http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 14-12-2022 18:15

Cocktail de saison

 

 

 


 

 

 

Je viens de lire " Coctktail de Saison " d'Éric Neuhoff. 


Étranges miscellanées. Des chapitres nostalgiques à l'humour poignant alternent avec des notules sans intérêt. L'auteur pisse de la copie avant de nous ravir pendant quelques pages. Le style et les jeux de mots soutiennent l'attention et l'admiration. 

Du même auteur je recommande " Histoire de Frank " même si vous n'aimez pas Sinatra. Il y autopsie les USA des années 1950-1960. 

Pour utiliser une expression stupide des vieillards d'autrefois, il a manqué à l'auteur " une bonne guerre."

" Elles ont refait leur vie, comme on dit. Nous, la vie nous a refaits." page 245

Pour rire un peu: 12/20
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 13-12-2022 17:46

Guia sentimental d'Orà

    EL PAIS    PONÇ PUIGDEVALL     10/12/2022


        No s’equivoca gens Xavier Pla quan, a l’article que dedica a Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), inclòs a El soldat de Baltimore, parla de la seva “llengua magnètica” i el presenta com “un magnífic constructor de frases, no de frases buides o purament literàries, sinó de frases que pesen, que responen a veritats, primeres frases de novel·les que atrapen el lector perquè l’interpel·len, potser irònicament”. Sens dubte, el lector s’alegra de poder llegir, per exemple, a les primeres pàgines d’El diable es va aturar a Orà, que un dels policies que participen en la investigació dels crims que es produeixen a la ciutat al llarg de l’any 1954, un alcohòlic a consciència, “no podia matar-se perquè havia comprès que la vida sempre ens té amagada, en la cantonada d’un carrer d’Orà, una meravella impalpable i fugissera com les frases de Stendhal”, una mostra de la capacitat de la prosa de Joan­-Daniel Bezsonoff per esdevenir intensa, sintètica i condensada, perfectament capaç d’expressar la fragilitat i la fragància dels petits paradisos. Malauradament, però, el lector pot pensar d’aquesta novel·la i del seu autor el mateix que es diu d’un personatge secundari que apareix cap al final del relat una mica perquè sí, com si s’hagués equivocat de llibre, un novel·lista conscient de la seva falta de creativitat i que no desconeix que “la provocació, la subversió del llenguatge li servia de pàmpol contra les seves limitacions” i que “li costava anar més enllà de cent planes”.


    Com ja passava a la seva novel·la anterior, La ballarina de Berlín, aquesta pateix la mateixa opressió informativa —tot sovint es té la sensació d’estar llegint una guia sentimental de la ciutat, postissa en excés—, i el lector segurament preferiria que l’autor desenrotllés una mica més les possibilitats argumentals del relat —qui deu ser el responsable de l’assassinat de tantes noies i com actuen els investigadors— en comptes de precisar que amb tanta obsessió els noms dels carrers, les cançons de moda o les pel·lícules que es projectaven als cines, o de centrar-se tan exclusivament en els costums rutinaris i les vivències extramaritals del protagonista de la novel·la, el comissari Ferrandis. Al cap i a la fi, és com si els crims representessin per a Joan-Daniel Bezsonoff un simple pretext per escriure una novel·la, arrítmica i plena d’asimetries, sobre la crisi vital del seu protagonista, o per escriure una novel·la-crònica sobre una època determinada a la ciutat d’Orà, una mena de reportatge de ficció sobre la vida quotidiana al llarg de l’any que va començar la guerra de la independència d’Algèria: no deixa de ser significatiu que l’assassí confessi la seva culpa —gairebé perquè sí, com una exigència del guió—, i s’acabi a la fi la novel·la, just el dia de Tots Sants, quan el Front d’Alliberament Nacional va atacar objectius militars francesos, com si a l’últim moment es pretengués dotar-ho tot plegat d’un caràcter al·legòric, o com si es busqués demostrar narrativament que Boris Pasternak tenia raó i que ningú fa la història, que “la història no es veu, de la mateixa manera que no veiem créixer l’herba”. Certament, al llarg d’El diable es va aturar a Orà no hi ha un sol indici que permeti vaticinar els aldarulls que s’estaven covant en el si de la societat algeriana; tampoc hi ha gaires proves que indiquin que s’ha estat llegint una novel·la suficientment calculada.



    XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX



    Els crítics tenen dret d'opinar, però que no em vinguin a cercar punyetes sobre la història de l'Algèria colonial.  Al nombre del 1954 la rebel.lió va afectar sobretot l'est del país i gens la regió d'Orà preservada fins al 1959. No m'agrada tanta frivolitat. 


 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 13-12-2022 17:42

Crims sense importància

A l’Orà colonial, “la cinquena ciutat de França”, hi vivia una nombrosa comunitat de valencians arribats a Algèria des de finals del segle XIX, molts dels quals encara es relacionaven en català amb prou naturalitat al barri de Saint-Eugène on es concentraven. Com el comissari Roger Ferrandis, a qui sovint, quan pregava, “li tornava la llengua de la infantesa” com un amarrador enfront de la maldat del món. En aquest ambient mestís i multicultural de mitjan anys cinquanta on encara es parlava àrab, francès, castellà i català, situa Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) la seva última novel·la, El diable es va aturar a Orà (Empúries), presentada com un artefacte amb tots els ingredients del gènere negre (la parella de policies, l’assassinat atroç, la melancolia d’una investigació que revela més d’ells mateixos que de la naturalesa del crim) però que, com sol passar en la literatura de l’escriptor nord-català, guarda un altre pinyol a dins que té molt a veure amb la nostàlgia de la pròpia infància i la fascinació per unes ciutats colonials que havien arribat a ser més modernes que les orgulloses metròpolis d’Europa. També hi juga un paper el seu temperament “conservador”, en tots els sentits de la paraula: “Soc el conservador d’una llengua que agonitza aquí a dalt”, diu Bezsonoff, que exhibeix amb cert honor el fet que hagués estat concebut a Algèria (“els mesos passats al ventre de la mare deuen comptar per a alguna cosa”) i que fos criat, amb la separació dels pares, a casa de l’àvia perpinyanesa (“és per això que parlo i escric en català”).

La peripècia policial de la novel·la és, doncs, una mena d’“embolcall” per sostenir l’atenció del lector, mentre que per a aquest escriptor el més important és fer reviure una època i un escenari, que no li ha calgut visitar, perquè al capdavall “el que descric no existeix”. Això sí, revela que la seva “arma secreta” és la guia telefònica del departament d’Orà, d’on obté adreces, establiments i noms de l’època. “Perquè la petita màquina de somnis es posi en marxa, he de tenir un lloc al cap abans de posar-me a escriure.” I l’Orà de la postguerra, que de tant europea a vegades recordava Niça, encaixa de ple en el seu imaginari, com el Saigon que apareix en altres llibres seus, com en l’anterior a aquest, L’amor, la guerra i altres ocupacions (Sidillà). “Són ciutats molt novel·lesques, un tresor literari que no comprenc com és que no s’ha aprofitat més”, es lamenta Bezsonoff, que elogia la bellesa de L’amant, de Marguerite Duras, ambientat a Indoxina, però sospita de l’Orà que dibuixava Albert Camus, algerià de naixement, a La pesta: “Encara que fos una al·legoria, hi sorprèn l’absència de musulmans. El mateix Camus no sabia ni un borrall d’àrab.”

A El diable es va aturar a Orà hi són des del principi, perquè la primera noia que el comissari Ferrandis i l’inspector Maurice Bensoussan, jueu berber, troben mutilada i amb una esvàstica esgarrapada al front és la petita dependenta dels magatzems Prisunic Sylvie Halluin. “El món és dolent, i la gent encara més, i això s’ha de saber”, afirma Bezsonoff, que s’ha inspirat en un cas real que va tenir lloc als anys setanta i que havia començat a escriure fa deu anys, amb personatges i una localització diferents, abans d’abandonar el projecte al calaix. “No soc inventor d’històries, al contrari del portentós Sánchez Piñol”, confessa. El seu somni literari seria “escriure una barreja de Casablanca i Mary Poppins, per rebatre la lletjor del món”.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 12-12-2022 18:36

Malgré tout

 


 

Meilleures pâtes?

