VEF Blog

Jordi Capdevila, L'Avui, El Punt, 29/12/2011  

Més que un relat és un estat d'ànim permanent. Joan Daniel Bezsonoff recrea a (Empúries) les sensacions, inquietuds, pors, esperances, odis, enveges, emocions, empaties, desamors, dolors, crueltats, fidelitats i traïcions d'uns personatges que protagonitzen una guerra que no acaben d'assimilar i menys entendre. Una atmosfera que s'estén per tota la novel·la i que la relata amb prou tendresa, un punt de comprensió i bona dosi d'ironia. Deixa entreveure que la maldat més despietada té un punt d'humanitat, fet encara més cruel. No en va és protagonitzada pels homes.

E-notícies, 28/12/2011

Esperi que la majoria dels lectors d'aquest diari hagin sentit a parlar de Grigori Rasputin, aquest predicador estrany capaç de curar l'hemofília del tsarevitx i que va contribuir pels seus excessos a precipitar la caiguda dels Romanov. Actualment, tots els cinemes de Rússia estrenen una pel·lícula de Josée Dayan sobre la seua vida. Gérard Depardieu hi interpreta el paper d'aquest personatge enigmàtic. A banda de la creació extraordinària de Depardieu, l'obra presenta l'avantage de situar-se als llocs mateixos de l'acció. Si bé al doctor Gívago de David Lean, els estudis de Madrid constituïen una Moscou acceptable i el Pirineu hi retira a l'Ural, res no val els decorats naturals. s un luxe poder passejar pels carrers de Sant Petersburg, els palaus Caterina i Yussupov. Amb una gran respecte per la història i una integració dels avenços de la recerca històrica (no ignorem res de la implicació dels serveis d'intel·ligència britànics en l'assassinat de Rasputin) la pel·lícula aconsegueix transmetre la complexitat de Raspuntin, místic i disbauxat. La realitzadora tampoc amaga l'homosexualitat de l'assassí i el seu gust pel transformisme. Emetré només una petita reserva. L'atracció carnal de Rasputin pel bell príncep només apareix suggerida. Rasputin, pagès recelós, es va ficar a la gola del llop perquè Yussupov el fascinava, l'embruixava amb la seua bellesa aristocràtica. El més extraordinari en la mort de Rasputin és la seua resistència al verí, a les bales i als cops. El forense va concloure que el predicador s'havia mort negat en les aigües glacials del Nevka.

E-notícies, 23/12/2011

He llegit força enguany. Quasi tots els llibres recents m'han decebut quan no m'han caigut de les mans. D'aquesta collita decebedora destacaré tanmateix dos llibres importants. '' Els castellans '' de Jordi Puntí (editorial l'Avenç) i '' L'identité du Roussillon. Penser un pays catalan à l'âge des nations '' de Nicolas Berjoan ( Editorial Trabucaire, Canet del Rosselló, 2011) Ja he dit tot el bé que pensava del llibre de Jordi Puntí on ens explica amb un humor líric la seua infantesa a Manlleu a la vora dels castellans. Els mesos han passat des d'aquest estiu i encara recordi escenes. El perfum de l'obra no s'ha esbravat.

http://www.youtube.com/watch?v=ig-y6yHPb_U&feature=related

PER MOLTS ANYS!  BON NADAL A TOTS ELS LECTORS!

Joyeux Noël et bonne année!

