http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 12-06-2017 17:46

Un president sortós

 

E-notícies                        

 

  LA FRANÇA DE MACRON    6

 

 

                                      

 

 

 

 

Un home polític ha de tenir moltes qualitats, però la més important és probablement tenir sort. Com els futbolistes. Un mes després de la seva elecció, el nou president travessa temporals sense mullar-se talment un savi xinès sota un paraigua.

No sé si el lector d’E-notícies recorda les peripècies  de la campanya electoral francesa particularment agitada.

 

   François Fillon, candidat de la dreta republicana, va perdre tota credibilitat quan el diari Le Canard Enchaîné va revelar que la seva dona havia cobrat diners públics per una feina fictícia.  Malgrat les seves qualitats d’estadista, Fillon no ha pogut recuperar la confiança perduda i no ha accedit pas a la segona volta de l’elecció presidencial.

 

    Sense aclaparar Fillon, Macron ha promès que lluitaria contra la corrupció, el nepotisme, l’amiguisme, feina meritòria en un país llatí. Ja sabem el pa que s’hi menja a Itàlia i a Espanya.  

 

   Fa poc temps que Macron ha entrat a l’Elisi i ja comencen sorgint afers desagradables com puces en un ca.  Sospiten dos ministres seus, Richard Ferrand i Marielle de Sarnez, d’amiguisme i de retribuir col·laboradors amb diners públics.

La premsa que s’acarnissava en Fillon cada dia ha deixat tranquils els dos nous ministres

que possiblement tornaran a ser diputats. Els electors, ben manipulats i alliçonats, tenen la memòria curta.

     

    Un altre episodi hauria pogut revelar-se fatal per Emmanuel Macron. Visiblement cansat de tants viatges a França i a l’estranger, el nou president ha fet una broma digne de Jean-Marie Le Pen al seu apogeu. Parlant de pesca, ha dit que els pescadors de Mayotte —illa francesa a l’arxipèlag de els Comores— només pescaven comoresos. Heu de saber que més de 12.OOO comoresos han mort mirant de desembarcar a les costes de Mayotte. M’imagino el ressò que hauria tingut aquest acudit dubtós en boca de Sarkozy. Durant cinc anys li van retreure d’haver dit ‘’ Casse-toi, pauvre con ‘’ (Fot el camp malparit !) a un manifestant que acabava d’insultar-lo.

 

    Fins ara, tot ha somrigut al president Macron. Està dinamitant la dreta i l’esquerra per crear un centre gegantí. En tornarem a parlar en un altre article.

Saludo els lectors d’E-notícies i més particularment en Pepe d’Andorra.  

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 11-06-2017 13:51

Incògnites

 

                           LA FRANÇA DE MACRON     5           

 

 

                                      

 

 

   Quan llegiu aquestes ratlles, ja se sabran els resultats de la primera volta de les eleccions legislatives. Proposarem una anàlisi més aprofundida quan coneguem la composició del nou parlament.

 

    Si més no, aquestes eleccions apareixen inèdites en molts aspectes. Sis ministres —Richard Ferrand (cohesió dels territoris), Bruno Le Maire (economia), Annick Girardin (Ultramar), Christophe Castaner (relacions amb el parlament), Marielle de Sarnez (afers europeus) Mounir Mahjoubi (númeric)— es presenten a la diputació. Si no surten elegits, el president Macron ha dictaminat que haurien de dimitir.

Molts diputats, conscients del perill d’una derrota humiliant, han decidit que no tornarien a competir, seguint l’exemple de François Hollande.

 

L’antic president té la santa barra de repetir arreu i tothora que ha deixat França en un estat millor que el 2012.

Unes figures importants com Jean-Luc Mélenchon, Marine Le Pen, Najat Vallaud Bel-Kacem o Nathalie Kosciusko-Morizet, àlies NKM, poden caure, víctimes del ‘dégagisme’.

Aquest neologisme deriva del verb ‘dégager’ que en francès popular és menys groller que ‘fotre el camp’ i més enèrgic que ‘ anar-se’n.’

 

Si el president Macron aconsegueix els seus objectius,  els republicans i els socialistes   —els dos grans corrents—  que s’han comparti el poder des del 1958 hauran de seguir una cura de son.    Ja tornaran sota una altra forma perquè a la natura no hi ha el buit que deia Aristòtil.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-06-2017 11:39

Història lúbrica d’espionatge

https://www.eltemps.cat/article/1537/historia-lubrica-despionatge#.WTUROdzLMng.facebook

 

 

 

 

 

 

 

Xavier Aliaga   EL TEMPS 

 

Com a lectors d’EL TEMPS els supose familiaritzats amb la visió literària que Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) destil·la en les pàgines d’aquesta revista. Aquest valuós autor de la Catalunya Nord es queixa —amb bastant raó— de la dificultat de trobar novel·les en català amb solidesa literària. Per això l’entusiasme que mostra quan descobreix autors que tenen cura del llenguatge o visiten terrenys movedissos, lluny de la zona de confort —cada vegada més ensopida— d’autors, lectors i, ai, editorials.


