VEF Blog

http://www.youtube.com/watch?v=IgFCSDf8T90

lletra Maurice Vidalin

Fa un any que tinc l'honor i el plaer d'escriure en aquest diari. Primer vull agrair els lectors que segueixen fidelment els meus articles i que em fan comentaris sovint interessants.

Fa 25 anys que cada estiu vaig a la universitat catalana d'estiu i continuaré anant-hi fins a l'esgotament de les meues forces.

Vaig descobrir la literatura, infant, a la biblioteca municipal de Massy gràcies a d'Alphonse Daudet, els de Pearl Buck i sobretot , el primer toxto que vaig llegir. Em van agradar tant les aventures dels herois d'Alexandre Dumas que totes les adaptacions que se'n van fer sempre m'han decebut. Alexandre Dumas i Auguste Maquet, el seu col·laborador, eren dos inventadors genials de històries. Com ho deia Dumas, ' ' Cap dels guionistes de Hollywood no els pot igualar. Qui hauria concebut i escrit en tan pocs anys,, i altres obres mestres de la novella de cap i espasa. Entenc que l'escritura cinematogràfica no obeeixi a les mateixes regles que la literatura però, si els guionistes tenen tanta imaginació a l'hora de trair els llibres originals, per què no inventen noves històries i no s'abstenen de desfigurar les obres del patrimoni?

, 19/08/2011 

Si llegiu els articles dels corresponsals dels diaris barcelonins a la universitat catalana d'estiu de Prada, us semblarà que només s'hi parla de política. Tret de notables excepcions, els periodistes, tan cultes antany, s'han transformat en màquines d'escriure incapaços de veure més enllà de llur petita especialitat. A banda de la visita dels polítics, dels consellers, sempre en campanya, Prada és, com deia el malaguanyat Miquel Porter Moix, ' la república del bon humor. ' S'apren més a les tertúlies del tendals que llegint diaris durant un mes. Uns grans lingüistes com Gabriel Bibiloni xerren amb erudits com Jaume Fàbrega, músics, poetes, especialistes de la novel·la negra i gent de bona voluntat vinguda de totes les terres on es parla la nostra llengua. M'encanten les similituds (com despús d'ahir, diguéssem, meua, seua etc.) entre el meu valencià d'esquimal i el català tropical.

, 16 d'agost del 2011, número 1418

Joan Garí

Quan puc torni a Briançon, ciutat on vaig viure la meua primera infantesa. Mon pare hi era metge capità al 159 regiment d'infanteria alpina. Aquesta població, als confins d'Occitània, es troba a pocs quilòmetres de la frontera italiana. En passar la ratlla, descobreixes que la toponímia és clarament francesa amb noms tan italians com Sestrières, Beaulard , Grand Puy, Prenchard o el deliciós Mollières...No sé si s'hi parla gaire la llengua de Molière. En canvi, a la vall d'Aosta, molta gent sap francès ja que el poble, de llengua materna arpitana, hi ha conservat tradicionalment el francès com a llengua de cultura. A les valls piemontes a la ratlla de França, la gent encara hi parla l'occità, en la seua variant vivaroalpina. Aquesta parla retira al català. Un català ple de ch. ...Si la macrotoponímia és francesa, la microtoponímia és provençal amb noms com Fenestrela, Fraisse, Vinhal, Gleisas. Per simplificar, diré que la gent viu en pobles amb noms francesos on els noms dels prats i dels camins provençalegen. Com més t'apropes a Torí, més el piemontès i l'italià normatiu suplanten la llengua de Frederic Mistral. Vaig voler visitar la Sacra di San Michele, una abadia romànica al cim del mont Pirchiriano. Vaig recordar la fórmula de Maurice Barrès. ' ' Efectivament, en aquesta església arrapada a la roca, condemnada a sentir tots els vents de la història, hom retroba l'atsmosfera inspirada del Mont Saint-Michel, de Sant Miquel de Cuixà o d'Orreaga (Roncesvalls). Malgrat les mesquineries de la vida, la tristor del present, hi toquem la noció de perfecció. En aquesta boscúria verdagueriana, davant de les tombes dels comtes de Savoia, amb els primers ravals de Torí als teus peus i la blavor dels llacs, sabem que hi tornarem.

Quan arriba l'estiu, me n'aprofiti per llegir més. Com molta gent, suposi. Cada any, tinc una cita amb alguna novel·la de Balzac. Enguany, llegiré ' . ' Si me'n vaig lluny de casa, sempre agafi una novel·la i algun totxo històric. Estic llegint el quart volum de la monumental història de la quarta república de Georgette Elgey. Una obra admirable per la varietat i la seguretat de la informació, la profunditat de les anàlisis i la vivor dels retrats. Trobi la historiadora massa favorable al general De Gaulle, però aquestes reserves no treuen res a la meua admiració.

E-notícies, 7/08/2011

No crec que a Espanya s hagi parlat molt de l'afer Dominici. A l'agost del 1952, Gaston Dominici, un vell pagès provençal digne dels millors drames rurals, va ser acusat d´haver assassinat, vora la seua proprietat, un matrimoni anglès i la seua filla de dotze anys. Aquest drama, amb personatges pintorescos ambientat en un paisatge salvatge a la vall del riu Durença , va desvetllar moltes passions a França i a Anglaterra. No sé quants llibres es van publicar sobre el tema. Generalment són especulacions delirants tret de cinc estudis seriosos, però conec una pel·lícula, un telefilm i una obra teatral. estrenada el 1972 de Claude-Bernard Aubert amb Jean Gabin; rodada el 2003 de Pierre Boutron amb l'histriònic Michel Serrault i Michel Blanc excel·lent en el paper del comissari Sébeille; una obra teatral de Marc Fayet posada en escena per Robert Hossein el 2010. A la fi de les representacions, el públic podia pronunciar-se sobre la culpabilitat tan discutida de Gaston Dominici com els jurats de Dinha. El mateix Orson Welles s'hi va interessar i va realitzar un documental per a la televisió. Inacabat, malauradament. Han retrobat la totalitat de les imatges i Christophe Cognet ha reconstituït l'obra d'una manera plausible. Jean Giono, un dels millors novel·listes francesos, va seguir tots els debats del judici i va escriure . En llegir les seues obress a la presó, el vell Gaston va dictaminar “ Aquest home no ha entès res sobre la Provença.” Sovint, els vells pagesos en saben més sobre un país que els més dotats dels escriptors.

foto de El Punt

Recordarem els darrers mesos com un període terrible per la cultura catalana. Després de la defunció de Lluís Marquet, Vicent Iborra, Joan Solà i Jordi Barre, l'Elisa Revilla tenia cita al mercat de Samarcanda. Barcelonina establerta a Catalunya Nord des del 1974 (va viure a Pollestres abans d'instal·lar-se a Perpinyà) Elisa era una dona compromesa en la defensa del seu país. Si bé molta gent parla català a Catalunya Nord, poca gent sap escriure'l. Les classes d'adults organitzades per mnium Cultural, on Elisa tenia un càrrec important, són vitals per la consolidació i la dignificació de la llengua catalana al nord de l'Albera, Durant quinze anys, Elisa Revilla fou secretària general de la Bressola, xarxa d'escoles on s'educa la mainada en català. Dibuixant de còmic, és l'autora del logotip de la Bressola.

E notícies, 3/08/2011

Arran de la tragèdia d'Oslo, esperi que més gent acabarà entenent que l'home no és bo. Els romans ja ho sabien. Plaut ho va consignar ' Homo homini lupus est ' i Thomas Hobbes va popularitzar aquesta fórmula.