Nen,
el teu llibre no està malament, però, digui el que digui la senyora
Rodoreda, una novel·la no són només paraules. Les paraules
constitueixen les pedres de la casa. El llibre no pot ser només un
recull de frases boniques. Una novel·la, per plagiar Jean Gabin, és
primer una història, segonament una història i tercerament una
història. Una novel·la la fan personatges i un clima. Si vols
escriure llibres sense personatges, sense història amb un estil
verbós no escriuràs cap novel·la. Només podràs parir un
d'aquests experiments avorrits que agraden tant als francesos i als
crítics, un bluff pretensiós i va ple de consideracions sobre la
pintura, la vida, la mort i la pèrdua. Hi ha gent que s'avorreix
tant que et vol avorrir amb llibres buits. Tens traça. Tens imatges
originals, però no és suficient. En una novel·la, els passadissos,
els túnels m'apareixen com els moments més importants del llibre,
les seves transicions. Una novel·la, Daniel, em fa pensar en la
travessia a peu d'una ciutat. Has de passar per tots els carrers
petits dels suburbis per accedir al centre. I si's plau no imitis a
ningú. Escriu el que t'agrada. Parla de temes que t'interessen. Fuig
de les modes. Escriu i, si no vens cap llibre, vés a passejar. La
vida és meravellosa, plena de països desconeguts on parlen llengües
màgiques i on t'esperen dones complicades. Viatja, llegeix i escriu
només si tens coses a dir i no oblidis mai que un dia només Déu
entendrà les nostres pobres parles humanes...
De Joan Daniel Bezsonoff, coneissiáu mai que mai l’escrivan catalan, de l’escritura particulara que totjorn m’agrada amb son inimitabla ironia tendra e malenconica. Coneissiáu sa lenga d’autor, qu’articula çò de locau amb çò de referenciau, e que, çò’m par, es un modèl solid per l’integracion dau rosselhonés dintre la nòrma dau catalan. A travèrs de sei romans, sabiáu tanben l’òme d’una immensa cultura classica, a l’encòp literària e cinematografica. Fa gaire, aprenguèri que lo professor de lenga catalana s’èra fach traductor del francés Jean-Noël Pancrazi, e me diguèri: “Perqué pas?”.

El Punt-Avui, 24/05/2015
Vicenç Pagès
Des de Proust sabem que l’evocació nostàlgica requereix frases llargues i lentes: morboses. És així com Jean-Noël Pancrazi (Setif, 1949) recupera a La senyora Arnoul la seva infantesa a la vila de Batna, a Algèria, poc abans de la independència. La solitud del protagonista, que tot just s’inicia en els misteris de l’adolescència, s’empara en la solitud d’aquesta veïna malcasada que no és sotmesa a cap descripció física al llarg del llibre. La senyora Arnoul li fa d’amiga i de tieta, l’acompanya amb“la tendresa que havia après a mantenir exiliada al fons d’ella mateixa”.

http://multilin
Jordi Cornella

Ahir vaig corregir les darreres galerades del meu diccionari occità - català.