http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 23-05-2017 14:04

L'esquimal sentimental

Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió
Aleix Renyé 
Edicions El Jonc

 

 

 

 

 

 


     Sempre he pensat que Déu té el sentit de l’humor. Un humor sovint negre. Per una estranya paradoxa o una broma mal entesa del Creador, mai la literatura a la Catalunya Nord havia assolit un nivell tan bo ara que la nostra llengua s’evapora i que les paraules vives es cristal·litzen en les novel·les, les cançons i les plaques de carrers. Aleix Renyé, escriptor lleidatà refugiat al Rosselló, deu ser el principatí que coneix millor la realitat del nostre petit país, a punt de perdre la catalanitat sense ser ben francès tampoc. Casat i mainadat amb una minyona del Riberal, l’Aleix ens presenta per fi les memòries que ens devia des de feia tants anys. Que el lector d’aquesta revista no s’enganyi…No es tracta ben bé d’un llibre de memòries convencional i un bri avorrit del tipus ‘ Vaig néixer a Pamperigosta l’any 1950 etc.’ Ans al contrari. És un viatge íntim al pol nord de la nostra geografia. L’autor mira de satisfer la bona gent que es demana ‘’ Què, com ho tenim això del català a la Catalunya Nord ? ‘’ (pàgina 13) Sense cansar-se, Renyé respon magníficament com un poeta, conservador d’un estany amenaçat. Allunyant-se del perill de l’auto-publicitat que Frederic Mistral denunciava a la fi de les seues Memòries i relats, Aleix Renyé desgrana anècdotes delicioses i significatives, com la fringaire d’un sultà que no vol morir degollada. A la manera de les Mil i una nits, el contaire xerra i la llengua viu. Amb un entusiasme emocionant, el narrador s’ha enamorat del català septentrional. Cada cop que apareix un nord català d’antany que no ha après català amb el mètode Digui, digui i Els verbs catalans de Xurriguera, Renyé no pot estar-se de celebrar la puresa del seu parlar. ‘’ se’ns acostava un home gran vestit com si fos un militar. Vivia tot sol en una mena de casot mig enrunat i parlava un català antic —hom hauria dit sortit d’un llibre d’Ausiàs March. Era un goig oir aquella llengua rica, vella, gens contaminada. ‘’ (pàgina 113)

   

    L’ Aleix Renyé confessa que és capaç suportar la xerrameca d’un vell col·laboracionista, amic de Robert Brasillach, pel senzill plaer del bell llenguatge catalanesc. Sense jutjar ningú, amb una humanitat real i profunda, Renyé no renya els altres. S’estima la gent i la gent l’estima. Evoca amb emoció, la mateixa tendresa un pagès i un president vençut pel càncer. Ens presenta un senyor de Baixàs alienat que volia que li diguessin Becssàs…Amb una pinzellada, m’ha fet simpàtic el malaguanyat president Bourquin que fins ara jo considerava com un polític sectari i anticatalà. Aleix Renyé, sense donar lliçons, ens mostra que la realitat és més complexa. Sovint els homes valen més que les seues paraules. No vull pas caure en hiperbòles delirants, però heu de saber que aquest és un llibre deliciós, un visat perfumat cap a les terres del nord. 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 22-05-2017 12:40

Macron i la 'grandeur'

LA FRANÇA DE MACRON     2                

 

 

 

 

 

 

 

   No sé si el president Macron domina el llatí, però tot en ell em recorda la citació de Tàcit :

‘’ Major e longinquo reverentia. ‘’ (L’allunyament augmenta el prestigi.)

Els historiadors francesos solen repetir que França no és ben bé una república sinó  una república monàrquica.

 

 D’ençà de l’execució del malaguanyat Lluís XVI (que sempre he considerat com una assassinat legal) França necessita emplenar el buit del poder. El president de la república francesa apareix com un monarca, sobretot des de la darrera constitució ideada per al general De Gaulle. A França, el president és cap de l’estat, cabdill dels exèrcits, pot dissoldre l’assemblea nacional, coneix el codi de la bomba atòmica i té el dret d’indultar qualsevol presoner com ho feien els reis. Bufa!

 

El darrer president, conscient de la importància del seu càrrer, fou François Mitterrand. Lletraferit, superiorment intel·ligent, mantenia una aurèola de misteri. Parlava poc per televisió i, quan ho feia, fulminava la dreta amb un nou invent tàctic.

 

 Amb Jacques Chirac la vulgaritat va accedir al poder. En qualsevol país democràtic hauria acabat a la presó. Gran consumidor de cervesa Corona, s’exhibia en els estadis de futbol vestit amb la samarreta de la selecció nacional, cridant, bavejant. Com em vaig avergonyir de posseir un passaport francès, el dia que Chirac va escridassar policies israelians pels carrers de Jerusalem ! Per miracle no en va atoninyar cap. Imagineu el general De Gaulle fent el pallasso a l’estranger ?

 

Amb Nicolas Sarkozy es va introduir una ambient de puteria, de carrincloneria i d’exhibició de la vida privada. Va gosar dir a la premsa ‘’ Moi et Carla c’est du sérieux. ‘’ (La meva relació amb la Carla és seriosa.)    