- Les pâtes alla carbonara au Bar du Coin à Nice en 1983 concoctées par le maestro Biaggi.
- Meilleur livre?
- L'Éducation sentimentale de Gustave Flaubert. Celle de 1869, naturellement.
- Meilleure actrice?
- Anna Magnani dans Mamma Roma.
- Meilleur week-end?
- Chez Roland et Assai à Marseille et au Tignet.
- Meilleur déjeuner?
- A l'Ô à la Bouche avec García à Port-la-Nouvelle
- Meilleure chanson?
- Call me irresponsible par Frank Sinatra en 1963.
- Meilleur dîner?
- Avec ma nièce Marie au Gourbi, 54 rue des Plantes à Paris.
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 09-12-2022 12:38

Premi Mitrofan 2022

Premi Mitrofan 2022

 

 

 

 

 

 

El jurat del Premi Mitrofan constituït per

Joan-Daniel Bezsonoff, novel·lista jubilat 

Daniel Valls, coronel, c.r

Maurice Leccia,periodista

 El comissari Roger Ferrandis

Anatole Vidal, industrial

Joris Van Rensburg, diplomàtic

 

acaba de designar  Gianfranco Calligarich, premi Mitrofan 2022, per la novel.la L'ultima estate in città.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 23-11-2022 17:00

Orà

Joan Garí     La veu del País Valencià

 

 

 

 

 

 

Al maig del 2014 vaig tindre el plaer d’acompanyar una delegació valenciana de viatge cap a Orà (Algèria). Era una iniciativa del llibreter i activista Rafael Arnal per commemorar el 75 aniversari de la gesta del Stanbrook. Aquest vaixell mític va ser l’últim que va eixir del port d’Alacant –a vessar de refugiats- abans de l’arribada de les tropes franquistes en 1939.

Tres quarts de segle després, un grapat de militants en diferents causes (totes perdudes, segurament) i fills i néts dels passatgers originals van inaugurar un monòlit a Orà. Jo hi era en companyia d’Enric Balaguer, amic i professor de la Universitat d’Alacant. Vaig cobrir el viatge per al diari Ara, que va publicar el meu reportatge sota el títol de El vaixell de la memòria, que encara podeu llegir en línia.

Estic orgullós d’aquell treball, un dels més bonics i emocionants dels que he realitzat per al rotatiu barceloní. I això que s’obri amb una errada monumental: hi cite una frase d’Albert Camus i dic que va nàixer a Orà. En realitat, l’autor de La pesta és originari de Mondovi (nom francés), a la costa est algeriana. Afegiré, per si de cas (els tiquismiquis són temibles), que he corregit l’error quan he replegat el reportatge al llibre Cosmopolites amb arrels.

Ara totes aquestes coses m’han tornat en llegir la nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff, El diable es va aturar a Orà (Empúries). S’ha dit, i és veritat, que els relats de Bezsonoff han obert nous horitzons en la literatura catalana actual. Però el més exòtic i convincent d’aquests no són els escenaris –l’antiga Indoxina francesa, Algèria…- sinó el model de llengua. Tot el que de pantagruèlic i excessiu hi ha en l’escriptor nordcatalà es vessa en una llengua bastida sobre maons molt diversos: l’estàndard fabrià, el rossellonés dels seus avantpassats, els clàssics francesos, els registres col·loquials…

En El diable es va aturar a Orà narra la peripècia negra de dos peculiars policies a la recerca d’un assassí de dones. Són dos personatges molt diferents: el comissari Roger Ferrandis, d’estirp valenciana (la família procedeix del Fondó de les Neus) i el seu ajudant, l’inspector Bensoussan, que descendeix «d’una llarga nissaga de jueus berbers».

L’autèntic protagonista, però, és la pròpia Orà, «la ciutat més bonica d’Algèria i potser del món», la que va ser anomenada cinquena ciutat de França. Escriu Bezsonoff: «Al port li explotava la mediterraneïtat amb la roba estesa als balcons, el salobre, la pudor dels peixos, la ferum del tabac barat barrejat amb el quitrà dels molls, la flaire de l’oli i de les sardines».

He provat de contrastar l’evocació d’aquesta urbs on no parava de sentir-se el francés, l’espanyol meridional, el valencià i l’àrab amb la meua pròpia vivència d’una capital esmorteïda per l’absència de turisme (el règim algerià el rebutja), autèntica en la seua indeturable depauperació, i on en cada teulada hi ha una parabòlica per poder sentir els missatges integristes procedents de l’Aràbia Saudita.

Avui dia, el millor lloc per contrastar la presència valenciana local és als cementeris. Els noms a les tombes són inequívocs, com podeu llegir al meu reportatge.

