http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 29-03-2012 17:04

El retorn dels càtars

E-notícies, 29/03/2012

Ahir vaig veure una pel·licula molt estranya. ' La fiancée des ténèbres ' (La promesa de les tenebres) de Serge de Poligny, realitzada el 1944 i estrenada el 1945, possiblement la primera obra cinematogràfica sobre els albigesos. En aquell temps encara no els anomenaven càtars. Roland Samblanca (àlies Pierre-Richard Wilm, el millor Edmond Dantès al meu entendre), músic casat i mainadat, s'enamora a Carcassona de la Sylvie (àlies Jany Holt) , una noia misteriosa vestida de negre. Viu a casa del senyor Toulzac (Delmont), el seu pare adoptiu, que es considera com el darrer bisbe càtar. Amb l'ajut de la Sylvie i d'alguns iniciats, pretén ressuscitar el culte. Aquest film fantàstic, sense arribar a la categoria d'obra mestra, es deixa veure. El poble (el carter, les criades, el forner, el poeta) parlen en occità (en diuen 'patuès' a la modalitat oral i ' llengua d'oc ' a la forma escrita). Aquesta pel·lícula, com afegitó, és la darrera de Charpin, el gran actor que tots els admiradors de Marcel Pagnol coneixen. En Charpin romandrà identificat a mestre Panisse per l'eternitat. M'ha interessat molt l'argument desenvolupat pel guió de Gaston Bonheur. Si uns quants científics volen reconstituir l'espècie dels mamuts a partir de l'ADN retrobat a Sibèria, deu ser bastant més fàcil ressuscitar la religió dels bons homes. Caldria que un bisbe cristià —catòlic i ortodox— adoptés els principis del catarisme, donés el consolament a uns quants deixebles i anés predicant pel món. Jo, en tot cas, m'hi apunti.

 


 
 
 
el 27-03-2012 09:35

La revue Vallespir

L'Indépendant, 27/03/2012

L'Association Reynès Patrimoine Culturel a proposé une présentation de la revue Vallespir n° 8, accompagnée d'une table ronde sur le thème "Escriure en català ? Écrire en français ?". La revue Vallespir, éditée par le Centre Cultural Català del Vallespir, a le mérite d'être la seule revue en catalan de la région. Son directeur Gentil Puig-Moreno a présenté au public le premier numéro de l'édition de 1928 et a remarqué qu'à l'époque, où tout le monde parlait catalan, la revue était éditée en français. Par contre, alors que le catalan est aujourd'hui moins parlé, l'édition actuelle est faite presque dans sa totalité en catalan. Ce paradoxe est un choix. "Notre génération a un clivage pas facile à régler entre le catalan que l'on entendait dans notre enfance et le français que l'on apprenait et qui est devenu notre langue" disait Miquel Sargatal, auteur et collaborateur de la revue, "si j'écris en français, il y a une partie dans moi que je ne peux pas exprimer, et c'est pareil si j'écris en catalan. J'ai choisi actuellement d'écrire en français avec des phrases en catalan. C'est le témoignage de notre confusion identitaire".

 


 
 
 
el 26-03-2012 12:23

Els bons i els mals morts

E-notícies, 26/03/2012

Fa més de 25 anys que escric novel·les en català vivint en una república on l'única llengua oficial és el francès. Podeu suposar, per tant, que no tinc cap simpatia pel general Franco, botxí de la nostra llengua catalana que m'és tan cara. Ara bé, el maniqueisme actual, la visió idealitzada de la la història m'insuporten. Estic fart de les simplificacions i de la mala fe. M'agradaria que, per fi, els historiadors fossin honestos i no oblidessin les matances d'Albacete, per exemple. El 26 de març del 1962 va passar a Alger un esdevinement atroç. Avui, cinquanta anys després, cap ràdio i cap canal francès no n'ha parlat mentre que van commemorar la matança del 17 d'octubre del 1961 en què la policia parisenca va llançar al Sena desenes i desenes d'algerians. Trobi normal que hagin recordat aquests fets, però m'hauria agradat que també evoquessin la memòria de les víctimes del 26 de març del 1962. Aquell dia, una manifestació per la Rue d'Isly a Alger, davant de la casa de correus —llavors la segona més gran de França després de la del Louvre de París— va acabar en tragèdia. Mai no s'ha sabut ben bé per què una companyia de soldats francesos va disparar una multitud pacífica de francesos que manifestaven perquè llur terra continués sent francesa.

