http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 28-03-2020 12:51

Glossari d'un rocker


Article publicat a La Veu dels Llibres, 28 de març del 2020

 

 

 

 

 

 

 

Vicenç Pagès Jordà

Memòria vintage, De l’home a la Lluna a Pulp Fiction

Empúries, Barcelona, 2020

 

                           

 

   Vicenç Pagès Jordà és un escriptor català. Jo també. Va néixer el 1963. Jo també. Està enamorat de la contra-cultura. Jo tampoc. El seu nou llibre es presenta com una mena de diccionari sentimental de la seva joventut. Ja l’havia explorat a les novel·les Els jugadors de Whist i sobretot a La felicitat no és completa. Més enllà de l’anècdota personal, Pagès Jordà mirar de copsar l’essència d’una època que s’està allunyant. « Ser vintage és recordar Francisco Franco. » A la manera dels grans memorialistes francesos del segle XVII com Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon, l’autor sap evocar amb poques paraules un personatge històric com don Adolfo Suárez « que podria haver estat un galant de Truffaut o un magnífic venedor de fascicles, va triomfar perquè tenia l’edat precisa. »        

Confesso que el Pagès Jordà que m’agrada més és el sentimental que es lamenta discretament i sospira, tot mirant d’enriolar-nos. «  Al fons de l’armari encara guardem unes quantes desenes de cassets —guixades, ratllades i dibuixades— que ja no podem escoltar però que ens resistim a llençar perquè són part de nosaltres. » Què voleu que us digui ? Aquestes confessions velades em semblen delicioses. Com a bon memorialista, Vicenç Pagès Jordà té el sentit de la fórmula. « L’Elm Street de Dallas és el nostre Mayerling. » 

Un tema tan avorrit com la gramàtica inspira el nostre autor. «  En aquells anys de bocadillus, cubitus i bussons, els pronoms febles giraven que feia goig, i tots enteníem el que volia dir Oriol Tramvia quan cantava, a Bèstia, « Tira-t’hi ! ».»

Sempre es queda en els límits de l’eufemisme, l’understatement que diria ell.  Mai no alça la veu per a expressar la seva indignació. Parlant de Kurt Waldheim diu « aquest nazi confés, doncs, va ser triat perquè ens representi a l’espai exterior, més enllà de totes les fronteres  conegudes. »

Aquest llibre, com a bon diccionari, pot semblar un calaix de sastre. Hi trobem reflexions sobre el vocabulari passat de moda, el « vintagès. » Fins i tot ens proposa definicions i tipologia molt fines. Amb dues pàgines, descriu les grans variants del comunisme. Aquesta obra confirma un cop més que Pagès Jordà és un dels nostres millors escriptors. Tanmateix, confesso que he trobat interminables totes les entrades sobre els seus músics preferits. Com a vell crooner, sé que el meu criteri no és pas universal. M’imagino que uns lectors apreciaran aquestes pàgines rock and roll.

La principal característica de la casa és el seu humor constant que amara tot el diccionari. «  Reconeguem-ho : ens dutxàvem poc, no ens canviàvem gaire de roba i el desodorant era una excentricitat. »  Es podria escriure una monografia alliçonadora sobre la cotna entre els autors nostrats.  He conegut un novel·lista famós que anomenaven ‘la fura.’  Aquest diccionari, malgrat les seves limitacions humanes, és un dic desesperat contra l’oceà de l’oblit. Rere aquestes pàgines brillants i tan divertida s’amaga l’angoixa vital d’un escriptor massa educat i massa refinat per entristir-nos.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 18-02-2020 10:40

La llibreria de Perpinyà guanya el premi Gasull

 

 

 

 

 

                             Núvol, 18/02/2020

 

                            «  Fairy tales can come true.

