VEF Blog

Les mentides del president

E-notícies                        

  LA FRANÇA DE MACRON  9

   Avui us parlaré d’un tema indispensable per comprendre la història contemporània de França. Per què el general De Gaulle va atorgar la independència a Algèria mentre l’exèrcit francès havia aniquilat l’Armée de Libération Nationale algeriana ?

    Potser el lector coneix la meva passió per Algèria, país al qual he dedicat  quatre llibres i la traducció de La senyora Arnoul de Jean-Noël Pancrazi : Les lletres d’amor no serveixen de res, La presonera d’Alger, La melancolia dels oficials i Matar De Gaulle. Si ma mare no hagués tornat al Rosselló pel setembre del 1963 hauria nascut a Bona (Bône en francès, actualment Annaba) com el marical Juin i la deliciosa Edwige Fenêch (la senyoreta de la foto).

  Charles De Gaulle va tornar al poder pel maig del 1958 gràcies a manifestacions multidinàries a Alger i sobretot mitjançant un xantatge explícit de l’exèrcit. La famosa operació Resurrecció.  De Gaulle va transformar un cop d’estat embrionari en victòria més o menys democràtica. Arran d’aquells fets, François Mitterrand va escriure un assaig titulat Le coup d’état permanent.  

   Un mes després, De Gaulle va viatjar per Algèria on va pronunciar discursos molt importants. Tothom recorda el ‘’ Je vous ai compris ‘’ al Fòrum d’Alger. A Orà, on es parlava tant la llengua d’Ausiàs March com la de Cervantes, va declarar ‘’ Això sí . França és aquí per sempre a Orà, bona i estimada ciutat francesa. ‘’ El mateix dia, des del balcó de l’ajuntament de Mostaganem, va concloure el seu discurs cridant ‘’ Vive l’Algérie française ! ‘’

Pel setembre del 1959, es va declarar favorable a l’autodeterminació (sic) d’Algèria. Tres anys més tard, malgrat tots els juraments del 1958, Algèria accedia a la independència. La derrota militar de l’FLN es va convertir en Diên-Biên-Phu diplomàtic.

 Com és possible que De Gaulle hagi pogut abandonar els Pieds Noirs (a la Catalunya Nord en diem ‘potes negres’), els algerians fidels a França, Algèria i sobretot el petroli del Sàhara ?

Sovint s’ha dit que De Gaulle no estimava els Potes Negres perquè havien venerat el mariscal Pétain. Com tots els francesos…

  No crec en el maquiavelisme de De Gaulle. Penso que, en recuperar el poder, pensava sincerament que salvaria l’Algèria francesa. Davant de les realitats va entendre que la independència era inevitable.

Un dia va declarar a Alain de Boissieu, el seu gendre. ‘’ Alain, j’ai dix ans de trop. ‘’ (Em sobren deu anys.) De Gaulle sabia que només ell i Mendès-France podien solucionar la qüestió algeriana. Íntim amb el mariscal Pétain que el considerava com el seu fill, De Gaulle havia estat afectat per la decadència intel·lectual del mariscal i del seu propi pare. El Pétain de 1940 distava tràgicament del Pétain de 1918.  Per tal d’evitar a França una nova desgràcia sènil, el general va engegar el procés cap a la independència.

   Li hauria calgut tenir 20 à 30 anys per canviar les mentalitats i preparar els francesos d’Algèria a l’inevitable. Acorralat per la cursa contra el rellotge, De Gaulle hagué de precipitar-se.

No llegeixo en les ànimes dels vius i dels morts, però penso que la meva tesi no s’allunya gaire de la realitat.