VEF Blog

EXTRACTE DEL MEU PRÒXIM LLIBRE

EL FILL DEL CORONEL

Et il chante un refrain très ancien

E-notícies                        

  LA FRANÇA DE MACRON   10

   Fa molt anys que tinc una teoria molt personal sobre Jean-Marie Le Pen. Qualsevol persona que sap francès ha pogut adonar-se que l’antic cabdill del Front National parla un francès excel·lent. Només el president Mitterrand i Édouard Balladur el superaven. Le Pen disposa d’un vocabulari ric, precís i variat. Juga amb tots els registres. Del més literari al més groller. Té una cultura clàssica i una alacritat intel·lectual que li permeten de derrotar verbalment qualsevol interlocutor. Com és possible que un mestre del llenguatge com ell hagi pogut declarar el 13 de setembre del 1987 a propòsit de l’extermini dels jueus ?

E-notícies                        

  LA FRANÇA DE MACRON  9

   Avui us parlaré d’un tema indispensable per comprendre la història contemporània de França. Per què el general De Gaulle va atorgar la independència a Algèria mentre l’exèrcit francès havia aniquilat l’Armée de Libération Nationale algeriana ?

El fill del coronel

EL LLIBRE. “Vaig passar tota la meua joventut a la vora d’una caserna de l’exèrcit francès, on treballava mon pare, metge militar. Potser els meus lectors s’han adonat que molts protagonistes de les meues novel·les es relacionen amb la vida castrense. Tot i que conservi un vincle visceral amb l’exèrcit francès, mai no he portat galons d’oficial. Els meus resultats a les proves de selecció de l’exèrcit em van atorgar el coeficient intel·lectual d’un ximpanzé mitjà. Vaig acceptar el veredicte, sense falsa modèstia. Malgrat tot el que sé, malgrat tots els llibres d’història que he llegit, malgrat les meues conviccions catalanistes encara mantinc un real afecte per l’exèrcit francès. Entre els militars, he conegut gent més culta i més oberta que entre els professors jacobins que m’ha tocat tractar. Els oficials francesos tenien humanitat i un humor resignat de vençuts que continuen creient en valors tan caducats com les piastres de la Banca de la Indoxina. Havien oblidat d’eliminar, de llur diccionari personal, mots com honor, coratge, sacrifici. Miraven cap al cel, amb els ulls confiats, tot i que pressentien que Déu ja no entenia el francès.”L’AUTOR. Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és autor d’una sèrie de novel·les, iniciades amb Les Rambles de Saigon (1996), que tenen el món colonial francès com a transfons, i que inclouen entre d’altres La presonera d'Alger, La Guerra dels Cornuts (premi Casero, premi Méditerranée), Les amnèsies de Déu (premi Salambó i premi Creixells) i La melancolia dels oficials. La seva documentada reconstrucció d’episodis històrics és visible en novel·les com Matar De Gaulle (premi Amat-Piniella) o La ballarina de Berlín. Ha reflexionat sobre la seva triple identitat catalana, francesa i russa en llibres com Els taxistes del tsar i Un país de butxaca. Però sens dubte entre els seus llibres més importants figuren, de manera destacada, unes memòries d’infantesa i joventut que ha anat publicant a L’Avenç en forma de trilogia, que es va iniciar amb Una educació francesa (pel qual guanyà la Lletra d’Or), va seguir amb Les meues universitats i culmina ara amb El fill del coronel. Bezsonoff es dedica a l’ensenyament i col·labora regularment a El Temps, a la Revista de Girona i E-noticies.ELS LLIBRES DE L’AVENÇ Sèrie LiteraturesContacte: Núria Iceta – niceta@lavenc.cat- 93 245 79 21

E-notícies                        

  LA FRANÇA DE MACRON    8

   Passades les eleccions legislatives, tothom sabia que el president Macron faria una remodelació ministerial. Hom esperava uns petits canvis sense importància. Per culpa dels afers consubstancials a la democràcia, el president ha hagut d’acomiadar un fidel entre els fidels —Richard Ferrand, ex ministre de la Cohesió Social—  i tres altres ministres del Modem : Marielle de Sarnez (ministra dels Afers Europeus), Sylvie Goulard (ministra dels exèrcits)  i, the last but not the least of the listing, François Bayrou, àlies Francesc Vairon, ministre de la Justícia.

