VEF Blog

Je viens de lire " Coctktail de Saison " d'Éric Neuhoff. 

EL PAIS    PONÇ PUIGDEVALL     10/12/2022





    No s’equivoca gens Xavier Pla quan, a l’article que dedica a Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), inclòs a El soldat de Baltimore, parla de la seva “llengua magnètica” i el presenta com “un magnífic constructor de frases, no de frases buides o purament literàries, sinó de frases que pesen, que responen a veritats, primeres frases de novel·les que atrapen el lector perquè l’interpel·len, potser irònicament”. Sens dubte, el lector s’alegra de poder llegir, per exemple, a les primeres pàgines d’El diable es va aturar a Orà, que un dels policies que participen en la investigació dels crims que es produeixen a la ciutat al llarg de l’any 1954, un alcohòlic a consciència, “no podia matar-se perquè havia comprès que la vida sempre ens té amagada, en la cantonada d’un carrer d’Orà, una meravella impalpable i fugissera com les frases de Stendhal”, una mostra de la capacitat de la prosa de Joan­-Daniel Bezsonoff per esdevenir intensa, sintètica i condensada, perfectament capaç d’expressar la fragilitat i la fragància dels petits paradisos. Malauradament, però, el lector pot pensar d’aquesta novel·la i del seu autor el mateix que es diu d’un personatge secundari que apareix cap al final del relat una mica perquè sí, com si s’hagués equivocat de llibre, un novel·lista conscient de la seva falta de creativitat i que no desconeix que “la provocació, la subversió del llenguatge li servia de pàmpol contra les seves limitacions” i que “li costava anar més enllà de cent planes”.




Un vodevil força popular

Com ja passava a la seva novel·la anterior, La ballarina de Berlín, aquesta pateix la mateixa opressió informativa —tot sovint es té la sensació d’estar llegint una guia sentimental de la ciutat, postissa en excés—, i el lector segurament preferiria que l’autor desenrotllés una mica més les possibilitats argumentals del relat —qui deu ser el responsable de l’assassinat de tantes noies i com actuen els investigadors— en comptes de precisar que amb tanta obsessió els noms dels carrers, les cançons de moda o les pel·lícules que es projectaven als cines, o de centrar-se tan exclusivament en els costums rutinaris i les vivències extramaritals del protagonista de la novel·la, el comissari Ferrandis. Al cap i a la fi, és com si els crims representessin per a Joan-Daniel Bezsonoff un simple pretext per escriure una novel·la, arrítmica i plena d’asimetries, sobre la crisi vital del seu protagonista, o per escriure una novel·la-crònica sobre una època determinada a la ciutat d’Orà, una mena de reportatge de ficció sobre la vida quotidiana al llarg de l’any que va començar la guerra de la independència d’Algèria: no deixa de ser significatiu que l’assassí confessi la seva culpa —gairebé perquè sí, com una exigència del guió—, i s’acabi a la fi la novel·la, just el dia de Tots Sants, quan el Front d’Alliberament Nacional va atacar objectius militars francesos, com si a l’últim moment es pretengués dotar-ho tot plegat d’un caràcter al·legòric, o com si es busqués demostrar narrativament que Boris Pasternak tenia raó i que ningú fa la història, que “la història no es veu, de la mateixa manera que no veiem créixer l’herba”. Certament, al llarg d’El diable es va aturar a Orà no hi ha un sol indici que permeti vaticinar els aldarulls que s’estaven covant en el si de la societat algeriana; tampoc hi ha gaires proves que indiquin que s’ha estat llegint una novel·la suficientment calculada.







XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX







Els crítics tenen dret d'opinar, però que no em vinguin a cercar punyetes sobre la història de l'Algèria colonial.  Al nombre del 1954 la rebel.lió va afectar sobretot l'est del país i gens la regió d'Orà preservada fins al 1959. No m'agrada tanta frivolitat. 