Durant el confinament de la pandèmia vaig rellegir La pesta, d’Albert Camus, traduïda per Joan Fuster, i ambientada precisament als carrers oranesos. De La pesta em va interessar especialment el tractament de l'epidèmia com una qüestió moral, matèria que, en mans d'un mestre com Camus, esdevé una argila singularment modelable. En el terreny de les anècdotes, em va sorprendre que Camus definira la mar amb una metàfora molt precisa: «flexible i llisa com un animal». Als qui hem llegit molt Josep Pla, i som addictes al seu mestratge, ens fa gràcia anar trobant els referents d'algunes de les seues imatges o recursos més cèlebres espargits pels autors de la modernitat rampant: la crossa «amics, coneguts i saludats» és de The life of Samuel Johnson, de Jame Boswell; les tirallongues d'adjectius ja eren a la Recherche de Proust i «el gran animal» amb què el de Palafrugell metaforitza la mar el puc descobrir primigèniament en La pesta.

Aquestes anècdotes plauran Bezsonoff: al capdavall, ell també sap que la literatura és el nostre oceà amniòtic. Fora d’això, hi ha l’error, el no-res i l’anomia. Com l’Stanbrook, tots travessem les seues aigües fugint del destí i l’anorreament i buscant un paradís possible. I Proust, finalment: «Els únics verdaders paradisos són els paradisos que hem perdut».
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 14-11-2022 22:34

Les hussards

Séduit par leur originalité, Gaston avait beaucoup lu les hussards. 
Hormis " Le hussard bleu " et quelques préfaces brillantes, Roger Nimier lui paraissait surévalué. 
Les ennuyeux romans de Michel Déon ne l'impressionnaient pas. Antoine Blondin avec " Un singe en Hiver " l'attirait davantage mais des jeux de mots et de jolies formules ne font pas une œuvre. 
Aux romans expérimentaux et rasoirs de Jacques Laurent, Gaston préférait la littérature populaire de Cécil Saint-Laurent. 
Seul Bernard Frank submergeait mais était-il vraiment un hussard?
Ses opinions n'engagaient que Gaston, recoin minuscule et inconnu de la République des lettres.
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 02-11-2022 18:34

Ressenya de Manolo Sánchez Vidagany

 

 


 

 

 

Facebook

Manolo Sánchez Vidagany

 

 

 

He aprofitat aquests dies de festa per llegir la novel·la "El diable es va aturar a Orà, obra de l'escriptor Joan-Daniel Bezsoff, nascut a Perpinyà el 1963.


L'autor situa l'acció de la novel·la a Orà, a L'Algèria francesa, els anys previs al procés que finalitzarà amb la independència d'aquest país el 1961. Aquest és el rerefons de la novel·la, com també ho és a altres llibres del mateix autor, com "Matar De Gaulle".

"El diable es va aturar a Orà", és en realitat un thriller, on els personatges principals de l'obra: el comissari Ferrandis i l'inspector Bensoussan es fan càrrec d'un cas d'assassinats en sèrie.

Orà, que tal com diu al llibre era aleshores "la cinquena ciutat de França", ens apareix descrita d'una manera magistral, trobem els cafès, cinemes, avingudes i barris, de manera que ens endinsa molt fàcilment en la trama.
Allò que més m'ha colpit, però, és la descripció, molt acurada, dels personatges. En aquest cas allò més curiós són els orígens valencians del comissari Ferrandis, la família del qual s'hi assenta a Orà després d'emigrar des de el Fondó de les Neus, (el Vinalopó Mitjà) i que no seran els únics personatges de la novel·la que parlaran Valencià. 

M'agraden molt els relats que descriuen situacions històriques especials, m'ha fet pensar molt la situació de la majoria dels personatges que transiten per aquest llibre, que en pocs anys passaràn de ser ciutadans francesos a "pied noirs", així com els habitants d'Orà d'origen magribí, que ens pocs anys esdevindran ciutadans de la República independent d'Algèria, ocorreguda recordem el 1961, situació impensable als anys que transcorre la novel·la, cap a meitat dels cinquanta del segle XX.

