http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 23-09-2018 17:49

Jadis

 

 

 

 

Gaston était un cancre à l’école primaire bien qu’il eût appris à lire sans efforts avec Tipiti, le rouge-gorge, un livre délicieux de Guillot illustré par Hélène Poirié. Ce manuel, destiné à l’apprentissage de la lecture, annonçait déjà les émotions que lui procureraient Les fêtes galantes de Verlaine et La mióugrano entre duberto de Théodore Aubanel, son génial homonyme. Selon son père, il n’était pas exclu qu’ils cousinassent.

Dès le CE1, Gaston fut un lecteur vorace. Il lisait tout ce qui lui passait entre les mains, surtout les volumes de la Bibliothèque Rose et Verte. Il aimait particulièrement le Club des Cinq et la série des Mystères d’Enid Blyton, en particulier Le mystère de la péniche aux si belles illustrations.

Il avait dévoré une adaptation enfantine de l’Iliade et l’Odyssée. Cette lecture l’avait tellement impressionné qu’il avait recherché des renseignements sur les protagonistes de la guerre de Troie dans le Petit Larousse du papet, une édition d’avant-guerre où l’Algérie était encore française et le maréchal Pétain un héros national. 

Cette découverte de la fugacité des Empires et des réputations avait troublé le jeune Gaston. Il adorait également les aventures de Davy Crockett, alias Croquetagne, et de son ami l’Indien Wata.

À cette époque là, l’on vendait des chefs-d’œuvre de la littérature dans les stations-service. Gaston avait ainsi découvert Les lettres de mon moulin qui l’avaient enchanté. Il y avait retrouvé tout son pays, embelli par l’invention du romancier et la nostalgie d’une civilisation qui n’existait plus. Il y avait bien longtemps que ne tournaient plus les ailes du moulin de maître Cornille. Gaston avait apprécié les phrases et les expressions en provençal intercalées dans l’œuvre, comme des grains de raisin dans un cake.

Il avait essayé de lire Le grand Meaulnes mais le papet l’avait découragé. ‘’ Une histoire de Parisiens neurasthéniques. C’est un fada qui s’entiche d’une jeune fille qu’il finit par quitter. Un fada, je te dis…’’    Comme tout ce que disait le papet était parole d’Évangile, Gaston avait attendu son service militaire dans la Marine pour lire Alain-Fournier. Gaston lisait tellement que son père le surveillait pour l’empêcher de se livrer à sa passion. De la même manière, il lui avait interdit de jouer au rugby chez les poussins de Toulon et de parler provençal avec le papet.    

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 09-09-2018 18:35

Adeu-siau, guinyols

L’Indépendant,   9/09/2018                                    

 


 

 

  Avui abordaré un tema un xic delicat. Molta gent ha deplorat la fi del mític programa ‘’ Les Guignols de l’Info. ‘’

Per la meua part, no els enyoraré cap bri. Fins i tot me n’alegri. Quan eri jove cap a l’any 1995, confessi que

 

m’agradava força el llur humor. No he pas oblidat les imitacions de Stallone i de PPDA ni les carallades delicioses

 

com ‘’ Je crois que c’est clair ‘’ que repetia tothora la marioneta de Serge July,director del diari Libération en

aquell temps.  També me feien riure d’allò més els acudits sobre ‘’ l’affaire Tapie du jour.’’ Em vaig anar

 

distanciant dels Guinyols a poc a poc arran de la campanya presidencial del 1995  quan van afavorir

 

descaradament el candidat Jacques Chirac en detriment d’Édouard Balladur. Molts alumnes meus de Terminale,

 

poc familiaritzats amb la política, em van explicar que votarien Chirac perquè trobaven molt simpàtic el seu

 

titella. Em va semblar anormal i indigne que una petita colla pogués tenir tanta influència en la política d’un país.

 

Durant la campanya del 2012, vaig llegir a la premsa que François Hollande tenia un problema gros per culpa del

 

seu titella antipàtic. Em vaig enrabiar malgrat que no he votat mai per aquest senyor.

 

 

Vaig comprendre aleshores que els Guinyols representaven una veritable amenaça per la democràcia francesa malgrat llur to

 

rialler i burleta. Ho escric i ho ratifiqui amb tota la solemnitat requerida. Quan uns bufons governen l’opinió, no anem bé.        