El mateix Bezsonoff ens rescata periòdicament de les urpes de la monotonia. D’una banda, perquè és un escriptor curós amb el llenguatge, que fa un ús intensional i extensional de les possibilitats lèxiques i expressives de la llengua. Gestor d’una prosa directa i concisa, d’una escriptura rica en recursos, florida, suggeridora. I pel que fa a les seues debilitats narratives, ser un autor outsider i viure lluny del gran centre de producció cultural comporta desavantatges evidents. Però tot just la connexió francesa ha generat una sèrie de novel·les que enriqueixen el panorama literari català. Sense Bezsonoff no existiren novel·les com La presonera d’Alger (2002), Les amnèsies de Déu (2005), La melancolia dels oficials (2011) o la més recent Matar De Gaulle (2014), per no esmentar volums autobiogràfics com Els taxistes del tsar (2007) o Una educació francesa (2009).


Aquells llibres servien també per introduir el lector en català en temàtiques bastant desconegudes a casa nostra, cas del drama de la descolonització francesa al nord d’Àfrica. Conscientment o no, l’autor hi aportava claus interpretatives, ajudava els lectors a entendre realitats complexes, com ara la dels pied-noirs, els colons europeus d’Algèria.


La seva nova novel·la, La ballarina de Berlín, escapa d’aquell àmbit geogràfic per situar-se bàsicament a l’Alemanya d’entreguerres. I per intencions i brevetat, tampoc no és un llibre que entre en profunditats sobre un període històric concret: més aviat, Bezsonoff es posa en la pell més lúdica —i lúbrica: ara hi anirem— del narrador per recuperar dos personatges històrics bastant desconeguts. D’una banda, hi ha la figura del capità polonès Jerzy Sosnowski, enviat pel seu país a Berlín en missió secreta: l’objectiu és aprofitar els seus dots com a seductor irredempt per extraure informació d’altes funcionàries teutones. D’una altra, Lea Niako, ballarina d’origen rus-jueu, “una bellesa sobrehumana (...) abismal” ben relacionada per motius de supervivència amb la jerarquia nazi, Goebbels i Hitler inclosos.


Els perfils carnals i aventurers d’ambdós personatges l’autor els fa servir per articular una història vibrant i llegidora, que sacrifica els detalls contextuals i l’aprofundiment en la psicologia dels caràcters —dibuixats a la manera expressionista— per aconseguir una concentració literària notable. “S’havia produït una mutació en el capità Sosnowski. Havia vist tants horrors i perdut tants amics, que volia viure plenament. Intensament. Si bé les dones sempre li havien agradat, la seva fal·lera s’havia convertit en satiriasi”, escriu.
Bezsonoff traça el periple del nostre capità amb una carnalitat exacerbada i un punt hiperbòlica, tirant pel dret, fent de la lectura una teràpia de xoc. I quan el relat corre el risc de fer-se reiteratiu, cap al terç final, apareix la figura —encara més fascinant, més captivadora— de Lea Niako, “elegant, guapa, intel·ligent, superiorment dotada per la luxúria”. 


Sense avançar massa matèria argumental, l’autor de La ballarina de Berlín descriu el xoc còsmic d’un enorme meteorit impactant amb un planeta. Llavors, el lector cavalcarà sobre la brutal deflagració i sobre la cadena de colpidors esdeveniments finals. Una lectura plaent, dolorosament curta. De mel als llavis.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-06-2017 18:50

La dona de Cèsar

 

 

E-notícies, Pentacosta 2017

 

 

                           LA FRANÇA DE MACRON     4              

 

 

  

   Tots els francesos de la meva generació recorden el drama de Gabrielle Russier, una professora de lletres  que s’enamorà d’un alumne seu i que, víctima de la justícia de l’època, acabà per suïcidar-se.  Comentant aquella tràgica història, el president Georges Pompidou, després d’un llarg silenci, recità aquells versos de Paul Eluard. ‘’ Comprenne qui voudra ! —Moi, mon remords , ce fut / La victime raisonnable / Au regard d’enfant perdue/ Celle qui ressemble aux morts / Qui sont morts pour être aimés. ‘’ ( ‘’ Comprengui qui vulgui ! —Jo, el meu remordiment, fou / La víctima raonable / Amb la mirada d’infant perduda/ La qui ressemble aux morts / Qui sont morts pour être aimés. ‘’ )

 

http://fresques.ina.fr/reperes-mediterraneens/fiche-media/Repmed00284/le-president-pompidou-evoque-l-affaire-gabrielle-russier.html

 

Emocionats per aquella història, Charles Aznavour va escriure una de les seves cançons més boniques i André Cayatte va realitzar un film titulats ambdós Mourir d’aimer.  Podeu comparar la versió original amb l’espanyola.