 No donaré més dades per no fer-ne un "spoiler", recomane la lectura d'aquest llibre que de segur no us decebrà, recordeu nom "El diable es va aturar a Orà", escrit per Joan-Daniel Bezsonoff.
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 02-11-2022 18:23

La belle époque

 

 

 

Je viens de lire " La belle époque " deuxième volume de l'Histoire intime de la V ème République. Franz-Olivier Gisbert excelle dans ce mélange de grande histoire et d'anecdotes sur sa propre vie et ses relations avec les puissants de l'époque. 
J'ai aimé son humour, ses analyses brillantes et originales mais ce livre est un cran en dessous du premier tome. L'époque, il est vrai, apparaît comme moins exaltante que l'aventure gaullienne.  
Je recommande, néanmoins, la lecture de cette histoire intime.

Pour rire un peu, voici ma note: 14/20.

Deux citations:

  à propos de Roland Leroy et Georges Cosnat
 " Ils haïssaient Mitterrand mais ils pensaient la même chose que lui sur la réalité du communisme soviétique. C'est pourquoi ils étaient si romanesques: leur loyauté les détruisait à petit feu, elle les rendait mélancoliques, inconsolables, alcooliques. Ils avaient la fausse gaieté des vrais vaincus. " page 143

À propos du président Mitterrand
" j'aimerai toujours l'homme sous le politicien, pour autant qu'on puisse les séparer, comme on aime son vieux professeur de lycée qui vous a tout appris, la vie, l'amour, la mort." page 146
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 01-11-2022 18:27

Gastonades automnales

Quand le spectacle du présent l'angoissait trop, Gaston relisait les aventures de Jacques Le Gall.

 

Gaston se demandait souvent s'il était catholique moins par inclination profonde que par l'histoire et la géographie.

 

Gaston eût aimé que son père lui souhaitât son anniversaire de temps à autre, ne fût-ce qu'une fois tous les dix ans.
 
Une nuit Gaston se réveilla en sursaut. Il décrocha son téléphone et entendit ce message: " C'est votre conscience. Pensez au salut de votre âme!"

 

 

En l'an soixantième de son âge, Gaston avait pris la résolution d'oublier les gens qui se prétendaient ses amis et n'étaient jamais disponibles.
 

Quand Gaston apprit que Patrick Mcnee, le plus British des Anglais, avait été naturalisé américain, il se dit qu'on ne pouvait plus se fier à personne.

 

Gaston ne ferait pas comme les trois sœurs et il espérait revoir Moscou avant de mourir.

 

Gaston possédait une très belle encyclopédie en russe sur Lermontoff qu'il ne lirait jamais faute de maîtriser la langue.

 

Gaston connaissait peu de mélodies aussi mélancoliques que la musique du Troisième Homme.

 
Rater sa vie, rien de plus facile pour un romancier - songeait Gaston- mais réussir sa mort, c'était une autre paire de manches.
 
Gaston se demandait quelle prochaine langue il étudierait. Le nahuatl classique ou l'égyptien ancien. Il avait le sens des priorités.
 
Gaston trouvait qu'il avait un air de Cary Grant.
 
Revoir en rêve les gens que l'on a aimés c'est bien, mais quelle piètre consolation.
 
Pour Gaston tout allait mal depuis que la France avait perdu l'Algérie. Malheureusement cette date fatidique coïncidait à un an près avec sa naissance.
 
Bien que leur cause fût détestable, Gaston trouvait les uniformes des officiers sudistes plus seyants que ceux de leurs homologues yankee.
 
Gaston se souvenait que, dans sa jeunesse, seuls les matafs, les anciens bagnards et les légionnaires en goguette portaient des tatouages.
 
Gaston n'irait jamais à New-York à cause de son acrophobie.
 
Quand la mamet s'aperçut que le petit Gaston comprenait le provençal, elle l'envoya au jardin rapporter les conversations du papet avec des invidus louches. Flatté qu'on reconnût ses compétences, Gaston ne saisit pas sur le moment le côté déplaisant du cafardage.
 
Il y a longtemps que Gaston n'attendait plus rien de la vie et du vit.

Gaston savait que l’imagination est parfois plus forte que la réalité. Ainsi le café Pouchkine de Moscou n’exista t-il longtemps que dans la chanson de Bécaud avant que l’on n’en construisît un pour satisfaire les touristes francophones
 
Pour Gaston, la situation en Ukraine était simple: quitte ou rouble.
 
Gaston était démodé. Il aimait tendrement les siens.
 
Au temps de sa folle jeunesse, Gaston rêvait au grand amour. À présent il n'aspirait plus qu'à obtenir une carte de stationnement pour handicapés.
 

 
 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article