VEF Blog

Mikhail Lermontov

traducció de Miquel Cabal Guarro

http://www.youtube.com/watch?v=VHhLAvDr5DU

E-notícies, 27/06/2011

foto de l'Andrea a Viajardespacio

M'he assabentat avui de la mort de Franck Fernandel. Amb un poc de retard, voldria homenatjar-lo. Era un bon cantant i un home molt simpàtic. Mai no havia sofert de la  fama del seu pare. Ans al contrari. Cantava bé, amb sensibilitat i intel·ligència.

Adolescent, vaig llegir quasi totes les novel·les de Pierre Benoit. Alternava aquestes lectures amb clàssics francesos, russos i anglesos. Una tarda de maig el 1981, durant un viatge cap a Perpinyà amb ma mare, vaig sentir a la ràdio el programa . Jacques Chancel hi entrevistava Louis Pauwels, que li va confiar la seua admiració per Henry de Montherlant. Aquella entrevista i l'estudi posterior de amb la senyora Colette Fam em van impressionar tant que vaig voler conèixer millor la seua obra. Vaig manllevar a la biblioteca de Canes així com el cicle de Em van seduir la llibertat de l'estil i el cinisme del protagonista. Amb una ploma a la mà, el comte de Montherlant palesava la mateixa classe, la mateixa varietat en el joc que Michel Platini amb una pilota. Vaig comprar a La Sorbonne la biografia de Pierre Sipriot Gràcies als bitllets de cent francs que m'enviavia el padrí, vaig adquirir els dos volums de La Pléiade on cap la seua novel·lística abans d'explorar el seu teatre, un xic avorrit. El professor Caro ens havia analitzat les belleses de . Aquesta obra com contenen passatges memorables, però el conjunt apareix tan avorrit com una conferència en una llengua que no entenem. Les obres de temàtica moderna com o m'interessen més. De llavors ençà, he llegit Marcel Proust, Lucien Rebatet i Josep Pla. He admirat altres escriptors, però sempre torni a les novel·les de Montherlant com un exiliat que no ha oblidat un petit jardí embardissat al seu vilatge.

Dentro de poco, podréis leer uno de mis libros en castellano. 

E-notícies, 33/06/2011

Senyor Espinàs, cada cop que ens trobem, no sé mai com dir-vos. Comenci sempre per tractar-vos de vós abans de passar al tu. Avui potser faré igual. M'ha agradat molt el vostre article sobre la llibreria Pam de Nas de París i totes les petites llibreries de barri amenaçades de mort. Cada cop que te veig, Josep Maria, te demani que escriguis un llibre sobre la Catalunya Nord. M'encantaria llegir ' A peu per Catalunya Nord. ' Molta gent ho espera, Josep Maria. Sempre em contestes, amb el teu somriure de gentleman pacient, que no ho veus clar...Em parles del canvi de llengua, de la industrialització etc. Ja sé que les nostres pobres comarques s'han afrancesat molt en quaranta anys, però hi trobaràs molta gent que sap català i podrà cantar amb tu ' Dans l'eau de la claire fontaine. ' Més que a Murcia o al País Basc. A més, un home que va traduir i interpretar les cançons de Georges Brassens no deu tenir cap problema a l'hora de conversar en francès amb els francfons establerts al nostre país. Senyor Espinàs, si us plau, passeu la frontera catalano-catalana que no es troba tan lluny de la cambra de l'hotel de Roses on escriviu. Menjarem les rosquilles de can Touron a Arles, mirarem les minyones de Ceret fent un cafè als carrers frescos i regalats de Ceret sense oblidar de saludar junts la mare de Déu d'Espinàs. Per cert, vs caminareu i jo us seguiré amb cotxe. Ets més jove que jo...

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/199699

 Una ressenya d'Enric Balaguer de València, no el de Rià

E-notícies, 16/06/2011

                                                                                                              foto de Gabarrón

He conegut molts espanyols, refugiats de la guerra civil, que, malgrat un alt nivell cultural, mai no han sabut pronunciar el francès correctament. Sentint Luis Mariano, Fernando Arrabal, Gloria Lasso, qualsevol francofon recorda la dita ' parler français comme une vache espagnole. ' (A l'origen aquesta expressió era ' parler français comme un Basque l'espagnol.') En canvi, qualsevol portuguès sol parlar un francès excel·lent. De la mateixa manera, ja se sap que els francesos no dominen les llengües estrangeres. Així, els francesos pronunciaran 'cathedral' d'una manera equilibrada quan l'accent fort es troba al començament del mot. L'anglès de Maurice Chevalier i de Marcel Dalio s'ha fet famós.

Article de Josep Maria Espinàs al

No us perdeu aquesta ressenya de al blog de Joan Calsapeu.

E-notícies, 12/06/2011

A la fi de l'abril, la premsa francesa va evocar el cinquantè aniversari del putsch d'Alger. No sé si molt lectors recorden aquest fet.

El Temps, n° 1407, 31/05/2011

Si voleu saber-ne més sobre , podeu donar  un cop d'ull a aquest grup.

E notícies, 3/06/2011

Mai no he sentit tant les meues limitacions intel·lectuals com el dia que vaig descobrir les aventures dels Schtroumfs, aquests nans blaus coneguts en català sota el nom de barrufets i en castellà pitufos. Tenia vuit anys i era a casa del meu amic Jean Desbrousses al número 15 de l'Allée de Suède a Massy. No vaig entendre res del llenguatge estrany dels barrufets. Res. Quan vaig llegir, molts anys més tard, Ramon Muntaner en català i Quevedo en castellà no em va costar tant com aquell dia de la meua infantesa. Antoine Bueno, escriptor i professor a Sciences-Po, acaba de publicar Le petit livre bleu, un assaig on mira de demostrar que la societat dels barrufets és totalitària, racista, masclista i antisemita. Bufa! Li costaria provar que els barrufets són homòfobs...D'antuvi, Bueno ens explica que el poble dels barrufets és dirigit per un dictador : el Gran Barrufet, amb tots els poders i els atributs d'un caudillo. No se us haurà escapat que el seu enemic és el bruixot Gargamel. Segons Bueno, té totes les característiques de les carícatures antisemites dels anys 1930, 1940. La prova ? El seu gat es diu Azraël, les sonoritats del qual recorden Israel...Per fi, haureu observat que l'únic element femení és la Barrufeta, una rossa estúpida i maca. La Paris Hilton dels còmics. Al començament, aquest assaig em va indignar. Volia respondre que l'autor no s'havia llegit Le Schtroumfissime, crítica aguda de les dictadures i de tots els totalitarismes. Ara, he entès que aquest llibre provocador és un homenatge a aquest univers deliciós.

Pel setembre novetats literàries i de les bones. El nord-català Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), ens ofereix una nova meravella narrativa: . És un seguici de les novel-les (1996) i (2002). El magnífic i il-lustratiu dibuix de la coberta del llibre és obra del dibuixant nascut a Sitges Florenci Sales. Segurament Saleses s´ha inspirat en l´obra d´Hergé per a realitzar-lo. Ha seguit el fil de la línia clara que Georges Remi, el pare de Tintín, tan bonament va donar sentit i seguidors. Reflex d´un context històric com són les novel-les de Bezsonoff, la figura del coronel Valls ens és present de nou en aquest relat.