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-09-2018 11:30

Le provençal en 1960

 

 

Au début des années 1960, à l’époque où naquit Gaston, seuls les gens du peuple, nés avant la guerre, usaient encore du provençal. Quand il montait passer l’été chez ses grands-parents à Pampérigouste, c’était autre chose. L’occitan demeurait la langue du village. La langue des gens, des chenapans, la langue du cœur, des cultivateurs, du pharmacien, des paroissiens, du boucher, de l’épicier, du curé, du boulanger, du maire et même du notaire.  Depuis une vingtaine d’années, on parlait aux enfants en français. Le papet Baptistin, qui connaissait bien la langue ‘nationale’ qu’il avait pratiquée au service militaire et à la guerre, s’adressait en français à ses petits-enfants et à son gendre pour ne pas mécontenter sa femme.

Le papet reconnaissait volontiers que le provençal était un bien jolie langue et que rien n’égalait une messe en provençal suivie des treize desserts de Noël mais sa connaissance, non seulement ne servait à rien à son petit-fils, mais risquait de le gêner dans sa vie professionnelle. Il fallait parler pointu avec le même accent qu’à la télévision. L’accent méridional de Fernandel et Charpin était drôle dans les films mais, à l’heure de la vérité, la belle jeune fille partait le plus souvent avec l’instituteur francophone et non le paysan consanguin et patoisant. Le papet parlait donc français à Gaston mais, au bout de quelques minutes, il passait à la langue d’oc sans même s’en rendre compte malgré les mercuriales de la mamet. Il lui répondait invariablement.

  —M’escagassas.   

Un jour, alors que Gaston était en Sixième au collège Raimu de Bandol, qui venait d’être inauguré par monsieur le préfet, le professeur de lettres dicta à ses élèves un texte de Frédéric Mistral tiré de ses Mémoires. Le jeune garçon trouva le texte si beau qu’il emprunta le livre à la bibliothèque municipale en version originale, la seule disponible ce jour-là. Gaston découvrit, émerveillé, la parole magique du Maître. Après cette lecture, un paradoxe le troubla. Comment pouvait-il lire une langue qu’il ne parlait pas ? Il essaya en vain de déchiffrer des bouquins en anglais, en italien. Le provençal ne lui était point étranger. Il fallait qu’il le parlât.    

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 06-08-2018 18:21

Le livre de l'été

Le livre de l’été

 

 

 

 

 

 

 

 

Je viens de lire un petit bijou bien supérieur à la plupart des romans contemporains ennuyeux et prétentieux que j’ai dû ingurgiter comme une purge pour les commenter dans divers journaux.

Il s’agit de ‘’ Langelot, agent secret ‘’ du Lieutenant X, pseudonyme de Vladimir Volkoff, auteur du ‘’ Retournement ‘’  l’un des meilleurs romans d’espionnage que je connaisse

Dans ce volume de la Bibliothèque Verte, vif et bien écrit, nous découvrons le monde des services secrets au début des années 1960. Ce livre pour la jeunesse, dépourvu de naïveté, de cucuterie honore une époque où l’on ne prenait pas les jeunes lecteurs pour des demeurés. Je vous en recommande chaleureusement la lecture. Vous passerez un bon moment, en vous instruisant et en oubliant la canicule.

Les illustrations de Maurice Paulin sont délicieuses.

En plus, le lieutenant Langelot aime Brassens, signe d’ouverture réelle pour un militaire.

Voici un candidat sérieux au Prix Mitrophane à titre posthume.

 

 

Une citation :

‘’ La France est un pays sans avenir. Elle est déjà morte. On ne trahit pas les cadavres. ‘’ (page 178)

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Fanny39  le 07-08-2018 à 11:08:41  (web)

Merci et je vous recommande le livre

Fragments de rencontres
Nelly Butti

Les rencontres peuvent être surprenantes, désopilantes, époustouflantes… Elles surviennent dès les premières minutes de notre vie et la rythment, la jalonnent d’instants sombres ou lumineux. Photographies gardées précieusement et observées avec nostalgie, ces drôles de rendez-vous sont histoires de désirs ou de quêtes, le jaillissement profond d’un bien-être essentiel, celui du partage et de l’échange. Et lorsque ces bribes inoubliables d’existence entrent en résonance, elles ne forment plus qu’une seule et même entité : le vivant.
Dans ces incroyables récits, Nelly Butti extrait avec sensibilité la quintessence des souvenirs et met en évidence la multitude de voix qui palpitent en chacun de nous.
       