 

https://www.youtube.com/watch?v=V7clvzUQ_Ug

 

https://www.youtube.com/watch?v=YIgeL6CKL0o

 

      L’amor d’Emmanuel Macron i de Brigitte Trogneux sembla una versió feliç de l’afer Gabrielle Russier. Vint-i-tres anys separen el president de la seva antiga professora, la mateixa diferència que Trump amb la seva esposa, però, en aquest cas, ningú no ha comentat la diferència d’edat entre ells. M’imagino que a can la CUP deuen dir ‘’ entre ells.’’

La dona del president és una de les seves principals conselleres i, com a professora, tindrà una gran importància en la política de l’educació. En tornarem a parlar.

Avui ens concentrarem  en les dones dels caps de l’estat.

 

   Gran defensor de la família, el mariscal Pétain en la seva vida privada era un faldiller. Es va casar molt tard, a l’edat de 64 anys, i va enganyar la seva dona tant com va poder. S’ha publicat fa poc una monografia molt divertida. ‘’ Et surtout, pas un mot à la maréchale.’’ Tot un programa.

 

    La república francesa no ha previst cap estatut per l’esposa del president. La primera que va sortir de l’anonimat fou Germaine Coty. La seva senzillesa va sorprendre els periodistes que va acollir amb un davantal i farina a les mans quan van venir a entrevistar-la arran de l’elecció del seu marit. Va declarar  ‘’ No sóc cap pin-up. Sóc una àvia. ‘’   

La seva mort durant el mandat del president Coty va commoure els francesos. Va mirar de facilitar-la vida tant com podia. Es trobava amb el general durant l’atemptat del Petit Clamart, episodi que vaig novel·lar en el meu Matar De Gaulle.

 

   La senyora De Gaulle, que tothom anomenava  ‘’ tante (tia) Yvonne ‘’ sempre va viure a l’ombra del seu marit genial.  

Va mirar de facilitar-la vida tant com podia. Es trobava amb el general durant l’atemptat del Petit Clamart, que vaig novel·lar en el meu Matar De Gaulle.

 

   Claude Pompidou fou la primera esposa presidencial moderna. Compartia la passió del seu marit per les arts i en particular la pintura i la poesia.

 

 Anne-Aymone Marie Josèphe Christiane Sauvage de Brantes, esposa del president Giscard d’Estaing, suportà amb la mateixa dignitat que la mariscala Pétain les infidelitats del seu marit.

 

Danielle Mitterrand també va provar de mantenir la ficció d’una parella unida mentre el seu home tenia una doble vida. El president va confiar a un amic. ‘’ On ne peut pas avoir toutes les femmes mais il faut essayer…’’ (No podem tenir totes les dones, però hem de provar. )   

 

   Parlar del don joanisme de Jacques Chirac constituiria una pèrdua de temps. La seva dona, Bernadette, va organitzar col·lectes per als pobres. La famosa operació ‘’ pièces jaunes. ‘’

 

Amb Sarkozy penetrem en el món de la vulgaritat. El dia de la seva elecció, la seva dona el deixava per un multimilionari. Es va aconsolar en els braços de Carla Bruni, ex model, l’anatomia de la qual descobrireu sense dificultat amb un clic. Una innovació en la història de França.

 

   Amb François Hollande toquem el fons. Mentre mantenia una relació amb l’actriu Julie Gayet, va imposar a l’Elisi la seva amant, ‘’ de cuyo nombre no quiero acordarme ‘’  una ordinària còsmica. Quan l’Hollande fou elegit, ella digué, davant totes les cameres de França, ‘’ Embrasse-moi sur la bouche ‘’ (Besa’m en la boca.)

En assabentar-se del seu infortuni, va trencar mobles del Mobilier National abans que la tanquessin per una setmana en una residència. Va descriure la mediocritat del seu fringaire en un best seller.

Mio Dio, come la Francia è caduta in basso ?  