 


 
 
el 22-03-2012 19:29

Perquè no em vaig matar

E-notícies, 23/03/2012

Als vint anys, era molt romàntic com tots els russos i vaig voler morir-me per una minyona. Ho havia tot previst. Hauria arribat davant la casa de l'estimada la nit del seu aniversari. El meu amic García es va negar a donar-me la pistola del seu avi. Tenia massa afecte per aquesta arma. Vaig decidir d'inundar el meu cotxe de gasolina. M'hauria empassat un somnífer. No volia desanimar-me a la fi i sortir de l'auto en un darrer reflex. Abans de caure, hauria encès un misto. Hauria estat un bonic barbecue com havia dit la senyora Nhu, al·ludint a la immolació d'un bonze en una plaça de Saigon. Aquella desaparició pirotècnica presentava un inconvenient. Mai no podria saber com reaccionaria la Nadine. Es deia Nadine...Com l'esperança en rus...Quants segons portaria el meu dol? Havia imaginat una fi més divertida. Compraria una esquela anunciant la meua defunció a La Voix du Nord. Ningú no podria fer cap denúncia. Aquell traspàs espectacular tindria tots els avantatges del suïcidis sense els aspectes desplaents. No em vaig matar perquè sóc massa covard. ' Ajo y agua ', que diuen els lectors d'E-notícies...

 


 
 
el 22-03-2012 17:41

Xerrada a Sant Esteve Palautordera

Xerrada a la llibreria Cafè del teatre,  c/ Angel Guimerà, 1

 


 
 
el 20-03-2012 20:32

L'últim poble

E-notícies, 21/03/2012

Com enyori la Provença! Un dels paisatges més bonics que conec és la badia de Cavalaira amb les illes d'Ieras en la llunyania. El camí ens porta a Ramatuela on és enterrat en gran actor Gérard Philipe. Cada any, un festival de teatre perpetua la seua memòria. Enmig de pinedes que ens deixen entreveure claps de la mar, arribem a Gassin. Aquell poble, quitllat a dalt d'un pujol, tuteja els Alps. Les cases medievals, el perfum de l'espígol i de les sabonetes, els plataners canten un himne a la vida. Cada cop que passi per Gassin, però, neguitegi. En aquest poble deliciós, no he sentit mai una paraula en provençal, llengua històrica del país. Tret de la toponímia i d'alguns noms de carrers com ' muntada dau vent terrau ' (pujada del mestral) ' plaça del barri ' (plaça de la muralla) la llengua de Frederic Mistral i dels trobadors ha desaparegut com el plomissol d'un pardalet. En algun mas de la muntanya, algun casot perdut en un vinya, alguns vells encara l'enraonen quan el sol i el vi rosat els pugen al cap. Si res no canvia, és molt possible que al meu poble de Nils, i tots els seus germans del Rosselló, la llengua catalana conegui la mateixa fi. La fi de Sant Llorenç, que deia el padrí, el pobre sant cremat en una garbilla.

 


 
 
el 20-03-2012 19:14

El ball de les entitats

Jordi Van Campen

Fa dotze anys que vaig conèixer en Joan Daniel Bezsonoff (1963) a la Universitat Catalana d’Estiu, que aleshores dirigia l’enyorat Miquel Porter Moix. En aquell moment ni n’havia sentit a parlar. En canvi, escrivia novel·les en llengua catalana i, com que el nostre és un país petit, se suposa que ens hem de conèixer. Però publicava a , una voluntariosa editorial de Perpinyà que, si bé té bon gust en el fons i les formes, no arriba al Principat.Vam fer coneixença i, casualitat o no, tot va canviar. A partir del 2001 en Bezsonoff va publicar a l’editorial Empúries, aleshores al Grup 62 i avui a Planeta. Amb una major presència a la Catalunya central, li van arribar premis (Mediterranée, Salambó, Crexells...), aparicions televisives i fins a col·laboracions amb la premsa escrita (El Punt, El Periódico, l’Avenç...). Fins i tot reconeixement públic: Jo he vist santcugatencs demanar-li autògrafs als ferrocarrils. Aquesta fama el desconcerta: ¿Per què m’he de podrir en un institut de secundària- es demana-, si la crítica en general considera que sóc un bon escriptor? De passada us comento que els seus llibres representen un luxe de llenguatge. Per a mi que parlem d’un geni de cent vint quilos de pes. O cent vint-i-cinc.¿Per què us en parlo? Bezsonoff escriu novel·les on abunda la nostàlgia de la pèrdua, sovint a causa d’un conflicte polític (la marxa dels francesos d’Algèria, el centralisme anticatalà de París al Rosselló). Aquestes novel·les breus són plenes d’Història i de petites anècdotes fascinants, detalls personals que ens fem nostres. Però hi ha una altra vessant de la seva obra, i és l’autobiogràfica: a o , en Bezsonoff reflexiona sobre el seu passat i la seva identitat. Podem preguntar-nos, com ell mateix ho ha fet, qui és aquest home nascut a Perpinyà, d’origen rus, que escriu novel·les en català. En aquests textos, allò que queda retratat, sobretot, és el seu país, la seva zona, el seu poble. Com en Pla i l’. Fins al punt que Nils, un minúscul llogarret a pocs quilòmetres de Perpinyà, ja té lloc als manuals de literatura.A Sant Cugat disposem d’un cens amb tres centenars d’autors locals. La majoria són estudiosos i assagistes però hi ha un bon nombre d’escriptors en el sentit clàssic del terme, més donats a la ficció. A primer cop d’ull, no veig que la població quedi reflectida en les obres que produïm des d’aquí. Estem tips de repetir que el Sant Cugat de tota la vida desapareix... Però no sé si el mantenim en la memòria col·lectiva. ¿Volem ser-hi, en el futur? Només podrem ballar en el ball de les identitats si sabem qui som, d’on venim, què representem. Per cert: El títol de l’article no és meu. És d’en Bezsonoff. Només faltaria