Née en 1959, Nelly Butti construit sa vie au fil des rencontres. Après un temps d’errance entre études de langues étrangères et petits boulots, elle devient Gestalt-praticienne, sa vocation depuis vingt-cinq ans. Passionnée par l’art, Nelly Butti est aussi une fervente adepte de l’humour, qu’elle considère comme essentiel pour accepter la condition humaine.

 
 
 
el 02-07-2018 16:49

Senyor Dolent

Un llibre força difícil de trobar, o això creia, se’m va acudir comentar-ho per facebook i una llibreria es va posar en contacte amb mi, hauré de vigilar què dic. Un cop explicada l’anècdota anem amb el llibre.

No és el primer llibre que llegeixo de Joan Daniel Bezsonoff (aquest és el nom que apareix al catàleg de biblioteques i a la coberta del seu llibre La ballarina de Berlín, ha signat amb els dos cognoms, només amb el primer, amb guió entre els seus noms o sense, intentaré quedar-me amb una sola versió del nom), la veritat és que els altres llibres em van agradar i aquest em picava la curiositat per l’ambientació exòtica.

El llibre fa un bon retrat de la Indoxina colonial als anys 50 quan està canviant la sobirania, i els indígenes s’hi comencen a tornar, sobretot el Viet Minh. Hi ha tots els tòpics del pitjor colonialisme i derrotes militars successives, els americans es podien esperar el que s’hi van trobar uns anys després. El protagonista és en Valls, un militar que també encarna el típic militar colonial, en aquest cas francés i català, una barreja poc comú però que existeix. Els militars com sempre representen el millor de cada casa.

https://www.flickr.com/photos/13476480@N07/INDOCHINE c. 1930 – Không ảnh Đông Hà © manhhai, Creative Commons.

A la naixença m’havien predit un gran avenir! Trenta anys més tard, capità en un exèrcit de babaus, en la Colonial que deien.

Pensar que havia somniat de ser mariner. Una dona en cada port etc. O bé poeta. És exactament la mateixa cosa.

Però… El sergent Dumollard l’havien matat com un rat, ell i els seus homes. S’havia acabat per ell. Feia goig! Cucs tonquinesos s’ho passaven bé. I els altres, la flor de la Legió, esperaven llur torn.

Un d’ells, el sergent Gervais, havia venut el seu pare a la Gestapo de Llemotges el 1943. Així s’havia salvat la pell. Què coi podría contar ara en aquesta Gehenna? M’ho demani…

Entrat en aquella guerra sense voler-ho, de recules, gairebé a les palpentes. Una mà davant, una mà darrera. Amb els militars cal mafiar-se.

https://www.flickr.com/photos/97930879@N02/1. Saïgon. Marchande de soupe – Photo by Ludovic Crespin © Tommy Truong79, Creative Commons.

Tenim en Valls, els seus amors, amb molt d’obsessions, d’un amor a un altre d’una dona a un altre si hi ha sort, i amb l’amenaça que la violència pugi una mica més i ja afecti a tothom, civils i militars, de fet ja gairebé són en aquest punt. A més a més de l’ambientació exòtica hi afegeix un casino i amb això em guanya definitivament.

Els tafurers s’arrossegaven, fent costat als opimanics que venien a temptar fortuna per pagar-se noves racions d’opi. Evolucionàvem enmig de taxi-girls de totes les nacionalitats, asiàtiques majoritàriament és clar.

De la noruega, la parrufa de la qual flairejava la forària, a la negra de Nova Orleans amb el cul còsmic i els cabells arrissats, creats per Nostramo per eixugar l’esperma. De l’anglesa, truja refinada a la parisenca lúbrica encallada aquí per l’amor d’un tocaire de mandolina cors. Quina festa pels deixebles d’Eva!

Tot aquell petit món encantador xerrotejava en tots els idiomes. Ja predominava l’anglès. Les crupieres, gairebé totes xineses, proposaven jocs desconeguts.