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 30-05-2017 20:31

Maestria narrativa

Un magnific article d'en Lluís Muntada

L'Avenç, juny 2017

 

 

 

 

 

 

És molt probable que quan el lector quedi atrapat per les set primeres línies de La ballarina de Berlín, on ja es revela la fusta juganera de la veu narradora, s’hagi decretat un misteri que encara serà sostingut nou capítols més enllà: ¿com és possible que una figura tan plana com la de Jerzy Sosnowski, capità de l’exèrcit polonès, home molt atractiu, amant de l’hípica i de les apostes, que mena una vida dissoluta i focalitzada en la necessitat compulsiva de fornicar, poliglota, bon ballador, galant, però ésser primari fins al punt de dur una vida “animal” i presentar “les preocupacions metafísiques d’un batraci”..., com és possible ―dèiem― que un personatge tan bàsic pugui reflectir els clarobscurs i convulsions d’una ciutat i d’una època tan complexes com la del Berlín d’entreguerres?

Punt d’inflexió
L’obra de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) manifesta dos hemisferis creatius interconnectats. D’una banda, hi ha una bateria de títols que exploren les capes freàtiques del jo de l’autor: Les dones de paper (2001), Els taxistes del tsar (2007), Una educació francesa (2009), Un país de butxaca (2010) i Les meues universitats (2012). I de l’altra banda, hi ha la resta de la seva obra, la novel·lística, caracteritzada per la reestructuració ficcional d’episodis bèl·lics de la història contemporània.
La ballarina de Berlín s’arrenglera en aquest segon bloc per descriure un arc temporal que va des del 1926 al 1946, una època en què la disgregació de l’imperi austrohongarès ha cristal·litzat en la formació d’una colla d’estats independents (Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, i el regne dels serbis, croats i eslovens), una època en què Polònia fa poc que ha derrotat l’exèrcit rus i recuperat la independència, una època, en fi, que enclou el final de la república de Weimar i la pujada de Hitler al poder. Sota el rodar vagarós i lasciu de Jerzy Sosnowski, personatge real que va protagonitzar un cas d’espionatge, el lector d’aquesta novel·la assisteix a una descripció magnificent d’un Berlín atapeït de sales de ball, de cafès, passeigs concorreguts i d’espectacles fastuosos que amaguen els ous de la serp.
Sosnowski, dotat amb una capacitat de seducció imbatible, ha trobat el millor ofici que podia trobar, l’ofici que transforma el defecte en virtut: ha estat destinat a Berlín com a espia al servei de Polònia i la seva missió professional és la de seduir les secretàries del ministeri alemany de la guerra perquè li subministrin informació secreta. Sembla un guinyol, no? Però com ja va advertir Baudelaire, “la màxima argúcia del diable és la de fer-nos creure que no existeix”. El pitjor error, sembla dir-nos Sosnowski, seria el de creure que la simplicitat bàsica d’un seductor estereotipat com ell no és també l’arma de dissimulació més sofisticada per a un espia.

A La ballarina de Berlín, en una factura literària que recorda l’estil sec i alhora malenconiós de les pel·lícules de John Ford, reapareixen una sèrie de motius recurrents en la novel·lística de Joan-Daniel Bezsonoff: un sentit viril de l’honor, les traces de la guerra, l’èpica, la passió, la noblesa, la fugida, l’empresonament, el fragor, la comicitat sincopada, l’heroisme... Però si en les novel·les anteriors, les figures de Pétain i de De Gaulle ―per posar només dos exemples― havien estat tractades amb un accent granític, aquí, a La ballarina de Berlín, la figura de Sosnowski i el seu fabulós harem (Benita la morena; Renate la pèl-roja, “que era lletja segons totes les cultures i totes les latituds i longituds del món”; i Irene la rossa) adquireixen una vis còmica. Si a La presonera d’Alger (2002) i a La melancolia dels oficials (2011), les històries d’amor i d’espionatge són abordades des d’una seriositat mineral, aquí, a La ballarina de Berlín, en molts moments sembla que predomini una paròdia de les novel·les d’espionatge i de fulletó. Si a Les amnèsies de Déu (2005), a Les lletres d’amor no serveixen de res (1993) o a Els taxistes del tsar (2007), Algèria, Indoxina o Occitània s’encarnaven en una epopeia de veu moribunda i llegendària, en aquesta novel·la, la ciutat de Berlín s’irriga en un esplet de sensualisme per exaltar una vitalitat que de cap manera preludia la destrucció que vindria. Si Bastien-Thiry, el cervell de l’atemptat de la novel·la Matar de Gaulle (2014), elaborava els seus plans “amb un rigor científic i un esperit d’invenció poètic”, en aquesta novel·la, Sosnowski sembla més un heroi accidental i sotmès als vaivens de l’atzar i la intuïció que no pas una icona més pètria o cartesiana.