El jurat del Premi Mitrofan constituït per

Daniel Valls, coronel, c.r

E-notícies, 20/12/2011

Abans que Xavier Rius em proposés d'escriure en aquest diari, no m'imaginava pas que em transformaria en cronista mortuori. Acabem de viure un any terrible. Després de Jordi Barre, Jordi-Pere Cerdà i Elisa Revilla que, cadascú en el seu camp, van lluitar tant per a la defensa de la nostra llengua a la Catalunya del Nord, Josep Serra ens ha deixat. Si bé li tenia un respcte profund, no érem amics i per tant crec que puc parlar-ne amb objectivitat. Amb en Josep Serra, hem perdut un pilar de la catalanitat. Combatent de totes les lluites, va patir en la seua carn la tortura franquista abans de refugiar-se al Rosselló. Tossut, intransigent amb els enemics de Catalunya, culte, en Serra gaudia d'un carisma de 'rock-star. ' Era capaç de seduir tant els intel·le ctuals de la seua generació com el jovent gràcies al seu dinamisme i la seua integritat total. Director del Fiçó, el conegut setmanal satíric, president del Casal Jaume I de Perpinyà, membre fundador de Ràdio Arrels, en Serra sempre corria a la trinxera. S'estimava la gent i la gent l'estimava. Pensi en la seua companya Dolors i en llurs dues filles Marta i Joana. Permeteu-me un record personal. Quan em vaig assabentar que en Josep havia ingressat a la clínica de Sant Esteve del Monestir, em va passar pel cap visitar-lo i no ho vaig pas fer per peresa i per un pudor estúpid. Creieu-me. Quan ens vénen impulsos generosos, hem de seguir-los. Com sempre ho ha fet en Serra.

E-notícies,16/12/2011

Els anys passen i el català, malgrat unes quantes sorpreses agradables, continua la seua lenta agonia al nord de l'Albera. Malgrat totes les bones voluntats, els anys de dedicació de patriotes, els diners invertits, cada dia es parla menys català pels nostres carrers. Com a tot arreu, la gent gran que s'expressava en una llengua excel·lent, transmesa de pares a fills amb una fonètica perfecta, un dia ens deixa i se'n va Déu sap on. Arribem a una paradoxa estranya. Mai no s'havien vist tants rètols en llengua nostra, mai la nostra llengua havia beneficiat d'un tal prestigi i ara un 20% de la gent encara la parla correntment. Per mirar de compensar la transmissió familiar interrompuda, s'han creat escoles privades (la Bressola, Arrels, El col·legi Comte Guifré) i fileres bilingües català-francès a dintre de l'educació nacional francesa. Una feina admirable...Ara, els maintages que han passat per les nostres escoles recatalanitzadores viuen en un món majoritàriament francòfon. Quan no obliden del tot la llengua de l'escola, encara la fan servir de tant en tant, però tenen un domini del francès infinitament superior. A més, quin català coneixen? No cal dir que no saben quasi res del català septentrional i ignoren expressions tan corrents com cambajó (pernil) juliana (bacallà ) canyot (gosset). Parlen amb fluïdesa (això sí) un català eixarreït, urbà, sense cap contacte real amb la terra...I quasi tots, s'expressen amb erra francesa quan els vells tenien una erra, tan catalana que enriolava tot França. Així anem.