Totes les varietats de la ruleta, bac-quan, bacarà a la japonesa, tai-xièu, naips, billar, ossets s’embolicaven dins del jazz i el fum de les cigarretes exòtiques.

https://www.flickr.com/photos/cmogle/Spin © conorwithonen, Creative Commons.

No és el millor llibre de l’autor, s’hi noten coses d’autor més primerec, en general les narracions posteriors estan millor lligades i són més fàcils de seguir. Tot i això és un llibre prou interessant i uns escenaris per on crec que l’actual Bezsonoff sabria moure en Valls força més bé. Menció especial pel català rossellonenc en que està escrit el llibre.

Publicado el julio 2, 2018Etiquetas Joan Daniel Bezsonoff

http://www.llibressenyordolent.cat/index.php/2018/07/02/les-rambles-de-saigon-joan-daniel-bezsonoff/ 


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-06-2018 14:26

Per fi!

Tinc la meva propera novel·la gairebé enllestida. Aquest estiu em dedicaré a polir-la, afegint emocions i colors.

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 23-06-2018 00:07

In memoriam Roquetae

 

 

 

   Parmi les hommes remarquables que j’ai rencontrés, aucun ne m’a autant impressionné que Robert Lafont, le pape de l’occitanisme. Un gouffre d’intelligence, de culture, de finesse, d’esprit, d’alacrité intellectuelle. Plus les années passent, plus je suis convaincu, toutefois, qu’Yves Rouquette (Ives Roqueta) était supérieur à Lafont dont l’œuvre polymorphe me semble inégale.

 

J’en suis aussi arrivé à la conclusion scandaleuse que Rouquette, l’un des meilleurs écrivains occitans du XX siècle, écrivait bien mieux le français que l’occitan, la langue de son cœur, pourtant. Ce soir, je voulais partager avec vous ces quelques lignes tirées de Midis, Petite Géographie Cordiale :    

 

‘’ À l’heure de reprendre le train, je n’avais pas fait de conquête, ne dansant pas. Je regagnai la gare à travers des rues étroites, presque villageoises, où d’une maison sur dix sortaient des musiques de piano. Quand un piano joue dans une rue d‘Arles, ce ne peut-être qu’une jeune fille qui se trouve au clavier. L’air alors sent la laitance et le volubilis. Les martinets croisent. Le cœur se ralentit. La joie est là avec un rien de mélancolie, avec un sang présent au corps. On sait qu’un jour on sera aimé d’amour ou qu’on se fera sauter la cervelle. ‘’  

 

Au fond, il faut bien reconnaître que les Occitans sont très doués pour la langue française, même comme seconde langue.         

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 10-06-2018 15:34

La llengua amagada

   L'Indépendant, 10/06/2018

 

 

 

 

 

  Fa cosa de tres setmanes, uns amics de Barcelona van visitar-me. Havent dinat, els vaig portar a Elna per què coneguessin la catedral Santa Eulàlia i Júlia així com el claustre. De camí vam entrar en algunes botigues. M’agrada particularment un taller d’enquadernació (reliure) on una jove parella treballa bé. Sóc client seu des de fa anys. L’artesà, va parlar català, cosa que mai no havia fet amb mi. Un català molt correcte, sobretot per un francès del nord. A migdia, mentre menjàvem un deliciós cuscús en un restaurant de Pollestres, un home ja ens havia saludat en català. ( Això sigui dit de passada. El cuscús ja apareix en la novel·la Tirant lo Blanc de Joanot Martorell sota la forma de cuscussó.)

 El meu amic Jordi em va fer aquell comentari memorable. ‘’ Coi ! Aquí se suposa que ningú no parla català i, si grates una mica, tothom el parla. .’’ 

Com més va, sembla que la norma a la Catalunya Nord és reservar l’ús de la nostra llengua als familiars, als veïns i als amics en la intimitat més estricta. Si volem que el Rosselló sigui encara plenament català, tenim l’obligació moral de transmetre la llengua als nostres descendents i de fer-la servir tants cops com podem. Ja se sap que una llengua no mor així com un ocellot, cansat de viure. Una llengua desapareix perquè la gent que la parlaven l’han deixada per una altra. Voleu realment que el català esdevingui una llengua estrangera a casa nostra ?