 

Per tots aquests moviments de plaques tectòniques podem preguntar-nos si a La ballarina de Berlín Bezsonoff aplica un punt d’inflexió en la seva novel·lística. Fa la impressió que, sense arribar a caure en l’eclecticisme i la hibridació pròpies de la postmodernitat, en aquesta obra Bezsonoff aposta per una desactivació de la càrrega ontològica i transcendent pròpies de les seves anteriors novel·les. I aquí, a parer meu, és on radica la gran lliçó narrativa d’aquesta obra absorbent: fer que l’heroi de la novel·la, Sosnowski, estigui amarat de gregarisme, d’humanitat, d’adotzenament i de banalitat si tant es vol. Les palpitacions d’Europa són emmirallades en un personatge caricaturesc, dominat per la satiriasi, tan curt de vista que no creu que Alemanya, “el poble més culte del món” deixi que Hitler pugi al poder. Però molt de compte; gràcies a aquesta condició de caricatura, Sosnoswki és versemblant, resistent com a figura humana i, sobretot, literària. Seduït per la ballarina jueva i espia doble Lea Niako ―amant de Goebbels, de Marlene Dietrich i, embolica que fa fort, promotora de sessions de coprofàgia amb Hitler―, Sosnowski sublima la causalitat atzarosa de l’heroi, subratlla que la carnalitat és el taló d’Aquil·les de tants grans homes d’Estat i de tants projectes imperials, i ens recorda que la densitat de la història també deu estar formada per làmines primes de facècia i teatrí. La ballarina de Berlín incorpora molta documentació històrica i urbana, un dèdal de carrers i dades que fan bona aquella observació que Milan Kundera, a Els testaments traïts, atribueix a Balzac: “La novel·la ha de fer la competència al registre civil”. Doncs bé, sense que el pes documental ofegui l’acció, Sosnowski manifesta vida pròpia; és a dir, relleu existencial, i esquiva el perill de convertir-se en una despulla esquelètica sotmesa a mera convenció literària. Com les fulles d’herba de Walt Whitman, que creixien onsevulla que hi hagués terra, Sosnowski, l’elementalitat de Sosnowski, és matèria comuna de la humanitat, llavor de la soca primigènia. Sosnowski és molt semblant a (tots) nosaltres mateixos, massa idèntic com perquè no sentim ja per via infusa que la superficialitat humana sol tenir cotes abissals.

La província de l’home
Els deu capítols de La ballarina de Berlín són un exemple de càlcul d’estructures en una novel·la que és un exemple de mestria narrativa. Dominada per la fluïdesa i l’agilitat, Bezsonoff torna a revelar la seva capacitat portentosa per aixecar un món a través d’una sola frase caracteritzada per una gran economia verbal (“Als grans moments de l’existència ―la mort o la naixença― tornem a ser un animal”). La veu narrativa és versàtil fins a la contorsió: de vegades habilita la intromissió autorial (“¿És culpa nostra si la imaginació els escasseja, a voltes, als amants?”); en altres moments curtcircuita l’acció amb una observació aforística (“No se sol parlar dels soldats morts en una gran victòria”); en un punt fins i tot convida el lector a saltar-se un capítol de caire històric; i en un altre punt, l’autor fa veu de falset per encaixar una reflexió extemporània, d’una hilaritat seriosa (“Abans de debatre sobre el futur del planeta o el traçat de les fronteres, potser seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar perquè les dones s’enamoren de tants imbècils i perquè els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents”). Amb un català més normatiu que en cap altra obra de l’autor, amb relíquies transtextuals ―perquè aquest verb ja havia aparegut en obres anteriors― com encrancar, o violentacions tan pròdigues com gomorritzar, aquesta edició comet un doble error: no traduir fragments en llengua estrangera interpolats en el llibre i, en canvi, traduir paraules rosselloneses a un català estàndard (la cota més absurda d’aquesta lògica es dona quan s’indica que llestar vol dir triar, o envisar vol dir adonar).
Amb una obra sòlida i extensa, Bezsonoff és un autor molt estudiat pels investigadors: la seva narrativa és objecte d’anàlisi en molts simposis o congressos acadèmics, i també hi ha en curs una tesi doctoral sobre la seva obra. Amb la corrosió intel·ligent que el caracteritza, Elias Canetti observa: “Els intents de mantenir viva la memòria de les persones en lloc d’elles mateixes és tanmateix el més gran que ha aconseguit fins ara la humanitat”. És clar: l’estudi acadèmic de l’obra de Joan-Daniel Bezsonoff és necessari i expressa la magnitud d’aquest escriptor. Però hauria d’anar acompanyat (com en tants altres autors!) d’un major índex de lectura dels seus llibres. Si no, correm el risc de caure en una posteritat prèvia. Llegir La ballarina de Berlín és conèixer l’obra d’un gran escriptor de la nostra època, un autor vitalista que treballa amb quasi tots els diccionaris i que, entrellaçant la lírica amb un cert positivisme, concep la literatura com una incisió, és a dir, com una exploració dels camins debolits de la història i com una cartografia precisa de la condició humana.
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 28-05-2017 18:56

