c’est un point de détail de l’histoire de la Deuxième Guerre Mondiale. ‘’ ( ‘’ No he estudiat especialment la qüestió, però crec que és un punt de detall de la història de la Segona Guerra Mundial. ‘’)

   El 1988, Le Pen anomena el ministre Durafour (Del forn en català, del horno en castellà) Durafour-crématoire. Per què va fer aquell acudit dubtós ? Que no sap controlar les seves pulsions ? Realment aquells estirabots l’apropen al poder ?

    Al moment de l’escissió del 1998 que va amenaçar greument la supervivència del partit, Bruno Mégret va declarar que el Front National havia tingut avingudes electorals que es transformaven en carrerons sense sortida. Le Pen radicalitzava el seu discurs mentre Megret volia atansar-se a la dreta clàssica com ho va fer Gianfranco Fini a Itàlia.

No hi ha pas cinquanta solucions. O Jean-Marie Le Pen és un imbècil, un bocamoll incapaç de mossegar-se la llengua o, ans al contrari, sap perfectament el que fa.

I si Jean-Marie Le Pen fos un agent comunista, un espia soviètic dorment instal·lat al cor de l’enemic des de fa molts anys ?

Han dit que Vladmir Volkoff, l’escriptor franco-rus mestre de les novel·les d’espies, ploma de la reacció era en realitat un oficial del KGB…    

M’aprofito l’ocasió per confessar que mai no he treballat pels serveis especials de Rússia.

E-notícies                        

  LA FRANÇA DE MACRON  9

   Avui us parlaré d’un tema indispensable per comprendre la història contemporània de França. Per què el general De Gaulle va atorgar la independència a Algèria mentre l’exèrcit francès havia aniquilat l’Armée de Libération Nationale algeriana ?

    Potser el lector coneix la meva passió per Algèria, país al qual he dedicat  quatre llibres i la traducció de La senyora Arnoul de Jean-Noël Pancrazi : Les lletres d’amor no serveixen de res, La presonera d’Alger, La melancolia dels oficials i Matar De Gaulle. Si ma mare no hagués tornat al Rosselló pel setembre del 1963 hauria nascut a Bona (Bône en francès, actualment Annaba) com el marical Juin i la deliciosa Edwige Fenêch (la senyoreta de la foto).

  Charles De Gaulle va tornar al poder pel maig del 1958 gràcies a manifestacions multidinàries a Alger i sobretot mitjançant un xantatge explícit de l’exèrcit. La famosa operació Resurrecció.  De Gaulle va transformar un cop d’estat embrionari en victòria més o menys democràtica. Arran d’aquells fets, François Mitterrand va escriure un assaig titulat Le coup d’état permanent.  

   Un mes després, De Gaulle va viatjar per Algèria on va pronunciar discursos molt importants. Tothom recorda el ‘’ Je vous ai compris ‘’ al Fòrum d’Alger. A Orà, on es parlava tant la llengua d’Ausiàs March com la de Cervantes, va declarar ‘’ Això sí . França és aquí per sempre a Orà, bona i estimada ciutat francesa. ‘’ El mateix dia, des del balcó de l’ajuntament de Mostaganem, va concloure el seu discurs cridant ‘’ Vive l’Algérie française ! ‘’

Pel setembre del 1959, es va declarar favorable a l’autodeterminació (sic) d’Algèria. Tres anys més tard, malgrat tots els juraments del 1958, Algèria accedia a la independència. La derrota militar de l’FLN es va convertir en Diên-Biên-Phu diplomàtic.

 Com és possible que De Gaulle hagi pogut abandonar els Pieds Noirs (a la Catalunya Nord en diem ‘potes negres’), els algerians fidels a França, Algèria i sobretot el petroli del Sàhara ?

