VEF Blog

Història de la Rosa

EXTRACTE DEL MEU PRÒXIM LLIBRE

 

EL FILL DEL CORONEL

 

 

 

 

 

 

Et il chante un refrain très ancien

Qu’il appelle “histoire de roses.”

C’est une chanson très compliquée.

 

Robert Lamoureux

 

Si hagués respectat estrictament la cronologia, hauria evocat un idil·li que vaig travessar, sense comprendre res, com un cec en un país estranger. Les històries d’amor juvenils solen ser un poc tristes. Ara, una noia es revelava necessària per airejar aquests records marcials. Quan em vaig enamorar de la Rosa del Montsià, sabia que m’esperava un any d’incògnita. On m’enviaria l’exèrcit francès? Durant els tres dies de selecció a la caserna Kilmaine de Tarascó, havia demanat un trasllat a l’exèrcit de terra i a la metròpoli, però els militars a vegades manifesten un humor especial.

La Rosa del Montsià era un bruna gràcil amb una carona pura de moreneta muntanyenca. El seu accent ja portava, com un ventijol, uns perfums de València.

Sabia que tot era contra meu abans que comencés ben bé la nostra història i no em vaig aventurar mai en aquella selva me- ravellosa. Vivia a 825 quilòmetres de casa seua, sense feina ni permís de conduir. Durant un any seria militar. Si passés algu- na cosa desplaent durant el període d’instrucció, l’exèrcit de la república podia enviar-me a l’atol de Clipperton, a les coves de Nova Caledònia o —per què no?— a les landes de les illes Ker- guelen, ex illes de la Desolació. La Rosa sempre seria un som- ni, un poema persa que mai no desxifraria, un jardí japonès invisible, un raig de sol un matí a la tardor.

 

 

D’aquells deu dies tan llunyans emergeixen records intactes, alguns objectes preciosos. Encara puc reconstituir el nostre pri- mer dinar en la clariana de Nogareda, a l’entrada de Ceret.

Acluqui els ulls i veig la Rosa, elegant amb una trossa als cabells i un vestit blanc, durant un concert de música clàssica a l’abadia de Cuixà. La Rosa seia davant de l’Antoni Duran, el meu amic pintor de Granollers, no gaire lluny del president Pujol. Encara recordi la veu greu de la Rosa. Encara m’enllar- da la gelosia quan ballava amb aquella girafa de Barcelona.

Durant vint anys, vaig preguntar per ella cada estiu. Cada cop que he passat pel seu poble, camí de València, l’he recor- dada.

Aquest record d’un amor nàhuatl, dallat en plena joventut, em sorprèn ja que, al servei militar, no em va fer patir gaire. Anava massa enfeinat. Descobria tantes novetats cada dia. Potser el relat que vaig escriure sobre aquell idil·li m’ajudà a aguantar la barana. Havia decidit que calia oblidar-la i quasi ho vaig aconseguir. Malgrat tot, la nostàlgia d’aquell amor em revenia sovint. M’emocionava un autor tan fluix com Ed- mund Brazès perquè evocava una “noia maca” que havia co- negut pels carrers de Ceret.

Em vaig cartejar amb la Rosa durant uns quants mesos. Com a bona catalana, se sentia l’ànima d’una filòloga i em corregia cada cop que feia servir el verb ser quan ella hauria escrit estar. “No Daniel. La sopa no és bona. Està bona.”

Si m’escapava alguna expressió literària com “amb tots els ets i uts”, ella em reprenia. S’inquietava per mi. Li feia por que agafés fred a París, aquella ciutat tan septentrional per ella com Sant Petersburg o Christiana. Com podia saber que dos anys després festejaria un francès i el seguiria? Li vaig trucar i em va confiar que enyorava Catalunya. No s’acostumava a la vida parisenca. La llengua francesa li semblava tan exòtica com el coreà meridional. Els anys van passar i, de mica en mica, vam deixar d’escriure’ns. La nostra relació va anar a raure en una petita tomba d’un cementiri oblidat enmig de tanta gent desconeguda.

Vint anys després, xerrava, ebri, amb la Cèlia, darrera testi- moni d’aquell estiu absurd. Li vaig dir, rient:

—En aquell temps, estava boig per tu, Cèlia.

—Què dius ara? Jo no t’interessava gens. Tu només estaves per la Rosa.

Era massa jove per saber que les dones endevinen els pres- sentiments de l’amor abans que nosaltres. Adreçant-se als amics, la Cèlia va afegir:

—Aquest babau estava enamorat d’una amiga meua i ella també estava enamorada d’ell. I no van fer res...

Aquell descobriment em va afectar molt, literalment com si la terra s’obrís davant meu. Molesta, la Cèlia es va adonar que, sense voler-ho, havia reanimat un amor fugitiu i subterrani.

No he oblidat la melodia d’aquells dies engolits, les nits que parlàvem de Mozart malgrat els concerts de les granotes i els recitals dels rics-rics. La veig al matí de l’adéu. Se’n va i encara no li he dit que l’estimi.

 

 

 

 

<!--EndFragment-->