Ponç Puigdevall   EL PAIS   18/06/2017 

És una de les estratègies narratives de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) per seduir el lector: situar la trama en el teló de fons d’un conflicte bèl·lic i centrar-se llavors en les peculiaritats d’algun episodi poc conegut que només constava com una nota a peu de pàgina. A La revolta dels geperuts (1998), per exemple, es seguia la revolta dels vinicultors del Languedoc el 1907; a La guerra dels cornuts (2004) el protagonisme queia sobre els voluntaris catalans que van allistar-se a l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial, i a Matar De Gaulle (2014) s’especulava sobre els preparatius que es van dur a terme per assassinar el president de la cinquena República francesa. Ara, a La ballarina de Berlín, Bezsonoff s’allunya de França, viatja al final de la república de Weimar i a l’ascens de Hitler al poder i treu de les ombres de la Història dos personatges amb unes vides que aconsegueixen que s’exclami que sembla mentida que hagin existit de veritat. Al començament de la novel·la, Polònia fa poc que ha derrotat l’exèrcit rus i ha recuperat la independència, i el capità Jerzy Sosnowski —un seductor titànic que afirma que “un dia sense un clau és un dia perdut”— és enviat a Berlín com a espia amb l’objectiu de recaptar de les secretàries dels ministeris tota la informació possible sobre els plans futurs de Hitler: va complir amb tanta competència la seva missió que ningú es va creure que el setembre del 1939 Polònia seria envaïda. La ballarina de Berlín és Lea Niako, nom artístic de Maria Kruse, actriu jueva de segona fila —“orgullosa de la seva venustat”— que va saber enlluernar els jerarques nazis i que va convertir-se en hereva de Mata-Hari.

E-notícies                        

  LA FRANÇA DE MACRON    7

 Tal com ho anunciaven els resultats de la primera volta i totes les previsions electorals, el president Macron acaba de guanyar les eleccions legislatives amb una majoria aclapadora. El moviment En Marche ha dinamitat els partits tradicionals.

EL TEMPS

Aspectes de la literatura de Catalunya del Nord

E-notícies                        

  LA FRANÇA DE MACRON    6

Un home polític ha de tenir moltes qualitats, però la més important és probablement tenir sort. Com els futbolistes. Un mes després de la seva elecció, el nou president travessa temporals sense mullar-se talment un savi xinès sota un paraigua.

                           LA FRANÇA DE MACRON     5           

Quan llegiu aquestes ratlles, ja se sabran els resultats de la primera volta de les eleccions legislatives. Proposarem una anàlisi més aprofundida quan coneguem la composició del nou parlament.

https://www.eltemps.cat/article/1537/historia-lubrica-despionatge#.WTUROdzLMng.facebook

E-notícies, Pentacosta 2017

                           LA FRANÇA DE MACRON     4              

   Tots els francesos de la meva generació recorden el drama de Gabrielle Russier, una professora de lletres  que s’enamorà d’un alumne seu i que, víctima de la justícia de l’època, acabà per suïcidar-se.  Comentant aquella tràgica història, el president Georges Pompidou, després d’un llarg silenci, recità aquells versos de Paul Eluard. ‘’ Comprenne qui voudra ! —Moi, mon remords , ce fut / La victime raisonnable / Au regard d’enfant perdue/ Celle qui ressemble aux morts / Qui sont morts pour être aimés. ‘’ ( ‘’ Comprengui qui vulgui ! —Jo, el meu remordiment, fou / La víctima raonable / Amb la mirada d’infant perduda/ La qui ressemble aux morts / Qui sont morts pour être aimés. ‘’ )