Sovint s’ha dit que De Gaulle no estimava els Potes Negres perquè havien venerat el mariscal Pétain. Com tots els francesos…

  No crec en el maquiavelisme de De Gaulle. Penso que, en recuperar el poder, pensava sincerament que salvaria l’Algèria francesa. Davant de les realitats va entendre que la independència era inevitable.

Un dia va declarar a Alain de Boissieu, el seu gendre. ‘’ Alain, j’ai dix ans de trop. ‘’ (Em sobren deu anys.) De Gaulle sabia que només ell i Mendès-France podien solucionar la qüestió algeriana. Íntim amb el mariscal Pétain que el considerava com el seu fill, De Gaulle havia estat afectat per la decadència intel·lectual del mariscal i del seu propi pare. El Pétain de 1940 distava tràgicament del Pétain de 1918.  Per tal d’evitar a França una nova desgràcia sènil, el general va engegar el procés cap a la independència.

   Li hauria calgut tenir 20 à 30 anys per canviar les mentalitats i preparar els francesos d’Algèria a l’inevitable. Acorralat per la cursa contra el rellotge, De Gaulle hagué de precipitar-se.

No llegeixo en les ànimes dels vius i dels morts, però penso que la meva tesi no s’allunya gaire de la realitat.

El fill del coronel

EL LLIBRE. 
“Vaig passar tota la meua joventut a la vora d’una caserna de l’exèrcit francès, on treballava mon pare, metge militar. Potser els meus lectors s’han adonat que molts protagonistes de les meues novel·les es relacionen amb la vida castrense. Tot i que conservi un vincle visceral amb l’exèrcit francès, mai no he portat galons d’oficial. Els meus resultats a les proves de selecció de l’exèrcit em van atorgar el coeficient intel·lectual d’un ximpanzé mitjà. Vaig acceptar el veredicte, sense falsa modèstia. Malgrat tot el que sé, malgrat tots els llibres d’història que he llegit, malgrat les meues conviccions catalanistes encara mantinc un real afecte per l’exèrcit francès. Entre els militars, he conegut gent més culta i més oberta que entre els professors jacobins que m’ha tocat tractar. Els oficials francesos tenien humanitat i un humor resignat de vençuts que continuen creient en valors tan caducats com les piastres de la Banca de la Indoxina. Havien oblidat d’eliminar, de llur diccionari personal, mots com honor, coratge, sacrifici. Miraven cap al cel, amb els ulls confiats, tot i que pressentien que Déu ja no entenia el francès.”

L’AUTOR. Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és autor d’una sèrie de novel·les, iniciades amb Les Rambles de Saigon (1996), que tenen el món colonial francès com a transfons, i que inclouen entre d’altres La presonera d'Alger, La Guerra dels Cornuts (premi Casero, premi Méditerranée), Les amnèsies de Déu (premi Salambó i premi Creixells) i La melancolia dels oficials. La seva documentada reconstrucció d’episodis històrics és visible en novel·les com Matar De Gaulle (premi Amat-Piniella) o La ballarina de Berlín. Ha reflexionat sobre la seva triple identitat catalana, francesa i russa en llibres com Els taxistes del tsar i Un país de butxaca. Però sens dubte entre els seus llibres més importants figuren, de manera destacada, unes memòries d’infantesa i joventut que ha anat publicant a L’Avenç en forma de trilogia, que es va iniciar amb Una educació francesa (pel qual guanyà la Lletra d’Or), va seguir amb Les meues universitats i culmina ara amb El fill del coronel. Bezsonoff es dedica a l’ensenyament i col·labora regularment a El Temps, a la Revista de Girona i E-noticies.