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-05-2018 08:11

De Vilanova estant

De lectures
By Sixtemoral
El fill del Coronel.

Joan-Daniel Bezsonoff

Editorial L’Avenç

Barcelona 2017.

 

 

 

 

 


Amb aquest nou volum s’acaba la trilogia sobre la seva memòria d’infantesa i joventut que va començar amb Una educació francesa, va seguir amb Les meues universitats on explica els seus començaments com estudiants superiors i culmina aquesta exploració de la seva joventut amb aquest volum El fill del Coronel on Bezsonoff explica la seva trajectòria dins de l’exèrcit, Aquesta institució no li és aliena i més aviat l’aprecia i respecte donat que ha viscut l’ambient militar tota al vida ja que el seu pare era un alt oficial mèdic de l’exèrcit Francès.

Joan Daniel Bezsonoff, nascut a Perpinyà fill de militar té una sèrie de novel·les escrites ambientades en les guerres colonials franceses, novel·les perfectament documentades i amb una notable recreació dels moments històrics ens que es centren les seves narracions. El personatge del comandant Daniel Valls, un militar heterodox, culte i amb preocupacions socials ens presenta i apropa a la guerra d’Indoxina amb Les Rambles de Saigon, el trobem també a la guerra d’Algèria, amb la Presonera d’Alger i en La malenconia del oficials en què el protagonista Daniel Valls s’ocupa d’algunes missions d’intel·ligència i contraespionatge. També ha situat novel·les en altres escenaris de conflicte com Les amnèsies de Déu durant la segona guerra mundial i en la primera guerra mundial hi trobem la trama de La guerra del cornuts.

Bezsonoff ha publicat també uns seguit de llibres en què la memòria personal està present com fil discursiu, explora els seus antecedents russos en els Taxistes de Tsar, segueix amb la seva infantesa en un País de butxaca, la seva adolescència en Una educació francesa llibre que va ser Guanyador del Premi Lletra d’Or i en Les meues Universitats s’endinsa en la seva formació i les seves vivències en els cursos preparatoris per entrar a l’Escola Normal Superior.

La seva trajectòria ha estat guardonada amb diversos premis. Com el Just Casero, l’Òmnium de Catalunya Nord, Méditerraneé Roussillon, Salambó, Joan Crexells, Maria Àngels Anglada, Lletra d’Or i altres amb Matar de Gaulle .

El llibre de Joan-Daniel Bezsonoff ens acosta a l‘exèrcit i ens descriu com de divers és un cos militar que sembla exageradament uniformitzat . Ens explica tot un seguit d’aventures i ens descriu els seus companys i superiors que va anar trobant en ela seva estada A l’Escola Superior de Guerra Interarmes on va fer de professor als militars estrangers que tenien acords de col·laboració amb l’exèrcit francès.

No són gaires els llibres que parlen de les experiències militars i a més ho fan sense records gens negatius. Ell mateix afirma que “Malgrat tot el que sé, malgrat tots els llibres d’història que he llegit, malgrat els meus conviccions catalanistes , encara mantinc un real afecte a l’exèrcit francès …” . De fet però Joan-Daniel Bezsonoff viu bona part de la seva joventut prop de les casernes , el seu pare era coronel de l’exèrcit i el seu avi un militar tsarista. També cal destacar que els protagonistes de la majoria de les gran novel·les de Bezsonoff són militars i les obres ambientades en les guerres colonials de l‘exèrcit francès. En aquest ambient doncs l’autor ens fa un recorregut per la seva vida a les casernes de l’exèrcit i ho fa amb els seu to de sempre, carregat d’una certa ironia i amb el llenguatge planer habitual en el seu estil. L’autor com hem dit durant la seva etapa a la milícia ens va limitar a donar classes de francès als comandaments estrangers i a les seves esposes. Aquest fet però li va donar alguns privilegis que no tenien altres soldats i que ben possiblement li haguessin fet canviar una mica la seva opinió. No va fer guàrdies , convivia en un ambient culte en el menjador dels oficials, tenia força temps lliure i molt de temps de lectures, tot i que l’autor tampoc es veu amb esperit marcial i per tant va entomar el període militar com un element més de la vida, fer el servei sense problemes i el temps passat allà calia que fos el millor possible.