                                It can happen to you… »

 

Cantava Frank Sinatra. Quan jo tenia vint anys, vaig decidir que ja no seria francès sinó català. Una de les etapes necessàries en la meva mutació nacional fou la descoberta de la Llibreria Catalana de Perpinyà, fundada per Joan Miquel Touron i Mijo Gómez. No he oblidat el primer cop que vaig anar al petit local de la plaça dels Peluts. Hi vaig comprar un disc de Joan Manuel Serrat  i els dos volums color crema de la Crònica de Ramon Muntaner a la MOLC. Vaig demanar a en Touron si tenia la Bíblia i em va respondre «  Com te diré ? Els militants dubten… »

No recordi pas quan la llibreria es va instal·lar a la plaça Joan Payrà, que tots els vells perpinyanesos encara anomenen plaça de la Banca. Quantes hores de la meva joventut hi vaig passar ! Sovint hi coïncidia amb el poeta Jaume Queralt, el doctor Anglade de Bona, el senyor Quepiquer veterà de la guerra civil espanyola, en Robert Palmarole.

 

    Els anys van volar i en Touron es va jubilar. La llibreria hauria pogut desaparèixer sense l’audàcia de na Joana Serra. Va saber modernitzar aquesta institució conservant la seva ànima. Amb entusiasme, professionalisme i passió —el provençal uneix aquestes qualitats sota el nom de gaubi— na Joana ha lluitat contra tots els decrets de la història, els falsos profetes i els ocells negres per a mantenir una presència catalana a Perpinyà la francesa. A la llibreria, hi trobareu mapes, discos, diccionaris, jocs i naturalment tots els llibres disponibles sobre la Catalunya Nord en català, francès i altres llengües. Fins i tot, el lector rossellonès hi pot adquirir revistes del Principat i del País Valencià gràcies a la tenacitat de na Joana Serra.

Na Joana vola d’una idea a l’altra per fer la llibreria més atractiva. Organitza presentacions regulars i clubs de lectura per a animar la gent a llegir en llengua nostra. La seva aportació més interessant és la seva juguesca sobre el futur. Ha desenvolupat una secció de llibres infantils perquè els mainatges de la Bressola, Arrels i de les classes bilingües de l’escola francesa puguin divertir-se en català.  

 

A títol personal, m’alegri que el premi Martí Gasull i Roig reconegui i recompensi la feina de na Joana. A vegades Déu (sigui quin sigui el nom que li vulgueu donar) passa pel barri i s’hi queda una estona.

 


 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 19-01-2020 13:47

Sorolls, fressa, bruig i tapatge

L’Indépendant, diumenge 19 de gener del 2020

 

 


 

 

  Les nits d’estiu, quan faig turisme i circuli per la Provença amb les finestres de la votura allandades, sempre atudi la ràdio quan travessi els vilatges i les viles, per mor de no molestar la gent que descansa.  

Allò que més m’agradava abans al meu endret, era la seua calma. Els pagesos deien « És el millor país del món ! Ho cal pas dir o nos vindran a refotre la gent… » Quanta raó ! Com més va, més tabolaires forasters al vilatge venen a fer una vida belistreca a casa nostra. S’instal·len en la parraguera davant de l’antiga església templera de Nils. Fins a les quatre de la matinada se senten una música de truca-a-l’embut, una cridòria de bojos i trugeries americanes. Els gendarmes arriben per a calmar el galliner, se’n van i la fressa remaleïda torna.   Quan no venen músics dels ravals de l’infern, arriben hordes de motos que ens amarguen els diumenges sense preocupar-se de la tranquil·litat dels veïns…D’això se’n diu progrés…Nils, el meu poble tan tranquil durant segles i segles, un oasi de calma a vint minuts del centre de Perpinyà, s’ha transformat en espai de joc i de disbauxa per als vilarets. Han hagut de treure els bancs vora el cementiri i la Canta-rana perquè al matí s’hi trobaven un munt d’ampolles buides i de xeringues…La gent dels pobles, sem aquí per a pagar i patir la mala educació d’altres persones.

