VEF Blog

Els bons i els mals morts

E-notícies, 26/03/2012

Fa més de 25 anys que escric novel·les en català vivint en una república on l'única llengua oficial és el francès. Podeu suposar, per tant, que no tinc cap simpatia pel general Franco, botxí de la nostra llengua catalana que m'és tan cara. Ara bé, el maniqueisme actual, la visió idealitzada de la la història m'insuporten. Estic fart de les simplificacions i de la mala fe. M'agradaria que, per fi, els historiadors fossin honestos i no oblidessin les matances d'Albacete, per exemple. El 26 de març del 1962 va passar a Alger un esdevinement atroç. Avui, cinquanta anys després, cap ràdio i cap canal francès no n'ha parlat mentre que van commemorar la matança del 17 d'octubre del 1961 en què la policia parisenca va llançar al Sena desenes i desenes d'algerians. Trobi normal que hagin recordat aquests fets, però m'hauria agradat que també evoquessin la memòria de les víctimes del 26 de març del 1962. Aquell dia, una manifestació per la Rue d'Isly a Alger, davant de la casa de correus —llavors la segona més gran de França després de la del Louvre de París— va acabar en tragèdia. Mai no s'ha sabut ben bé per què una companyia de soldats francesos va disparar una multitud pacífica de francesos que manifestaven perquè llur terra continués sent francesa.

Permeteu aquest símil. Imagineu que, el 2014, el regne d'Espanya accepti de reconèixer la independència de Catalunya. Uns espanyols, establerts a Catalunya, manifesten pel passeig de Gràcia protestant que volen continuar sent espanyols en una terra espanyola. Llavors, l'exèrcit espanyol dispara. Resultat. 80 morts i 200 ferits. És exactament el que va passar fa 50 anys a Alger. Tret de quatre nostàlgics, ningú no ho vol recordar. Hi ha els bons i els mals morts...

http://www.youtube.com/watch?v=YNfzTjQfrlE