VEF Blog

Glossari d'un rocker

Article publicat a La Veu dels Llibres, 28 de març del 2020

Vicenç Pagès Jordà

Memòria vintage, De l’home a la Lluna a Pulp Fiction

Empúries, Barcelona, 2020

   Vicenç Pagès Jordà és un escriptor català. Jo també. Va néixer el 1963. Jo també. Està enamorat de la contra-cultura. Jo tampoc. El seu nou llibre es presenta com una mena de diccionari sentimental de la seva joventut. Ja l’havia explorat a les novel·les Els jugadors de Whist i sobretot a La felicitat no és completa. Més enllà de l’anècdota personal, Pagès Jordà mirar de copsar l’essència d’una època que s’està allunyant. « Ser vintage és recordar Francisco Franco. » A la manera dels grans memorialistes francesos del segle XVII com Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon, l’autor sap evocar amb poques paraules un personatge històric com don Adolfo Suárez « que podria haver estat un galant de Truffaut o un magnífic venedor de fascicles, va triomfar perquè tenia l’edat precisa. »        

Confesso que el Pagès Jordà que m’agrada més és el sentimental que es lamenta discretament i sospira, tot mirant d’enriolar-nos. «  Al fons de l’armari encara guardem unes quantes desenes de cassets —guixades, ratllades i dibuixades— que ja no podem escoltar però que ens resistim a llençar perquè són part de nosaltres. » Què voleu que us digui ? Aquestes confessions velades em semblen delicioses. Com a bon memorialista, Vicenç Pagès Jordà té el sentit de la fórmula. « L’Elm Street de Dallas és el nostre Mayerling. » 

Un tema tan avorrit com la gramàtica inspira el nostre autor. «  En aquells anys de bocadillus, cubitus i bussons, els pronoms febles giraven que feia goig, i tots enteníem el que volia dir Oriol Tramvia quan cantava, a Bèstia, « Tira-t’hi ! ».»

Sempre es queda en els límits de l’eufemisme, l’understatement que diria ell.  Mai no alça la veu per a expressar la seva indignació. Parlant de Kurt Waldheim diu « aquest nazi confés, doncs, va ser triat perquè ens representi a l’espai exterior, més enllà de totes les fronteres  conegudes. »

Aquest llibre, com a bon diccionari, pot semblar un calaix de sastre. Hi trobem reflexions sobre el vocabulari passat de moda, el « vintagès. » Fins i tot ens proposa definicions i tipologia molt fines. Amb dues pàgines, descriu les grans variants del comunisme. Aquesta obra confirma un cop més que Pagès Jordà és un dels nostres millors escriptors. Tanmateix, confesso que he trobat interminables totes les entrades sobre els seus músics preferits. Com a vell crooner, sé que el meu criteri no és pas universal. M’imagino que uns lectors apreciaran aquestes pàgines rock and roll.

La principal característica de la casa és el seu humor constant que amara tot el diccionari. «  Reconeguem-ho : ens dutxàvem poc, no ens canviàvem gaire de roba i el desodorant era una excentricitat. »  Es podria escriure una monografia alliçonadora sobre la cotna entre els autors nostrats.  He conegut un novel·lista famós que anomenaven ‘la fura.’  Aquest diccionari, malgrat les seves limitacions humanes, és un dic desesperat contra l’oceà de l’oblit. Rere aquestes pàgines brillants i tan divertida s’amaga l’angoixa vital d’un escriptor massa educat i massa refinat per entristir-nos.