Macron i Fernandel

                           LA FRANÇA DE MACRON     3                

 

 

 

 

 

 

 

   No sé si els més vells lectors d’E-notícies recorden l’actor Fernandel que, durant seixanta anys, fou el francès més conegut al món amb Maurice Chevalier. En un film de Jean Boyer

Sénéchal le magnifique—‘’  Fernandel interpreta el paper d’un cònsul de França a l’Àmerica central. Quan el ministre d’Afers Estrangers li demana que defineixi la seva política, respon ‘’ Ne pas être maladroit avec la gauche et pas être gauche avec la droite. ‘’

El president Macron sembla inspirar-se en aquest aforisme navegant entre dreta i esquerra, amb la saviesa d’un Odisseu.

 

    La composició del seu primer govern és tota una obra d’art. Uns ministres s’allistaven fa poc al Partit Socialista entre ells Jean-Yves Le Drian i Annick Girardin, supervivents del darrer govern Hollande. Le Drian, antic ministre de defensa i president de la regió Bretanya, ha sabut guanyar-se em respecte de la majoria dels francesos.

 

     Els ministeris importants —‘les ministères régaliens’ que diuen en francès— pertoquen a la dreta, començant pel primer ministre Edouard Philippe, batlle de Le Havre, totalment desconegut dels francesos un mes enrere. Socialista durant un temps, es va passar a la dreta moderada i va servir Alain Juppé, alcalde de Bordeus, que tots els sondatges van designar durant dos anys com a succesor de François Hollande, abans de deixar-lo al bon moment per unir-se amb Macron.

   

    Bruno Le Maire, el nou ministre d’economia, és un pes pesant de la dreta. Té les qualitats d’un estadista, però es va ridiculitzar en una entrevista al setmanal Le Point en què va declarar que el principal obstacle en la seva carrera és la seva intel·ligència. Com diuen a Marsella, no es moca amb cues de violes…

 

   Una  de les figures més interessants del nou govern és el centrista Jean-François Bayrou, àlies Joan-Francesc Vairon en occità (llengua que practica en la seva versió bearnesa), batlle de Pau i antic professor de llatí i grec. Com classificar-lo ? Ha traït tothom, ostentant sempre principis morals com una madame que va a missa cada diumenge. Bayrou ha afirmat més d’un cop que la Mare de Déu li havia aparegut i promès que algun dia serà president de la república francesa. No és cap conya.

Tornarem a parlar d’aquest govern on campen altres personatges…

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 23-05-2017 14:04

L'esquimal sentimental

Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió
Aleix Renyé 
Edicions El Jonc

 

 

 

 

 

 


     Sempre he pensat que Déu té el sentit de l’humor. Un humor sovint negre. Per una estranya paradoxa o una broma mal entesa del Creador, mai la literatura a la Catalunya Nord havia assolit un nivell tan bo ara que la nostra llengua s’evapora i que les paraules vives es cristal·litzen en les novel·les, les cançons i les plaques de carrers. Aleix Renyé, escriptor lleidatà refugiat al Rosselló, deu ser el principatí que coneix millor la realitat del nostre petit país, a punt de perdre la catalanitat sense ser ben francès tampoc. Casat i mainadat amb una minyona del Riberal, l’Aleix ens presenta per fi les memòries que ens devia des de feia tants anys. Que el lector d’aquesta revista no s’enganyi…No es tracta ben bé d’un llibre de memòries convencional i un bri avorrit del tipus ‘ Vaig néixer a Pamperigosta l’any 1950 etc.’ Ans al contrari. És un viatge íntim al pol nord de la nostra geografia. L’autor mira de satisfer la bona gent que es demana ‘’ Què, com ho tenim això del català a la Catalunya Nord ? ‘’ (pàgina 13) Sense cansar-se, Renyé respon magníficament com un poeta, conservador d’un estany amenaçat. Allunyant-se del perill de l’auto-publicitat que Frederic Mistral denunciava a la fi de les seues Memòries i relats, Aleix Renyé desgrana anècdotes delicioses i significatives, com la fringaire d’un sultà que no vol morir degollada. A la manera de les Mil i una nits, el contaire xerra i la llengua viu. Amb un entusiasme emocionant, el narrador s’ha enamorat del català septentrional. Cada cop que apareix un nord català d’antany que no ha après català amb el mètode Digui, digui i Els verbs catalans de Xurriguera, Renyé no pot estar-se de celebrar la puresa del seu parlar. ‘’ se’ns acostava un home gran vestit com si fos un militar. Vivia tot sol en una mena de casot mig enrunat i parlava un català antic —hom hauria dit sortit d’un llibre d’Ausiàs March. Era un goig oir aquella llengua rica, vella, gens contaminada. ‘’ (pàgina 113)