 


 
 
el 17-03-2012 15:49

Dels dialectes

E-notícies, 17/03/2012

Un dels grans avantatges de les cròniques de l'E-notícies és que podem opinar amb una llibertat total. La redacció no ens imposa mai cap criteri. Només hem de respectar la legalitat vigent. Només faltaria. A nivell lingüístic existeix la mateixa tolerància. Puc escriure en un català molt dialectal, respectant la norma evidentment, sense dificultat. Gràcies senyor Rius! Gràcies senyores i senyors corrector/es. La setmana passada va passar una cosa divertida. Havia escrit ' cal atudar la ràdio' i em van corregir ' cal aturar la ràdio. ' Cap problema. s exactament el que volia dir. Ara, el verb atudar o tudar, segons les regions, és documentat en català des de fa molts segles. A l'Alcover Moll llegim a l'article ' atudar ' ' apagar, extingir un llum, una flama '. A l'article tudar trobem un exemple d'Andreu Febrer en la seua traducció de Dant. ' Que 'l sol colgar per l'ombra qui's tudà / Darrer sentim. '

 


 
 
 
el 15-03-2012 17:47

Una obra realment magistral

Nicolas Berjoan

L'identité du Roussillon. Penser un pays catalan à l'âge des nations

 


 
 
el 14-03-2012 20:31

L'honor d'un cineasta

E-notícies, 15/03/2012

No sé si era gaire conegut a l'estat espanyol Pierre Schndorffer, una figura major del cinema francès. Nat el 1928, el jove Schndorffer va desembarcar amb la seua càmera a Saigon el 1952 en plena guerra d'Indoxina. Vivint en les mateixes condicions que els soldats del Cos Expedicionari Francès a l'Extrem Orient, el jove cineasta va filmar la vida dels seus companys. Res no le'n distingia si no fos la càmera en lloc de les armes. Va participar a la batalla de Diên Biên Phu i fou presoner com la resta de la guarnició. Schndorffer no oblidarà mai els horrors de la guerra, la germanor i l'humor desesperat dels soldats. El 1965, va realitzar ' La 317 section ' la millor pel·lícula de guerra que conec. El Raoul Walsh de ' Objectiu Birmània ', Samuel Fuller, Spielberg són mestres del cinema, molt superiors a Schndorffer, però l'alsacià, autèntic veterà, va saber filmar, recrear la guerra com ningú. Uns oficials melangiosos, nostàlgics de tantes guerres perdudes, travessen els seus llibres i les seues pel·lícules. El celebrat ' Crabe tambour ' conta la història d'un oficial de marina, greument malalt, que recorre totes les mars del món per retrobar un amic perdut. Vol obtenir el seu perdó abans de morir-se perquè, malgrat seu, va haver de trair la seua paraula. Aquella escena sublima, que només dura dos minuts, permet de comprendre què vol dir l'honor a la gent que té un concepte vague d'aquesta paraula passada de moda, aquest arcaisme enutjós. Schndorffer era un home que s'interrogava sobre Déu, el sentit de la vida, l'amistat traïda, la fidelitat als seus ideals juvenils. Si bé la seua pel·lícula ' Diên Biên Phu ' m'ha decebut, la seua reconstitució de la vida a Hanoi el 1954 i de la batalla és extraordinària. T'hi creus, caminant per les voreres de la Rue Paul Bert abans d'entrar al Normandy per fer cerveses amb paracaigudistes sentimentals.