A l’Orà colonial, “la cinquena ciutat de França”, hi vivia una nombrosa comunitat de valencians arribats a Algèria des de finals del segle XIX, molts dels quals encara es relacionaven en català amb prou naturalitat al barri de Saint-Eugène on es concentraven. Com el comissari Roger Ferrandis, a qui sovint, quan pregava, “li tornava la llengua de la infantesa” com un amarrador enfront de la maldat del món. En aquest ambient mestís i multicultural de mitjan anys cinquanta on encara es parlava àrab, francès, castellà i català, situa Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) la seva última novel·la, El diable es va aturar a Orà (Empúries), presentada com un artefacte amb tots els ingredients del gènere negre (la parella de policies, l’assassinat atroç, la melancolia d’una investigació que revela més d’ells mateixos que de la naturalesa del crim) però que, com sol passar en la literatura de l’escriptor nord-català, guarda un altre pinyol a dins que té molt a veure amb la nostàlgia de la pròpia infància i la fascinació per unes ciutats colonials que havien arribat a ser més modernes que les orgulloses metròpolis d’Europa. També hi juga un paper el seu temperament “conservador”, en tots els sentits de la paraula: “Soc el conservador d’una llengua que agonitza aquí a dalt”, diu Bezsonoff, que exhibeix amb cert honor el fet que hagués estat concebut a Algèria (“els mesos passats al ventre de la mare deuen comptar per a alguna cosa”) i que fos criat, amb la separació dels pares, a casa de l’àvia perpinyanesa (“és per això que parlo i escric en català”).

La peripècia policial de la novel·la és, doncs, una mena d’“embolcall” per sostenir l’atenció del lector, mentre que per a aquest escriptor el més important és fer reviure una època i un escenari, que no li ha calgut visitar, perquè al capdavall “el que descric no existeix”. Això sí, revela que la seva “arma secreta” és la guia telefònica del departament d’Orà, d’on obté adreces, establiments i noms de l’època. “Perquè la petita màquina de somnis es posi en marxa, he de tenir un lloc al cap abans de posar-me a escriure.” I l’Orà de la postguerra, que de tant europea a vegades recordava Niça, encaixa de ple en el seu imaginari, com el Saigon que apareix en altres llibres seus, com en l’anterior a aquest, L’amor, la guerra i altres ocupacions (Sidillà). “Són ciutats molt novel·lesques, un tresor literari que no comprenc com és que no s’ha aprofitat més”, es lamenta Bezsonoff, que elogia la bellesa de L’amant, de Marguerite Duras, ambientat a Indoxina, però sospita de l’Orà que dibuixava Albert Camus, algerià de naixement, a La pesta: “Encara que fos una al·legoria, hi sorprèn l’absència de musulmans. El mateix Camus no sabia ni un borrall d’àrab.”

A El diable es va aturar a Orà hi són des del principi, perquè la primera noia que el comissari Ferrandis i l’inspector Maurice Bensoussan, jueu berber, troben mutilada i amb una esvàstica esgarrapada al front és la petita dependenta dels magatzems Prisunic Sylvie Halluin. “El món és dolent, i la gent encara més, i això s’ha de saber”, afirma Bezsonoff, que s’ha inspirat en un cas real que va tenir lloc als anys setanta i que havia començat a escriure fa deu anys, amb personatges i una localització diferents, abans d’abandonar el projecte al calaix. “No soc inventor d’històries, al contrari del portentós Sánchez Piñol”, confessa. El seu somni literari seria “escriure una barreja de Casablanca i Mary Poppins, per rebatre la lletjor del món”.

Meilleures pâtes?

Premi Mitrofan 2022

El jurat del Premi Mitrofan constituït per

Joan-Daniel Bezsonoff, novel·lista jubilat 

Daniel Valls, coronel, c.r

Maurice Leccia,periodista

 El comissari Roger Ferrandis

Joris Van Rensburg, diplomàtic

acaba de designar  Gianfranco Calligarich, premi Mitrofan 2022, per la novel.la L'ultima estate in città.

Joan Garí     La veu del País Valencià

Al maig del 2014 vaig tindre el plaer d’acompanyar una delegació valenciana de viatge cap a Orà (Algèria). Era una iniciativa del llibreter i activista Rafael Arnal per commemorar el 75 aniversari de la gesta del Stanbrook. Aquest vaixell mític va ser l’últim que va eixir del port d’Alacant –a vessar de refugiats- abans de l’arribada de les tropes franquistes en 1939.

Tres quarts de segle després, un grapat de militants en diferents causes (totes perdudes, segurament) i fills i néts dels passatgers originals van inaugurar un monòlit a Orà. Jo hi era en companyia d’Enric Balaguer, amic i professor de la Universitat d’Alacant. Vaig cobrir el viatge per al diari Ara, que va publicar el meu reportatge sota el títol de El vaixell de la memòria, que encara podeu llegir en línia.