   

    L’ Aleix Renyé confessa que és capaç suportar la xerrameca d’un vell col·laboracionista, amic de Robert Brasillach, pel senzill plaer del bell llenguatge catalanesc. Sense jutjar ningú, amb una humanitat real i profunda, Renyé no renya els altres. S’estima la gent i la gent l’estima. Evoca amb emoció, la mateixa tendresa un pagès i un president vençut pel càncer. Ens presenta un senyor de Baixàs alienat que volia que li diguessin Becssàs…Amb una pinzellada, m’ha fet simpàtic el malaguanyat president Bourquin que fins ara jo considerava com un polític sectari i anticatalà. Aleix Renyé, sense donar lliçons, ens mostra que la realitat és més complexa. Sovint els homes valen més que les seues paraules. No vull pas caure en hiperbòles delirants, però heu de saber que aquest és un llibre deliciós, un visat perfumat cap a les terres del nord. 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 22-05-2017 12:40

Macron i la 'grandeur'

LA FRANÇA DE MACRON     2                

 

 

 

 

 

 

 

   No sé si el president Macron domina el llatí, però tot en ell em recorda la citació de Tàcit :

‘’ Major e longinquo reverentia. ‘’ (L’allunyament augmenta el prestigi.)

Els historiadors francesos solen repetir que França no és ben bé una república sinó  una república monàrquica.

 

 D’ençà de l’execució del malaguanyat Lluís XVI (que sempre he considerat com una assassinat legal) França necessita emplenar el buit del poder. El president de la república francesa apareix com un monarca, sobretot des de la darrera constitució ideada per al general De Gaulle. A França, el president és cap de l’estat, cabdill dels exèrcits, pot dissoldre l’assemblea nacional, coneix el codi de la bomba atòmica i té el dret d’indultar qualsevol presoner com ho feien els reis. Bufa!

 

El darrer president, conscient de la importància del seu càrrer, fou François Mitterrand. Lletraferit, superiorment intel·ligent, mantenia una aurèola de misteri. Parlava poc per televisió i, quan ho feia, fulminava la dreta amb un nou invent tàctic.

 

 Amb Jacques Chirac la vulgaritat va accedir al poder. En qualsevol país democràtic hauria acabat a la presó. Gran consumidor de cervesa Corona, s’exhibia en els estadis de futbol vestit amb la samarreta de la selecció nacional, cridant, bavejant. Com em vaig avergonyir de posseir un passaport francès, el dia que Chirac va escridassar policies israelians pels carrers de Jerusalem ! Per miracle no en va atoninyar cap. Imagineu el general De Gaulle fent el pallasso a l’estranger ?

 

Amb Nicolas Sarkozy es va introduir una ambient de puteria, de carrincloneria i d’exhibició de la vida privada. Va gosar dir a la premsa ‘’ Moi et Carla c’est du sérieux. ‘’ (La meva relació amb la Carla és seriosa.)    

 

  Amb François Hollande vam caure en una mediocritat profunda. Malgirbat, amb els cabells mal tenyits, s’escapava la nit del palau presidential en una motocicleta i els braços carregats de croissants per anar a trobar la seva amant, la deliciosa actriu Julie Gayet. Volia fer de president normal i va acabar com un personatge dels vodevils de Georges Feydeau.

 

Amb el president Macron, tornem a la majestat del 1958. El cap d’estat no xerra amb els periodistes, camina lentament enmig dels soldats i s’expressa en un francès elegant. Domina tan bé l’anglès que un còmic canadenc ha declarat que per primera vegada en la història un president francès parla millor l’anglès que el president dels USA.    