, número 1435, 13/12/2011

Joan-Lluís Lluís

E-notícies, 9:12/2011

Entre els milers de llengües que no sé, la que desconec menys és l'alemany. Em vaig estar dos anys a Alemanya, a Breisach-am-Rhein que els francesos anomenen Vieux Brisach en oposició a la vila alsaciana de Neuf Brisach. Vaig aprendre a llegir i a escriure, però els dos anys que hi vaig viure no van ser suficients perquè aprengués l'alemany. Fill d'un oficial francès, anava a l'escola francesa i vivia en un barri de vil·les franceses vora el Rin. Jugava amb mainatges francesos i alemanys de la meua edat, però tots els alemanys que tractava parlaven francès. Adolescent, vaig passar quatre estius a ustria sense aprendre la llengua de Goethe. Naturalment vaig anar recordant dues o tres cents paraules necessàries a la vida quotidiana com les salutacions, les direccions, els noms dels plats etc. Si em poseu un llibre alemany entre les mans, entendré frases elementals com ' on aneu ? Què feu? On és ' poca coseta, de debò...Ara, vaig descobrir un fenòmen interessant quan escrivia la meua novel·la Les amnèsies de Déu, uns capítols de la qual transcorren a Alemanya i més concretament a Königsberg, capital de l'antiga Prússia Oriental. Gràcies a Internet, he trobat moltes informacions sobre la ciutat d'Immanuel Kant. La majoria dels webs són en alemany i un percentatge elevat en rus, fet normal quan recordem que Königsberg ara es diu Kaliningrad i forma part de Rússia des del 1945. Em mostrava tan delerós de recollir informacions que ho entenia quasi tot. Dues o tres vegades, vaig sol·licitar l'ajut d'amics germanistes i llur traducció no s'allunyava gaire de la meua si bé la precisava. Com pot ser? Com és possible entendre una llengua a voltes? Si ho sabés, podria deixar la docència que em mata a foc lent i em faria ric revelant el meu secret. Comprendre llengües sense estudiar-les...Res de miraculós amb les parles de la mateixa família que la nostra. Molta gent em felicita pels meus coneixements lingüístics sense adonar-se que, llevat del rus i de l'anglès, totes les llengües que conec són germanes. (llatí, català, italià, occità, castellà, romanès) El que em sorprèn és poder entendre una llengua d'una altra família com l'alemany o el rus, sense parlar naturalment de les llengües no indoeuropeues. Ara m'està passant el mateix amb l'afrikaans.

http://www.blogseitb.com/pompasdepapel/

Joan Daniel Bezsonoff (Perpiñán, 1963) es uno de esos casos curiosos que da de vez en cuando el mundo de la literatura. Es un escritor francés, de ascendencia rusa, nacido en la región del Rosellón y que escribe en catalán. También colabora asiduamente en la prensa de este lado de la frontera. Para muchos es uno de los grandes narradores actuales de la literatura catalana. En ha convertido en novela las andanzas de su abuelo, un oficial zarista que combatió en la guerra civil rusa que ganaron los bolcheviques y que acabó su vida en París conduciendo un taxi. El hombre murió siete años antes de nacer el auto y su figura estuvo rodeada en su familia de secretos y silencios. La novela recrea las andanzas de este hombre que comenzaron en Vorónezh, cerca del mar Negro, pasaron las estepas rusas, cruzaron Rumanía, Checoslovaquia y Serbia y acabaron en Francia. Una  época apasionante de la historia de Europa.

http://www.youtube.com/watch?v=rPprybWGHrM

Prouvençau, veici la coupo

E-notícies 2/11/2011

La lectura dels vells diccionaris reserva a vegades moments de delícia. Un dels meus preferits és  Lou tresor dóu Felibrige on Frederic Mistral va consignar les paraules de les variants de la llengua d’oc (el provençal, el llenguadocià, el gascó, el llemosí etc.) A l’article catalan, a més de natural de Catalunya, trobem la definició següent ‘ bohémien qui vient de ce pays.’ No sé si els lectors d’aquest diari saben que la majoria dels gitanos del sud de França parlen català. Hi ha comunitats gitanes de llengua catalana a ciutats com Carcassona, Narbona, Montpeller, Lesinhan, Bordeus i fins i tot Lió. El cap de setmana passat, vaig anar a respirar altres aires a la Provença. Després d’un deliciós dinar a la plaça dis èrbas a Uzès, il·luminada per un sol fràgil, vaig travessar el Roine per arribar-me a Arle. Cada cop que passi per una ciutat, miri d’adoptar un punt de vista diferent. Generalment m’inspiri en un llibre. Així vaig visitar un París inèdit, recorrent tots els llocs descrits per Jean Dutourd a Les horreurs de l'amour. Quan es dignaran a traduir aquesta obra mestra en una de les llengües oficials de l’estat espanyol en lloc de publicar tantes porqueries made in France, modernes i sense interès ?

Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és un dels escriptors contemporanis més destacats en llengua catalana de la Catalunya del Nord. Acaba de publicar 'La melancolia dels oficials' una novel·la que transporta el lector a la guerra d’Algèria, una guerra en la qual va participar el seu pare.