Estic orgullós d’aquell treball, un dels més bonics i emocionants dels que he realitzat per al rotatiu barceloní. I això que s’obri amb una errada monumental: hi cite una frase d’Albert Camus i dic que va nàixer a Orà. En realitat, l’autor de La pesta és originari de Mondovi (nom francés), a la costa est algeriana. Afegiré, per si de cas (els tiquismiquis són temibles), que he corregit l’error quan he replegat el reportatge al llibre Cosmopolites amb arrels.

Ara totes aquestes coses m’han tornat en llegir la nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff, El diable es va aturar a Orà (Empúries). S’ha dit, i és veritat, que els relats de Bezsonoff han obert nous horitzons en la literatura catalana actual. Però el més exòtic i convincent d’aquests no són els escenaris –l’antiga Indoxina francesa, Algèria…- sinó el model de llengua. Tot el que de pantagruèlic i excessiu hi ha en l’escriptor nordcatalà es vessa en una llengua bastida sobre maons molt diversos: l’estàndard fabrià, el rossellonés dels seus avantpassats, els clàssics francesos, els registres col·loquials…

En El diable es va aturar a Orà narra la peripècia negra de dos peculiars policies a la recerca d’un assassí de dones. Són dos personatges molt diferents: el comissari Roger Ferrandis, d’estirp valenciana (la família procedeix del Fondó de les Neus) i el seu ajudant, l’inspector Bensoussan, que descendeix «d’una llarga nissaga de jueus berbers».

L’autèntic protagonista, però, és la pròpia Orà, «la ciutat més bonica d’Algèria i potser del món», la que va ser anomenada cinquena ciutat de França. Escriu Bezsonoff: «Al port li explotava la mediterraneïtat amb la roba estesa als balcons, el salobre, la pudor dels peixos, la ferum del tabac barat barrejat amb el quitrà dels molls, la flaire de l’oli i de les sardines».

He provat de contrastar l’evocació d’aquesta urbs on no parava de sentir-se el francés, l’espanyol meridional, el valencià i l’àrab amb la meua pròpia vivència d’una capital esmorteïda per l’absència de turisme (el règim algerià el rebutja), autèntica en la seua indeturable depauperació, i on en cada teulada hi ha una parabòlica per poder sentir els missatges integristes procedents de l’Aràbia Saudita.

Avui dia, el millor lloc per contrastar la presència valenciana local és als cementeris. Els noms a les tombes són inequívocs, com podeu llegir al meu reportatge.

Durant el confinament de la pandèmia vaig rellegir La pesta, d’Albert Camus, traduïda per Joan Fuster, i ambientada precisament als carrers oranesos. De La pesta em va interessar especialment el tractament de l'epidèmia com una qüestió moral, matèria que, en mans d'un mestre com Camus, esdevé una argila singularment modelable. En el terreny de les anècdotes, em va sorprendre que Camus definira la mar amb una metàfora molt precisa: «flexible i llisa com un animal». Als qui hem llegit molt Josep Pla, i som addictes al seu mestratge, ens fa gràcia anar trobant els referents d'algunes de les seues imatges o recursos més cèlebres espargits pels autors de la modernitat rampant: la crossa «amics, coneguts i saludats» és de The life of Samuel Johnson, de Jame Boswell; les tirallongues d'adjectius ja eren a la Recherche de Proust i «el gran animal» amb què el de Palafrugell metaforitza la mar el puc descobrir primigèniament en La pesta.

Facebook

Manolo Sánchez Vidagany

He aprofitat aquests dies de festa per llegir la novel·la "El diable es va aturar a Orà, obra de l'escriptor Joan-Daniel Bezsoff, nascut a Perpinyà el 1963.

Quand le spectacle du présent l'angoissait trop, Gaston relisait les aventures de Jacques Le Gall.

Gaston se demandait souvent s'il était catholique moins par inclination profonde que par l'histoire et la géographie.

Quand Gaston apprit que Patrick Mcnee, le plus British des Anglais, avait été naturalisé américain, il se dit qu'on ne pouvait plus se fier à personne.

Gaston ne ferait pas comme les trois sœurs et il espérait revoir Moscou avant de mourir.

Gaston possédait une très belle encyclopédie en russe sur Lermontoff qu'il ne lirait jamais faute de maîtriser la langue.

Gaston connaissait peu de mélodies aussi mélancoliques que la musique du Troisième Homme.