 
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 29-12-2019 14:21

Nove fotos de la Ballarina de Berlín

El lector de La Ballarina de Berlín deu recordar la Lea Niako. He trobat noves fotos d'aquesta damisel.la.

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 29-12-2019 14:15

Longtemps j'ai essayé de lire Proust

Butlletí proustià 

 

 

 

 

  Durant molts anys no em vaig poder endinsar en el món de Marcel Proust. A setze anys em vaig empatanegar en els aiguamolls de ‘’ Du côté de chez Swann  ‘’  sense anar més enllà de la pàgina 20.

El meu primer viatge a Combray tingué lloc a la tardor del 1982, l’any que vaig ingressar a la classe de ‘’ hypokhâgne ‘’ del liceu Masséna a Niça. La senyora Bertrand ens vam demanar de llegir ‘’ Un amour de Swann ‘’ la millor entrada a la Recherche al meu entendre.

Em va interessar aquella història d’amor i de gelosia on reconeixia les meves passejades juvenils sota les finestres de l’Alexandra a la vorera de la Rue Pastorelli. ‘’ Dans la foulée ‘’ vaig llegir ‘’ À l’ombre des jeunes filles en fleurs.‘’

Durant un mes en vaig parlar tothora amb els meus companys. Ens mofàvem del doctor Cottard, odiàvem el senyor de Norpois, ens empipava l’estupidesa solemne de la senyora Verdurin. El passatge que em va impressionar més és l’episodi angoixant dels arbres quan Marcel mira d’entrar en contacte amb els arbres, com si tinguessin el secret de la vida.

‘’ Je vis les arbres s'éloigner en agitant leurs bras désespérés, semblant me dire : ce que tu n'apprends pas de nous aujourd'hui tu ne le sauras jamais. Si tu nous laisses retomber au fond de ce chemin d'où nous cherchions à nous hisser jusqu'à toi, toute une partie de toi-même que nous t'apportions tombera pour jamais au néant. ‘’

 

Els anys van passar i em vaig allunyar de Proust abans de tornar-hi al gener del 1991, un dels pitjors anys de la meva vida il·luminat, però, pel naixement de la meva neboda Marie i el meu redescobriment de Proust. Havia resumit la meva existència per aquest tríptic :  ‘’ Hiroshima sentimental, Nagazaki professional, Stalingrad literari. ‘’ 

No sé per què vaig comprar tots els volums de la Recherche en la col·lecció Bouquins en l’excel·lent edició de Jean-Yves Tadié. Em vaig capbussar en aquella lectura com si participés en una expedicio al Kamtxatka. Llegia ‘’ Albertine disparue ‘’ a la recerca d’indicis que em permetrien entendre perquè la Nadine m’havia deixat. Pobre Yijing del desamor.

 

 

Vaig passar sis mesos voludant-me en la prosa màgica de Proust. Gràcies a ell, es va esvanir el meu neguit.

Em fa un xic de vergonya escriure aquestes ximpleries que llegiran els millors especialistes de Proust que n’han explorat totes les províncies, fins i tot les més llunyanes.

Tants anys després, encara recordo el francès de la Françoise, l’elegància de Swann, l’atmosfera de Balbec on retrobava els meus estius infantils a Mers-les-Bains, estació balneària a la ratlla de Normandia i Picardia. Em va indignar el cinisme dels Guermantes la nit de la mort de Swann.

Els anys han passat però sé que algun dia tornaré a Combray.  

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 15-12-2019 18:52

Premi Mitrofan 2019

 

 

 

 

Premi Mitrofan 2019

El jurat del Premi Mitrofan constituït per

Joan-Daniel Bezsonoff, novel·lista jubilat 

Daniel Valls, coronel, c.r

Maurice Leccia, periodista

Anatole Vidal, industrial

Joris Van Rensburg, diplomàtic

 

 

 

 

 

 

acaba de designar  na Montserrat Ros a títol pòstum per la seva traducció de La Ilíada publicada per Adesiara.

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article