 

  Amb François Hollande vam caure en una mediocritat profunda. Malgirbat, amb els cabells mal tenyits, s’escapava la nit del palau presidential en una motocicleta i els braços carregats de croissants per anar a trobar la seva amant, la deliciosa actriu Julie Gayet. Volia fer de president normal i va acabar com un personatge dels vodevils de Georges Feydeau.

 

Amb el president Macron, tornem a la majestat del 1958. El cap d’estat no xerra amb els periodistes, camina lentament enmig dels soldats i s’expressa en un francès elegant. Domina tan bé l’anglès que un còmic canadenc ha declarat que per primera vegada en la història un president francès parla millor l’anglès que el president dels USA.    

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 13-05-2017 20:28

La llengua secreta

 Revista de Girona, n° 302, maig-juny 2017

 

 

 

 

 

 

 

 

  En molts territoris on la llengua històrica és amenaçada per la llengua de l’estat, s’imaginen que l’escola podrà salvar la parla. Pensi en les escoles de llengua francesa de Louisiana, a les nostres Bressoles i Arrels, a les ‘calendretas’ occitanes, a Diwan etc.

Aquestes escoles formen generacions d’alumnes bilingües, però el pes de la llengua estatal no disminueix pas.

Un amic meu, nadiu de Quillan, sempre ha parlat occità al seu fill que li respon invariablement en francès.

Un altre company, poeta i rapsode alsacià, se’n surt millor. S’adreça en alsacià al seu fill que contesta en… alemany estàndart.

Molts alumnes meus han estudiat a les escoles catalanes, però entre ells parlen francès. Un dia vaig demanar a dues minyones quan feien servir el català.

‘’ Quan no volem que ens entenguin ‘’ em van dir.

Hem obtingut el contrari d’allò que desitjàvem. Pels joves el català serveix com a llengua secreta.

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-05-2017 18:29

El capità Haddock i el moscat de Ribesaltes

EL TEMPS      25 d'abril del 2017  n° 1715

 

 

 

 

    Tintinaires de Catalunya. La presència de les aventures de Tintín i Milú en terres catalanes

David Baker, Jacint Guillem, Joan Trulls, Pau Vinyes i Roig 
Edició Llop Roig
Sant Andreu de Palomar, tardor de 2016

 

 

 

 

 

     Quan era petit, vaig començar a llegir amb Les lletres del meu molí, com tots els petits francesos de la meua generació, abans de descobrir la varietat i la bellesa del món amb les aventures de Tintín. A Chilly-Mazarin, vivien dos amics de ma mare, l’Hélène i en Bernard, que posseïen la sèrie completa. En arribar a casa seua, els saludava i pujava tot seguit al primer pis on devorava un nou àlbum. Mai no he llegit amb tanta avidesa com en aquell temps. Recordi quan vaig veure Tintín i el llac dels taurons al cinema dels Angles, el poblet del Capcir on passàvem l’estiu. Sota les aigües dell

lac de Flechizaff vaig reconèixer el llac de Matamala. M’imaginava que, en lloc de recórrer Sildàvia, Tintín hauria pogut visitar el nostre país. 

Sempre m’ha meravellat l’acceptació de Tintín a Catalunya. És un personatge tan arrelat al país que l’han catalanitzat del tot com Pablo Picasso, el doctor Sam Abrams, Roger de Flor o Mathew Tree. S’acaba de publicar Tintinaires de Catalunya, una miscel ·lània molt simpàtica. Aquesta obra va molt més enllà d’un senzill homenatge. A través de la meravellosa història de Tintín a Catalunya, explorem el nostre passat recent. He de recordar que, pels catalans del Nord, Tintín forma part del nostre ADN. L’hem mamat amb tota la cultura francesa i la seua germaneta belga com les cançons de Jacques Brel, les novel·les de Georges Simenon. Allò que m’ha sorprès és la publicació atzarosa de les aventures en català. Jo, les he llegides seguint l’ordre cronològic. Aquest llibrot és una delícia, un viatget cap al passat. M’han encantat els retalls de la premsa d’aquella època, en particular La Vanguardia española i Los sitios de Girona. Tintín corre a dalt d’una publicitat ‘’ para los mayores ‘’de les obres completes de Joan Maragall en dos volums de la biblioteca perenne. També m’ha interessat força la conversa amb Conxita Zendrera que va traduir al castellà les aventures. M’ha colpit, ho confessi, la reproducció de la carta a Albert Manent on Joaquim Ventalló s’ofereix com a traductor ‘’ de franc, si cal ‘’ (pàgina 40) perquè no volia que el Tintín no ‘’ qued(és) una cosa carrinclona en català. ‘’ (ibid) 

Quina abnegació ! Quin amor de la llengua ! Emetré, però, una petita reserva. A la pàgina 46, citen una frase de Salvador Garcia-Arbós. ‘’ Les traduccions d’aquest periodista del temps de la República exiliat uns anys a França van ser tan riques, magistrals, que donaven valor afegit als textos genuïns de Georges Rémi, fins al punt que hom podria pensar que Hergé ha estat el traductor al francès de Ventalló, tal com Dickens ho ha estat de Carner. ‘’ Tinc àlbums de Tintín en rus, en afrikaans, en occità llenguadocià i us puc assegurar que l’original francès té una sabor, una finor inoblidables. El senyor Garcia-Arbós posa més pa que formatge. Llamp de llam de rellamp de contra-rellamp ! 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article