ELS LLIBRES DE L’AVENÇ Sèrie Literatures
Contacte: Núria Iceta – niceta@lavenc.cat- 93 245 79 21

E-notícies                        

  LA FRANÇA DE MACRON    8

   Passades les eleccions legislatives, tothom sabia que el president Macron faria una remodelació ministerial. Hom esperava uns petits canvis sense importància. Per culpa dels afers consubstancials a la democràcia, el president ha hagut d’acomiadar un fidel entre els fidels —Richard Ferrand, ex ministre de la Cohesió Social—  i tres altres ministres del Modem : Marielle de Sarnez (ministra dels Afers Europeus), Sylvie Goulard (ministra dels exèrcits)  i, the last but not the least of the listing, François Bayrou, àlies Francesc Vairon, ministre de la Justícia.

    El partit del Modem, ens minimal creat per Bayrou ad usum proprium per a les eleccions presidencials i quasi mut la resta del temps, és acusat d’haver pagat empleats amb diners de la comissió europea. No és pas un delicte greu ja que no hi ha enriquiment personal ni feines fictícies, però queda malament. El senyor Bayrou havia de preparar una llei de sanejament, de moralització de la classe política francesa. La vella història de l’home que va per llana i torna tos.  

   No sé si molts lectors d’E-notícies coneixen la figura de François Bayrou. Professor de lletres clàssiques, va vèncer la seva quequesa per la força de la voluntat. Catòlic fervent, hauria vist la Mare de Déu que li hauria predicat la victòria a una elecció presidencial. Jo mateix vaig a missa regularment, però confesso que no tinc cap línia directa amb el cel.

Etern opositor, general Alcázar sense exèrcit, Iago d’estar per casa, Bayrou ha hagut de deixar el seu nou càrrec.

   Aquest és un dels encants de la política que reserva tantes sorpreses com els trens fantasmes a les fires de la nostra infantesa.

Ponç Puigdevall   EL PAIS   18/06/2017 

És una de les estratègies narratives de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) per seduir el lector: situar la trama en el teló de fons d’un conflicte bèl·lic i centrar-se llavors en les peculiaritats d’algun episodi poc conegut que només constava com una nota a peu de pàgina. A La revolta dels geperuts (1998), per exemple, es seguia la revolta dels vinicultors del Languedoc el 1907; a La guerra dels cornuts (2004) el protagonisme queia sobre els voluntaris catalans que van allistar-se a l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial, i a Matar De Gaulle (2014) s’especulava sobre els preparatius que es van dur a terme per assassinar el president de la cinquena República francesa. Ara, a La ballarina de Berlín, Bezsonoff s’allunya de França, viatja al final de la república de Weimar i a l’ascens de Hitler al poder i treu de les ombres de la Història dos personatges amb unes vides que aconsegueixen que s’exclami que sembla mentida que hagin existit de veritat. Al començament de la novel·la, Polònia fa poc que ha derrotat l’exèrcit rus i ha recuperat la independència, i el capità Jerzy Sosnowski —un seductor titànic que afirma que “un dia sense un clau és un dia perdut”— és enviat a Berlín com a espia amb l’objectiu de recaptar de les secretàries dels ministeris tota la informació possible sobre els plans futurs de Hitler: va complir amb tanta competència la seva missió que ningú es va creure que el setembre del 1939 Polònia seria envaïda. La ballarina de Berlín és Lea Niako, nom artístic de Maria Kruse, actriu jueva de segona fila —“orgullosa de la seva venustat”— que va saber enlluernar els jerarques nazis i que va convertir-se en hereva de Mata-Hari.