El llibre és un conjunt de relats que van seguint les peripècies de l’autor, petites anècdotes, retrats de personatges , del seus superiors i també de les coneixences que va fer des dels seus companys de la primera instrucció fins a militars d’altres països que va conèixer interessants els comentaris sobre el general Luis Alejandre Sintes amb qui tenia converses en català ja que el general és menorquí i amb qui passa revista de la situació a Espanya, o militars sud-americans vinculats a les dictadures i les explicacions que rep sobre la guerra de les Malvines, en fi tot un coral·lari de situacions a les que Bezsonoff hi posa literatura. En definitiva un conjunt de relats breus explicats amb la gran capacitat de narrar de l’autor que fan que fets minúsculs es converteixin en fets gairebé transcendents i ho acaba rematant amb una visió crua i real : El servei militar, universitat de tots els vicis potencials que portàvem a dintre, és una escola sense parió per a un futur novel·lista que hi trobarà concentrada alhora la quinta essència de l’estupidesa humana i una gran elevació moral.

L’obra completa la trilogia sobre la joventut de Beszonoff que va començar amb Una educació francesa, va seguir amb Les meues universitats i ara sembla tancar-se el cercle.

Hi ha en aquest volum con en els anteriors un pòsit de nostàlgia molt elevat. Nostàlgia del temps passat, del que ha viscut ,de les alegries del moment, de vivències que ja no tornaran. L’autor no se’n amaga d’aquesta nostàlgia quan afirma : “Crec que algun dia la palmaré de nostàlgia. M’agafa plorera quan pensi en tots aquells anys engolits per sempre. Era feliç i no ho sabia”.

Tant de bo aquesta nostàlgia segueixi donant llibres com aquest. Esplèndid.
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 13-05-2018 21:25

La millor novel.la del 2017?

 LLUIS VILARRASSA

 

 

 

El títol d’aquesta novel·la de Joan Daniel Bezsonoff (1963) és enganyós, perquè no és Lea Niako, la ballarina de Berlín, la protagonista, sinó el capità polonès Jerzy Sosnowski (1896-1945). És un personatge real, de vida molt animada, que es va enrolar a l’exèrcit austrohongarès el 1914, i que, un cop desaparegut aquest imperi, es va integrar amb naturalitat a la nova Polònia independent. El gruix de la novel·la se centra en les activitats de Sosnowski a Alemanya, com a espia, durant els darrers anys de la República de Weimar i durant els anys, força més perillosos, de domini nazi. Sosnowski, però, és un espia que no espia gaire: ell simplement recull les dades que li proporcionen tres dones –Benita, Irene i Renate von Natzmer- situades molt a prop dels cercles de poder de Berlín. On realment treballa Sosnowski és al llit, desplegant una activitat incessant i rotatòria per matenir en permanent estat de satisfacció les seves espies. La tasca, impossible per a la majoria d’homes, és bufar i fer ampolles per a Sosnowski, un vocacional talentós amb una energia inesgotable. Bezsonoff detalla amb fruïció les seves activitats i, per això, la novel·la és més eròtico-festiva que no pas d’espionatge. Quan Lea Niako entra en escena, l’home entra en un estat de combustió total: “La Lea no tenia pas la bellesa de les marededéus flamenques, de les sirenes del Renaixement, de les goges romàntiques. Més que l’esbalaïment produït per tanta harmonia, Sosnowski sentia un desig tel·lúric en el qual s’instil·lava una sensualitat assíria.” (Pàg. 95).

Grans passions, grans paraules. La novel·la, que descarta les giragonses de la psicologia, triomfa gràcies al seu ritme trepidant, al seu estil ric i enèrgic –amb tot el catàleg de paraules úniques que gasta Bezsonoff (les “fringaires” al capdavant), a la seva exhibició políglota (hi ha cites en unes deu llengües), al seu sentit de l’humor (amb acudit tintinesc inclòs), i especialment, a la impressionant erudició desplegada a l’hora de recrear l’època i el lloc.

És cert que es troba a faltar certa profunditat en el dibuix de personatges (un cert toc Zweig hauria anat bé), però és innegable que deixa  escenes imborrables, com la de Lea Niako amb Hitler.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article