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 13-05-2017 20:28

La llengua secreta

 Revista de Girona, n° 302, maig-juny 2017

 

 

 

 

 

 

 

 

  En molts territoris on la llengua històrica és amenaçada per la llengua de l’estat, s’imaginen que l’escola podrà salvar la parla. Pensi en les escoles de llengua francesa de Louisiana, a les nostres Bressoles i Arrels, a les ‘calendretas’ occitanes, a Diwan etc.

Aquestes escoles formen generacions d’alumnes bilingües, però el pes de la llengua estatal no disminueix pas.

Un amic meu, nadiu de Quillan, sempre ha parlat occità al seu fill que li respon invariablement en francès.

Un altre company, poeta i rapsode alsacià, se’n surt millor. S’adreça en alsacià al seu fill que contesta en… alemany estàndart.

Molts alumnes meus han estudiat a les escoles catalanes, però entre ells parlen francès. Un dia vaig demanar a dues minyones quan feien servir el català.

‘’ Quan no volem que ens entenguin ‘’ em van dir.

Hem obtingut el contrari d’allò que desitjàvem. Pels joves el català serveix com a llengua secreta.

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-05-2017 18:29

El capità Haddock i el moscat de Ribesaltes

EL TEMPS      25 d'abril del 2017  n° 1715

 

 

 

 

    Tintinaires de Catalunya. La presència de les aventures de Tintín i Milú en terres catalanes

David Baker, Jacint Guillem, Joan Trulls, Pau Vinyes i Roig 
Edició Llop Roig
Sant Andreu de Palomar, tardor de 2016

 

 

 

 

 

     Quan era petit, vaig començar a llegir amb Les lletres del meu molí, com tots els petits francesos de la meua generació, abans de descobrir la varietat i la bellesa del món amb les aventures de Tintín. A Chilly-Mazarin, vivien dos amics de ma mare, l’Hélène i en Bernard, que posseïen la sèrie completa. En arribar a casa seua, els saludava i pujava tot seguit al primer pis on devorava un nou àlbum. Mai no he llegit amb tanta avidesa com en aquell temps. Recordi quan vaig veure Tintín i el llac dels taurons al cinema dels Angles, el poblet del Capcir on passàvem l’estiu. Sota les aigües dell

lac de Flechizaff vaig reconèixer el llac de Matamala. M’imaginava que, en lloc de recórrer Sildàvia, Tintín hauria pogut visitar el nostre país. 

Sempre m’ha meravellat l’acceptació de Tintín a Catalunya. És un personatge tan arrelat al país que l’han catalanitzat del tot com Pablo Picasso, el doctor Sam Abrams, Roger de Flor o Mathew Tree. S’acaba de publicar Tintinaires de Catalunya, una miscel ·lània molt simpàtica. Aquesta obra va molt més enllà d’un senzill homenatge. A través de la meravellosa història de Tintín a Catalunya, explorem el nostre passat recent. He de recordar que, pels catalans del Nord, Tintín forma part del nostre ADN. L’hem mamat amb tota la cultura francesa i la seua germaneta belga com les cançons de Jacques Brel, les novel·les de Georges Simenon. Allò que m’ha sorprès és la publicació atzarosa de les aventures en català. Jo, les he llegides seguint l’ordre cronològic. Aquest llibrot és una delícia, un viatget cap al passat. M’han encantat els retalls de la premsa d’aquella època, en particular La Vanguardia española i Los sitios de Girona. Tintín corre a dalt d’una publicitat ‘’ para los mayores ‘’de les obres completes de Joan Maragall en dos volums de la biblioteca perenne. També m’ha interessat força la conversa amb Conxita Zendrera que va traduir al castellà les aventures. M’ha colpit, ho confessi, la reproducció de la carta a Albert Manent on Joaquim Ventalló s’ofereix com a traductor ‘’ de franc, si cal ‘’ (pàgina 40) perquè no volia que el Tintín no ‘’ qued(és) una cosa carrinclona en català. ‘’ (ibid) 

Quina abnegació ! Quin amor de la llengua ! Emetré, però, una petita reserva. A la pàgina 46, citen una frase de Salvador Garcia-Arbós. ‘’ Les traduccions d’aquest periodista del temps de la República exiliat uns anys a França van ser tan riques, magistrals, que donaven valor afegit als textos genuïns de Georges Rémi, fins al punt que hom podria pensar que Hergé ha estat el traductor al francès de Ventalló, tal com Dickens ho ha estat de Carner. ‘’ Tinc àlbums de Tintín en rus, en afrikaans, en occità llenguadocià i us puc assegurar que l’original francès té una sabor, una finor inoblidables. El senyor Garcia-Arbós posa més pa que formatge. Llamp de llam de rellamp de contra-rellamp ! 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article