En un principi, doncs, el xoc entre els interessos de Sosnowski i els de Niako podria semblar que vaticina una novel·la d’espionatge, però al lector de seguida li passa el mateix que al protagonista quan entra en contacte amb la realitat de l’espionatge, que es desenganya perquè res no és com s’havia imaginat: l’espionatge no consisteix a trobar-se entre agents en llocs recòndits al fons de patis interiors. A La ballarina de Berlín el xoc narratiu important es produeix en un altre nivell, en el relatiu a l’aliança entre una dona “elegant, guapa, intel·ligent, superiorment dotada per a la luxúria”, que “col·leccionava els fringaires com un entomòleg agafa les víctimes amb un caçapapallones, les unes rere les altres, decididament”, i un home que sap comportar-se “com un mascle dominant” i que “amb un bon humor treballat, un somriure permanent, una elegància constant i una palica de firaire, seduïa les dones com un gat miola”. Tot i que és veritat que arreu de la novel·la hi figuren uns lacònics apunts molt perspicaços sobre el moment històric —el contrast mental entre Berlín i l’Alemania rural, que Sosnowski no sigui conscient dels canvis socials que l’envolten, talment com Fabrizio del Dongo a la batalla de Waterloo, que Niako hagi d’empenyorar el seu cos per sobreviure juntament amb la seva mare—, la voluntat narrativa de Bezsonoff es dirigeix cap a unes regions que no tenen cap lligam amb la novel·la d’espies: vol recrear el clima emocional de l’època i vol escriure un fulletó eròtic. Cap dels dos camins, però, no du enlloc: d’una banda, La ballarina de Berlínpateix la mateixa pressió informativa que minva les seves novel·les anteriors, i el lector segurament preferiria que desenrotllés una mica les possibilitats argumentals del relat que no pas precisés amb tanta obsessió els noms dels carrers, les cançons de moda o les pel·lícules que es projectaven als cines; i d’una altra, recórrer al que sempre ha fet servir la literatura eròtica de tots el temps i latituds, l’ús d’un abundant repertori de fórmules eufemístiques destinades a eludir el nom comú de les parts sexuals o de la còpula, ja sigui a través d’una referència obliqua i indirecta, ja sigui a través d’alguna figura retòrica, l’únic que aconsegueix és que el lector es cansi aviat de tant de símil i perífrasi eròtica candorosa, de la recerca tan contínua d’una fulgurant capacitat metafòrica que es materialitza escasses vegades.

LA BALLARINA DE BERLÍN

Joan Daniel Bezsonoff

 

Empúries

144 pàg. 17,50 /

@ 8,99 euros

I és una llàstima que les aventures de Sosnowski i Niako no hagin tingut una mica més de sort: les seves peripècies haurien merescut una novel·la menys dispersa i més tensa, més vibrant i menys estèril, amb una geometria narrativa més calculada.

E-notícies                        

  LA FRANÇA DE MACRON    7

 Tal com ho anunciaven els resultats de la primera volta i totes les previsions electorals, el president Macron acaba de guanyar les eleccions legislatives amb una majoria aclapadora. El moviment En Marche ha dinamitat els partits tradicionals.

El Partit Socialista que, cinc anys enrere, ho controlava tot —totes les regions menys d’Alsàcia i Còrsega, el Parlament— ha perdut 80% dels seus diputats.

Han estat escombrejades unes figures com Benoît Hamon (candidat a la presidencial), Jean-Christophe Cambaladélis (primer secretari del partit), Élisabeth Gigou (antiga ministra de François Mitterrand i Lionel Jospin), Najat Vallaud Bel Kacem (antiga ministra d’educació de François Hollande), Aurore Filippetti (efímera ministra de cultura de Hollande) sense comptar la nul·líssima ecologista Cécile Duflot que s’imaginava primera presidenta de la república francesa. Quina farsa !

 Els republicans han aguantat un xic millor si oblidem que, abans de l’escàndol, tots els sondatges preveien una victòria napoleònica per Fillon.

L’extrema esquerra, dirigida pel brillantíssim Jean-Luc Mélenchon nostàlgic de Castro i de Robespierre, tampoc ha obtingut els resultats desitjats.

El Front National, que esperava uns vuitanta diputats, només en té vuit, entre els quals Louis Aliot, elegit a Perpinyà.

No oblidem la forta abstenció i que, malgrat la seva incontestable legitimitat democràtica, Macron ha estat elegit només per un quart de l’electorat.

El president sabrà gestionar el seu triomf ? Salvarà la unitat del seu moviment ? Chi lo sa ?