 


 
 
el 14-03-2012 18:01

Entrevista de Sílvia Tarragó Castrillon

 


 
 
el 12-03-2012 10:33

El gran germà

E-notícies, 12/03/2012

Ara que ens hi acostumat, costaria tornar a un temps sense informàtica ni Internet. Recordeu com vivíem vint anys enrere? A França existeix una ràdio especialitzada en la informacio del tràfic i de l'estat de les carreteres. A Catalunya, pel que sé, existeix una emissora semblant. M'empipa molt quan engegui la ràdio de sentir aquests programes sense voler-ho. No sé com funciona la vostra ràdio al cotxe, però si mai caic en aquestes ràdios, no hi ha manera de deixar-les i de passar a una altra freqüència. Insuportable. L'única solució, amb el meu auto si més no, és atudar la ràdio i engegar-la ràpidament col·locant-se en una altra freqüència. De la mateixa manera, si mai compri algun llibre, un disc, un parell de sabates a Internet, rebi una ona de publicitats per productes semblants. No hi hauria manera de solucionar aquests atacs a la llibertat? En quin món vivim si no podem cantar una cançó en una platja sense que la meitat del planeta se n'assabenti? El Big Brother de George Orwell sembla que tingui una vida llarga davant seu.

 


 
 
el 10-03-2012 23:57

Un vagó oblidat

Aquesta caixa, vestigi d'un món ensorrat, es troba a Pont de Reiners. Una consulta de la guia telefònica d'Orà del 1961 i llegeixi '

 


 
 
el 08-03-2012 18:27

La mort de la Bressola

E-notícies, 8/03/2012

Si la nostra estimada llengua catalana té encara un futur a les comarques nord-catalanes ho deu sobretot a l'abnegació d'uns quants militants, a la tossuderia de molts catalans i sobretot a les escoles Bressola, Arrels i el col·legi comte Guiffré. Fa trenta anys que les escoles catalanes lluiten d'una manera admirable per aturar la davallada dramàtica de la nostra parla. A partir de la fi dels anys 1940, els catalans del Nord van decidir d'una manera generalitzada de parlar francès a la mainada perquè s'integrés millor en el conjunt nacional francès. Cal recordar que en aquells moments la llengua catalana travessava la nit del franquisme a l'altra banda? En paguem els resultats ara. Quasibé tots els petits catalans que neixen al nord són culturalment i lingüística francesos. Uns pares, que no han tingut la sort de parlar català des de petits, han volgut donar als llurs fills la possibilitat d'aprendre català sense cansar-s'hi. Les escoles Bressola i la llura gernana Arrels eduquen la mainada en català. Tinc molts alumnes que han passat per aquestes escoles i fa goig sentir-los tot i que, naturalment, no tenen el català amb suc dels vells. Això passa a tot arreu on les llengües s'unifiquen amb els mitjans de comunicació.

 


 
 
el 07-03-2012 21:03

La cançó del març 2012

http://www.youtube.com/watch?v=xeZ_KJP6dRs

Un joiell! Gràcies Mister Cole

 


 
 
el 07-03-2012 18:42

Vallespir

Presentació de la revista "           taula rodona : " ESCRIURE EN CATALÀ ?-ÉCRIRE EN FRANÇAIS ? "

 


 
 
el 05-03-2012 22:32

RIP

Descansi en pau!

Qu'il repose en paix!

 


 
 
el 05-03-2012 11:13

Pobre Napoleó

E- notícies, 5/03/2012

Pobre Napoleó! Els nacionalistes corsos el consideren com un traïdor, l'anti Paoli. Els nacionalistes francesos li retreuen d'haver traït l'ideari de la revolució i d'haver-se instal·lat en el tron. Sens dubte coneixeu l'anècdota deliciosa sobre Pierre Larousse, l'autor dels diccionaris que havia creat dos articles pel mateix personatge. El general Bonaparte es moria quan neixia el tirà Napoleó.

 


 
 
el 01-03-2012 20:17

Retorn de Niça

E-notícies, 1/03/2012

Feia tres anys que no havia tornat a Niça on vaig passar tota la meua joventut. He vist els amics. He conegut nous restaurants. He recorregut les meues llibreries favorites. He visitat l'església de Vilafranca de Mar (oficialment Villefranche-sur-mer) on es troba un Crist magnífic esculpit per un presidiari del segle XVIII amb un sol tronc d'oliu. A l'església Sant Miquel, s'hi veuen les nostres quatre barres com a molts pobles on van governar els nostres comtes. La nostra presència llunyana encara es deixa sentir en la toponímia. No parlaré del clàssic Barcelona de Provença (àlies Barcelonnette) sinó de l'última àrea de servei de l'autopista abans de Brinhòlas (Brignoles) que es diu Barcelone. No sé si existeix alguna associació amb totes les Barcelones del món.